“Convidar set poetes (sis en llengua catalana) durant dos dies i mig a Sitges, i fer-los un homenatge popular, lúdic, vital, en comptes d’acadèmic o solemne. Un homenatge íntim basat en els detalls, les sorpreses, l’acolliment... i el reconeixement de la seva obra i vocació. Dit d’una altra manera: segrest de poetes amb síndrome d’Estocolm garantida!”.
 |
| Cartell de la 1a Festa de la Poesia a Sitges. Autors: Viki Gallardo i Edu Sentís. |
Així exposen Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, directors i caps visibles de l’organització de la Festa de la Poesia a Sitges la idea central que la va motivar. Suficient per a intuir que allà no es trama cap celebració poètica a l’ús. En puc donar fe jo mateixa −i no per cap ànsia de protagonisme−, que vaig tenir l’honor d’assistir-hi entre els poetes convidats de la 4a convocatòria, la Festa de l’any 2010.
 |
| Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, les animetes humanes de la Festa de la Poesia. |
A Sitges, una banda de música dóna la benvinguda als poetes des de la plaça de l’Estació, i d’allí arranca una cercavila que recorre els carrers del nucli urbà, on té lloc allò que anomenen una “balconada”, perquè des d’alguns balcons apareixen personatges rellevants que tenen algun lligam amb Sitges i que saluden l’arribada dels convidats versaires, els quals miren cap al cel dels carrerons amb la boca oberta. Les flors hi són presents pertot: bon auguri. L’organització, i un grup nombrós de seguidors sitgetans, sembla que participants fidels en cada convocatòria, s’hi dediquen a afalagar i malcriar els absorts homenatjats.
 |
| Rebuda dels poetes homenatjats a la plaça de l’Estació de Sitges, on no hi manquen les autoritats locals, ni la Pubilla de les festes. |
Després d’un parell de jornades intenses en actes i en emocions, aquella síndrome d’Estocolm respecte de la qual ens han previngut els directors de la Festa està més que justificada. Als poetes, se’ls demana que trien un plaer −dels aptes per a tots els públics...!−, només pel gust de poder-lo satisfer des de l’organització. I una societat recreativa, de nom el Retiro, d’on provenen bona part dels poders fàctics de la Festa (amb el seu president, Antoni Sella, al capdavant), s’encarrega de muntar un dinar, amb sobretaula d’espectacle de varietats inclòs, on no falta l’actuació de la Colla de Caramelles del Retiro, ni les intervencions musicals i humorístiques d’en Jànio Marti, mític director i músic d’orquestra de ball, ni la simpàtica seducció de la vedet Mercè Garcia. Tot aquest sarau encantador no seria possible sense el suport de l’Ajuntament de Sitges, i d’una llarga dotzena d’entitats col·laboradores, que són la base material d’aquesta efusió d’il·lusionisme artístic.
 |
| El públic del Saló d’Or de Maricel contempla embadalit l’espectacle d’en Pep Bou. Tots els humans que s’hi veuen són poetes! Glòria Bosch, Anna Montero i Ester Xargay −complimentades a la V Festa, com també Carles Duarte, Pere Pena, Miquel de Palol i Marta Pessarrodona− seuen a la primera fila. A la dreta de la imatge somriu el gran Màrius Sampere. Foto: Maite González |
Durant el primer cap de setmana de juliol de 2011 es va celebrar a Sitges la Festa número 5. I per aquest motiu se’ns hi va convidar a tornar, als poetes complimentats en ocasions anteriors. Com que compartir alegries fa feliç, aquesta vegada vaig voler anar-hi acompanyada. N’érem 5 de casa, i en va deixar constància el periòdic local L’Eco de Sitges: “És anecdòtic però significatiu, que una poeta convidada en una edició anterior, M. J. Escrivà, vingui de València a reviure la Festa de cap a peus, amb ni més ni menys que un seguici de cinc persones.” És fàcil d’endevinar-hi qui eren els malcriadors, i qui la malcriada... I quina feina se’ns demanava a canvi?: havíem d’intervenir en una lectura que serviria com a introducció d’un espectacle plàstic interpretat pel “geni de les bombolles”, en Pep Bou. Una demostració suggerent i subtil de formes inestables, fràgils i efímeres, belles i quasi impossibles, similars a poemes visuals. Sabó, fum, aire i molta delicadesa en la confecció escènica dels versos irisats amb cos de bombolla.
 |
| Pep Bou, “el Geni de les Bombolles”, en plena acció. |
No se m’ha acudit cap millor manera de correspondència a tant d’esforç, a tantes modalitats d’afalacs i de sorpresa, que la de compondre un vídeo casolà a partir d’una selecció d’instantànies fotografiades en aquell espectacle de bombolles. Es podria titular, per exemple, “Poemes de pell irisada”. Les fotos van combinades amb una reduïdíssima tria dels textos que llegírem prèviament els poetes Màrius Sampere, Montserrat Rodés, Miquel-Lluís Muntané, Mireia Vidal-Conte, Lluís Calvo, Josep Anton Soldevila, Núria Martínez-Vernis, i jo mateixa. L’espectacle poètic i visual, doncs, està datat a Sitges, concretament al Saló d’Or del Palau Maricel, el divendres dia 1 de juliol de 2011.
 |
| Bombolles fent-se i desfent-se. La xemeneia del fons és una peça en alabastre de l’escultor J. M. Camps i Arnau. Havia estat ubicada al Palau de la Generalitat de Catalunya i, al seu davant, el president Francesc Macià va proclamar la República. |
Lamente el caràcter elemental i primari de la creació audiovisual, però, tot i així, m’atreviré a dedicar-la, com a prova d’afecte i en gest d’agraïment sincer, a Cèlia, a Joan, a tota la gent del Retiro, i a tots aquells que treballen, donant la cara o des de la invisibilitat, per fer que la Festa de la Poesia a Sitges continue provocant inevitables síndromes d’Estocolm entre els poetes segrestats. Sapigueu tots que el millor homenatge és l’amistat i el record entranyable de tots vosaltres.
Ah, i al Joan Duran i a la Joana Fort, felicitats per l’arribada de Cinta!
http://www.youtube.com/watch?v=GBM0HJu9va4
