LA ROMANÇA DELS TEMPS QUE CORREN_____ El sospir dels bruixots

Per Salvador Bolufer

"Astrologia casolana" és el títol de la meua col·laboració al Calendari dels Brillants de 2021. El referit article incloïa una espècie de previsió astrològica en vers que vaig intitular "La romança dels temps que corren".

Ja fa temps que em roda pel cap la il·lusió de compartir alguna complicitat artística amb els meus fills, i en aquest poema he vist l'oportunitat de fer un mà a mà amb el major, Salva (Bolu), molt conegut per la seua activitat com a bateria del mític grup La Gossa Sorda. Es tractava que Salva debutara com a rapsode posant veu al text en qüestió, i després muntaríem un vídeo on il·lustraríem amb imatges adients la tal recitació, amb acompanyament d'un excel·lent tema musical del mestre Enric Murillo.

Ho vam fer, i el resultat va ser molt satisfactori. Pensàvem que podria tenir una bona acceptació entre el nostre públic, però no imaginàvem el ressò que està tenint el treballet, tant en amplitud geogràfica com en el nombre de reproduccions que marca el comptador de Youtube —més de 10.000 en 6 dies—. M'ha sorprès molt gratament la qualitat del treball del meu Salva, tant pel que fa a la interpretació com a la seua tasca com a tècnic de so. Confie que a la pròxima podrem gaudir també de la participació de Josep (Bolu igualment), l'altre fill que tinc l'honor de tenir, conegut també per la seua activitat com a bateria dels Smoking Souls. 

Molta gent ens ha dedicat amabilitats, orals i escrites, i en alguns casos ens demanen la lletra del poema. Per això hem pensat de fer aquesta entradeta i publicar el text ací. A continuació inserirem l'audiovisual, per si algú no l'ha audiovisualitzat encara, i tot seguit podran veure el poema escrit.

Aclarim que al principi de la recitació hi ha una petita modificació respecte al text publicat al Calendari dels Brillants. Si volen accedir a l'article sencer poden fer-ho clicant al següent enllaç: ASTROLOGIA CASOLANA. Lògicament, també poden fer-ho adquirint l'anuari en qüestió. Paga la pena. 

 

LA ROMANÇA DELS TEMPS QUE CORREN 

El sospir dels bruixots

Corren temps rebolicats i problemàtics, 

d’incerteses i temors comunitaris. 

Per això amb tots els rigors disciplinaris 

i amb l’ajuda dels bruixots més carismàtics, 

hem escrit els vaticinis planetaris, 

disposats amb els argots reglamentaris 

entre versos positius asimptomàtics. 

Professors dels instituts més emblemàtics 

i erudits de les més pulcres acadèmies, 

asseguren que ens esperen temps dramàtics 

si els efectes dels vigents canvis climàtics 

són tractats entre bullangues i blasfèmies. 

Corren temps de contratemps i de pandèmies, 

gotes fredes, ventoleres i riuades, 

de contagis peregrins i d’epidèmies, 

de microbis invasors, noves endèmies, 

i de causes naturals inesperades. 

Corren temps d’estats d’alarma i escalades, 

de repunts i de rebrots incontrolats, 

de ciutats i de comarques confinades, 

de mesures de control improvisades 

i cribratges col·lectius desesperats. 

Corren temps de cridadisses i altercats, 

de bravates i cruels vocabularis; 

corren temps de fanfarrons mal educats 

que exigeixen tractaments privilegiats 

al compàs dels seus renills insolidaris. 

Corren temps de tertulians i mercenaris, 

de bramaires de les branques més hostils; 

corren temps de desgavells parlamentaris, 

de discursos i col·loquis incendiaris, 

de pretextos i d’excuses infantils. 

Corren temps de testaferros i servils, 

d’amargats i rancorosos marginals 

que s’oculten dibuixant falsos perfils, 

d’on desfoguen els seus odis incivils 

en les xarxes d’internet més usuals. 

Corren temps de magistrats i tribunals, 

de sumaris i de pràctiques secretes, 

de recursos i querelles criminals, 

de serveis ambulatoris i hospitals, 

de sabons desinfectants i mascaretes. 

Corren temps de malfactors i malifetes, 

de canalles i presumptes implicats, 

de corruptes corruptors i proxenetes 

entestats a manejar les miserietes 

que han rendit els seus projectes fracassats. 

Corren temps de salvapàtries desbocats, 

de proclames enfurides infumables; 

corren temps de governants i governats 

que pretenen controlar desconcertats 

les penúries d’uns corrents ingovernables. 

Però diuen els planetes raonables, 

que els pronòstics són només clams i advertències; 

i segons un dels proverbis més fiables, 

els desastres del passat són immutables 

i ara ens toca redimir les conseqüències. 

Mes la història s’alimenta d’evidències, 

on la força col·lectiva de la gent 

provocava renovades referències 

que invertiren els colors de les tendències 

i assoliren un futur ben diferent. 

Corren temps de navegar contra corrent 

entre els crits d’una gran massa insatisfeta; 

corren temps d’encoratjar el sentiment 

contra els vils depredadors del medi ambient 

i els psicòpates que manen del planeta. 

Corren temps de problemàtica inconcreta; 

corren càntics reclamant un món millor; 

corren faules benaurades del profeta 

que descriuen amb paraules de poeta 

les bonances d’un futur multicolor 

I entre versos d’esperança i de vigor 

impregnats de renovada adrenalina, 

s’acomiada, de vosaltres servidor, 

l’esperit d’aquest emèrit trobador 

que pastura en la galàxia pegolina... 

...I que es rasca quan li pica la picor 

entre els aires perfumats de la Marina.

                                                                                  Salvador Bolufer

                                                                           Trobador desvergonyit

 

 

 

 

LA FAULA DE LES PILOTES

Per Salvador Bolufer

"La faula de les pilotes" és un poema que vaig escriure en els temps en què els duros botaven, quan el formigó era sinònim de riquea i prosperitat i la moda dels camps de golf havia d’atraure a les nostres geografies tots els rics del planeta. L'any 2017, quan el vaig incloure al llibre de poemes satírics Versos (per)versos (Edicions 96) ja podia considerar-se una crònica de fets, però l’any 2007, quan va guanyar la primera edició del Premi Malva, era només una amanida de versets de caire premonitori.

L'any 2007 es preveia que l'esclafit de la bombolla es produiria
4 anys després. Possiblement, el càlcul es basava en el temps
           que tardarien a ocupar els pocs terrenys que encara estaven verges.            Igual pensaven continuar una temporadeta més formigonant
els camps de golf que estigueren en bancarrota per falta de rics. 

Jo no entenc de camps de golf i desconec si hi ha algun poble que s'haja fet ric amb eixa classe de complexos, però en aquella època es parlava d'una vintena de projectes golfistes en els àmbits geogràfics de la Safor i la Marina Alta, és a dir, 18 o 20 camps de golf entre Calp i Tavernes de la Valldigna (uns 70 quilòmetres de distància). Deixant ideologies a banda, a molta gent no ens quadraven els comptes ni comptant amb els dits, i més sabent que, a la resta de territoris desbocats per la cultura del taulell, els havien venut la mateixa burra.

Qui advertia dels possibles efectes de l'estafa immobiliària
era l'FMI, o siga, el Fons Monetari Internacional.
No eren els ecologistes que estaven "contra el progrés".

L'any 2000 havien inaugurat a Benidorm Terra Mítica, un parc temàtic promogut per la Generalitat Valenciana en temps d'Eduardo Zaplana —ara acusat d'una nodrida col·lecció de delictes—, en relació amb el qual prometien no sé molts milers de llocs de treball i un impacte econòmic espectacular en 100 quilòmetres a la redona, i va acabar sent una de les estafes més clamoroses de l'època (que ja és dir). Entre altres barbaritats, i amb l'excusa de "salvar l'empresa", es va autoritzar la venda d'uns terrenys dotats d'aigua i d'infraestructures per al parc. Com era d'esperar, els esmentats terrenys van caure en mans de l'especulació, i els més malpensats pensàvem que tot això estava premeditat des del principi.

La història de Terra Mítica s'escriu entre trames
corruptes i tramoies desvergonyides.
Aquesta és una d'elles.

I amb eixa experiència, els malpensats també pensàvem que amb els camps de golf podrien portar les mateixes intencions, és a dir, engolosir ajuntaments a entrar en joc i així aconseguir les oportunes requalificacions, drets d'aigua, llum i totes les infraestructures necessàries perquè vingueren els rics a enriquir-nos jugant a golf. Després, si es consumava el fracàs, no hi hauria més remei que destinar eixos terrenys a l'especulació urbanística per tal d'aprofitar-los. L'any següent va esclafir la susdita bombolla, i el desastre clamorós va tenir conseqüències que encara estem pagant.

Encara es poden veure quilòmetres sencers plens
de relíquies com aquesta. Conseqüències de l'esclafit.
Suposem que tot açò forma part dels 70.000 milions
d'eurots que ens va costar el rescat de la banca. 

Ara vivim temps d'incertesa. Les incidències produïdes pel canvi climàtic són cada vegada més preocupants i, per si faltava poc, el món sencer està bregant contra una pandèmia de dimensions encara desconegudes. Segons els científics, s'imposa una manera de viure diferent per a afrontar el futur i, com a conseqüència, s'imposen també noves maneres de distribuir recursos per tal d'amortir l'alarmant índex de pobresa i de misèria en constant increment, i garantir d'alguna manera la supervivència de la humanitat. Les trames corruptes intentaran de nou controlar l'economia a base de faules, funambulismes, visites de rics i burros que volen. Esperem que no ho aconseguisquen. 

LA FAULA DE LES PILOTES

de Salvador Bolufer

Cosconelles mètriques

Pinten bastos d’entusiasme constructor

que confon especular amb construir,

i provoca un malefici destructor

que complica els avenirs del llaurador 

i amenaça a esclatar i a esclafir.

Les taronges amenacen de morir 

i els dimonis d’assecar el riu Bullent;

certs negocis fan perill de convertir

els contorns de Sant Antoni en un patir

i el record de Penya-roja en un turment. (1)

Bull l’ardor per maltractar el medi ambient

amb l’excusa que tothom serem més rics

i al final, segons indica el precedent,

només solen disfrutar del partiment

els artistes de la Metro... i els amics.

Els contraris a eixa rengla d’embolics

han vingut argumentant raons de pes,

i els pillastres, els mediocres i els cacics,

addueixen que són quatre pobres xics

que caminen a la contra del progrés. 

Els sabuts s’han agarrat a un clau encés,

afectats per la febril monomania

de convéncer els polítics del congrés, 

que autoritzen camps de golf, de tres en tres,

col·locats pertot arreu en bateria. 

El futur del nostre pa de cada dia

són les boles i els forats en miniatura;

nou circuits rondant la nostra rodalia

i altres tants que s’han previst prop de Gandia

formaran un paradís en floritura. 

Els excessos al final passen factura

i els abusos originen malalties;

pot servir qualsevol nova genitura,

mes si no tenim control amb la mesura 

cremarem les provisions en quatre dies. 

Cal pensar com rescatar les energies

que han perdut els llauradors desesperats

i mirar com redimir tantes manies 

que han cobert els nostres caps de fantasies 

mentre ens omplin els bancals plens de forats.

Els paisatges dels contorns privilegiats

s’unflaran d’apartaments i d’autopistes, 

i els dolls d’aigua que regaven els sembrats

serviran per a escurar els excusats

i rentar-los les pilotes, als golfistes.

Que ens perdonen si hem pecat de pessimistes

qüestionant el procedir dels patriotes

que prediquen amb paraules populistes

i amenacen amb els euros egoistes

a deixar-nos amb el rabo entre les potes...

Perquè el golf és un esport per als golfistes

que controlen els forats amb les pilotes. 

(1) El riu Bullent, Sant Antoni i Penya-roja són paratges del terme de Pego, poble de l’autor, on hi havia projectat un dels 18 camps de golf previstos en 30 quilòmetres a la redona i on, tretze anys després, encara sura el fantasma d'aquell projecte ple de misteris misteriosos.   

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA (la playa de Madrid)

Per Salvador Bolufer



LA PLATJA DE L'ESPERANÇA és el títol del poema guanyador del Premi Malva 2015 de poesia satírica. Forma part d'un conjunt de cosconelles poètiques que vaig escriure amb tota la mordacitat sarcàstica que el moment reclamava.

Es tracta d'una paròdia poètica basada en fets reals, però que ens recorda el Bienvenido, Mister Marshall, del gran Berlanga. Don Arturo Torró –el trobador en la ficció– i donya Esperanza Aguirre –la musa– són els principals protagonistes d'una història que es va desenvolupar a Gandia durant una visita oficial de la susdita mandatària, aleshores presidenta de la Comunidad de Madrid. Com que la imaginació de certes ments il·luminades sol tenir conseqüències imprevisibles, se'ls va acudir el brillant pensament de muntar un acte institucional a peu de platja (imaginen-se'ls, mudats com a margallons i amb sabates de xarol per damunt l'arena). Allí, l'Esperanza es va banyar els peuets amb la frivolitat que la caracteritza, i el Torró, aleshores alcalde de la ciutat, ridiculitzava el seu propi discurs amb les seues cadències personals i intransferibles. Se suposa que l'acte fou aplaudit per alguns i pagat entre tots.

Jo no vaig estar present a l'acte, però vaig versar amb tota
la fidelitat que vaig poder les cròniques que publicaren els diaris.

El 28 d'abril de 2015 ja vam publicar el poema en qüestió al Burribloc que ara tenen entre cella i cella (clicant ací podran accedir a l'entradeta esmentada). Com que, 5 anys després, malgrat el vigent estat d'alarma per la pandèmia del coronavirus, un fotimer de madrilenys s'han botat el confinament obligatori per a visitar "su playa", hem tingut a bé (o a mal, segons es mire) publicar-lo de nou, i compartir així la indignació dels que habitem aquestes terres per l'actitud irresponsable i delictiva de la gent sense escrúpols.  

Ja sé que això de "regalar platges" és una manera d'intentar fer màrqueting en format metafòric, però convindran amb mi que la tal bravata sona una mica llepaire, "ofrenívola" i servil, molt adequada per a alimentar l'envaniment dels que no tenen güela i que, en molts casos (damunt) menyspreen els valors dels nostres pobles i dels seus habitants. Oferir hospitalitat, educació i qualitat professional és una cosa; el màrqueting de barracó de fira és una altra cosa ben distinta. 

La platja de Madrid, el dia de l'ofrena.
Ella –la musa– es va banyar els peuets mentre ell –el trobador–
bambava per damunt l'arena, mudat com un margalló
i amb sabates de xarol.

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA

de Salvador Bolufer

Música: Suspiros d’un barandat (txa-txa-txa)

Amb aires de benaurança

solcant el Sol de migdia,

uns càrrecs de confiança

cantaven a l'esperança

en la platja de Gandia.

I entre la llum resplendia

com un raig de resplendor,

una musa que encenia

la flama i la poesia

d'aquell edil trobador.

La dama i el seu mentor;

el trobador i la musa,

eren clam i eren clamor...

el vers i el mantenidor...

el catet... la hipotenusa...

La mossa, ferma i conclusa

es va banyar els peuets

a ritme de semifusa,

per por que alguna medusa

rondara en aquells indrets.

I entre víctors satisfets

i entusiasmes de lloança,

s'escoltaren uns versets,

que el mentor portava fets,

al so d'aquesta romança:

"Esta es tu playa, Esperansa... (1)

es la playa de Madrid;

paraíso de agua mansa

donde muere el mal de Almansa (2)

al sur de Rafalcaíd". (3)

I en un ambient molt sentit,

va concloure l’orador

plorant com un descosit,

demacrat i esbalaït

pel tal moment d'esplendor.

La musa i el trobador,

fumats en fums d'alegria,

fongueren en el fervor

san Isidro Labrador

i el sant Borja de Gandia.

I un pollastre que hi havia

pegant voltes per allí,

va enllustrar la llum del dia

amb l'harmònica harmonia

d'un airós quiquiriquí.

(1) Per tal d'ajustar la grafia a la pronúncia, ens hem permés escriure ací "Esperansa" en valencià de pedania pobra, seguint la fonètica d'algun que altre portaveu oficial.

(2) No sé si això de "donde muere el mal de Almansa" és una metàfora o una hipèrbole, però la consonància entre "Almansa" i "Esperansa" és de les que marquen estil. 

(3) "Rafalcaíd" és el nom de la platja que se situa més al sud de l'escenari dels fets. Al nord s'hi troba la platja de l'Auir, on amenaça també d'arribar el mal d'Almansa. 

I Certamen de Poesia Satírica de Pego

Per Salvador Bolufer

L'any 1979 se celebraven a l'Estat espanyol les primeres eleccions municipals per sufragi universal després de la dictadura franquista. La major part dels aproximadament 8.000 municipis on es convocaven els comicis poblaren els seus respectius ajuntaments de cares noves, de perfils diferents als dels anteriors mandataris locals. Eren temps d'il·lusió i esperança, però també d'escepticisme i desconcert. Hi havia ganes de fer coses noves, però en molts casos no se sabia quines podrien ser les novetats ni com es podrien portar a terme. 

Les regidories de Cultura naixien tímidament, encara sota la influència dels conceptes elitistes que sobre aquesta matèria s'heretaren del franquisme. Durant els primers anys començaren a crear-se, modernitzar-se o actualitzar-se biblioteques públiques, i molts municipis van habilitar centres culturals; començaren també a programar activitats de manera més o menys regular i, fins i tot, els més avançats instauraren certamens, concursos, jornades o altres esdeveniments de convocatòria periòdica relacionats amb la matèria. Moltes d'aquestes iniciatives van quedar-se en el camí, bé per falta de convenciment o de voluntat política, o bé pels efectes devastadors de la crisi econòmica –l'estafa– provocada pel l'esclafit de la bombolla immobiliària de la primera dècada del segle.

La Taronja Satírica és el logo del certamen.

És obra de David Mengual.

Malgrat tot, continua existint una bona quantitat de premis literaris en les modalitats més tradicionals (narrativa, poesia, investigació, assaig...), alguns d'ells de reconegut prestigi i/o amb dotacions econòmiques considerables, i això aconsella prudència a l'hora d'encetar noves iniciatives d'aquest estil amb possibilitats d'èxit. L'Ajuntament de Pego ha tingut en compte eixa circumstància i ha apostat per un gènere insòlit en aquesta classe de convocatòries: la poesia satírica.

La susdita modalitat ha estat tradicionalment associada pels valencians als entorns fallers, però és una pràctica bastant habitual pertot arreu del nostre àmbit lingüístic. Amb aquesta iniciativa es pretén, entre altres coses, donar oportunitats d'expansió a la gent que fins ara només ha escrit poesia satírica per a falles, i també facilitar noves plomes satíriques a les comissions falleres interessades en ampliar el catàleg de col·laboradors i col·laboradores en la matèria poètica que ens ocupa. 

La permissibilitat de la sàtira en l'ús del llenguatge col·loquial ha propiciat que determinats pseudopoetes, ofrenòlegs o gent amb poca gràcia aprofitara certes conjuntures per a publicar rebles infumables i renills gramaticals (quan no doctrinaris) sense criteris poètics ni qualitat literària, i això ha provocat que la poesia satírica haja estat moltes vegades subestimada en àmbits culturals i lingüístics. Però també és cert que hi ha cada vegada més gent que practica aquesta especialitat a bon nivell, i pense que el certamen de Pego que ara es convoca contribuirà a dignificar un gènere que pot aportar coses molt positives al conjunt de la nostra literatura. 

Per tal que la iniciativa no pareguera un simple rampell d'entusiasme edilici, la Regidora de Cultura, Laura Castellà, ha volgut envoltar-se de personal expert en la matèria i coneixedor d'aquesta classe d'activitats. Per això s'ha creat una comissió formada per Josep Bernabeu, Carmen Alemany, Tomàs Llopis i Elvira Cambrils, a més de l'Arxiver Municipal, Joan Miquel Almela, la regidora abans referida i jo mateix, servidor de ningú. El treball guanyador serà publicat per Edicions del Bullent; una editorial d'arrel pegolina que també s'ha implicat amb força en el projecte, així com altra gent del món de les lletres que està donant a la causa un suport encoratjador que agraïm profundament. Amb aquest ambient d'alegries i complicitats, la primera edició del certamen ha arrancat de la millor de les maneres. 

Cliquen ací per a consultar les bases

A títol personal vull agrair a Laura Castellà la seua confiança. La poesia satírica és la meua manera d'expressar els meus sentiments, les meues reivindicacions, les meues manies i les meues maneres de veure la vida i de viure la mort. Des de fa molts anys vinc conreant aquesta especialitat literària i em sent molt ben tractat en els espais on he desenvolupat la meua obra. He rebut ajudes imprescindibles de persones que formen part del meu patrimoni d'estimes i ara m'il·lusiona la idea de poder ajudar altra gent que ho puga necessitar. En aquesta primera edició formaré part del jurat i, per tant, no podré presentar-me al concurs ni optar a guanyar-lo (faig l'aclariment ací per evitar suspicàcies i malabarismes mentals sobre un premi de la meua especialitat que convoca l'ajuntament del meu poble). Amb molt de gust compartiré la tasca amb la poeta i gestora cultural Alba Fluixà i amb el professor i president de l'Associació d'Estudis Fallers Jesús Peris, ambdós persones de contrastada qualitat professional i humana.

Dario Fo

Com deia el gran Dario Fo «La sàtira es l'arma més eficaç contra el poder: el poder no soporta l'humor, ni tan sols els governants que presumeixen de democràtics, perquè la rialla allibera les persones de les seues pors».

I, com deia també el susdit dramaturg, «Quan un poble no sap riure, es torna perillós».

VERSOS (PER)VERSOS

Per Salvador Bolufer

Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, Versos (per)versos està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies.

Portada del llibre Versos (per)versos,
dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. 

Versos (per)versos és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96, l'editorial valenciana que dirigeix la nostra Dolors Pedrós amb la força de l'ànima. La coordinació de treballs i l'assessoria lingüística ha estat a càrrec de Maria Josep Escrivà –dama del Grau–; la maquetació i el disseny de portada són obra de Josep Olaso; el pròleg, l'ha escrit el professor Jesús Peris, i la ja esmentada Maria Josep Escrivà, conjuntament amb el també professor Tomàs Llopis (són els dos mestres meus), han signat un colofó d'eixos de tronar i fer ploure. 

Els dissenyadors solen fer proves abans de decidir les estampes més adients per a elaborar els seus dissenys. Heus ací uns dibuixos de Josep Olaso, previs al muntatge de la portada (per)versiana, on utilitza la meua indisposició estètica com a víctima propiciatòria. El de l'esquerre està inspirat en una foto de la representació d'El cantar de la burrera al Teatre Micalet de València. El de la dreta sembla la imatge d'un intel·lectual fracassat. Amb permís de Josep, els guardaré al calaix 
de les coses entranyables.

En una de les solapes del llibre es llig: "Versos (per)versos és una recopilació de poemes on l’autor, entre bromes i veres, conta i canta les ventures de cada passat i les desventures de cada present, i on, amb el peculiar estil trobadoresc que el caracteritza, expressa els seus sentiments, les seues reivindicacions, les seues manies i les seues maneres de veure la vida i de viure la mort". I continua dient: "Un conjunt de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics conformen els principals aspectes d’aquesta concentració de versos salvatges de rima acurada i de caiguda satírica –de vegades corrosiva–".

Disseny de Josep Olaso per a la contraportada, 
amb versos criminals marca de la casa.

El pròxim dijous, 9 de març, iniciarem a la biblioteca Central de Gandia una gira pertot arreu de les nostres geografies, amb intenció de fer arribar l'obra a tots els llocs on puguen resultar útils aquestes alenades mètriques, que pretenen burlar entre rialles l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents.

Com també es diu al llibre, Versos (per)versos no pretén ser un best-seller dels que s’han de llegir abans de morir-se; és tan sols una insòlita aposta editorial on es condensen les alegries poètiques que he conreat amb l’ànima durant una important etapa de la meua vida. 

Aquesta espècie de quadre de ximenera il·lustra la solapa del llibre on es resumeixen les meues misèries curriculars.
Així em veu Josep Olaso; amb  cara de crepuscle vespertí. 

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. 

Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.

Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca està reportant-me alegries inesperades, i per això m'abelleix moltíssim compartir-les amb tots vostés. Supose que en uns pocs mesos podrà veure la llum l'esmentat llibre, on restarà comprimida una bona part de l'obra que durant molts anys he estat treballant. Quan arribe el moment, ja seré més explícit. 

El fragment poètic que abans referia és un petit homenatge a les nostres muntanyes, tan massacrades per les urpes destructores dels especuladors i assolades pels incendis forestals, unes vegades intencionats i altres provocats per irresponsabilitats o per les mancances preventives de l'administració. Pretenia també acomiadar el mes d'agost amb alguna matèria fresca que contrastara amb els aires putrefactes que es respiraven hui al parlament de Madrid, on s'estava desenvolupant el debat d'investidura del candidat, Pepe Trola, amb el suport dels siudadanos intrèpids que comanda el maldecap d'Espanyeta. He escoltat durant una estona un dels guirigalls que provoca l'ambient de mediocritat infumable que allí es respira, i m'ha vingut al cap aquella frase del Tenorio: ¡Cuán gritan esos malditos!

Heus tot seguit el fragmentet que motiva l'entradeta. Sense més preàmbuls:

Segons hem pogut saber,

en temps de Maricastanya

acampar a la muntanya 

no era un vici aventurer. 

I qualsevol foraster 

amb desitjos d'hostalatge, 

podia usar el paratge 

que li fóra menester; 

perfumar-se amb el floratge 

de la flaire del romer; 

servir-se de l'abeuratge 

que hi haguera més proper; 

fer de cos en pla salvatge 

recreant-se amb el plaer... 

i rentar-se amb el fullatge 

de qualsevol garrofer. 

Llavors un alt percentatge 

del primitiu veïnatge 

no es torcaven amb paper.

Salvador Bolufer