LES VERITATS "OFICIALS"

Per Salvador Bolufer

Els primers anys de la dècada dels 80, Pego –el meu poble– vivia un dels episodis més turbulents i desagradables de la seua història contemporània: La guerra de l'aigua. El conflicte fou provocat per un decret que disposava el transvasament al terme de Dénia d'aigua procedent dels aqüífers de Pego i Oliva.

Naixement del Riu Bullent

(Foto: Revista Aguaits)

Un grup de veïns –on acabà integrant-se pràcticament tot el poble– es va oposar al transvasament en qüestió, adduint els perills ecològics que podia provocar tal projecte, però els mandataris desestimaren sistemàticament totes les al·legacions, basades majorment en informes tècnics que advertien de la possibilitat d'un desastre irreversible. La cabuderia administrativa era contrarestada per una sèrie d'accions de protesta veïnal que només tenien com a resposta una invocació màgica: la llei! (cal aclarir que "la llei" és un articulat jurídic moltes vegades contradictori i confús, la qual cosa aprofiten els que manen per a interpretar-la de la manera que més els convé). "Pleitos tengas y los ganes" –deia la maledicció de la gitana. 

Com que la mobilització popular continuava en augment, els governants i les forces vives interessades en el transvasament posaren en marxa la maquinària de poder per tal d'aniquilar la rebolica, i la caverna mediàtica de l'època disposava els seus bramaires més afins per a escamar pertot arreu "la veritat oficial" que justificava aquell projecte qüestionable i perillós, i que atribuïa l'oposició dels pegolins a raons purament egoistes i insolidàries: "Niegan a las personas lo que regalan a los peces", deia un dels titulars incendiaris del moment.

Una de les concentracions de l'any 1984.

4.000 persones tallaren la Carretera Nacional 332. 

(Foto cedida per l'Arxiu municipal de Pego a la Revista Aguaits)

La moguda havia transcendit més enllà de les fronteres autonòmiques i, a Pego, la resistència era cada vegada més ferma i decidida. Suposem que amb la intenció de calmar els ànims, els estrategues de l'administració decidiren canviar l'estratègia, però, això sí, sense cedir ni un bri en la intenció inicial de bombejar aigua subterrània de manera permanent i indiscriminada (s'havien oferit altres alternatives viables per a transportar aigua destinada al consum humà, però tot fa pensar que la intencionalitat del projecte anava molt més enllà, i no es conformaven amb tan poca cosa). Amb la susdita estratègia es tractava d'executar les obres de canalització sense eixir del terme de Dénia, i d'eixa manera arribarien a poca distància dels pous de l'IRYDA (així es denominaven), ubicats en termes de Pego i Oliva, d'on, en última instància, havien decidit practicar les extraccions.

Els actes de protesta se succeïen cada vegada amb més arguments i amb més vehemència, fins que va arribar aquell fatídic dia d'agost de 1984, quan una retroexcavadora xafava el terme d'Oliva per a escometre les obres per a la connexió als pous, i en un tres i no res es van plantar allí més de 5.000 persones per a impedir-ho. Els ànims estaven molt exaltats i, malgrat la forta presència policial, la cosa va acabar en desagradables enfrontaments i amb importants danys materials. 

Al Port de les Aigües, aquell fatídic dia d'agost de 1984.

(foto cedida per particular a la Revista Aguaits)

Deien que durant les setmanes següents rondaven per Pego agents de la policia secreta indagant "quién mató al comendador", però al poble no hi havia còmplices "institucionals" i el gallet de la passió que corona el campanar semblava mussitar amb veu d'ultratomba: "Fuenteovejuna, señor". Finalment foren 7 els processats, i centenars de persones es brindaren a avalar proporcionalment l'elevada fiança que demanaven els jutges per a cobrir responsabilitats (fins i tot, els regidors de l'ajuntament van cedir durant uns mesos les seues assignacions econòmiques per a sufragar els costos de la defensa). Ignorem quins foren els criteris i/o els indicis per a responsabilitzar justetament els 7 imputats en qüestió; ni un més ni un menys.

Pous de l'IRYDA, on pretenien practicar les extraccions d'aigua.

(Foto: Revista Aguaits) 

Durant un temps, els de "la veritat oficial" continuaren difamant la gent de Pego, i els bramaires de guàrdia van escampar la bravata que els pegolins no volíem donar l'aigua perquè estàvem fer-nos milionaris venent-la embotellada, la qual cosa va provocar un boicot a la marca Peñaral, propietat de Carbónicas Levantinas, SL. Eixe fou el principi de la fi de la referida empresa privada on hi havia socis de tota la comarca i on treballava un grup de persones, però ni molt menys tot el poble. Volem deixar constància que aquesta mercantil estava completament al marge de l'enfrontament, i que fou la primera que va oferir transportar a Dénia aigua per al consum humà, en camions cisterna i de manera gratuïta. 

A l'edició de 2013 de la la Revista Aguaits es publicava un treball d'investigació on s'explica de manera àmplia, rigorosa i exhaustiva el que fou la susdita guerra de l'aigua i cap on derivaren les coses a partir dels fets que hem contat anteriorment (poden llegir-ho clicant ací). Nosaltres, amb el present article, no hem pretés analitzar la complexitat d'aquells esdeveniments ni emetre judicis de valor; només hem intentat recordar un dels punts de la història on l'acció popular va impedir el que hagués pogut ser una catàstrofe ecològica de conseqüències imprevisibles. Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l'autoritarisme, la mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents. Pego i Dénia són dues poblacions germanes on s'entrecreuen amistats i afectes que, en aquells anys, les polsegueres malignes posaren en perill. Afortunadament, el temps i el trellat de la bona gent sol tornar les coses al seu lloc. 

Aquesta estampa no té res a fotre amb la guerra de l'aigua,

però també ve al cas.

... I a mi, tot el que està passant a Catalunya m'ha fet recordar aquella època turmentosa i difícil. Per això crec que, amb independència del que cadascú puga pensar sobre la causa catalana, certa gent hauria de ser una mica més mesurada a l'hora d'opinar d'allò que desconeix, i més suspicaç a l'hora de creure els que prediquen les veritats oficials. Les multituds no prenen els carrers només perquè sí. 

Amén.  

El Gobierno de la Nación disposa...

Per Ignasi Mora 

El Gobierno de la Nación disposa, i no se'n tornarà arrere per més cagaleres que tinga:

1. S'habilitaran les places de bous de tota la Nació Espanyola per a tancar-hi tots els catalans —he dit tots!—, que ja s'han rist prou dels espanyols de veritat. El Director General d'aquesta gran operació nacional serà l'Il·lustríssim Senyor Felipe Cal Viva, amb experiència en aquestes feines de neteja de la població.

2. La Legió Nacional Espanyola substituirà el Barça en la lliga nacional espanyola i la seua cabra farà de porter, i qui no siga prou demòcrata i li clave un gol serà deportat a l'illa Perejil.

3. Es faran exàmens de l'idioma espanyol pels carrers i places de la Nació Espanyola a tot aquell que faça cara sospitosa de ser català. Qui tinga accent català i no sàpiga, si més no, dissimular-lo, serà sancionat amb multes d'entre 6.000 i 66.000 euros.

4. Els mitjans de comunicació nacionals de fora de Madrid i que no superen la legalitat vigent seran requisats pel Gobierno de la Nación sine die.

5. A aquells espanyols de soca-rel que acrediten ser de Madrid o delegats provincials de Madrid, que s'estimen més passar a l'estranger aquest període de recuperació de l'ordre nacional espanyol, se'ls permetrà endur-se una sola maleta de bitllets de 50 euros dels diners públics. 

I tot això, ara per ara, que en vindran més i de més grosses.

Dios salve a la patria!


Firmat:
 
El Gobierno Nacional Espanyol i ajudants.

Barcelona, 11 de setembre de 2017.

A la manifestació van anar 4 gats. La resta —1 milió de persones—

passaven per allí casualment. Igual és que anaven de boda.

Fotografia extreta de la xarxa.

PD: Ai, quina memòria! Se m'oblidava que la Sobirania Nacional Espanyola s'ha escapat del zoo de Madrid. Es recompensarà a qui n'aporte alguna pista.

«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

Per Maria Josep Escrivà


Llegir el Diari de Sotaia, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat.

Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià d'Etnologia, a la ciutat de València, fins al 17 de setembre.

Diari de Sotaia és una petit tresor literari d'un centenar de pàgines, que reclama ser llegit a sota d'un garrofer o a la vora de la mar, de bon matí o quan el sol tramunta, deixant-se acompanyar només per l'oreig muntanyenc o per la brisa marina. Connectarem així fàcilment amb l'esperit del llibre, amb una filosofia de vida concebuda i gaudida des de la humilitat volguda, que Joan Pellicer perseguí i que intentà practicar tot al llarg dels seus dies. No és casual, ací, que «humil» derive de la paraula llatina humus, que vol dir «terra»:

«La llar encesa, la nit serena i el llibre obert. No demane més història que aquesta, no vull una altra cosa que aquesta soledat, aquest silenci, aquest recolliment, aquesta rude i encisadora pobresa. Sí. La pobresa acceptada, escollida, estimada, que trempa i afina, que reviva i enllumena. Els esplais de la vida menuda. Els tresors de la poquesa. Les delícies de la pobresa. Què més? Què de millor? A fora, tot l'assossec de la muntanya, el lleu i làctic resplendor de la lluna...»

I aprofiteu, si no ho heu fet encara, per visitar l'exposició que se li dedica al Museu Valencià d'Etnologia. És petita, i no té cap pretensió científica, sinó la de retre memòria i acostar-nos l'etnobotànic, l'humanista, l'escriptor —qui pot dubtar-ho ja?—, el personatge singular i sensible, des dels seus objectes personals, eines de treball o alguns detalls que testimonien la seua personalitat irrepetible. Allà hi ha un text on Pellicer explica el seu concepte d'«etnobotànica» i des d'on podem deduir clarament que la seua feina i la seua passió anaven molt més enllà de l'«estudi etnogràfic de la classificació o descripció que un grup humà realitza dels recursos botànics que troba al seu medi natural», que és com els diccionaris i les enciclopèdies la defineixen: 

«Es podria definir l'etnobotànica com la cultura de les plantes [...], un concepte on els quatre elements bàsics són: terra, flora, poble i llengua. La terra que nodreix una flora i el poble que la utilitza, la interroga i la interpreta mitjançant una llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals.»

Poble i llengua, per tant, com dos elements imprescindibles, culturalment indestriables del coneixement de les plantes del nostre entorn. I fins aquest grau de comunió amb la terra experimentava l'home botànic. Intel·lectualment i espiritualment, sí, però també físicament, corporalment, orgànicament inseparables:

«En la Mariola de nou. Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai havia d'haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l'àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres.»

Un bell tret que defineix el llibre és la fina precisió en les descripcions de moltes espècies botàniques des d'un llenguatge ple de lirisme. Aquesta sensibilitat poètica no era només innata. Joan fou un gran lector de poesia, i dels poemes de les seues autores i autors admirats extreia citacions, imatges poètiques, versos, que assimilava i inseria en els seus estudis: unes fonts de saviesa tan preades com el testimoniatge viu dels informants amb els quals conversava. Fixeu-vos en aquest fragment dedicat a la «pebreta», de nom científic Nigella damascena, tan expressiu com la mateixa aparença de la flor:

«L'aranya blava. L'estrella del camp. La pebreta de fruits negrellosos, picants, excitants i aromàtics, i tan benvolguts i usats a la cuina pels àrabs a tall d'espècia. Però quina flor, la blavissa i filigranada Nigella! Luxosa, barroca i tan subtil i senzilla.»

La fotografia està extreta de la pàgina Flora catalana.net, valuosíssima per a qui tinga curiositats botàniques, a nivell d'aficionat, com jo.

És inacabable, Joan Pellicer. Després de la lectura, se m'ha quedat el llibre tot subratllat i amb un grapat d'interrogants al costat de tants, tantíssims noms de plantes, pròximes i alhora desconegudes encara, mots que brillen com pedres precioses damunt del paper, que caldrà buscar, rastrejar, aprendre's, associar amb la realitat vegetal corresponent, per a continuar caminant per sendes, per bancals i per muntanyes, retent digna memòria al mestre i a l'amic.

«Flamejat de gratitud. Vida sóc. Res no és trivial.»

Els paràgrafs transcrits en lletra de color ocre estan extrets del llibre Diari de Sotaia, publicat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI (València, 2017), en el setantè aniversari del naixement de Joan Pellicer i deu anys després de la seua mort. 

Aquest volum de caràcter memorialístic recull les notes que Joan va escriure des de l'1 d'octubre de 1984 fins al 27 de desembre de 1985. Segons consta a la contraportada del llibre, «el mateix Joan Pellicer va començar a preparar el diari per a la seua edició, però es va quedar inèdit a la seua mort».

Per si en teniu curiositat, en aquest mateix blog vam publicar l'any 2012 una altra entrada dedicada a Joan Pellicer, que vam titular Joan Pellicer: «doneu-me un poc de la vostra saviesa».

EL FLORIDO PERNIL (2)

Per Salvador Bolufer

Fuiste de glorias florido pensil

hoy reverdecen a un impulso juvenil

Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de Florido pensil, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco.

L'obrires per on l'obrires, l'Enciclopedia Álvarez

t'ensenyava que tots els camins porten a Roma. 

I, també inspirant-nos en el tal vers, nosaltres publicàvem –ara fa 5 anys– una entradeta amb títol de cuixot florit: EL FLORIDO PERNIL, on mostràvem alguns fragments d'una espècie de tebeo denominat ASÍ QUIERO SER, d'ús obligat a les escoles infantils de la postguerra (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase "Así quiero ser", però el que realment pretenien dir era "Así quiero que seas"). 

Els valencians vinguts de fora, els forasters vinguts de dins i el peperisme ancorat en la ultratomba, amb la idea de redimir les seues misèries, complexos, manies i autoodis, no paren d'incrementar el seu catàleg de despropòsits amb noves proclames incendiàries que s'inspiren en la catalanofòbia, inventades sempre per ofrenòlegs indocumentats, sense base ni fonament, ni un mal argument acadèmic que les avale. I últimament els ha pegat per acusar de doctrinàries aquelles activitats escolars plantejades en valencià i/o en les terminologies identitàries que ells pretenen demonitzar. 

Fragment d'una publicació de l'any 1972 editada 
per l'Arquebisbat de València. Més clar, aigua clara.
Després, el mateix arquebisbat i els afins a la croada
han buscat les mil maneres de clavar claus per la cabota.

L'ajuntament del Verger –per exemple– fou acusat de convertir el poble en un santuario del independentismo catalán per haver albergat la XXX Trobada d'Escoles en Valencià i el lliurament dels prestigiosos Premis Sambori, dues activitats nascudes abans que els ofrenívols inventaren l'ofrenologia contemporània; o el parell de coces del PP d'Altea –per exemple també– en titllar d'evento pro-catalanista el concert "Com sona l'ESO", un dels esdeveniments de periodicitat anual més grandiosos i més simpàtics dels últims temps. I damunt, hi ha grupets de bramaires que solen rematar les seues histèries amb amenaces d'accions judicials que, al meu parer, haurien de ser contrarestades amb contundència per part de l'administració, sobretot quan es passen per baix cameta la mateixa legalitat que tant invoquen quan els convé. 

Anàlisi del PP d'Altea sobre l'última edició de "Com sona l'ESO".

Diuen ells –en castellà– que a Altea parlen valencià, que no català. 

Anàlisi de la premsa sobre el mateix esdeveniment.

Dalt l'escenari, 1.600 estudiants d'instituts valencians, catalans, 

balears, aragonesos i canaris. Catalanisme pur i dur, segons el PP d'Altea.

Com dèiem abans, aquesta gent considera que la pràctica del valencià a l'escola d'acord amb la normativa vigent és "adoctrinar" les criatures en favor del catalanisme, i possiblement consideren que vídeos com el del xiquet vestit de legionari, amb una escopeta al coll i cantant "soy el novio de la muerte" és una gracieta bonica i instructiva.

Clique ací per a veure durant 20 segons aquesta
criatura cantant El novio de la muerte. 

Tot seguit tindrem a mal republicar l'article que referíem anteriorment, per si volen comprovar com eren els adoctrinaments –per no dir els aborregaments– que practicaven els novios de la muerte de l'època. Miren, miren: 

EL FLORIDO PERNIL

13/05/2012

L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament  patriòtic:

Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó). 

Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.

Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?

El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:

Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut –i patit–, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?

A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

Per Salvador Bolufer

Bernat Capó

Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho faran persones molt apropiades per a donar a conèixer el llegat de Bernat Capó; només pretenc, per tant, dedicar aquesta modesta entradeta a la seua memòria, i recordar en veu alta i lletra clara algunes referències anecdòtiques, relacionades amb ell, que m'afecten de manera especial.

AGNÒSTIC, REPUBLICÀ I PUDENT

Sabia que Bernat Capó era un escriptor de Benissa que havia compartit complicitats amb gent com Joan Fuster o Vicent Ventura, entre molts altres; coneixia també la seua manera peculiar, convençuda i convincent d'escriure les seues històries, però no fou fins l'any 99 quan vaig parlar amb ell per primera vegada; llavors vaig percebre la potència d'aquest home, que ja era un autèntic referent pertot arreu de la comarca i del país. Durant la primavera de l'any esmentat, Edicions del Bullent havia publicat una reedició del magnífic llibre de Bernat Espigolant pel rostoll morisc i el meu poemari Burrera Comprimida. Eixa coincidència i la mediació del meu mestre, Tomàs Llopis –sempre molt pròxim al sr. Capó–, propiciaren les meues primeres trobades amb l'escriptor benisser. La primera vegada que el vaig sentir parlar en públic es va autodefinir, així, a pèl, com "agnòstic, republicà i pudent", i això, a mi, em va fascinar (els que em coneixen bé comprendran els motius de seguida).

UN BANY D'AUTOESTIMA

Portada del llibre
Terra de cireres

Bernat aprofitava qualsevol detall sarcàstic que se li posava a tir per a traure punta als seus discursos i a les seues narracions. Ell sabia que això, a mi, m'encantava, i em temptava a escriure versos burletes sobre els personatges ridículs que rondaven els nostres contorns. Al seu llibre Terra de cireres (Edicions del Bullent, 2oo2), conta la història d'un alcalde que va dinamitar la gran roca del barranc de l'Encantà per tal de trobar el tresor de la llegenda. Lògicament, el ridícul que féu el tal batlle fou espantós, i el sr. Capó acabava escrivint "El viatger desconeix si Salvador Bolufer, l'amic pegolí, ha tingut notícia de la guilladura de la primera autoritat municipal, però creu que res no en sap, ja que si ho sabera, ja hauria compost un esgarrifós poema èpic, com només ell ho sap fer, per ser cantat, de poble en poble, amb acompanyament de guitarra". Que la ploma de Bernat et dedique una carícia així és d'eixes coses que encoratgen i animen a continuar enrossinant versos. Un autèntic bany d'autoestima. 

Dedicatòria del mestre

EL NUVOLET

Amb motiu del 80é aniversari de Bernat, els seus amics i deixebles de la Marina Alta li van organitzar un acte d'homenatge a la Seu Universitària de Benissa, on vaig tenir el privilegi de ser convidat a participar. Vaig preparar un parlament amb la idea de no decebre l'homenatjat i, a poder ser, arrancar-li eixa rialla franca que el caracteritzava. Entre altres volantins argumentals vaig explicar que, al fons de l'altar major de l'església del meu poble, hi ha una pintura de grans dimensions que representa el cel dels justos, on s'observen un fotimer de membres del santoral distribuïts en petits grupets damunt dels diversos nuvolets que s'escampen pertot arreu de la superfície celestial pintada. Vaig concloure la parida demanant que, si el cel dels justos existeix i és com el de la pintura de l'església del meu poble, jo volia que a mi m'assignaren el mateix nuvolet que a Bernat Capó, i passar allí la vida eterna o, en el seu defecte, la mort eterna. Per la sonora carcallada que es va espolsar el mestre, vaig deduir que havia aconseguit els meus propòsits amb el discurs. Moltes vegades, fins i tot en intervencions públiques, Bernat va fer referència al nuvolet que havia de compartir amb el trobador pegolí... i sempre acabava dient: "però que tarde!".

El periodista va captar la reacció de Bernat en el moment
que jo parlava del "nuvolet". La foto també retrata la rialla
del mestre Tomàs Llopis. Un luxe.  

CASUALITATS O CAUSALITATS?

Les biografies escrites de Bernat solen destacar la importància de la seua trajectòria cívica. Durant el temps en què fou regidor de l'Ajuntament de Benissa va impulsar la construcció del Centre Cultural, la compra de la Sala del Consell, la creació dels Premis 25 d'Abril, els certàmens de pintura i fotografia... i un llarg etcètera d'accions i d'infraestructures, tan ben arrelades que han sobreviscut totes les crisis i tots els governs que des de llavors han passat pel seu poble (fins i tot els del PP). Sospite que el fet que la Seu Universitària de La Marina s'assignara a Benissa no és per casualitat, com tampoc no ho és que els premis abans esmentats –en plena vigència encara– mantinguen el nom de "25 d'abril", i la principal avinguda del poble continue dient-se "del País Valencià"... malgrat tot. Estaria bé que el comentari que acabe d'escriure servira de reflexió al fotimer de regidorets i regidoretes que estan –o han estat– una pila d'anys ostentant càrrecs a l'ajuntament del seu poble, però han sigut incapaços d'aportar ni un sol bri de trellat a la seua tasca, i han sobreviscut amb més pena que glòria, mortificats per les pors, els vicis, l'autocensura i el convencionalisme. I no parle ara dels que, damunt, s'han deixat seduir per la corrupció, la indecència o el desvergonyiment.

La Biblioteca pública de Benissa porta el nom de Bernat Capó. 

... I SI LA MATEN, RESSUSCITARÀ

 EL TERCER DIA

El mateix any 99, Edicions del Bullent va crear un premi literari amb el nom de Bernat Capó, del qual ja s'han acomplit 18 convocatòries –una cada any– de manera ininterrompuda. El fet que el guanyador de la primera edició fóra l'immortal Joan Pellicer era com una premonició de l'èxit que tindria aquesta brillant iniciativa de l'amic Gabriel Sendra. 

Com a conseqüència de la presentació del llibre Burrera Comprimida (burrera per part de pare i comprimida per part de mare) havia nascut un espectacle homònim, que Bernat va presenciar en més d'una ocasió i que havia referit en algun dels seus articles de manera positiva (deia que nosaltres comprimíem la burrera que altres expandien). L'any 2001, després de 30 mesos de representacions, vam considerar que aquella moguda escènica havia cobert etapa, i vam decidir posar-li punt i final amb una última funció a la Plaça de Bous d'Ondara –que anunciaríem com "La mort de la burrera"– i amb una posterior gala a la carpa que hi havia instal·lada al Tossalet del Carme, on "despresentaríem" el llibre que havíem presentat quasi 3 anys enrere. Els susdits esdeveniments s'havien programat en dates molt pròximes al lliurament del III Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular i, durant la roda de premsa prèvia a l'acte, un periodista que coneixia bé les nostres complicitats amb Bernat li va demanar opinió sobre l'anunciada "mort de la burrera". El mestre, fent-se càrrec de la "importància" de la pregunta, va posar cara de transcendència i va contestar amb veu ferma i categòrica: "La burrera no morirà mentre hi haja gent que la motive... i si la maten, ressuscitarà el tercer dia".

Entre altres moltes coses, Bernat Capó és
fill predilecte del seu poble. 

I així fou, amic Bernat. La burrera es manté viva i ben viva, present i vigent, perquè, com tu deies, continua havent bufanúvols i politicastres que la motiven. Uns dies abans de produir-se el teu traspàs va veure la llum un altre llibre de burrera poètica –Versos (per)versos– que ha tingut a bé publicar-me Edicions 96. Tu no has arribat a llegir-lo, però el dia que a mi em toque, jo te'l portaré dedicat a eixe nuvolet del cel dels justos que tu ja has ocupat, i que hem de compartir amb la nostra gent durant tota la vida eterna... o, en el seu defecte, durant tota la mort eterna. 

Per sempre més, mestre.

  

L'últim discurs de Bernat Capó al lliurament 
del premi que porta el seu nom.