...

............................................................................

dimecres, 13 de juliol del 2011

LA DANSA DELS INDIGNATS

Els bufanúvols els diuen
perroflautas, i ells s'ho
prenen amb sentit de l'humor











Alguns dels polítics de pes ja han començat a reconéixer públicament la importància dels moviments d'indignats que pul·lulen pertot arreu de l'Estat Espanyol, i han assegurat que contemplaran entre els seus projectes immediats algunes de les exigències acordades per les distintes assemblees de demandants. Altres, pel contrari, continuen xiulant i, en molts casos, utilitzant els testaferros i els mitjans de comunicació que controlen per intentar desprestigiar la moguda. Els primers s'han limitat a aparentar bona voluntat, però crec que estan convençuts que aconseguiran solucionar el problema amb tiretes d'esparadrap i bambolletes de mercromina; i els segons, segurament, continuen pensant que la feblesa de les masses silencioses els permetrà, a través de la seua potent maquinària propagandística, conscienciar l'opinió pública que això del 15M és tan sols una gamberrada promoguda per quatre perroflautas violents (això de perroflautas és la brofegada que usen els bufanúvols per menysprear la gent de les acampades i de les manifestacions). Als uns i als altres, pot eixir-los el tir per la culata. Pel que es llig i el que es nota, sembla que els mobilitzats no es conformaran amb quatre llepolies. Pel que es veu i el que s'escolta, aquesta moguda ha caigut simpàtica a molts, i ha aconseguit motivar sectors poc donats a recolzar aquesta classe de moviments.



Alguns detractors de la causa diuen que això és obra de quatre indocumentats que no saben el que volen, però si llegim les propostes aprovades en assemblees indignades, notarem de seguida que, entre els participants més actius, hi ha gent que coneix perfectament la mecànica administrativa dels organismes públics. Per això, tots els postulats es raonen sobre lògiques reals, que podran ser més o menys discutibles, però que en cap cas no són utopies ordides entre whiskies i cassalletes arrancadores.

El parlament, buit.
On estaven sus señorías?
I així, quan parlen d'eliminar el Senat (per exemple), argumenten que països com Noruega, Suècia o Dinamarca no compten amb eixa classe d'institucions; que Alemanya només té 100 senadors i EE.UU, un per cada estat. Segons opinen els grans teòrics del Dret Internacional i Constitucional, es tracta d'una cambra innecessària i prescindible, i que, per tant, eliminant els 260 senadors que pasturen per Madrid, amb les seues respectives parafernàlies, estalviaríem 3.500 milions d'euros cada any.

... i les places plenes
També parlen d'eliminar la pensió vitalícia de tots els diputats, dels senadors i de la resta de pares i mares de la pàtria, a més de prescindir de tots els diplomàtics, excepte d'un ambaixador i d'un cònsol per cada país (afegeixen que les despeses espanyoles per aquest concepte són superiors a les d'Alemanya i a les de Regne Unit). I rematen el capítol assegurant que, amb això, i reduint un 30% les partides 4,6 i 7 dels Pressupostos Generals de l'Estat (transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos) s'estalviarien més de 45.000 milions d'euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, ni tampoc retallar 6.000 milions d'euros en inversió pública.

Altres propostes relacionades amb l'eliminació dels privilegis de la classe política, la lluita contra la desocupació, el dret a la vivenda, els serveis públics de qualitat, el control a les entitats bancàries, la fiscalitat, la reducció de les despeses militars o les llibertats ciutadanes i la democràcia participativa (ací s'inclou l'abolició de la llei Sinde i les reformes del poder judicial i de la llei electoral) s'exposen amb el mateix coneixement de causa al full informatiu de l'assemblea de la protesta de Sol que tinc ara mateix entre cella i cella.

De què es riuran?
¿De qué se reirán?
Pourquoi ja, ja, ja?
Al full referit només es contemplen causes comunes de tots els habitants dels territoris que componen l'Estat Espanyol, però les assemblees que funcionen en diversos punts geogràfics d’aquest Estat, estan completant el plec de demandes amb la inclusió d'altres punts que afecten d'una manera més particular els llocs on viuen. I la zona que nosaltres habitem, a banda de les afeccions abans esmentades, pateix amb força l'acció d'uns autogoverns de tarannà absolutista, on impera el sucursalisme més servil i el bipartidisme més enfebrit (per no dir altres coses que allargarien en excés aquest humil comentari).

"La Dipu"...
morruda horterada!
Seguint la tònica de demandes iniciada per l'assemblea de Madrid, on en principi només es reflecteixen mesures urgents, majorment de caire econòmic, ací comença a qüestionar-se la continuïtat de les Diputacions Provincials, ja que, entre els sous dels nostres 79 diputats (alguns d'ells veritablement vergonyosos), i els dels caps de gabinet i de protocol, secretaries, assessors, avisadors i càrrecs de confiança (entre tots en són un fotimer), amb les seues corresponents targetes VISA i telèfons mòbils, ens estalviaríem un bon pessic d'euros cada any, i evitaríem també que algun que altre president repartira els diners de tots de manera arbitrària i amb finalitats partidistes, i que, damunt, es jactara de fer-ho. Altres organismes, com ara el Consell Valencià de Cultura, el Consell de RTVV, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Jurídic Consultiu, podrien ser prescindibles, ja que, encara que les esmentades institucions foren creades amb finalitats teòricament importants, la pràctica demostra que els membres que les componen, sense poder de decisió i sense objectius justificables (ací només es fa el que mana l'amo), són autèntiques figures decoratives. Però, això sí, cobrant. La renovació de membres dels susdits consells, pactada dies enrere pel PP i el PSOE, demostra que només fan servir aquests organismes per acontentar els afins que s'han quedat baix taula en el repartiment de privilegis. I hi ha més coses, però les deixarem per a un altre dia.

Supose que, per part dels mandataris, no tardaran a aparéixer les excuses de mal pagador...: que si açò no s'ajusta al reglament...; que si allò no s'ajusta a la constitució...; que si farem el que podrem... Però, repetisc, tinc la sensació que hauran de fer algun esforç important si volen salvar els seus propis mobles, perquè la gent comença a fartar-se dels òrgans consultius, de les corbates, dels honorables, dels monsenyors, dels protocols, dels presidents, dels gabinets, de les fanfàrries desafinades i de la resta de figues mandangues. Tragar fum de canyot ja no tonifica ni alimenta, senyors mandataris.

Segurament, la crisi econòmica ha sigut la principal causa d'aquesta moguda, però convindran amb mi que la cosa ve de llarg. En l'època en què els duros falsos encara botaven, el clima de desil·lusió i la crisi de valors ja eren evidents. Ara, quan les desgràcies festegen amb les estafes sense un mal responsable que tirar-se a la cara, quan comencen a ralentitzar-se −per no dir a bloquejar-se− els motors de les institucions més institucionals, o quan un dignatari qualsevol és capaç de vendre la dignitat per un plat de llentilles, vol dir que s'ha esgotat una etapa i que, per tant, cal començar-ne una altra. Jo sé que molts de vostés, senyors mandataris, estan disposats a ajudar, a canviar de cicle o al que faça falta, però tinguen en compte que, en la majoria de casos, el millor ajut que podrien prestar és anar-se'n a casa a descansar. La seua salut els ho agrairia, i nosaltres, també.


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.