...

............................................................................

divendres, 2 d’octubre de 2020

EL POTET DE PIXUM



Durant les huit temporades que va estar en antena el programa Bon profit, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (Carmenzilla del Pedàs), amb el també nostre Pep el Tito (Titus magnanimun), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. 


"El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era molt variada i, en aquest cas, els versos s'inspiraven en la primera revisió mèdica que em van fer per a complir amb el reglament de l'empresa on treballava. Va ser inclòs al llibre Burrera comprimida (Edicions del Bullent, 1999), llavors amb el títol "La revisió", i fou presentat a la Fira del Llibre de València aquell mateix any. Allí es va donar una de les anècdotes més entranyables que recorde. M'agrada contar-la sempre que en tinc ocasió, i això mateix faré tot seguit:


Jo havia gravat un casset amb textos del llibre esmentat, entre els quals s’incloïa el poema que ara ens ocupa. Al servei de megafonia de la Fira tingueren a bé reproduir la susdita gravació, la qual cosa va propiciar que se sentira pertot arreu del recinte. 

Tenia curiositat per saber com reaccionaria la gent que poguera escoltar els meus versos recitats per mi mateix, i vaig iniciar una volteta pels Vivers amb eixa intenció. En el moment en què sonava "La revisió" (en aquest cas recitant a duo amb Tomàs Llopis) hi havia un grup de vellets i velletes que s’havien aturat prop d’un dels bafles per tal d’escoltar la recitació, i em vaig acostar sigil·losament cap allí amb la idea d’escodrinyar els comentaris d’aquelles persones que no sabien que jo era jo. Escoltaven els versos amb molta atenció, mentre dibuixaven un somriure de complicitat amb aquella manera divertida de contar la història d’una revisió mèdica i, en acabar-se la recitació, van començar a aplaudir acaloradament encarats cap a l’altaveu per on havien sentit l'àudio. De sobte, el vellet que pareixia més docte va exclamar: «Això és de Bernat i Baldoví!»; i una velleta, que semblava la més espavilada, li va replicar: «No pot ser, perquè quan vivia Bernat i Baldoví encara no havien inventat el colesterol» (un dels versos del poema parla del colesterol, i això va motivar la reacció d'aquella entranyable senyora).

La imatge de la meua mà enlairant el potet de pixum
sempre ha sigut una de les preferides dels professionals
que han dissenyat dissenys per a la burricausa.

L'any 2009 va veure la llum el CD El Cantar de la Burrera (MFactory Music), un treball discogràfic on vaig tenir el gust de posar veu a una selecció de poemes satírics de collita pròpia, i on també vam incloure aquest tema, ja amb el títol actual: "El potet de pixum".

Recentment, a manera d'experiment maquinat en temps de pandèmia i de "noves normalitats", els serveis de Bucomsa han preparat un audiovisual basat en el recontrareferit poema. Per a l'efecte, hem barrejat els fragments que l'any 1999 interpretava Tomàs Llopis a ritme de Tàrrega, amb la versió interpretada per mi, 10 anys després, a ritme del "Colesterol blues", d'Enric Murillo, amb la nostra Cristina Martí a la guitarra. Tant el muntatge de l'àudio com la mescla d'imatges —del passat i del present— recorden afectes i complicitats que he compartit durant molts anys amb el professor Llopis, mestre i amic de qui ara els parla per escrit. 

Entre altres coses, el vídeo pretén retre un homenatge a l'amistat i al bon rotllo. Miren, miren: 



"El potet de pixum" ha estat un clàssic en tots els espectacles que s'estructuraven al voltant de la nostra burricausa. Quasi 30 anys després continua en plena vigència. Fins i tot, per a algunes persones que conec és una espècie de poema de capçalera. Per molts anys que ho siga. 

Heus a continuació el text del poema:



EL POTET DE PIXUM 
de Salvador Bolufer

He pixat dins un potet
el primer pixum del dia;
després, amb un taponet,
he tapat el barralet
resguardant la porqueria. 

I és que el metge m'exigia
que em fera una revisió,
per a veure si tenia
principis de malaltia
o algun tipus d'infecció. 

Preocupat, pensava jo:
"serà un excés de consum?,
o serà la reacció
de la caixa d'un pulmó
ofegat de tant de fum?".

Per aclarir la qüestió,
i a l'assumpte veure llum,
he pres la gran decisió
d'agafar per direcció
la consulta de costum.
Amb dos gotes de perfum,
mudat com un margalló
i amb el potet de pixum
amagat al pantaló. 

Per a fer-me l'extracció,
a una vena m'han punxat.
Per a prendre'm la tensió,
m'han deixat el braç inflat. 

I al saber el resultat
s'ha posat seriós el metge,
i diu que vol que passege
perquè estic sempre assentat

Tinc el ventre un poc tocat,
però no tinc res al fetge;
i un granet que està inflamat,
ha ordenat que me'l netege
amb cotó en pèl ben mullat. 

Per culpa d'un constipat,
em piten pitos al pit,
i tinc un queixal corcat
que si es posa molt pesat
no em deixa dormir de nit. 

A l'anàlisi ha eixit
tocat el colesterol,
i el metge ha dit que no vol
ni que taste l'ou fregit,
botifarres ni embotit,
ni suquet de caragol.
I amb paraules de consol,
p'a menjar m'ha consentit
un trosset de pa petit,
taronges sense pinyol,
algun platet de bullit
i un cabàs de floricol. 

Fins i tot m'han prohibit
del tot que bega i que fume,
i damunt que m'acostume
a no vetlar per la nit. 

Mes quan he pegat un crit
maleint la mala sort,
és quan el metge m'ha dit
que practique algun esport,
perquè així estaré més fort,
mal que es quede el cos rendit,
mal que es quede algun peu tort. 

Pareix ser que estiga escrit:
entre la vida i la mort
hi ha un espai molt reduït.
Qualsevol cos ben parit
sempre arriba al mateix port. 

Del consultori he eixit
sumit en gran depressió,
derrotat i derruït
i amb aires de decepció. 

He quedat com un pendó,
quan el metge amb molt de fum
m'ha imposat l'obligació
de fer-me una revisió
tots els anys com a costum.
Amb dos gotes de perfum,
mudat com un margalló,
i amb un potet de pixum
amagat al pantaló.


dimarts, 19 de maig de 2020

LA FAULA DE LES PILOTES

Per Salvador Bolufer

"La faula de les pilotes" és un poema que vaig escriure en els temps en què els duros botaven, quan el formigó era sinònim de riquea i prosperitat i la moda dels camps de golf havia d’atraure a les nostres geografies tots els rics del planeta. L'any 2017, quan el vaig incloure al llibre de poemes satírics Versos (per)versos (Edicions 96) ja podia considerar-se una crònica de fets, però l’any 2007, quan va guanyar la primera edició del Premi Malva, era només una amanida de versets de caire premonitori.


L'any 2007 es preveia que l'esclafit de la bombolla es produiria
4 anys després. Possiblement, el càlcul es basava en el temps
           que tardarien a ocupar els pocs terrenys que encara estaven verges.            Igual pensaven continuar una temporadeta més formigonant
els camps de golf que estigueren en bancarrota per falta de rics

Jo no entenc de camps de golf i desconec si hi ha algun poble que s'haja fet ric amb eixa classe de complexos, però en aquella època es parlava d'una vintena de projectes golfistes en els àmbits geogràfics de la Safor i la Marina Alta, és a dir, 18 o 20 camps de golf entre Calp i Tavernes de la Valldigna (uns 70 quilòmetres de distància). Deixant ideologies a banda, a molta gent no ens quadraven els comptes ni comptant amb els dits, i més sabent que, a la resta de territoris desbocats per la cultura del taulell, els havien venut la mateixa burra.


Qui advertia dels possibles efectes de l'estafa immobiliària
era l'FMI, o siga, el Fons Monetari Internacional.
No eren els ecologistes que estaven "contra el progrés".

L'any 2000 havien inaugurat a Benidorm Terra Mítica, un parc temàtic promogut per la Generalitat Valenciana en temps d'Eduardo Zaplana —ara acusat d'una nodrida col·lecció de delictes—, en relació amb el qual prometien no sé molts milers de llocs de treball i un impacte econòmic espectacular en 100 quilòmetres a la redona, i va acabar sent una de les estafes més clamoroses de l'època (que ja és dir). Entre altres barbaritats, i amb l'excusa de "salvar l'empresa", es va autoritzar la venda d'uns terrenys dotats d'aigua i d'infraestructures per al parc. Com era d'esperar, els esmentats terrenys van caure en mans de l'especulació, i els més malpensats pensàvem que tot això estava premeditat des del principi.

La història de Terra Mítica s'escriu entre trames
corruptes i tramoies desvergonyides.
Aquesta és una d'elles.

I amb eixa experiència, els malpensats també pensàvem que amb els camps de golf podrien portar les mateixes intencions, és a dir, engolosir ajuntaments a entrar en joc i així aconseguir les oportunes requalificacions, drets d'aigua, llum i totes les infraestructures necessàries perquè vingueren els rics a enriquir-nos jugant a golf. Després, si es consumava el fracàs, no hi hauria més remei que destinar eixos terrenys a l'especulació urbanística per tal d'aprofitar-los. L'any següent va esclafir la susdita bombolla, i el desastre clamorós va tenir conseqüències que encara estem pagant.


Encara es poden veure quilòmetres sencers plens
de relíquies com aquesta. Conseqüències de l'esclafit.
Suposem que tot açò forma part dels 70.000 milions
d'eurots que ens va costar el rescat de la banca. 

Ara vivim temps d'incertesa. Les incidències produïdes pel canvi climàtic són cada vegada més preocupants i, per si faltava poc, el món sencer està bregant contra una pandèmia de dimensions encara desconegudes. Segons els científics, s'imposa una manera de viure diferent per a afrontar el futur i, com a conseqüència, s'imposen també noves maneres de distribuir recursos per tal d'amortir l'alarmant índex de pobresa i de misèria en constant increment, i garantir d'alguna manera la supervivència de la humanitat. Les trames corruptes intentaran de nou controlar l'economia a base de faules, funambulismes, visites de rics i burros que volen. Esperem que no ho aconseguisquen. 


LA FAULA DE LES PILOTES
de Salvador Bolufer

Cosconelles mètriques


Pinten bastos d’entusiasme constructor
que confon especular amb construir,
i provoca un malefici destructor
que complica els avenirs del llaurador 
i amenaça a esclatar i a esclafir.

Les taronges amenacen de morir 
i els dimonis d’assecar el riu Bullent;
certs negocis fan perill de convertir
els contorns de Sant Antoni en un patir
i el record de Penya-roja en un turment. (1)

Bull l’ardor per maltractar el medi ambient
amb l’excusa que tothom serem més rics
i al final, segons indica el precedent,
només solen disfrutar del partiment
els artistes de la Metro... i els amics.

Els contraris a eixa rengla d’embolics
han vingut argumentant raons de pes,
i els pillastres, els mediocres i els cacics,
addueixen que són quatre pobres xics
que caminen a la contra del progrés. 

Els sabuts s’han agarrat a un clau encés,
afectats per la febril monomania
de convéncer els polítics del congrés, 
que autoritzen camps de golf, de tres en tres,
col·locats pertot arreu en bateria. 

El futur del nostre pa de cada dia
són les boles i els forats en miniatura;
nou circuits rondant la nostra rodalia
i altres tants que s’han previst prop de Gandia
formaran un paradís en floritura. 

Els excessos al final passen factura
i els abusos originen malalties;
pot servir qualsevol nova genitura,
mes si no tenim control amb la mesura 
cremarem les provisions en quatre dies. 

Cal pensar com rescatar les energies
que han perdut els llauradors desesperats
i mirar com redimir tantes manies 
que han cobert els nostres caps de fantasies 
mentre ens omplin els bancals plens de forats.

Els paisatges dels contorns privilegiats
s’unflaran d’apartaments i d’autopistes, 
i els dolls d’aigua que regaven els sembrats
serviran per a escurar els excusats
i rentar-los les pilotes, als golfistes.

Que ens perdonen si hem pecat de pessimistes
qüestionant el procedir dels patriotes
que prediquen amb paraules populistes
i amenacen amb els euros egoistes
a deixar-nos amb el rabo entre les potes...

Perquè el golf és un esport per als golfistes
que controlen els forats amb les pilotes. 


(1) El riu Bullent, Sant Antoni i Penya-roja són paratges del terme de Pego, poble de l’autor, on hi havia projectat un dels 18 camps de golf previstos en 30 quilòmetres a la redona i on, tretze anys després, encara sura el fantasma d'aquell projecte ple de misteris misteriosos.   


diumenge, 12 d’abril de 2020

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA (la playa de Madrid)

Per Salvador Bolufer



LA PLATJA DE L'ESPERANÇA és el títol del poema guanyador del Premi Malva 2015 de poesia satírica. Forma part d'un conjunt de cosconelles poètiques que vaig escriure amb tota la mordacitat sarcàstica que el moment reclamava.

Es tracta d'una paròdia poètica basada en fets reals, però que ens recorda el Bienvenido, Mister Marshall, del gran Berlanga. Don Arturo Torró el trobador en la ficció i donya Esperanza Aguirre la musa són els principals protagonistes d'una història que es va desenvolupar a Gandia durant una visita oficial de la susdita mandatària, aleshores presidenta de la Comunidad de Madrid. Com que la imaginació de certes ments il·luminades sol tenir conseqüències imprevisibles, se'ls va acudir el brillant pensament de muntar un acte institucional a peu de platja (imaginen-se'ls, mudats com a margallons i amb sabates de xarol per damunt l'arena). Allí, l'Esperanza es va banyar els peuets amb la frivolitat que la caracteritza, i el Torró, aleshores alcalde de la ciutat, ridiculitzava el seu propi discurs amb les seues cadències personals i intransferibles. Se suposa que l'acte fou aplaudit per alguns i pagat entre tots.


Jo no vaig estar present a l'acte, però vaig versar amb tota
la fidelitat que vaig poder les cròniques que publicaren els diaris.

El 28 d'abril de 2015 ja vam publicar el poema en qüestió al Burribloc que ara tenen entre cella i cella (clicant ací podran accedir a l'entradeta esmentada). Com que, 5 anys després, malgrat el vigent estat d'alarma per la pandèmia del coronavirus, un fotimer de madrilenys s'han botat el confinament obligatori per a visitar "su playa", hem tingut a bé (o a mal, segons es mire) publicar-lo de nou, i compartir així la indignació dels que habitem aquestes terres per l'actitud irresponsable i delictiva de la gent sense escrúpols.  

Ja sé que això de "regalar platges" és una manera d'intentar fer màrqueting en format metafòric, però convindran amb mi que la tal bravata sona una mica llepaire, "ofrenívola" i servil, molt adequada per a alimentar l'envaniment dels que no tenen güela i que, en molts casos (damunt) menyspreen els valors dels nostres pobles i dels seus habitants. Oferir hospitalitat, educació i qualitat professional és una cosa; el màrqueting de barracó de fira és una altra cosa ben distinta. 

La platja de Madrid, el dia de l'ofrena.
Ella –la musa– es va banyar els peuets mentre ell –el trobador–
bambava per damunt l'arena, mudat com un margalló
i amb sabates de xarol.


LA PLATJA DE L'ESPERANÇA
de Salvador Bolufer

Música: Suspiros d’un barandat (txa-txa-txa)


Amb aires de benaurança
solcant el Sol de migdia,
uns càrrecs de confiança
cantaven a l'esperança
en la platja de Gandia.

I entre la llum resplendia
com un raig de resplendor,
una musa que encenia
la flama i la poesia
d'aquell edil trobador.

La dama i el seu mentor;
el trobador i la musa,
eren clam i eren clamor...
el vers i el mantenidor...
el catet... la hipotenusa...

La mossa, ferma i conclusa
es va banyar els peuets
a ritme de semifusa,
per por que alguna medusa
rondara en aquells indrets.

I entre víctors satisfets
i entusiasmes de lloança,
s'escoltaren uns versets,
que el mentor portava fets,
al so d'aquesta romança:

"Esta es tu playa, Esperansa... (1)
es la playa de Madrid;
paraíso de agua mansa
donde muere el mal de Almansa (2)
al sur de Rafalcaíd". (3)

I en un ambient molt sentit,
va concloure l’orador
plorant com un descosit,
demacrat i esbalaït
pel tal moment d'esplendor.

La musa i el trobador,
fumats en fums d'alegria,
fongueren en el fervor
san Isidro Labrador
i el sant Borja de Gandia.

I un pollastre que hi havia
pegant voltes per allí,
va enllustrar la llum del dia
amb l'harmònica harmonia
d'un airós quiquiriquí.


(1) Per tal d'ajustar la grafia a la pronúncia, ens hem permés escriure ací "Esperansa" en valencià de pedania pobra, seguint la fonètica d'algun que altre portaveu oficial.

(2) No sé si això 
de "donde muere el mal de Almansa" és una metàfora o una hipèrbole, però la consonància entre "Almansa" i "Esperansa" és de les que marquen estil. 

(3) "Rafalcaíd" 
és el nom de la platja que se situa més al sud de l'escenari dels fets. Al nord s'hi troba la platja de l'Auir, on amenaça també d'arribar el mal d'Almansa. 

LA FAULA DE LES PILOTES

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - - 19/05/18
*Per Salvador Bolufer* *"La faula de les pilotes"* és un poema que vaig escriure en els temps en què els duros botaven, quan el formigó era sinònim de *riquea* i prosperitat i la moda dels camps de golf havia d’atraure a les nostres geografies tots els rics del planeta. L'any 2017, quan el vaig incloure al llibre de poemes satírics *Versos (per)versos* (Edicions 96) ja podia considerar-se una crònica de fets, però l’any 2007, quan va guanyar la primera edició del Premi Malva, era només una amanida de versets de caire premonitori. *L'any 2007 es preveia que l'esclafit de la bomb... més »

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA (la playa de Madrid)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - 12/04/20
*Per Salvador Bolufer* LA PLATJA DE L'ESPERANÇA és el títol del poema guanyador del Premi Malva 2015 de poesia satírica. Forma part d'un conjunt de cosconelles poètiques que vaig escriure amb tota la mordacitat sarcàstica que el moment reclamava. Es tracta d'una paròdia poètica basada en fets reals, però que ens recorda el *Bienvenido, Mister Marshall*, del gran Berlanga. Don Arturo Torró –el trobador en la ficció– i donya Esperanza Aguirre –la musa– són els principals protagonistes d'una història que es va desenvolupar a Gandia durant una visita oficial de la susdita mandatària... més »

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................