Aquest article, amb el mateix títol i alguna lleugera variació en el contingut, es va publicar a l’edició electrònica d’El Punt Avui el dia 9 de novembre de 2011. Els editors d’aquest mitjà hi inclogueren un subtitular més descriptiu, empesos segurament pels aires preelectorals d’aquests dies: “Joan Pla presenta Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, inspirada en l'expresident de la Diputació de Castelló”. No era intenció de l’autora d’aquesta petita crònica reduir-la a una personalització tan concreta. Però si ells ho diuen..., per alguna cosa deu ser!
***
Que el gènere literari anomenat “novel·la negra” haja servit tradicionalment per a donar vida a grans personatges de ficció i a històries esgarrifoses és un fet saludable que molta gent hem celebrat i gaudit amb voracitat lectora. El que ja resulta més preocupant és que determinats individus amb càrrecs polítics, i els seus comportaments, siguen en ells mateixos un filó per a la inspiració artística. Perquè la ficció literària té el do d’ennoblir i d’enriquir les misèries terrenals, però els terrenals de peu pertanyem a la classe damnificada per aquells personatges ficcionats. La novel·la de Joan Pla, Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building (Edicions 96, 2011) conjuga de manera enjogassada aquestes dues cares −la realitat i la ficció− que s’atrauen i es completen, més que no es repel·leixen. Dimarts 8 de novembre es va presentar a la Casa del Libro de València.
 |
| Tal
com hi adverteix Joan Pla: “Tota semblança amb la realitat és pura coincidència, tot i que la crua realitat s’entesta a formar part de la ficció més imaginativa”. |
Abans de donar pas a l’autor del llibre, Diego Gómez, que en féu d’introductor, hi assenyalà el caràcter de thriller de la novel·la, una història trepidant bastida sobre personatges de nom reconeixible, accions i fets amb sabor d’actualitat, i molta càrrega de compromís i d’implicació per part d’algú, el veterà Joan Pla, que no es resigna a mirar el seu món més pròxim com si fóra un mer espectador passiu i resignat. També va incidir el presentador en l’”encert editorial” (són paraules literals) a l’hora de dissenyar la portada del llibre: una imatge en taques entre dos colors molt contrastats, en la mateixa línia d’intencions de duplicitats entre la poderosa imaginació i la realitat colpidora. I així mateix va remarcar el presentador l’eficàcia del “llenguatge directe, culte i fàcil de digerir, amb tocs d’humor que els lectors interioritzem lúdicament”. És important, en aquest tipus d’obres concebudes per arribar a un públic ampli i amb ganes de deixar-s’hi atrapar. L’autor, però, va incidir en més d’una ocasió en la seua voluntat que Don Fabrizzio, a més de divertir, hauria de fer pensar.
 |
| Dolors Pedrós, editora; Diego Gómez, mestre i escriptor; Joan Pla, el creador de Fabrizzio. Foto: Neus Pedrós. |
Després de la intervenció de Joan Pla, es va establir una conversa animada entre el públic assistent, des d’on es va reconèixer, a manera de positiva teràpia col·lectiva, que els polítics −els honrats i també els corruptes− són caducs, a pesar de tot. I arribarà un dia que fins les muses els hauran oblidats. Mentre que la cultura, les persones que hi treballen honestament, els grans escriptors, i la gent que aporta la seua saviesa en bé d’una col·lectivitat, és la que fa història. Què es recordarà de les comarques de don Fabrizzio quan hagen passat dècades?: l’anècdota dels faisans que havien d’aterrar a l’aeroport sense avions?, tots els finançaments il·legals d’un partit?, la bona sort d’un empedreït jugador de loteria?, o que Castelló fou el nucli on es gestaren i des d’on s’expandiren les Normes ortogràfiques de 1932?
 |
| L’aeroport de Castelló immortalitzat amb humor gràfic per Ferran Martín. Imatge extreta de lainformacion.com |
Un fragment de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building relata: “...en tot aquell bolic de filtracions, rumors i hipòtesis, hi havia coses que no casaven. ‘Com un partit que es diu democràtic fa ús d’una comptabilitat B per amagar un finançament il·legal? Si els documents són determinants per aportar proves en contra del partit o de don Fabrizzio, per què el senyor Jaume Costa no els va lliurar directament al jutge? Resulta, si més no, difícil d’entendre. Alguna cosa falla, a no ser que algú s’haja proposat que continue la macabra sèrie d’assassinats. Esperem que la justícia investigue aquestes presumptes connexions molt preocupants’”.
Esperances semblants són les que conservem els esbalaïts lectors (i lectores). De moment, encara ens pot consolar que ningú s’haja apercebut, més enllà de corrupteles i de màfies polítiques, de cap “macabra sèrie d’assassinats” que pose la guinda negra al pastís.
 |
| L’autor de Don Fabrizzio encapçala la novel·la amb aquestes paraules: “Un reconeixement als polítics i empresaris que anteposen l’ètica i el progrés del País a qualsevol cant de sirena que atempte contra la dignitat personal o democràtica.” Nosaltres hi afegim: “bravo, Joan”! |
