Per Salvador Bolufer
L'any 2008, la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia publicava "La Bíblia en vers", un experiment poètic que vaig escriure amb l'única intenció d'explicar la falla d'aquell any, però que acabaria marcant un punt d'inflexió en el desenvolupament de la meua tasca creativa en favor de la poesia satírica. Amb la idea pretenia exposar irònicament tot allò que es volia criticar, però fent paral·lelisme amb les històries que conta la Bíblia. Així, per molt exagerats que foren els meus plantejaments, difícilment podrien superar les fantasies al·lucinants que contemplen les Sagrades Escriptures, algunes d'elles considerades dogmes de fe per l'Església Catòlica. Pensava jo que, si la gent creia que un home barbut havia obert en canal les aigües del mar Roig amb un garrot de fusta, també podria creure la matèria corrompuda que jo contava entre versos perversos que, amb el pas del temps, han resultat premonitoris.
Il·lustració que acompanyava una de les meues burreres poètiques
publicades al llibre de la Falla Sagrada Família-Corea.
Es tracta d'un muntatge de Jordi Garcia Polop, sobre una foto
de Javier Alborch amb la meua estampa de trobador apocalíptic.
El treball en qüestió contemplava els principals episodis del Gènesi i l'Èxode (i també d'altres llibres imaginaris, com ara l'Èxtasi, el Sífilis, el Proxilaxis, l'Anorexis...), des de la Creació fins al Judici final. "La fi del món" és, lògicament, un apartat que no podia faltar en aquesta estrambòtica parida. Huit anys després he rellegit aquells versos i he vist que encara són de rabiosa actualitat, motiu pel qual m'he decidit a republicar-los ara i ací.
Aleshores em vaig inspirar en els elements que provocaven les cridadisses apocalíptiques del moment, i que aprofitaren l'inici de la crisi econòmica (o l'estafa) que ells mateixos havien provocat, per a rebentar la bambolla en mans d'un infeliç —Zapatero—, que no sabia com traure's allò dels dits, i va acabar fent sonar les campanes de l'infern, agenollat cara a la Merkel i en favor de la santa inquisició dels mercats. No sé si els temps actuals són pareguts, però sí que sé que els escenaris i els actors són els mateixos, encara que l'obra que es representa siga distinta: bisbes i canonges proclamant catàstrofes i intentant induir els parroquians a votar dretes; bramaires divulgant estupideses que no se les creuen ni ells; poderosos controlant la potència mediàtica dels mitjans de comunicació (resulta sospitós, per exemple, que l'amo de La Razón ho siga també d'Antena 3 i de La sexta); Bertins Osbornes aprofitant programes atorgats per la televisió pública per a pregonar el seu puto vot; patriaferits reclamant proeses bèl·liques per a apegar amb pegamín una Espanya feta péntols...
Un altre muntatge de l'amic Jordi Garcia Polop.
En aquest cas va utilitzar la meua cara per a revestir
la figura d'algun dimoni emplomat.
En fi... heus a continuació el poema esmentat. Si tenen a bé llegir-lo, ja em diran si aquells versos de fa huit anys podrien haver-se escrit la setmana passada:
LA FI DEL MÓN
(deliri crepuscular)
Diu la història que el profeta Malaquies
fou un home d’obstinades obsessions,
que al compàs de literàries profecies
divulgava extravagants monomanies
i augurava retronades prediccions.
Però un dia, combatent les temptacions
instigades pel dimoni Llucifer,
va predir la fi del món entre visions
i va escriure tan brutals suposicions
sobre un rastre inesgotable de paper.
I llavors es va espantar el galliner
entre els clams dels populistes exaltats
que agitant entre els engruts d’un gran merder
induïen el qui fóra menester
a punir la redempció dels seus pecats.
Els sicaris, revestits d’autoritats,
van pensar aprofitar tal ocasió
d’arremetre contra tots els renegats,
acusant-los de dimonis emplomats
que volien pervertir la població.
I després vingué la Santa Inquisició
prevenint el malefici sempitern,
i amb l’excusa d’abolir la corrupció,
certs canonges s’assignaren la missió
d’enviar tots els dimonis a l’infern.
Els profetes que ens ofrena el temps modern
ja no parlen de les penes turmentoses
que originen els penars del foc etern;
ara invoquen el seu propi desgovern
i ens auguren punicions escandaloses.
I entre COPES de begudes tendencioses
i amb els brindis de “losantos” innocents,
es dibuixen les senderes tenebroses
sota el ritme de sonates vergonyoses
compassades entre vells ressentiments.
Brollen brolls de patriotismes estridents
vertebrats a cops de punta d’escopeta,
on s’albiren els motius més aparents
d’imposar sobre aquest món altres corrents
i girar-lo a puntellons cap a la dreta.
Jo no sé si ha de venir un nou profeta
que predique amb noves aures de bonança,
i acarone les paraules del poeta
permutant el conformisme en la desfeta
pel caliu de la il·lusió en la benaurança.
Car, si els pobles recuperen confiança,
moltes coses deixaran de ser com són.
Mes, si un dia els homes perden l’esperança,
els dimonis prendran forces de venjança...
i les hores marcaran la fi del món.
Salvador Bolufer
Amb aquesta memorieta històrica i histèrica acomiadem l'any 2015. Des del Burribloc de Bucomsa desitgem un 2016 replet de felicitats i de bones ventures per a tots vostés i per a tots nosaltres. ELLS, que s'apanyen. Amén.
Aquesta foto està extreta de la realitat.
Per tant, no es tracta de cap muntatge faller.
