Per a la meua sorpresa i alegria, l'article que vaig escriure per al llibre(t) de la Falla Corea de Gandia —Els fartons i jo— va resultar guanyador del Premi al Millor Article de Llibret de Falles del 2025. Conec bé la qualitat dels Llibrets de Gandia i estic segur que hi haurà altres articles mereixedors també d'aquesta distinció (això de "millors" o "pitjors" solen ser consideracions un tant subjectives), però reconec que estic molt content que el jurat es decantara per un treballet que vaig escriure, això sí, a la meua manera. Aquest premi —antic «Iaraní»— està patrocinat per l'Ajuntament de Benirredrà des de fa 16 anys.
Hi ha gent amable que m'ha demanat l'article en qüestió per a llegir-lo i, com que la distribució dels llibrets de falla en paper sol estar molt restringida, he pensat que publicar-lo al Burribloc que ara tenen entre cella i cella és la manera més senzilla de posar-lo a l'abast de tothom. Poden accedir també al llibret complet —Dolçament— en format digital clicant ACÍ (clic).
Anem allà:
ELS FARTONS I JO
Crònica d'un fracàs anunciat
Crec, modestament, que condicionar el contingut d’un article al lema d’un monogràfic limita la llibertat creativa de l’autor, i això sol debilitar l’eficàcia del resultat. Enguany, els amics de Corea han ideat un llibre(t) que han intitulat «Dolç/a ment» (per allò dels dolços gastronòmics) i a mi m’han encarregat que escriga sobre els “fartons” en concret. Porte ja moltes jornades desvetlat, rabiant i rumiant la manera d’amanir alguna cosa gracioseta al respecte d’això, però, arribat aquest punt de l’article, encara no sé com traure-m’ho dels dits.
Entenc que la literatura fallera ha de ser festiva i amena, a més de mostrar un esperit crític desenvolupat amb enginy i amb sentit de l’humor, però no sé com puc aconseguir eixos objectius sobre la base d’una llepolia que només serveix per a donar gust al paladar. Si es tractara dels fartons gorrerets, encara podríem traure punta a la cosa, mal que fora escarnint els que solen fartar a dos queixos a costa de l’erari públic i a la salut del populatxo, però els fartonets de mullar orxata són només golosies innocents i no sé amb quina matèria corrupta podria relacionar-los.
Vaig pensar d’escriure un article divertit analitzant sarcàsticament determinats aspectes del món globalitzat que ara vivim, on inclouria, des del desbocament nord-americà provocat pel trumpisme embogit, fins a l’ambient de politiqueria barata que, des de l’epicentre de Madrid, ha acabat instal·lant-se pertot arreu de l’Estat espanyol. Haguera estat bé satiritzar amb caigudes falleres la vergonyosa situació creada pels politicastres de baixa estofa i els maleducats sense escrúpols; pels jutges enfurits i els fiscals malcarats; pels periodistes subornats i els influencers corruptes; pels salvapàtries xenòfobs i els negacionistes salvatges; pels testaferros llepons i els sicaris degenerats..., però no he trobat la manera de relacionar l’anàlisi en qüestió amb els fartons d’Alboraia. A més, escriure sobre la perillosa rebolica dels EUA (no sé per què em recorda l’època de les tropes ianquis contra l’exèrcit de Pancho Villa) o qualsevol branca de la seua influència m’obligaria a retraure la malaurada existència dels psicòpates que manen del món, i eixa matèria no és per a satiritzar-la, sinó per a maleir-la. Soc del pensar que sense psicòpates poderosos no existirien les guerres de matar.
També em va passar pel cap centrar les meues ironies gramaticals en l’àmbit autonòmic, pensant que podria trobar nexes d’unió entre els desgavells politicosocials valencians i les bondats d’un producte gastronòmic originari de la terra. A l’efecte, vaig preparar unes gracietes dedicades als nostres avanços en la promoció de la tauromàquia; a les polítiques encaminades a recuperar les dinàmiques urbanístiques dels temps de la bambolla immobiliària que ens va portar a la ruïna; a les forces castellanes que intenten aprofitar els poders públics per a carregar-se la nostra llengua; a les tropes reaccionàries que funcionen a base d’aldarulls organitzats, agressius i vandàlics amb total impunitat; al cúmul de despropòsits barroers que han portat una institució com el València CF a la situació actual; a les planificacions promocionals, turístiques i culturals maquinades entre fums de canyot des de l’analfabetisme funcional... Però, malgrat l’esforç, en cap cas he trobat llum ni manera d’acoblar els continguts a les exigències editorials. Lògicament, també havia pensat en la DANA que la passada tardor va assolar una part important del nostre territori, però vaig considerar que una catàstrofe d’eixa magnitud no és parodiable, que les desastroses o inexistents planificacions per a evitar aquests desastres no contemplen humorismes festius, i que l’actitud irresponsable i negligent d’algun mandatari inepte no mereix el beneplàcit de la broma.
Acte de lliurament del Premi al Museu Faller de Gandia.
Els presidents i les reines de la Falla Corea amb les
falleres majors de Gandia, el regidor delegat de
l'ajuntament de la ciutat, el president de la
Federació de Falles i l'alcaldessa de Benirredrà.
Faltava només jo. Em trobava de viatge i no vaig poder
assistir a l'acte, però vaig estar molt ben representat.
En un últim intent de salvar el compromís, vaig explorar la possibilitat de basar l’article només en temes exclusius de Gandia, confiant que així, amb literatura “de proximitat”, em resultaria més fàcil camuflar alguna parida sobre els fartons, mal que fora de manera col·loquial. A l’efecte, assessorat per una selecta representació de gent gandiana, vaig completar una llista amb assumptes locals de rabiosa actualitat, com ara la projecció d’un càmping de luxe (altrament dit, un “glàmping”) sobre el pulmó de la marjal, el tancament dels consultoris mèdics de Beniopa i Benipeixcar, les obres inacabables del campanar de la Col·legiata, l’estrany desbordament del cens faller després de la pandèmia, la remodelació del barranc de Beniopa... Però res. A pesar de les hores que vaig passar en vetla buscant la llum de la inspiració, les muses fartoneres continuaven donant-me l’esquena.
Escut i lema sarcàstic de Corea
Ferit en el meu orgull i jugant ja a la desesperada, vaig pensar que, sota el títol “Mirant el món amb xocolate i fartons”, podria escriure la crònica d’un berenar literari fictici —amb xocolate i fartons, clar— on una colla de selectes influencers fallers hauria analitzat les histèries i les xafarderies institucionals que obrin i tanquen els noticiaris d’actualitat, així com els guirigalls desbocats que componen les acalorades tertúlies radiotelevisives del moment. Però de seguida em vaig adonar que aquesta col·laboració veurà la llum dos o tres mesos després d’escriure-la i que, aleshores, normalment, les rimbombàncies mediàtiques seran unes altres i, per tant, el present article quedaria completament desfasat. L’any passat, per exemple, les eufòries tauromàquiques que llavors es respiraven cobrien entre bous i Barreres una bona part de la crítica fallera, però unes setmanes després desaparegué el vicepresident torero de l’organigrama polític i, malgrat que les burreres culturals van continuar amb tot el seu vigor, les agudeses taurines van perdre força i vigència.
Sense cap dubte, les ferides obertes per la DANA marcaran a foc les falles de 2025. Imagine que els artistes fallers aguditzaran el seu enginy per a ironitzar sobre episodis com l’odissea del reservat del Ventorro, el caràcter castrense del “govern de la reconstrucció” o els “decrets d’emergència” per a contractar empreses i personatges de passat obscur i de present desconegut (imagine també que sortiran flaütades humorístiques en diverses direccions, en funció de la tendència de cada guionista). Però tot açò són simples conjectures meues que no tenen res a fotre amb la noblesa dels fartons i, per tant, no han de considerar-se part argumental de l’article.
Dedicatòria especial que encapçala «Dolçament»,
Llibre(t) de la Falla Corea 2025.
Si no fora per l’esmentat condicionant, remataria el present escrit lamentant la pobra qualitat democràtica i social que el moment actual ens depara, difícilment millorable mentre perduren els ambients de mediocritat i d’incompetència instal·lats en les institucions, les màfies mediàtiques al servei dels interessos més indecents, les veus malintencionades que diuen que els burros volen i les masses passives que se les creuen, les colles de negrets que voten el Ku Klux Klan per a redimir les desigualtats socials que pateixen..., però no diré res de tot això ni de la resta de coses que volia dir. No vull trencar la disciplina editorial d’aquest llibre i que em tiren de la partida per trampós.
Jo pretenia fer un article sonat, susceptible de guanyar algun premi i que provocara l’admiració enfervorida de la massa fallera, però no ha pogut ser. Se m’han entravessat els fartons i només he pogut relacionar-los amb ells mateixos. Al cap i a la fi, els fartons no són més que productes de pastisseria fina que es preparen amb farina, sucre, oli, rent, aigua o llet i ous, per a formar barretes dolces, més o menys erectes, que se solen xuclar i menjar mullades en orxata o en qualsevol líquid a gust del consumidor. I, com va dir el poeta, la resta és literatura.
Així doncs, amigues i amics de Corea, he fracassat en l’intent i assumiré les vergonyes terrenals que em corresponguen. Em perdoneu?
He comentat en moltes ocasions que no he sigut mai un faller entusiasta i modèlic, dels que es desviuen tot l'any per la falla i dels que reguen l'emoció amb llagrimetes la nit de la cremà. Però reconec que una bona part de la meua obra es basa en treballs poètics que vaig aportar a la literatura fallera, els quals em van obrir moltes portes en altres camps literaris i escènics, em van propiciar diversos reconeixements i em van permetre escampar la meua poesia satírica pertot arreu del nostre territori.
Llibret(s) que publicaven la primera dècada del 2000 algunes falles, com ara la Malva d'Alzira o Corea de Gandia. Actualment, la majoria de falles de prestigi dediquen temps i recursos a aquestes publicacions, però foren unes poques les que iniciaren la noble tasca en favor de la literatura fallera.
Amb el temps s'ha vist recompensat el seu esforç.
A principis del segle actual encara predominaven els llibrets fallers de poca envergadura, continguts convencionals i escriptura rebordonida, però ja existien comissions que havien apostat per millorar la literatura fallera i estaven publicant volums de molta qualitat en tots els aspectes. Una d'aquelles falles, la de la Plaça de la Malva d'Alzira, va crear l'any 2007 el "Premi Malva" per a incentivar la poesia satírica en aquesta classe de publicacions. Vaig tenir la sort de guanyar aquella primera edició del premi esmentat amb un treball intitulat La faula de les pilotes, publicat el susdit any al Llibret de la Falla la Font de Pego.
L'any 2015 es lliurava per primera vegada fora d'Alzira el
Premi Malva. Fou al Centre Cultural Mario Monreal de
Sagunt durant la gala de Lletres Falleres. Vaig tenir la sort
He guanyat algunes vegades més aquest entranyable premi —actualment integrat en la Federació de Lletres Falleres— (2007, 2010, 2015, 2019 i 2024) i també he participat en diversos actes de lliurament com a finalista, però fou la primera vegada, fa ja 18 anys, quan l'aura màgica de les fades satíriques va propiciar el nexe d'amistat i complicitat que m'uneix a la Malva. Soc del pensar que les coses que comencen amb bon peu tenen més possibilitats de consolidar-se en el futur, i a mi em va commoure el pelegrinatge de José Manuel Rubio i Miguel Ángel Martínez Tortosa pertot arreu de les geografies falleres per tal de reclutar poetes que pogueren enriquir aquella primera convocatòria.
Les complicitats i la bona sintonia que compartisc amb la Malva des de l'any 2007 m'ha portat a participar diverses vegades en la Setmana Cultural que cada any organitzen (una "Setmana Cultural" que sol durar aproximadament un mes). La primera fou amb el grup Burrera Comprimida i l'última la que anunciava aquest cartellet de fa un parell d'anys, on el senyor Cèsar Monzonís i jo vam complimentar unes burreretes escèniques de collita pròpia.
Últimament escric poc per a falles, però alguna coseta encara fem per a matar el cuquet. L'any passat vaig tenir la sort i l'honor de guanyar de nou el Premi Malva amb La guerra de les fal·làcies, un treball publicat també al Llibre(t) de la Falla Sagrada Família - Corea, de Gandia. He de dir que la falla esmentada fou "ma casa" fallera durant la primera dècada del segle. Allí em van donar cobertura, llibertat, facilitats i afecte per a mamprendre una tasca satírica arriscada que va ser molt positiva per a mi (i per a la falla crec que també) i els estaré eternament agraït per això.
Lliurament del Premi Malva 2024 a l'Auditori de Cullera.
Vaig escriure el poema en qüestió farà cosa d'un any. Des de llavors ençà han passat moltes coses. El vicepresident torero ja no està en el Consell i possiblement hagen perdut vigència les agudeses taurines, però les burreres culturals i les mediocritats institucionals continuen la seua marxa ascendent i, per tant, els versos del poema mantenen tot el seu vigor i la força d'una realitat tragicòmica.
Heus a continuació un audiovisual basat en La guerra de les fal·làcies, amb recitació del meu fill, Salva Bolufer, i amb música de José Ángel Murillo. I, ja que estem, afegim també la lletra del poema amb els oportuns aclariments a peu de pàgina de la publicació inicial.
Moltes gràcies per la seua atenció i fins la pròxima.
LA GUERRA DE LES FAL·LÀCIES
Epopeia experimental
Si jo fora el guionista competent
d’una falla progressista i creativa,
escriuria un guionet en exclusiva
que tractara les batalles del moment,
i amb gramàtica satírica i festiva
retrauria la burrera col·lectiva
entre versos inspirats en l’argument.
Cobriria el cos central del monument
la figura escultural d’un bou rampant,
amb el rètol de «Valencia» (sense accent)
i a les banyes una llum intermitent
amb espurnes rojigualda llampejant. (1)
A les bases de la cara de davant
anirien les escenes més guerreres:
ofrenòlegs i ofrenívoles bramant, (2)
amargats i moniatos insultant
i corruptes remenant les clavegueres.
Uns ninots mirant els bous entre barreres
i una tropa castellana forastera
sortirien entre fums de polsegueres
maquinant les més patètiques maneres
de saltar-se l’Estatut a la torera.
D’uns andamis separant cada Barrera
sorgirien les més bèl·liques figures,
amb el Cid Campejador lluint bandera
i l’Ayuso, revestida de fallera,
predicant que els burros volen les altures.
Una escena dedicada als caradures
es veuria en una mena de plató,
amb espectres malfactors de les cultures,
paladins de les més tètriques censures
i una estampa de la Santa Inquisició.
Un ninot representant Toni Cantó
cobriria un entaulat de complement
que inclouria en Joan Carles de Borbó,
i un amic del Conseller d’Educació,
destacat pseudofilòleg emergent.
A propòsit del global escalfament,
en un angle de la falla es mostraria
una sauna de vapor del mar bullent
i un ninot negacionista impertinent
escaldant-se els cataplins al bany maria.
L’esceneta de remat exposaria
un paisatge de tenebres i desferra,
amb ninots representant la bogeria
dels bandarres d’immoral filosofia
que alimenten els fantasmes de la guerra...
... i dels sàtrapes que campen cada dia
enardint la més salvatge tirania
dels psicòpates que manen de la Terra.
(1) El rètol de «Valencia» (sense accent) s’escriuria sobre una placa giratòria instal·lada en la banya dreta del bou, pegant voltes de manera permanent sobre l’eix de la susdita banya. Així, el nom de la ciutat es llegiria des de qualsevol punt d’accés a la falla, escrit en valenciano cercano a la calle, o siga, en valensiá de proximitat.
(2) Ofrenòlegs i ofrenòlogues són especialistes en ofrenologia enfervorida. Ofrenívols i ofrenívoles també són experts en la mateixa matèria, però de formació autodidacta.
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes
de les burrientrades precioses que s'han publicat
al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»
Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »
He comentat en moltes ocasions que no he sigut mai un faller entusiasta i modèlic, dels que es desviuen tot l'any per la falla i dels que reguen l'emoció amb llagrimetes la nit de la cremà. Però reconec que una bona part de la meua obra es basa en treballs poètics que vaig aportar a la literatura fallera, els quals em van obrir moltes portes en altres camps literaris i escènics, em van propiciar diversos reconeixements i em van permetre escampar la meua poesia satírica pertot arreu del nostre territori. *Llibret(s) que publicaven la primera dècada del 2000 al... mostra'n més
LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra
BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.