Per Maria Josep Escrivà
Gràcies al premi Nobel de Literatura, l’any 1996
vam descobrir l’existència d’una poeta polonesa de nom Wisława Szymborska, que
havia guanyat el màxim guardó mundial en matèria de lletres “per la precisió
irònica amb què ha il·luminat fragments de la realitat humana en el seu context
històric i ideològic”, segons el veredicte oficial del jurat.
Wisława Szymborska,
1998.
Imatge extreta d’internet.
RETRAT DE DONA
Deu ser a elecció.
Canviar perquè no
canvie res.
És fàcil, impossible,
difícil, val un intent.
Té els ulls, si fos
possible, una vegada blaus, una altra grisos,
negres, alegres, sense
causa plens de llàgrimes.
Dorm amb ell com una
qualsevol, única al món.
Li parirà quatre fills,
cap fill, un.
Ingènua, però la que
millor aconsella.
Dèbil, però podrà amb
el pes.
No té cap, doncs el
tindrà.
Llegeix Jaspers, i
revistes de dones.
No sap el perquè
d’aquest clau i construirà un pont.
Jove, com sempre jove,
encara jove.
Sosté a les mans un
teuladí alatrencat,
els diners propis per a
un viatge llarg i aliè,
una maça, una compresa
i una copa de vodka.
Cap on corre?, no està
cansada?
Que no, un poc, molt, no passa res.
O l’estima o s’hi entesta.
Per les coses bones, per les dolentes i per l’amor de Déu.
El dia 2 de febrer, quan vaig conèixer la mort de
Szymborska, vaig estampar el meu dol personal contra aquell mur de facebook on
les coses a penes s’hi enganxen amb un fugaç vist i no vist. Però, per a
sorpresa de mi mateixa, van passar les hores i els dies, i la gent va continuar
manifestant-hi el seu “M’agrada”, que ja sabeu que és la manera moderna de
mostrar adhesions i complicitats en aquella xarxa de proximitats dubtoses. Això
m’ha animat a esplaiar-me una mica més ací. A facebook vaig traslladar, quasi
per la necessitat d’escriure alguna cosa urgent en aquell matí, unes
impressions que, d’alguna manera, ja havia exposat en una pàgina de la revista Caràcters
on un o una poeta comenta un poema seleccionat per ell mateix. Quan em va
arribar el torn de triar a mi, vaig optar per un de Szymborska. Especial per
diversos motius.
Imatge: “Retrat del jove Skizo”
és la il·lustració de Joaquim Pijoan que apareixia a la pàgina “M. J. E. tria
Wisława Szymborska”, al núm. 42 de Caràcters, de gener, de 2008.
Però tornem al mur de
facebook, 02 febrer a les 12:53
“Tots, i totes les qui estem
afectades per la síndrome de la poesia sabem a hores d’ara que ha mort la
polonesa, premi Nobel de l’any 1996, Wisława Szymborska. Sé que és de petulants
parlar d’un mateix. Però jo m’he quedat òrfena de mestra. Sense Szymborska,
entre altres coses, no hi hauria un llibre de M. J. Escrivà que es titula Flors
a casa, en homenatge i resposta −dit siga amb tota la humilitat del món− a un
poema de Szymborska que es titula “Sota una petita estrella”, un fragment del
qual fa:
Demano perdó a l’atzar
per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que
clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.
Demano perdó a la gent
de les estacions per dormir a les cinc del matí.
Dispensa’m, esperança
abandonada, per riure de tant en tant.”
Del llibre Un cas qualsevol (1970), recollit
a l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna-Proa, 1998. Trad. Josep
M. de Sagarra.
La primera vegada que vaig llegir, aquest “Sota una
petita estrella”, vaig pensar que, malgrat la contrició amb què comença cada
vers, la poeta es felicitava, com qui no vol la cosa, per haver sabut trobar,
en cada cas, la victòria individual de la supervivència. I aquesta honestedat
xocant que es podria interpretar com a no gens altruista em va despertar
admiració per qui en donava fe.
 |
Durant la cerimònia d’entrega del Nobel, l’any
1996.
En una entrevista d’El País, titulada
“Pequeños detalles de Szymborska”, l’escriptora conta que una vegada va rebre
una carta on una dona li demanava que deixara de fumar, i que li hauria volgut
contestar que havia anat a molts soterrars de gent més jove que ella que mai no
havien fumat. Però, en comptes d’això, va agrair a la seua admiradora que es
preocupara per la seua salut.
Però fou a través d’una afortunada anècdota
personal, més que no a partir de la interpretació apriorística dels seus
versos, que vaig entendre l’abast d’aquella justificació decisiva per a la
concessió del Nobel, la de la “precisió irònica amb què il·lumina fragments de
la realitat”. L’any 2003 vaig tenir l’honor de participar en el XIII Seminari de Traducció Poètica, organitzat per la ILC, a Farrera de Pallars. Una experiència de gratíssim record gràcies a la qual vaig conèixer Eva Lipska, una altra poeta de Cracòvia, i bona amiga de Szymborska, que ens va contar que, quan la
Nobel li va trucar per comunicar-li personalment la concessió del premi, la
seua gran preocupació era resoldre quina roba s’hauria de posar per assistir a
la cerimònia oficial de lliurament. Des d’aleshores ja no he pogut tornar a
llegir la poesia d’aquesta dona sense imaginar-me-la enutjada amb aquesta
molèstia protocol·lària, perfecte motiu quotidià que ella hauria pogut elevar a
la categoria sarcàstica de poema.
Eva
Lipska amb Szymborska, a sa casa de Cracòvia, l’any 2010. Foto: John Albert
Jansen.
Crec que, amb tots els honors dedicats des d’aquest
burribloc, podríem anomenar la poeta Szymborska “Nobel experta en burrera”. En
burrera de la sàvia. Ella s’autoretratà en un poema com “una de
tantes”: “Podia haver sigut jo mateixa, però sense que me’n sorprengués,/ cosa
que hauria significat/ ser algú completament diferent” (és una traducció
improvisada a partir de la castellana de Gerardo Beltrán d’“Una del montón”). I va reconèixer, a la mateixa entrevista citada d’El País, que l’humor era “la meua manera de ser”; i que des de menuda va tenir tendència a buscar la part còmica de les coses, tot i que hi ha coses que mai no li van fer cap gràcia: “l’odi, la violència, l’estupidesa agressiva”.
Szymborska utilitza la ironia de manera despietada, però sense escarafalls, amb
elegància. De vegades la seua poesia és tendra, i de vegades amarga com el
sèver, descarnada. Però sempre captiva per la barreja atrevida i brillant de
motius de la quotidianitat més pròxima amb pensaments i referències d’alt
voltatge intel·lectual. Tot això per acabar rient-se, fins i tot, de la pròpia
ombra, per dessacralitzar, per relativitzar-ho tot, per defugir afectacions.
Ella, que manifestà en moltes ocasions una veneració absoluta per la poesia,
també ridiculitzà la imatge que, generalment, es té dels poetes. O la que
elles, i ells mateixos, s’han fabricat. Per exemple −ni més ni menys− al
discurs que pronuncià en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel:
Una foto
de Mariusz Kubik, de la poeta en 2009. Viquipèdia.
“El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentable
manca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vista
clavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un dels
quals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual no
passa res... Quin espectador suportaria una cosa semblant?” [A partir de la traducció de M. P. Malinowski Rubio i M. Filipowicz-Rudek. Hiperión ed.]
Així
sembla que va resoldre la preocupació de la vestimenta, la nostra admirada
Szymborska.
Ocuparia un grapat de pàgines més parlant de la
poesia −i de la personalitat que ha transcendit a través dels seus escrits− de
Wisława Szymborska. Però sóc conscient del mitjà que estic utilitzant, i sé que
ja m’hi he excedit més que massa. Demane disculpes per la grafomania que m’ha atacat
en aquesta ocasió, i acabe aquest escrit versionant (i aprofitant, per tant, la
feina prèvia de traducció de G. Beltrán i Abel A. Murcia ) un poema de l’últim
llibre publicat per Szymborska: Aquí, Bartleby editores, 2009. Per a
quan la traducció al català...?
TERRORISTES
Es passen els dies
pensant
com matar per matar,
i quants matar-ne per
matar-ne molts.
Fora d’això mengen amb
gana,
resen, es llaven els
peus, donen de menjar als ocells,
parlen per telèfon
rascant-se l’aixella,
s’aturen la sang quan
es tallen un dit,
si són dones compren
compreses,
ombra d’ulls, flors per
als búcars,
tots bromegen una mica
quan estan d’humor,
beuen suc de taronja
tret de la nevera,
a la nit miren la lluna
i les estrelles,
es posen els auriculars
amb música tranquil·la
i dormen plàcidament
fins a l’alba
−a no ser que això en
què pensen ho hagen de fer de nit.
Szymborska va voler que, quan morira, se li dedicara un funeral laic. No podia ser d’una altra manera. Segons els mitjans que se’n feren ressò, de la notícia, més de 8.000 persones acomiadaren la que és considerada “la Mozart de la poesia”. Era el 10 de febrer de 2012, en un gèlid migdia. Les seues cendres reposen al cementeri Rakowicki de Cracòvia.
—La Pologne? La
Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí? —m’ha demanat, i ha
sospirat alleujada. Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que al
capdavall, el més assenyat és parlar del clima.
[Fragment del poema
“Quatre mots”, del llibre La sal, de 1962. Trad. Josep M. de Sagarra.]
|
Foto de Reuters del funeral de Wisława Szymborska, el dia 10 de febrer de 2012, a Cracòvia.
