A PLUJA TEATRE, EN ELS SEUS 40 ANYS D'EXISTÈNCIA

Per Maria Josep Escrivà

El CEIC Alfons el Vell convoca el XVII Homenatge a la Paraula. Tindrà lloc dissabte 23, a les 19.30 hores, al Teatre Serrano de Gandia. Aquesta vegada, 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, per tal de celebrar i aplaudir —si és possible fins a la catarsi col·lectiva— els mateixos anys com fa que la companyia de teatre, independent i saforenca, es va estrenar damunt d'un escenari. La primera obra representada com a Pluja fou El supercaminal, i érem a principis dels anys 70.

Pluja Teatre, amb els cinc membres fundacionals.
D'esquerra a dreta: Miquel Ribes, Ximo Vidal, Joan Muñoz,
Maria Josep Gonga (Gongui), Josep E. Gonga. Per saber-ne més, de la companyia (historial, recorregut gràfic, reconeixements, projectes...),
podeu consultar la seua pàgina web ací.

Pluja Teatre no viu els millors dies de la seua història. Això ja ho sabem. No és ara el moment, ni aquest el lloc més oportú, per a descriure'n la situació, ni menys encara per a analitzar-ne el cúmul de factors que l'han propiciada. Tanmateix, no puc estar-me de recomanar l'article que fa unes setmanes va publicar Esperança Costa al "Quadern" d'El País, on en parlava de manera clara i encertadíssima. Sí que n'extraem un paràgraf, bastant il·lustratiu. Es titula, significativament, "Adéu a la fàbrica de somnis":


"Es ven teatre sencer. L’edifici, els equips, el mobiliari, l’atrezzo…, tot. La companyia Pluja Teatre de Gandia ha tancat el Teatre del Raval, la primera sala privada creada en terres valencianes per al públic infantil i per la qual han passat, des que es va obrir l’any 1995, més de 400.000 espectadors, la majoria alumnes de les escoles i instituts de les comarques centrals valencianes."

El País, 23 d'octubre de 2013

Des de l'anunci de la venda del Teatre del Raval, algunes veus (auto)crítiques s'han plantejat (i ens hem plantejat) si la ciutadania, o almenys aquella gent que ens declarem seguidors incondicionals de Pluja, hi hem estat a l'alçada, i si els hem defensat amb la contundència que pertocava. Personalment crec que no, que, com en tants altres assumptes, no hem sabut trobar la manera de reclamar col·lectivament allò que ja hauria de formar part del patrimoni cultural d'una comarca, d'un país. Una companyia de teatre, pionera en tantes coses, que hauria de veure's com un luxe; que n'hauríem de saber i voler presumir allà on fóra. Polítics en primer lloc. Però no. El compromís, el caràcter inconformista, lliure i contestatari dels Pluja sempre ha destorbat els culs assossegats a les seues butaques, per fer-hi —si se'm permet— un símil d'ambientació teatrera.

Portada d'Antoni Durà que il·lustra el llibre de la col·lecció "Homenatge a la Paraula" que edita anualment el CEIC Alfons el Vell. Com és tradicional, aquest volum commemoratiu es reparteix de manera gratuïta a les persones que assisteixen a l'acte.

Tot i així, hem volgut que l'Homenatge a la Paraula d'enguany siga, fonamentalment, una festa. I que els motius de satisfacció, i les ganes de demostrar agraïment i afectes col·lectius suren per damunt de qualsevol núvol tèrbol. Per això vam decidir que havíem de titular l'espectacle amb què s'homenatjarà els Pluja d'alguna manera que expressara la tenacitat, la constància, la fertilitat que simbolitza el nom del grup. I també el suport irreductible dels qui, a partir d'algun moment d'aquella quarantena pluvial, ens considerem afectats per la influència benèfica de la seua saó: Entre sol i tempestes...: que no pare la pluja! El coordinador de la part escènica de l'Homenatge és Ignasi Moreno, i consta de tres esquetxos representats per Aiguamar Teatre (Carlos Flores, Mariano Lloret i Sergi Bono); Juja —Jano i Joan—, Amparo Oltra, Nacho Ruipérez i Ruth Palonés; Lletraferits & Comediants (José Luis Martí —Fino—, Marisaro Martí, Eva Pellicer Morant, Anna Ballester, Jesús Garcia, Joan Lluís Banyuls, Mariano Velázquez, i Lluís Moncho).

I pel que fa a la part literària de l'Homenatge a la Paraula, vull aportar ací el text que he redactat com a petita introducció al volum 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, editat pel CEIC Alfons el Vell per a l'ocasió. M'agradaria que es considerara com el meu agraïment a una companyia de gent intrèpida que ha dedicat la seua vida al teatre i que, després de tot, sospite que no se n'han penedit en cap moment.

Façana del teatre Serrano de Gandia, on dissabte 23 se celebrarà
 el XVII Homenatge a la Paraula. Pluja en gestionà la programació
durant alguns anys. Ara ja no. Foto: Pere Millet

"DEMÀ FAREM..." VÉS A SABER! ARA ÉS MOMENT DE CELEBRACIÓ I DE GRATITUD

La gent de la meua generació (del 68) teníem quatre o cinc anys quan Pluja començava a fer teatre. 

He de reconèixer que sent una debilitat especial per la paraula "pluja", i per la idea de vitalitat, de fertilitat, de saó i de neteja que significa i simbolitza. Perquè s’hi uneixen una quotidianitat assumida i la natura imprescindible, irrenunciable, connatural a la mateixa paraula. Curiosament, és una de les que més em va costar d’aprendre a escriure: que si t o no t davant de la j. I per això també, una d’aquelles paraules trampolí que em fa saltar fins als anys iniciàtics d’aprenentatge de la llengua: 

—Mestre: "pluja" s’escriu amb t o sense t?

Manolo Boix va col·laborar amb Pluja Teatre dissenyant escenografies i cartells des dels inicis de la companyia. Sang i ceba s'estrenà l'any 1977.

Fins que un d’aquells primers mestres bons, que no era mestre de valencià, perquè aleshores no hi havia encara mestres de valencià, però que estava ben al dia de les inquietuds culturals de la Safor en aquells primeríssims anys 80, em va dir:

—"Platja" és amb t, encara que en alguns senyals la lleven; i "pluja" s’escriu com el nom de Pluja Teatre: sense t!

Aleshores recorde que hi vaig pensar: "i qui deu ser aquesta gent de teatre que és capaç de decidir com s’ha d’escriure una paraula?". Pluja Teatre: sense t davant de la j. A pesar que, en els primers anys, fins i tot els plugeros vacil·laven, a l’hora d’escriure’s el propi nom. I és que, al principi, tot vacil·lava... I ara... Ara també, però amb 40 anys més als muscles, d’insistència professional i de generositat envers una societat, aquesta de 40 anys després, que ha sigut la beneficiària directa de la saó que ha anat fent aquesta pluja imprescindible. Només ens queda un dubte: i els polítics? Els polítics, siguen del color que siguen, hi han estat a l’altura? Han sigut i són conscients de l’aportació, de la fertilitat que la pluja dels Pluja ha significat per al patrimoni cultural de la comarca, per a la vitalitat del teatre valencià, per a la salubritat de tants i tants grups amateurs com han germinat als nostres pobles durant, després, i gràcies als 40 anys de ploguda incessant? Algú ha plogut amb més trellat, en aquest país de pluges tantes vegades destarotades, que els nostres Pluja Teatre?

Amparo Martínez, representant el paper de Bettia
a Domina dominante. 1989.

L’any 1989 els vaig veure actuar per primera vegada, allà dalt del seu hàbitat natural, que és un escenari de teatre. Fou a Bellreguard, i hi representaven Domina dominante. Mai hi havia tornat a pensar. I tanmateix, treballant en el procés d’edició d’aquest llibre, em va saltar a la vista el títol de la col·laboració d’Amparo Martínez —la Bettia de l’obra: oooohhh!—: "Avui farem comèdia, demà...". I des d’aquell moment, jo no sé des de quin raconet on dormen les emocions immortals, em va vindre al cap una cançó que sonava a Domina dominante, amb música incorporada i tot que —supose— no se’n deu anar massa de la que sonava aquella vesprada a Bellreguard: "Avui farem comèdia, demà farem tragèdia...; naní-naní-nanino, naní-naní-nanino...".

Així és que, amics, amigues:

Tant si sou conscients com si no; tant si la vostra voluntat hi actua a favor o en contra; tant si les vostres idees, les vostres experiències vitals, el vostre estil de vida i —encara hi diria més—, tant si la vostra tirada ideològica o la vostra tendència de pensament es decanta per ser procliu a la pluja o per avorrir-la com si fóra una maledicció del cel...: no us en refieu. La pluja va amb nosaltres, desperta o adormida, manifesta o latent, inevitable, indefugible, com un gen, com una proteïna o com un virus. I sempre, sempre, i per fortuna, ens acaba plovent al damunt.

Ara, anem a fer comèdia; demà...: vés a saber!

ADDENDA (23 de desembre de 2013)

A la pàgina web del CEIC Alfons el Vell  s'ha publicat un reportatge on es deixa constància del transcurs de l'Homenatge, alguns enllaços interessants relacionats, i on hi ha un ampli reportatge fotogràfic de Pere Millet. Si us ve de gust, es pot consultar clicant ací. 


ADDENDA (21 de juliol de 2014). Des d'ací podeu accedir al vídeo promocional de l'audiovisual que el CEIC Alfons el Vell ha editat a partir de l'espectacle teatral.