...

............................................................................

divendres, 19 de desembre del 2014

150 ANYS DE LA VIETA, EL FERROCARRIL CARCAIXENT-GANDIA-DÉNIA

Per Maria Josep Escrivà

«El 8 de febrer de 1864 es posava en marxa el tramway Carcaixent-Gandia, tirat per cavalls. Pocs anys després fou prolongat fins a Dénia, ja amb màquines de vapor. Eixa infraestructura va marcar la vida econòmica, cultural i social de Carcaixent i dels pobles i comarques que connectava». Del «Pròleg» a La Vieta. Una aproximació al Ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, Edicions 96, 2014.

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de l'enyorat tren Carcaixent-Gandia-Dénia. Ara volem compartir, i celebrar, des d'ací la notícia de la publicació d'un llibre —a la imatge següent, la portada—, el material de partida del qual procedeix d'un altre que es va publicar l'any 2003, i que es va exhaurir, titulat com el subtítol que porta ara la nova edició, revisada, ampliada pel que fa a text i també a material gràfic, i redissenyada.

Autors: Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez.
Disseny i maquetació de Pau Àlvarez López-Edicions 96.
Fotografia de portada cedida per Paco Agulló.

«Esperem que aquest llibre servisca no només per a admirar-nos del nostre passat, sinó també per a conscienciar-nos del nostre potencial col·lectiu de cara al futur. En les nostres mans està recuperar eixe patrimoni i traure-li'n profit.» És un desig formulat des de l'associació Carcaixent M'agrada, que ha organitzat tota una sèrie d'activitats dedicades a commemorar els 150 anys del primer viatge de la línia Carcaixent-Gandia, i ha impulsat l'edició del llibre. Un desig que subscrivim i compartim.

En aquesta nova edició de La Vieta, s'hi incorpora una conversa amb tres maquinistes. Com hi diuen els autors, un «testimoni viu [...], un element rellevant i emocional per a reconstruir el que fou la línia Carcaixent-Dénia.» El text és, clar i ras, una joia; un document molt curiós, valuós i encantador. S'inclou dintre de l'apartat anomenat, genèricament, «Els herois de la línia» on també es pot llegir una entrevista a l'última guardessa viva localitzada de la línia, de nom Antonia Sanz Biosca. Les guardesses eren familiars de ferroviaris que s'encarregaven de tancar el pas als carrers i camins que creuaven la via.



De la conversa amb els maquinistes, massa llarga per ser reproduïda ací en la seua totalitat, n'oferim només un extracte. Però, si tenen ocasió de fullejar el llibre, comprovaran que no té pèrdua.


Personatges

Francisco Llorca Garcia (F. L.): començà a treballar en la línia l'any 1944, fins a l'any 1969 en què va ser clausurada.

Francisco Albiñana Ibáñez (F. A.): hi començà l'any 1942, de peó, ajudant d'encenedor, fogoner, maquinista...

Antonio Vidal Soto (A. V.): hi començà a treballar el 1945, amb setze anys, fins l'any 1969. 

F. A.: Quan nosaltres, Francisco Llorca i jo, entràrem, tot el personal que hi havia era personal castigat, és a dir, «rojos». Això era molt habitual en aquella època (la guerra havia acabat pocs anys abans). Molta gent era desplaçada, del sud al nord, del nord al sud, com a represàlia. Molta gent de RENFE foren degradats i passaren a treballar ací, en una línia xicoteta com aquesta de Carcaixent a Dénia. Hi havia catalans, murcians, gallecs, gent de tot Espanya. Nosaltres ingressàrem molt jovenets. Jo hi vaig entrar als setze anys.

[...] La FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) després ha passat a ser competència de la Generalitat. El nostre jornal era llavors de deu pessetes i tretze cèntims, això en l’any 42. Unes 300 pessetes al mes. Nosaltres cobràvem per mesos. El pico dels cèntims anaven a la Seguretat Social.

Higinio Beneyto, maquinista (baix) i Antonio Vidal, fogoner (dalt) conduïren la locomotora núm. 21 0-3-OT de Valere Mabille.
Fotografia cedida per Paco Agulló.


A. V.: Quins horaris fèiem? Depèn. Jo he tardat de Carcaixent a Dénia unes 25 hores, sense parar a esmorzar o dinar, tot seguit. En aquella època no teníem carbó, utilitzàvem pedres, i per això les màquines estaven fetes un desastre. Jo he aplegat a carregar aigua a Carcaixent per a la màquina, i haver de tornar a parar a la Barraca per carregar-ne una altra vegada. I una altra a Tavernes i una altra a Gandia.
 
F. A.: Per què? Perquè la màquina perdia, consumia més del normal. Encara havies de tornar a carregar aigua al Verger, Dénia... i per això tardaves 25 hores, sense haver dinat, i les màquines estaven fetes pols. Imagineu com aplegàvem ací, en quines condicions. Poc a poc millorà un poc la situació i se reparaven les màquines. Al principi, com feia falta de tot, del cementeri (de màquines) venien a aquesta línia.

[...] En aquella època una cosa molt bona per a nosaltres era l’estraperlo d’arròs. Llavors ho fèiem tots. L’arròs, l’amagàvem al caixó del carbó, a la màquina, al costat de la caldera. Arribàvem a ficar dos o tres-cents quilos d’arròs, en companya del carbó. En el mateix caixó posàvem sis sacs de cinquanta quilos. I ens guanyàvem deu cèntims per quilo. I així podíem fumar, prendre cafè i fer-nos una copeta de tant en tant amb tres-centes pessetes al mes. Eixe era tot el nostre goig.
 
F. L.: Gràcies a ell [l’estraperlo] fumàvem debades, bevíem cervesa, anàvem al cine...
 
A. V.: ...convidàvem les xiques... I a poc a poc et feies el mínim per casar-te. La nóvia anava guardant un poc d’eixos guanys, venia al mercat el dimarts, comprava una cassoleta... et feies una mesa camilla...
 
F. L.: Quina velocitat aconseguíem? Depèn del trajecte. En l’època del vapor podíem aplegar als seixanta entre Tavernes i Gandia, perquè era pla. Quan arriben els automotors augmenta la velocitat molt; podíem fer vuitanta i molt més. Amb els automotors ja donava igual el tipus d’orografia. Podia pujar a vuitanta.
 
F. A.: Però abans... De vegades al Portitxol veies un en bicicleta des del tren i li deies: «eh!, vols pujar al tren?» I et contestava...: «No, gràcies, que tinc pressa.» Les pujades del Portitxol, en un i en l’altre sentit, eren un patiment. Amb l’arribada dels automotors tot això canvia.



A. V.: Quan anàvem cara amunt podies fins i tot baixar, caçar perdius i agarrar-les. Allí en la muntanya de la Valldigna n’hi havia moltes pasturant i era molt senzill caçar-les.

F. L.: Jo recorde una anècdota..., d’un dia, pujant la Barraca Guerrero i jo en un mercaderies. Jo anava de fogoner, i veiérem un melonar de melons d’Alger, i en veiérem un que pesaria... Guerrero em digué: «ja veuràs demà eixe...». L’endemà, a les sis del matí, en un correu, una foscor que feia... Em deixe caure, però..., que podia amb el meló? Em va vindre justet, mentre pujava el tren, per a pujar-lo a l’últim vagó. Ens el menjàrem a Tavernes, mentre fèiem maniobres. Era tan gran que tots menjàrem meló.
 

A. V.: El Nadal, teníem el costum de celebrar-lo fent eixir un «tren de reis», que portava regalets per les estacions. Pujàvem els fills dels empleats, i allí fèiem el número dels reis... En cada estació posaven música, repartien dolços, tiràvem petardets, i així, així fins a Dénia.
 

F. A.: Els regals, els comprava la companyia per als fills dels empleats. També fèiem un dinar de Nadal, pagat per la companyia.
 

F. L.: Llavors tots ens coneixíem, l’ambient era molt familiar. Jo ara ho comente amb la dona. Vas de Dénia a Alacant i no coneixes ningú. És tan trist això! Abans ens coneixíem tots; els empleats de les estacions, els dels trens... Ara no coneixes ningú. Són records de tota una vida que no s’obliden mai. Jo encara m’asome i li dic, a la dona: «mira, eixe tren va amb retard». I em diu: «Però, encara estàs amb això?» Què voleu!, han sigut molts anys.

Tren de Reis a l’estació de Valldigna. El maquinista, Vicente Torró Ferrando, a l’esquerra de la imatge. Els reis, d’esquerra a dreta: Antonio Vidal, Antonio Silvestre i Higinio Beneyto.
Fotografia cedida per Anabel Vidal, filla de maquinista i rei mag...

F. A.: Teníem viatgers de tot tipus: llauradors, comerciants, i en estiu cada vegada va ser més freqüent buscar les zones de platja. Gent d’Alberic, Alzira, del poble, anaven cap a Gandia, Oliva, Dénia... buscant la platja. A l’estiu, molt sovint portàvem doble tren: dos màquines; fins i tot la dièsel agarrava més unitats i portava maquineta de carbó davant i la dièsel darrere. Eixos dies agarràvem tots els vagons de passatgers que teníem. Muntàvem un espectacle, tots contents, tots cantant... I en el sentit contrari tots anaven al Palmar. Vos en recordeu?

A. V.: Els diumenges encara fèiem trens especials, de la gent que volia anar. Com no era massa car el bitllet; això estava a l’abast de tots. Per això el diumenge moltes vegades era el dia de més feina: «Ara m’han fotut, tren especial a Dénia, precisament el dia que tenia festa». I és que tenies festa un diumenge al cap de les mil. Al principi treballàvem tots els diumenges, i poc a poc lliuràvem alguns i fèiem torns.

F. L.: Jo he arribat a estar quatre mesos sense un diumenge de festa, i la meua nóvia estava... Un dia la vaig tindre amb ella... Descarrilà un tren a Tavernes i varen cridar tota la quadrilla: «Al descarrilo!». I estiguérem tota la nit allí. Per sort em donaren festa al diumenge següent, que si no... L’oratge també ens ha jugat alguna mala passada de tant en tant. Per exemple l’última nevada que recorde em va pillar amb «la Sarita» (un tren). La pobra va haver de tirar d’un altre tren, a causa de la neu, i de dos arbres que varen caure. Això devia ser l’any 57. 
Accident al terme d’Oliva el 23 de març de 1961. El maquinista Patricio Pla explica a les autoritats què ha passat. Eixint d’Oliva en un pas a nivell sense guarda partiren pel mig un camió carregat de taronges. La màquina se’n va eixir de la via. A la imatge s’aprecia una roda del camió. El fogoner era Antonio Vidal. Fotografia cedida per Pepe Almiñana.

A. V.: Respecte de la pluja, jo recorde una vegada, per la muntanyeta, anar davant d’un automotor, tocant les travesses i els rails dins de l’aigua, per confirmar que seguien allí, dient a l’automotor: «Avant, avant», i així aplegà a l’estació.

F. A.: Jo recorde un dia que venia de Dénia amb el correu i la màquina dièsel, per la zona d’Oliva i el Molinell, i no veges com venia la Gallinera d’aigua! Em vaig dir «Jo d’ací no passe». I Paco venia en sentit contrari i el veig parat davant de mi, en la mateixa via! Què férem? Retrocedir a Oliva, molt poc a poc, i canviar de via. Recorde anar amb la canya davant, tocant per comprovar si seguien les vies al seu lloc.

A. V.: Una vivència molt bonica va ser quan els americans feren una pel·lícula que es dia Krakatoa, al este de Java, el 1967. La va dirigir Bernard L. Kowalski. Dénia devia simular el port de Singapur. Portaren xinos en autobusos des de Madrid. De colp i repent la localitat estava plena de xinos, amunt i avall, gent ben pareguda, actors... Higinio Beneito com a maquinista i jo com a fogoner autoritzat participàrem perquè l’acció ocorria quan l’erupció del Krakatoa, és a dir, en 1882, la mateixa època que varen construir la locomotora que teníem. Conduíem el tren que feia la seua entrada al port de Dénia al començament de la pel·lícula.

F. L.: En aquella època la línia travessava la localitat i arribava al port, per tal de poder carregar i descarregar directament de la via als vaixells. En algunes seqüències apareix la màquina.
Higinio Beneyto i Antonio Vidal amb els actors de Krakatoa,
al este de Java
. Fotografia cedida per
Anabel Vidal.


A. V.: Els actors eren molt coneguts en aquell moment: Maximilian Schell, Diane Baker, Brian Keith, Barbara Werle, John Leyton... A voltes, quan he vist pel·lícules d’algun d’ells he pensat: «A eixe li he dit bona vesprada» i m’he quedat molt ample. Quan feren la pel·lícula tota la zona del port la tenien llogada. També els magatzems. Recorde que quan anàrem el dissabte, encara disfressats, a cobrar, teníem en el sobre molts més diners dels que ens corresponien per la paga i quatre hores extraordinàries, i quan ho diguérem ens contestaren que eixe extra era per la nostra participació en la pel·lícula. Quan els companys s’enteraren, tots volien ser artistes.

F. A.: La veritat és que han sigut moltes anècdotes. Tenim moltes coses per recordar. Va ser una llàstima quan tancaren la línia el 1969.

F. L.: El tancament de la línia va ser per interessos polítics. A Pasqual Hermanos, entre altres, li interessava que la línia a Dénia isquera des de Silla i no des de Carcaixent. Ell tenia molts magatzems a Cullera, i interessava que la línia passara per allí.

F. A.: També és cert que en aquells anys es tancaren moltes línies de la FEVE per deficitàries. Si aquest ferrocarril haguera estat a Alzira, no el tanquen.


Al revers de la fotografia, s'hi pot llegir: «Buenos Aires, 21 de julio de 1958. A  nuestro apreciado y buen amigo Higinio Beneyto [el maquinista de la foto], señora e hijas, repetimos este motivo de grato recuerdo en nuestro viaje de Carcagente a Oliva el 9 de marzo de 1957. Cuando le cambien la máquina Diesel por esta simpàtica locomotora, sirva esta foto de perpétuo recuerdo. Ricardo Sánchis y Señora.»
Fotografia cedida per Paco Agulló.


F. L.: El colp per a Carcaixent va ser molt dur. Els magatzems de taronja, uns cinquanta, han tancat; la duana de la taronja, que estava ací, ha desaparegut; la companyia de la Transfesa, una empresa important de RENFE, també desapareix. El mal que li feren, al poble, encara és evident.

A. V.: La gent pràcticament no es va menejar pel seu trenet. Era una altra època. La gent tenia por, i existien forts interessos creats per darrere.

F. A.: L’últim viatge el va fer Timor. Existeixen fotos d’aquell esdeveniment. La veritat és que la decadència de la línia venia d’abans. Qualsevol negoci necessita renovar-se, i ells feien el contrari. Deixaven que tot anara trencant-se; no es renovaven les peces ni les màquines. Teníem una màquina, la Sarita, que era de lo millor que tenia RENFE en aquell moment, i per no renovar unes bateries, deixaren que anara fallant... Amb tants milions com costava!

F. L: Un dia vingué ací un governador de València. Ens va prometre que no es tancaria la línia i pràcticament l’endemà ja tenia data de defunció el trajecte. Deixaren perdre material de molt de valor.
El trenet circulant entre tarongers, segurament en el tram entre Oliva i Gandia. Any 1900, aproximadament.
Fotografia: Arxiu Municipal de Gandia.


A. V.: Però ningú podrà esborrar de la nostra memòria, i de la de molts riberencs, les vivències i els records de tota una època. Molts hem crescut sentint el soroll de la nostra màquina.

F. L.: I molts hem patit els seus retards i deficiències tècniques… Però en són molts més els bons records.

F. A.: Esperem que tot això quede en la memòria col·lectiva, tal com sempre quedarà en la dels que treballàrem en eixa línia. Gràcies per fer-nos partícips d’uns moments viscuts, inoblidables per a vosaltres, importantíssims per a nosaltres, com a testimonis del passat. Un passat del qual som hereus i responsables de mantenir-lo viu per als que ens segueixen.
 


Vam disposar aquest apartat per a recordar, a poc a poc,

 les burrientrades més significatives i entranyables 

que s'han publicat al Burribloc durant 

els seus 23 anys de vida activa.


I seguim el recorregut amb l'article publicat 

el 7 de juliol de 2016 dedicat a LA GOSSA SORDA,

grup pegolí que s'havia acomiadat dels escenaris amb

un concert multitudinari que va tenir lloc al seu poble.

"LA GOSSA SORDA, per omnia in secula seculorum..."

és el títol de l'article en qüestió. 


LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer La nit del 18 al 19 de juny  de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa m...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


Aquesta és una de les preciositats més 

importants del catàleg abans comentat. 

El poema que la Dama del Grau va dedicar

 a la seua mare, reproduït i comentat per la pròpia 

autora al Pulcribloc el 13 d'abril de 2015.


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Maria Josep Escrivà a PASSA LA VIDA - 13/04/15

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »

CENT D'ESTELLÉS. Memorietes d'una gravació

*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.