ON DIRÍEU QUE ATERREN ELS ÀNGELS...?

Per Maria Josep Escrivà

Estic convençuda que ens sobrevolen àngels. De nit, i de dia, i a tota hora. Ja sé que dir això, en els temps que corren, m’atorga, com a mínim, la condició de bajoca. Tot i així, n’estic convençuda: ens sobrevolen àngels. Àngels de bona pasta.

"El dia del meu descobriment, però, era hivern. I feia tant de fred que hi havia rosada blanca cobrint les herbes."

Obstinada, però, en la meua creença, i, a pesar d’utopies, sé que els àngels que ens sobrevolen estan exposats, amb tota la seua fragilitat, a les canallades dels qui habitem una mica més avall. Per això intente fixar-me en aquells llocs estratègics que un àngel podria aprofitar en el cas de necessitar un aterratge d’emergència. Aquesta petita mansarda de pissarra, per exemple, em va parèixer indicada per a un incident d’una tal volada.

Mansarda en un carrer del petit poble francès de Barre,
a la serralada occitana de les Cevenes.
Foto: Enric Cerver Olcina.

Però el lloc més idoni perquè un àngel puga aterrar és, sense cap mena de dubte, l’estudi de Maria Alcaraz Frasquet, al carrer Cervantes de Rafelcofer de la Safor. Un autèntic colomar d’àngels, amb vistes a la muntanya del Rabat, un pujolet on es va descobrir un jaciment amb restes del segle V a.C. Maria és il·lustradora, artista com la copa d’un pi, amiga estimada, i ara també mare al 50% de la colla de personatges angelicals que poblarà el llibre Àngels de nata, un conte per a tots els públics redactat en els últims anys, i que Edicions 96, amb Dolors Pedrós al capdavant, ha decidit donar cabuda entre el seu catàleg editorial d’ales obertes. Intentaré, en la mesura de les meues possibilitats, estar a l’altura de la confiança, tant de Maria i la seua il·limitada imaginació colorida, com de Dolors i la seua empresa... I més ara, que, com a treballadora de la casa, no m’interessa gens que faça fallida per culpa de la meua inconsciència! 

Maria Alcaraz Frasquet, il·lustradora, amb Pau Àlvarez, dissenyador:
si els Àngels ixen malament serà per culpa d'ells; i si ixen bé...
serà gràcies a la inspiració de l'autora!

Us deixe, com a petit tast, aquest fragment del conte en qüestió, on alguns dels protagonistes intercanvien opinions sobre la naturalesa i la confusa existència dels àngels. Us ho heu plantejat mai, vosaltres? Jo, a pesar que els temps no hi siguen gens propicis, continue creient que aquests éssers a mitjan camí entre un ocell i una persona ens sobrevolen. I si no, per quins set sous se m’hauria acudit, a mi, escriure Àngels de nata?

Les eines de treball de Maria.

 

–I ara què fem, Aldonça?

–No ho sé, Felícia, deixeu-me pensar...

–No podem contar-ho a ningú. Diu que les persones ja no creuen en àngels.

–La meua iaia sí —es va apressar a corregir la Carme, la més petita de tots nosaltres—. Sempre em diu que porte l’Àngel de la Guarda enganxat al paladar.

–Això no és igual —saltà el Cosme—. A mi em va explicar un dia mon pare que un àngel és com un dimoni, però al revés. I que de menut es pensava que n’havia vist volar algun per damunt de l’ullal de l’Alqueria del Duc, però quan va créixer va saber que aquelles bestioletes d’ales lluents no eren àngels, sinó parotets. 

–Doncs la tia Amèlia diu que els àngels són xiquets que han pujat al cel abans d’hora —aquest era el Lluïsma, un poquet panoli en temes d’aquesta naturalesa.

–Eixos són els àngels dels morts, badoc! —Gustau era el major, i li agradava fer-se el burleta—, i tenen galtes color de rosa, i cabells a rulls, i no els falta de res... Ara bé, els àngels dels morts són muts. Tu has vist que el nostre àngel siga mut?

–El nostre àngel, el nostre àngel... —ja tornava Encarna a fer la guitza—. Els àngels no són de ningú. No tenen pare ni mare, ni home ni dona. Per no ser no són ni persones.

"Quan vaig conèixer l'Aldonça... ella sí que tenia
una bella història per contar!"

–Ah no, llesta, i aleshores què són? —li va replicar Rafel.

–Són..., els àngels són...: mig ocell i mig persona!

–Els àngels no són res: ni persona, ni home, ni dona, ni xiquet, ni xiqueta... —Encarna s’havia proposat aigualir-nos la festa—. Qui vos diu que algun graciós no ens ha volgut gastar un broma?

Silenci sepulcral. Ningú no tenia, en realitat, cap argument per a demostrar que aquell ésser pansit com una bleda i recobert d’una nata blanca i gelada com la neu no fóra una estafa, una manera de prendre el pèl als xiquets, una burla a aquells amics que, desbordats de fantasia, havien transformat paraigües en bolets i llanterners en mags pirata. Ningú..., o quasi ningú...
 

"−Que no deu haver treballat de pirata, vostè...?"

[Continuarà...]