EL FLORIDO PERNIL (2)

Per Salvador Bolufer

Fuiste de glorias florido pensil

hoy reverdecen a un impulso juvenil

Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de Florido pensil, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco.

L'obrires per on l'obrires, l'Enciclopedia Álvarez

t'ensenyava que tots els camins porten a Roma. 

I, també inspirant-nos en el tal vers, nosaltres publicàvem –ara fa 5 anys– una entradeta amb títol de cuixot florit: EL FLORIDO PERNIL, on mostràvem alguns fragments d'una espècie de tebeo denominat ASÍ QUIERO SER, d'ús obligat a les escoles infantils de la postguerra (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase "Así quiero ser", però el que realment pretenien dir era "Así quiero que seas"). 

Els valencians vinguts de fora, els forasters vinguts de dins i el peperisme ancorat en la ultratomba, amb la idea de redimir les seues misèries, complexos, manies i autoodis, no paren d'incrementar el seu catàleg de despropòsits amb noves proclames incendiàries que s'inspiren en la catalanofòbia, inventades sempre per ofrenòlegs indocumentats, sense base ni fonament, ni un mal argument acadèmic que les avale. I últimament els ha pegat per acusar de doctrinàries aquelles activitats escolars plantejades en valencià i/o en les terminologies identitàries que ells pretenen demonitzar. 

Fragment d'una publicació de l'any 1972 editada 
per l'Arquebisbat de València. Més clar, aigua clara.
Després, el mateix arquebisbat i els afins a la croada
han buscat les mil maneres de clavar claus per la cabota.

L'ajuntament del Verger –per exemple– fou acusat de convertir el poble en un santuario del independentismo catalán per haver albergat la XXX Trobada d'Escoles en Valencià i el lliurament dels prestigiosos Premis Sambori, dues activitats nascudes abans que els ofrenívols inventaren l'ofrenologia contemporània; o el parell de coces del PP d'Altea –per exemple també– en titllar d'evento pro-catalanista el concert "Com sona l'ESO", un dels esdeveniments de periodicitat anual més grandiosos i més simpàtics dels últims temps. I damunt, hi ha grupets de bramaires que solen rematar les seues histèries amb amenaces d'accions judicials que, al meu parer, haurien de ser contrarestades amb contundència per part de l'administració, sobretot quan es passen per baix cameta la mateixa legalitat que tant invoquen quan els convé. 

Anàlisi del PP d'Altea sobre l'última edició de "Com sona l'ESO".

Diuen ells –en castellà– que a Altea parlen valencià, que no català. 

Anàlisi de la premsa sobre el mateix esdeveniment.

Dalt l'escenari, 1.600 estudiants d'instituts valencians, catalans, 

balears, aragonesos i canaris. Catalanisme pur i dur, segons el PP d'Altea.

Com dèiem abans, aquesta gent considera que la pràctica del valencià a l'escola d'acord amb la normativa vigent és "adoctrinar" les criatures en favor del catalanisme, i possiblement consideren que vídeos com el del xiquet vestit de legionari, amb una escopeta al coll i cantant "soy el novio de la muerte" és una gracieta bonica i instructiva.

Clique ací per a veure durant 20 segons aquesta
criatura cantant El novio de la muerte. 

Tot seguit tindrem a mal republicar l'article que referíem anteriorment, per si volen comprovar com eren els adoctrinaments –per no dir els aborregaments– que practicaven els novios de la muerte de l'època. Miren, miren: 

EL FLORIDO PERNIL

13/05/2012

L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament  patriòtic:

Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó). 

Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.

Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?

El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:

Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut –i patit–, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?

A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.