EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

Per Salvador Bolufer

                                                                   

El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden encara blocs que es mantenen actius, però sense la freqüència ni la regularitat d'antany.

Durant uns anys, nosaltres vam fer servir aquest instrument de manera molt intensa. Últimament havíem reduït bastant l'activitat, encara que sempre hem procurat mantenir visibles i actualitzades les matèries que havíem emmagatzemat i les pàgines informatives que havíem creat, com ara LA CARTELLERA AMIGA, sempre present i vigent. Però, segons les estadístiques internes que ens facilita el servei de Blogger, les dependències del Burribloc segueixen comptabilitzant un nombre considerable de visites i això ens ha animat a continuar alimentant aquesta casa de pobres, si no amb la intensitat d'altres temps, si almenys a un ritme que permeta conservar l'interès amb les cosetes que fem i custodiar-les de manera ordenada.

                                       ...I els profetes que patien

un ambient tan exaltat

miraven per un forat

les misèries que bullien

   d’aquell món destarotat...

Així doncs, comencem hui la susdita tasca amb la burripublicació del volantí astrològic que he aportat al Calendari dels Brillants de 2024: EL MÓN PER UN FORAT. Es tracta d'un experiment de caire apocalíptic, però amb un final feliç com el de les pel·lícules on el xic acabava amb tots els pistolers malcarats de les praderes. Inserim a continuació l'enllaç al vídeo on podran escoltar els auguris dels bruixots, escrits amb la meua gramàtica salvatge i recitats magníficament per Salvador Bolufer Sendra, qui s'ha encarregat també del muntatge de l'àudio. Ja saben que, des que em van ferir la veu per un contratemps a les cordes vocals, és un honor i un gran al·licient per a mi sentir-me recitat pel meu fill major.

Anem allà. Primer el vídeo i després els versos escrits:

EL MÓN PER UN FORAT
El cantar de la galàxia
 

Vells astròlegs afirmaven
que, en els temps més ancestrals,
els profetes siderals
ja predeien i auguraven
els futurs que amenaçaven
les espècies terrenals.

 Els primers bruixots astrals
pensaven que el món seria
un edèn en fantasia
d’alegries celestials,
de paratges naturals,
de noblesa i d’harmonia.

 Mes llavors ningú sabia
ni s’hauria imaginat
que aquell espai encantat
molt prompte es convertiria
en un niu de puteria
corromput i adulterat.
 
I amb la tal realitat
que aleshores descobrien,
els oracles advertien
la vilesa i la maldat
de la mala voluntat
que les faunes posseïen.

 ...I els profetes que patien
un ambient tan exaltat
miraven per un forat
les misèries que bullien
d’aquell món destarotat,
on els burros se’n fugien
del corral rebolicat,
el gos i el gat discutien
barallant-se amb el trellat,
les gallines perseguien
el pollastre escarotat,
les muntanyes s’encenien
per desídia i crueltat,
i els cabdills que conduïen
les ovelles del ramat
s’insultaven... s’agredien...
s’atacaven... es ferien...
es mataven... es morien...
 
Els sicaris destruïen
els paisatges dels indrets,
els cacics els adquirien
almoinant quatre gallets,
i els llepons s’ho divertien
rebufats i satisfets...
 
Els pronòstics més inquiets
auguren que seguiran
produint-se grans desfets
que els fanàtics promouran
per interessos concrets.
Els malvats persistiran
reclutant analfabets,
els tirans ressorgiran
i damunt augmentaran
els bramaires indiscrets
i les colles de negrets
que voten el Ku Klux Klan.
 
Voldria entendre els qui estan,
per quimera o per despit,
afalagant els que van
sembrant odi maleït;
però veure un oprimit
adulant un opressor
inspira molta tristor
i és un gran contrasentit.
És com si un cuc volador,
una mosca o un mosquit
buscaren el baf del flit
per a calmar el dolor.
 
Mes l’auguri previsor
més dolent i més pragmàtic
parla del canvi climàtic
i assegura, a tot rigor,
el caràcter destructor
d’un afer molt problemàtic.
 
Eixe anunci tan dogmàtic
del futur que esdevindrà
assegura en to dramàtic
que en el dia del demà
la terra s’escalfarà
entre els fums de les pudors;
el gel es desgelarà
al caliu de les calors;
la mar contraatacarà
amb deliris invasors...
I amb els zels arrasadors
del clamor de les tronades,
plorarem entre riuades
i entre bufs de calentors
els instints devastadors
que amenacen, venjadors, 
els indicis malfactors
de nostres pròpies burrades.
 
Amb aquestes retronades
de rimetes mesurades
en caigudes tremendistes,
donarem per acabades
les predites predicades
pels vidents més pessimistes.
 
Entre farses populistes
surten crits negacionistes
d’esperit inquisidor...
Entre fraus capitalistes
surten bojos integristes
festejant amb el terror.
 
Però un dia un gran clamor
sortirà d’una remor
d’energia sibil·lina,
pregonant entre el fragor
un futur encisador
de bonança genuïna...
 
...I el cantar del trobador
serà un eco entre el fervor
sota el cel de la Marina.

 Per raons estratègiques, aquest experiment astrològic inclou alguns versos d’un assaig bíblic que vaig escriure fa alguns anys —«La Bíblia en vers»—, publicat al llibre Versos (per)versos (Edicions 96, 2017). Malauradament, passa el temps i passen les vides, però la matxera terrenal continua present i vigent i, damunt, ara és també una matxera digitalitzada que controlen els algorismes d’intel·ligència artificial al servei dels interessos financers més obscurs.

 

Les figures més simpàtiques de l’astrologia mundial coincideixen a dir que no es pot fer res per canviar el passat, però es pot fer molt per canviar el futur. Que així siga, o si no, com diria algun castís, Déu que ens pille confessats.

 

                                                                                   Salvador Bolufer
                                                                         Trobador de la galàxia 

VERSOS (PER)VERSOS

Per Salvador Bolufer

Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, Versos (per)versos està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies.

Portada del llibre Versos (per)versos,
dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. 

Versos (per)versos és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96, l'editorial valenciana que dirigeix la nostra Dolors Pedrós amb la força de l'ànima. La coordinació de treballs i l'assessoria lingüística ha estat a càrrec de Maria Josep Escrivà –dama del Grau–; la maquetació i el disseny de portada són obra de Josep Olaso; el pròleg, l'ha escrit el professor Jesús Peris, i la ja esmentada Maria Josep Escrivà, conjuntament amb el també professor Tomàs Llopis (són els dos mestres meus), han signat un colofó d'eixos de tronar i fer ploure. 

Els dissenyadors solen fer proves abans de decidir les estampes més adients per a elaborar els seus dissenys. Heus ací uns dibuixos de Josep Olaso, previs al muntatge de la portada (per)versiana, on utilitza la meua indisposició estètica com a víctima propiciatòria. El de l'esquerre està inspirat en una foto de la representació d'El cantar de la burrera al Teatre Micalet de València. El de la dreta sembla la imatge d'un intel·lectual fracassat. Amb permís de Josep, els guardaré al calaix 
de les coses entranyables.

En una de les solapes del llibre es llig: "Versos (per)versos és una recopilació de poemes on l’autor, entre bromes i veres, conta i canta les ventures de cada passat i les desventures de cada present, i on, amb el peculiar estil trobadoresc que el caracteritza, expressa els seus sentiments, les seues reivindicacions, les seues manies i les seues maneres de veure la vida i de viure la mort". I continua dient: "Un conjunt de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics conformen els principals aspectes d’aquesta concentració de versos salvatges de rima acurada i de caiguda satírica –de vegades corrosiva–".

Disseny de Josep Olaso per a la contraportada, 
amb versos criminals marca de la casa.

El pròxim dijous, 9 de març, iniciarem a la biblioteca Central de Gandia una gira pertot arreu de les nostres geografies, amb intenció de fer arribar l'obra a tots els llocs on puguen resultar útils aquestes alenades mètriques, que pretenen burlar entre rialles l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents.

Com també es diu al llibre, Versos (per)versos no pretén ser un best-seller dels que s’han de llegir abans de morir-se; és tan sols una insòlita aposta editorial on es condensen les alegries poètiques que he conreat amb l’ànima durant una important etapa de la meua vida. 

Aquesta espècie de quadre de ximenera il·lustra la solapa del llibre on es resumeixen les meues misèries curriculars.
Així em veu Josep Olaso; amb  cara de crepuscle vespertí. 

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

Per Salvador Bolufer

Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personal –normalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me. 

La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.

Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!

I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:

Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.  

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".  

El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
 o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar  –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).

Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat. 

—Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
— Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots. 

Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya. 

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–. 

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer

La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.

L'última volta a Pego. 
Unes 9.000 persones, segons la Policia Local.
Magnífica foto de Xepo.

La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona  noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.

En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.

Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer,
un dels components del grup.

Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.

Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a
La Gossa Sorda.

Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.

L'última volta, a París. 

Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.

Juny de 2015. Plaça de Bous de València.

Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció —acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls —que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història. 

Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...

Amén.