Per Salvador Bolufer
La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.
La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.
En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.
Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.
Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.
Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.
Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció —acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls —que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història.
Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...
Amén.
La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.
 |
| L'última volta a Pego. Unes 9.000 persones, segons la Policia Local. Magnífica foto de Xepo. |
La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.
En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.
 |
| Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer, un dels components del grup. |
Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.
 |
| Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a La Gossa Sorda. |
Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.
 |
| L'última volta, a París. |
Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.
 |
| Juny de 2015. Plaça de Bous de València. |
Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció —acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls —que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història.
Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...
Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada