ON DIRÍEU QUE ATERREN ELS ÀNGELS...?

Per Maria Josep Escrivà

Estic convençuda que ens sobrevolen àngels. De nit, i de dia, i a tota hora. Ja sé que dir això, en els temps que corren, m’atorga, com a mínim, la condició de bajoca. Tot i així, n’estic convençuda: ens sobrevolen àngels. Àngels de bona pasta.

"El dia del meu descobriment, però, era hivern. I feia tant de fred que hi havia rosada blanca cobrint les herbes."

Obstinada, però, en la meua creença, i, a pesar d’utopies, sé que els àngels que ens sobrevolen estan exposats, amb tota la seua fragilitat, a les canallades dels qui habitem una mica més avall. Per això intente fixar-me en aquells llocs estratègics que un àngel podria aprofitar en el cas de necessitar un aterratge d’emergència. Aquesta petita mansarda de pissarra, per exemple, em va parèixer indicada per a un incident d’una tal volada.

Mansarda en un carrer del petit poble francès de Barre,
a la serralada occitana de les Cevenes.
Foto: Enric Cerver Olcina.

Però el lloc més idoni perquè un àngel puga aterrar és, sense cap mena de dubte, l’estudi de Maria Alcaraz Frasquet, al carrer Cervantes de Rafelcofer de la Safor. Un autèntic colomar d’àngels, amb vistes a la muntanya del Rabat, un pujolet on es va descobrir un jaciment amb restes del segle V a.C. Maria és il·lustradora, artista com la copa d’un pi, amiga estimada, i ara també mare al 50% de la colla de personatges angelicals que poblarà el llibre Àngels de nata, un conte per a tots els públics redactat en els últims anys, i que Edicions 96, amb Dolors Pedrós al capdavant, ha decidit donar cabuda entre el seu catàleg editorial d’ales obertes. Intentaré, en la mesura de les meues possibilitats, estar a l’altura de la confiança, tant de Maria i la seua il·limitada imaginació colorida, com de Dolors i la seua empresa... I més ara, que, com a treballadora de la casa, no m’interessa gens que faça fallida per culpa de la meua inconsciència! 

Maria Alcaraz Frasquet, il·lustradora, amb Pau Àlvarez, dissenyador:
si els Àngels ixen malament serà per culpa d'ells; i si ixen bé...
serà gràcies a la inspiració de l'autora!

Us deixe, com a petit tast, aquest fragment del conte en qüestió, on alguns dels protagonistes intercanvien opinions sobre la naturalesa i la confusa existència dels àngels. Us ho heu plantejat mai, vosaltres? Jo, a pesar que els temps no hi siguen gens propicis, continue creient que aquests éssers a mitjan camí entre un ocell i una persona ens sobrevolen. I si no, per quins set sous se m’hauria acudit, a mi, escriure Àngels de nata?

Les eines de treball de Maria.

 

–I ara què fem, Aldonça?

–No ho sé, Felícia, deixeu-me pensar...

–No podem contar-ho a ningú. Diu que les persones ja no creuen en àngels.

–La meua iaia sí —es va apressar a corregir la Carme, la més petita de tots nosaltres—. Sempre em diu que porte l’Àngel de la Guarda enganxat al paladar.

–Això no és igual —saltà el Cosme—. A mi em va explicar un dia mon pare que un àngel és com un dimoni, però al revés. I que de menut es pensava que n’havia vist volar algun per damunt de l’ullal de l’Alqueria del Duc, però quan va créixer va saber que aquelles bestioletes d’ales lluents no eren àngels, sinó parotets. 

–Doncs la tia Amèlia diu que els àngels són xiquets que han pujat al cel abans d’hora —aquest era el Lluïsma, un poquet panoli en temes d’aquesta naturalesa.

–Eixos són els àngels dels morts, badoc! —Gustau era el major, i li agradava fer-se el burleta—, i tenen galtes color de rosa, i cabells a rulls, i no els falta de res... Ara bé, els àngels dels morts són muts. Tu has vist que el nostre àngel siga mut?

–El nostre àngel, el nostre àngel... —ja tornava Encarna a fer la guitza—. Els àngels no són de ningú. No tenen pare ni mare, ni home ni dona. Per no ser no són ni persones.

"Quan vaig conèixer l'Aldonça... ella sí que tenia
una bella història per contar!"

–Ah no, llesta, i aleshores què són? —li va replicar Rafel.

–Són..., els àngels són...: mig ocell i mig persona!

–Els àngels no són res: ni persona, ni home, ni dona, ni xiquet, ni xiqueta... —Encarna s’havia proposat aigualir-nos la festa—. Qui vos diu que algun graciós no ens ha volgut gastar un broma?

Silenci sepulcral. Ningú no tenia, en realitat, cap argument per a demostrar que aquell ésser pansit com una bleda i recobert d’una nata blanca i gelada com la neu no fóra una estafa, una manera de prendre el pèl als xiquets, una burla a aquells amics que, desbordats de fantasia, havien transformat paraigües en bolets i llanterners en mags pirata. Ningú..., o quasi ningú...
 

"−Que no deu haver treballat de pirata, vostè...?"

[Continuarà...]

LA GALLINA DIU QUE NO

Tal com solen fer els blocs que es preen de ser-ho, aquest burribloc també ha fet vacances. Hem estat dues setmanes sense publicar publicacions. La primera, l'hem dedicada a desconnectar del mundanal soroll i, com a conseqüència, hem passat set dies sense sentir parlar de la prima de risc, ni de de les pífies dels mercats, ni de les bravates de donya Cospedal, ni de les fanfàrries de don Mariano ni dels corruptes desvergonyits que mantenen càrrecs i privilegis en plenitud de vigència. La segona setmana (la que acabem de passar) hem aterrat de nou al món dels mortals, i hem représ el ritme del compàs que marquen aquests temps, on la misèria ens trau a ballar a diari, i on els mediocres, disfressats de mandataris, s'entesten a encauar el populatxo al carreró sense eixida que ells mateixos han creat. 

Recollons, Rafelet!

Heus ací algunes de les bacores que hem empomat durant la susdita setmana d'aterratge:

ÉCHALE GUINDAS AL PAVO. Ja saben vostés que don Luis de Guindos, actual ministre d'economia i competitivitat del govern d'Espanya, és el dignatari que s'encarrega de bambar pels mercats i d'explicar les ràtios i les xifres macroeconòmiques que no entén ni cristo. Quan li pregunten l'hora que és, contesta l'oratge que farà el mes que ve, i quan li parlen de les mentides de don Mariano, xiula mirant l'horitzó com si la cosa no anara amb ell. Recordem també que el tecnòcrata en qüestió va formar part del consell assessor i fou director del banc d'inversió Lehman Brothers, on va treballar fins que la referida entitat es va declarar en bancarrota, la qual cosa, segons diuen, va desencadenar l'actual crisi financera internacional (don Rodrigo Rato també va presidir un banc en ruïnes, però això va ser després de ser ministre d'economia; don Luis va dirigir el banc rebentat abans de ser-ho). 

Doncs bé: l'esmentat sr. De Guindos s'ha cobert novament de glòria en comparar la situació actual d'Espanya amb la que patia Alemanya fa 10 anys. Com era d'esperar, això ha provocat la burla de les plomes més sarcàstiques del periodisme internacional, molt donades últimament a burlar les ridiculeses dels governants que ens desgovernen. Ja ho deia na Lola Flores, entre altres, quan cantava allò de les guindes al pavo: "Échale guindas al pavo, que yo le echaré a la pava zuquítar, canela y clavooo..." No els ha agradat la parida?

LA VOZ DE SU AMO. Tal com era d'esperar, l'equip de don Mariano ha posat en marxa els mecanismes de control i manipulació de RTVE. Pel moment ja s'han espolsat de damunt tots els professionals que no eren de la seua confiança i els han substituït per gent més dòcil, que sàpiga cantar les glòries peperes i fer sonar músiques que amansen les feres del populatxo. Dilluns va ser entrevistat el susdit don Mariano a l'empar de les noves directrius de la tele que paguem entre tots i, malgrat que el tal mandatari jugava en casa, no va saber (o no va poder) calmar els vents que bufen en contra seua. Fent botiges, l'entrevistat en qüestió va dedicar diversos brindis al sol, va justificar les seues ruïnoses reformes com a necessàries, va explicar (i ningú no va entendre) l'assumpte del rescat i va dir que no era partidari de rebaixar les pensions (quan les rebaixe, que al pas que anem les rebaixarà, dirà que no hi havia més remei). Això sí: don Mariano anava mudat com un margalló... cada vegada va més mudat!

LA GALLINA DIU QUE NO. Per a rematar els seus despropòsits, don Mariano, a l'entrevista abans referida, va dir que "no estamos para algarabías" quan se li va preguntar sobre la manifestació que s'havia de celebrar l'endemà a Catalunya. És a dir, que bramar per Madrid a l'empar de Rouco Varela i els seus canonges per a protestar contra la llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe era, per a vostés, una causa justa; mobilitzar masses per a no pagar l'increment de l'IVA que havia decretat l'infeliç de Zapatero era una causa noble; espantar el galliner amb proclames i replegar firmes contra l'Estatut (o contra tot allò que a vostés els venia en gana demonitzar) era salvar la unitat d'Espanya... però que un milió i mig de persones es manifesten a Catalunya reclamant allò que a vostés no els interessa que reclamen és un lío i una algarabía. Catalunya, srs. meus, és tant dels catalans com Madrid és dels madrilenys i com València hauria de ser dels valencians. No és una parcel·la de terreny amb títol de propietat, sinó una realitat històrica que vostés i els seus antecessors, recents i remots, sempre han volgut ignorar. Van fer fracassar la solució federal del sr. Pi i Margall (1a República) i han fet fracassar qualsevol proposta que no siga un pacte de vassallatge. Açò ja no és l'Espanya imperial dels reis catòlics, don Mariano; ara estem davant un estat rebordonit i arruïnat per l'acció dels bufanúvols i els corruptes, on els catalans (i em tem que no tardaran a reaparéixer els bascos) se senten incòmodes i burlats. No tinga cap dubte, molt senyor meu, que les seues bravates dels darrers anys contra tot allò que portara marca catalana no ha fet més que incrementar el nombre de catalans i catalanes amb sentiment independentista. 

Don Mariano, protagonitzant una algarabía quan
l'infeliç de Zapatero va incrementar l'IVA.

Per cert, don Mariano: sembla que la xifra més fiable de participants a l'algarabía és de milió i mig; segurament no eren els dos milions que apuntaven els organitzadors més entusiastes, però tampoc els sis-cents mil que indicava la policia nacional que vosté controla. Alguna televisió d'àmbit estatal deia que n'eren "més" d'un milió, però això és com si a mi em pregunten l'edat i jo conteste que tinc "més" de vint anys. 

Entre el milió i mig de manifestants hi havia gent de totes les classes i condicions socials (ho dic perquè els Mariano boys solen titlar de perroflautas, delinqüents i morts de fam tots aquells que es manifesten en contra seua). Algú, com ara Pep Guardiola, va donar el seu suport a la manifestació de manera virtual i des de la distància, i això despertà les ires del també exfutbolista Alfonso Pérez, el qual va qualificar de decebedora l'actitud de Pep, i va declarar que, si Guardiola pensava així, havia d'haver renunciat a jugar amb la selecció espanyola. I ara dic jo, don Alfonso: vosté va ser jugador del Barcelona (amb no massa èxit, per cert); si vosté pensava de la  manera com dóna a entendre que pensa..., per què va fitxar per un club català que mai no ha ocultat el seu catalanisme? 

Aquesta barraca és propietat de donya María Dolores de Cospedal,
una deixebla de l'escola de frivolitats creada per donya 
Esperança Aguirre. Diuen que els seus guanys anuals són 
vergonyosament escandalosos. Serà veritat?

PER ACÍ, TOT IGUAL. Tornar a casa després d'uns dies de desconnexió, i no trobar l'empastre sociopolític i econòmic pitjor del que ja estava, sembla tot un èxit. Les veus oficials del règim continuen venent fum de canyot; n'Alberto pelegrina cap ací i cap allà inaugurant coses amb la poca gràcia que ja el caracteritza; la gent li tira ous; la consellera de Torrent regula l'ús de les fiambreres amb el recapte dels xiquets; els corruptes continuen emparats pel silenci; les farmàcies segueixen sense cobrar (i el que no són farmàcies també); Canal 9 naufraga fent el ridícul..., i així, un etcètera rere un altre. Una novetat: set anys després, els tribunals han fallat en contra del putxerasso que es va fer en les concessions de llicències de TDT. I ara què? --pregunte jo--: acompliran la sentència del jutge?; revisaran les llicències que van donar mal donades?; dimitirà don Esteban González Pons, que fou l'autèntic responsable de la martingala? "Volverán las oscuras golondrinas"?

A DOS DE VAL. Per tal que tot no siguen fanfàrries i obscures oronelles, tancarem aquesta edició de burribreus amb la ressenya de l'acte que es va celebrar ahir al teatre Goya de l'Olleria (la Vall d'Albaida). Es tractava de presentar el disc, produït per Paco Muñoz, basat en els poemes de Joan Fuster que va recitar Ovidi Montllor l'any 1993 al mateix escenari abans esmentat. Entre molts artistes reconeguts van actuar el nostre músic Enric Murillo i el trobador oficiós d'aquesta santa casa, Salvador Bolufer. Inserim a continuació el cartell que anunciava l'acte referit:

Magnífic cartell elaborat per David Palmer.

La periodista Amàlia Garrigós, que presentà l'acte amb l'escriptor Francesc Mompó, serà una de les participants en el concert programat per celebrar el 10é aniversari dalt dels escenaris del cantautor Pau Alabajos. Serà al palau de la Música de València el proper 29 de setembre. Inserim a continuació un vídeo promocional de l'esmentat esdeveniment on l'amiga Amàlia (dama de les amàlies perfumades) recita, amb la sensualitat que la caracteritza, un poema de Vicent Andrés Estellés:

Gràcies, Amàlia. Que els déus de la felicitat t'òmpliguen d'alegries durant els pròxims 100 anys, i que nosaltres ho puguem veure.

LLIGAR ELS GOSSOS AMB LLONGANISSES

EL GLOSSARI DE BUCOMSA

GLOSSES DE CRISI

4a entrega

Moltes vegades, el llenguatge col·loquial s'alimenta d'expressions, més o menys gracioses, que provenen de simples parides metafòriques nascudes de la saviesa popular o de l'enginy d'alguna persona ocurrent i/o divertida. Però hi ha molts casos on les tals referències radiquen en anècdotes o històries reals veritablement curioses, com algunes de les que hem inclòs en aquesta 4a entrega del nostre glossari de referències, molt usades en les converses quotidianes arran de la crisi embafosa que ens afecta, coneguda també com "l'estafa del segle".

I comencem amb una de ben sucosa que refereix l'opulència vergonyosa i el malbaratament desenfrenat que ens ha portat la misèria i el desassossec que ara patim. És d'origen castellà (atar los perros con longaniza), però la seua traducció no li resta ni un bri de sonoritat ni de força (no sempre és així; per exemple, si traduírem al castellà allò del mort i el degollat, sonaria: "le dice el muerto al degollado '¿quién te ha hecho ese agujero?'". Evidentment, estaríem insultant la bona pràctica del tractament lexicogràfic). Miren, miren que curiós:

LLIGAR ELS GOSSOS AMB LLONGANISSES. Nadar en l'abundància. Mostrar opulència i/o balafiament. Dita nascuda a primeries del segle XIX en un poble de Salamanca (Candelario) on hi havia una fàbrica d'embotits propietat d'un tal senyor de cognom Rico i de nom Constantino, conegut també com el Choricero. L'esmentada indústria estava ubicada als baixos de sa casa, i conten que en una ocasió rondava per allí un gos falder amb intencions de penetrar a la factoria a buscar el recapte. Una empleada va decidir amarrar-lo per tal d'impedir-ho, però com que no va trobar corda, va usar com a soga un rastre de llonganisses per a lligar l'animalet, i un xiquet que ho va veure amb estupor va pregonar la notícia dient que "a casa del tio Rico lliguen els gossos amb llonganisses". El sarcasme popular hi va fer la resta relacionant exageradament els gossos, les llonganisses... i el cognom del "tio Rico". Si ho apliquem als temps actuals caldria considerar també allò del xoricero i totes les rastreres dels xoriços que lligaven gossos amb llonganisses amb els diners de tots. A la foto de la dreta poden veure el quadre del pintor Bayeu custodiat al Museo del Prado, on immortalitza don Constantino Rico, el Choricero.

Inserim a continuació una altra referència ben curiosa i molt pròpia també dels actuals temps d'estafa (perdó, de crisi):

NO TINDRE NI UNA PERRA. No tindre diners o capacitats econòmiques per assumir tasques inversores. Per entendre això de "la perra" ("la gossa" en valencià) cal remuntar-nos al govern provisional anterior a la Primera República (1870) on s'emetien unes monedes de coure de 5 i de 10 cèntims (fraccions de l'antiga pesseta). A la cara d'aquestes monedes hi havia la figura d'un lleó rampant (símbol del Regne de Lleó). La baixa qualitat del material i els deficients sistemes d'encunyació de l'època van propiciar que l'esmentat lleó semblara una gossa, motiu pel qual el sarcasme popular va batejar la de 5 cèntims com "perreta" (en castellà "perra chica") i la de 10 cèntims com "perra gorda" (gossa grossa), provocant amb això que les perres foren sinònimes de diners. Els més malparlats solen incloure un exabrupte entre "una" i "perra" (no tindre ni una puta perra). Què tindran a veure les pobres gossetes amb la prostitució...? Caram, caram! (en castellà, ¡caramba, caramba!). En temps de crisi (perdó, d'estafa), entre reformes i retallades, rescats i caradures, ací no hi ha Cristo que tinga una puta perra.

Així eren les "perres" de 1870. Curiosament, es pot llegir la inscripció "cien piezas en kilog." on, anys després, resaria allò de "Francisco Franco Caudillo de España por la gracia de Dios".

Continuem amb unes quantes expressions que no tenen història, ni falta que fa. Les va inventar el dimoni; les usa el poble amb sagacitat i nosaltres, que només som simples notaris de l'actualitat, ens limitem a glossar-les.

FER ERE(S). No té res a fotre amb les eres d'aventar gra, ni tampoc amb el principi de la cançó d'El Consorcio "Eres tú". ERE és una paraula formada per les inicials, en castellà, d'"Expediente de Regulación de Empleo". És una forma moderna de tirar la gent d'un bac al carrer. Molt utilitzada sobretot des de la reforma laboral que va fer don Mariano per salvar Espanya, la qual coincideix amb el moment just en què es fonen la crisi i l'estafa (o viceversa).

FER ERO(S). No es tracta de retre homenatges al déu Eros de la mitologia grega (inventor de l'erotisme) ni tampoc d'evocar el conegut cantant italià Eros Ramazzotti. Un ERO en temps d'estafa (perdó, de crisi) és una paraula formada per les inicials en català d'Expedient de Regulació d'Ocupació (equivalent a l'ERE castellà). Batiste no sap si, a ell, li han fet un ERE o un ERO; només sap que l'han tirat d'un bac al carrer.

PUJAR IVES. IVES és la forma plural del mot IVA (impost sobre el valor afegit). Don Mariano no era partidari d'incrementar l'esmentat impost; tampoc no volia apujar l'IRPF ni demanar que baixaren els jornals. Ho ha fet tot per fomentar la creació de llocs de treball. És com si ens regalara una estufa de llenya al mes d'agost per a refrescar-nos el cos i l'esperit. Coses de la crisi..., o és de l'estafa?

López fou víctima d'un ERE i Batiste d'un ERO. Els dos van parar d'un bac 

al carrer. Coses de la crisiestafa.

DEMANAR UN RESCAT. Diccionari en mà, "rescatar" significa: "Recobrar, per un preu convingut o per la força, una persona o cosa que havia passat a mans d'altri." En l'argot crisiestafal té el mateix significat, però no sabem quin és el preu convingut, ni qui fa la força en aquest cas, ni quina és la persona o cosa que havia passat a mans de no sabem quin corrupte. Segons don Mariano, el rescat de Grècia és dur; el d'Espanya és tan blanet que no arriba ni a ser rescat; i el del País Valencià (Comunitat Valenciana per a ells), en lloc de rescat és un donatiu. Els lladres no necessiten ser rescatats: es rescaten ells sols.

I tornem a les referències procedents d'històries curioses:

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA. Aquesta dita procedeix dels temps de Maricastanya. Segons Fosco Maraini (escriptor), hi havia una comunitat de monjos japonesos que sempre estaven en crisi i tenien una regla segons la qual només podien menjar carn d'animal marí (ací no entraven els llobarros de piscifactoria). Com que eren uns pillets, van decidir batejar el porc senglar (Sus scrofa) com a "balena silvestre", i des d'aquell moment menjaven carn de gorrí sense cap tipus d'escrúpol. En temps de crisiestafa, els nostres mandataris també practiquen aquesta habilitat, però d'una manera encara més flexible: primer fan la trampa i després fan la llei. I així, trampa i llei, llei i trampa s'uneixen entre si per a formar una sola unitat de destí universal. Batiste ací no pinta fava.

ARMAR-SE LA MARIMORENA. Resultat d'una discussió que deriva en disputa convertida en brega i acabada en batalla campal. S'atribueix l'origen d'aquesta antiga referència al record d'una tavernera de Madrid de nom María Moreno, que tenia el costum d'armar gresques sense trellat cada dos per tres. Queda clar que aquest aforisme res no té a veure amb la nadalenca “Ande, ande, ande, la marimorena”, ni tampoc amb la memòria de la meua àvia Maria la Morena, persona pacífica i encantadora. L'any passat, els del partit de los trabajadores (na Cospedal dixit) armaven marimorenes contra els que aleshores apujaven els impostos; ara les armen contra els que critiquen que ells els hagen apujat més encara. Què trobes, Batiste? Farem foc o fugirem? 

ACABAR COM EL ROSARI DE L'AURORA. És com armar la marimorena, però en versió més puritana. Dita provinent d'un poble andalús, on hi havia una congregació denominada el Rosario de la Aurora. Es conta que els confrares de la tal confraria anaven en processó resant el rosari sota la llum dels seus fanals, quan van ser molestats per un grup de borratxos amb ganes de divertició. Van acabar a colps de fanal i de botella de vi..., és a dir, com el “rosari de l'aurora”. Jo, que sóc un càndid, no sé molt bé si les crisis i els fanals apagats són iguals com les estafes i les botelles de vi adulterat; només sé que ací, o passa alguna cosa important o açò s'acabarà com el rosari de l'aurora. 

Què collons feia ací don Mariano amb la bandereta?

CAPÍTOLS ANTERIORS D'AQUESTA SÈRIE:

Entrega 3a: PATA, PETA, PITA, POTA I PU... TA!
Entrega 2a: TIRAR EL BURRO PER LA FINESTRA
Entrega 1a: DIU EL MORT AL DEGOLLAT...: QUI T'HA FET EIXE FORAT?