LA CRÍTICA [FALLERA], EN TO DE CRÍTICA

Àngela Guixot és una dona de ciències. Però jo sospite que des de sempre ha mantingut amb les lletres un idil·li secret que últimament s’ha posat de manifest. Ho dic perquè les seues gramàtiques no pateixen la feblesa insegura de les escriptures novençanes, sinó més bé tot el contrari. Àngela, on posa l’ull, posa la ploma i, al compàs d’una literatura fresca i no gens convencional, és capaç de retratar tendreses i amargors sense pèls al teclat, i també de pegar un cop de lletra amb contundència volcànica quan la sang li ho reclama o quan les circumstàncies li ho aconsellen.

Però sobretot, Àngela és amiga nostra i benefactora d’aquesta santa casa, i molts de vostés ja saben que ens agrada presumir d’afectes i complicitats quan tenim ocasió de fer-ho. Per això hem volgut perfumar el Burribloc que ara tenen entre cella i cella amb l’article, signat per la sra. Guixot, que han publicat al seu llibret d'aquest any 2015 —Dones com jo, es titula— els també amics de la Falla barri sant Francesc d’Oliva. Un autèntic festeig literari. 

I amb aquesta experiència fallera, la nostra amiga haurà descobert —segurament— que és un error rebutjar de manera sistemàtica les possibilitats que brinden algunes falles —cada vegada més— per a desenvolupar inquietuds artístiques i literàries, i per a sumar granets d’arena en favor de la nostra llengua i de la cultura popular. L'esperit faller que nosaltres entenem es basa en alegries harmòniques i complicitats creatives, i no en els renills dels bufanúvols ni en les ploreres dels que s'arrisquen a patir ataquets d'èxit entre glòries campaneres i entre vols de banderins. 

Heus tot seguit l’article en qüestió. Enhorabona i gràcies, Àngela Guixot:

Per Àngela Guixot Escrivà
Fotos de Júlia Llorca Tauste

No desertes, rebel·la’t —si pots, és clar.
Joan Fuster

Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. Malgrat això, i tot i la distància sempre mantinguda, mai no he accedit tampoc a la indiferència. I és l’enyorança que se m’apodera quan hi pense. Potser és arriscat, amb estes referències, opinar ací sobre les dones i les falles, però la vida és risc. I no hem de deixar d’anar a l’era per la pols. No, si pensem que l’era és important, i, com va dir Fuster, hi ha un fet evident: les falles són importants. I és menester que falles i dones assumim riscos per tal d’hissar les veles, que tenim per davant tota la mar, i hem estat massa temps lligades de velam, i conduïdes on no anàvem...

...que les falles tenien l’encàrrec de ser moviment popular i de veïns contra les autoritats locals, contra el clero, contra els grans empresaris i contra la societat burgesa. I a cop de sàtira enginyosa i crítica mordaç i combativa manifestar el desacord i el sentiment de malestar del poble. I diuen que un temps ho van ser, sí, que van ser pedra en la sabata de tota la plana major, i tan incòmodes els hi van arribar a resultar que les van haver de captivar. Cortesament, això sí, festejant-les amb premis a l’elegància, a les bones maneres, al bon gust... cap premi a la crítica, clar. I fent-los la cort amb falleres majors de bones famílies, com ara la filla de Franco. I després, la néta de Franco. I entremig, la duquessa d’Alba i tot un seguit de filles de generals i nétes de ministres, totes elles preparadíssimes, màximes representants d’allò que és poble i d’allò que és valencià, que passejaven pel Cap i Casal, camí de l’ofrena. L’ofrena, per cert, nova de trinca, acabadeta d’inventar per unes monges, any quaranta-u, com quasi tot el que van ser les falles després d’aquell captiveri: un invent de l’època franquista. I allà tothom content, de no tindre paraules, i unflat, de no cabre en la pell, que ja tenien falles d’anomenada i ostentació, totes catòliques i conservadores, plenes de bones famílies i de polítics i mandataris tan i tan desvanits que des dels millors balcons institucionals cridaven allò de “¡que vivan las fallas!”...

Fotos: Júlia Llorca Tauste. Fetes al taller de l'artista faller Josep Sanchis. Acompanyen la (pseudo)explicació del llibret
de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.

…i no és això, companys, no deuria ser això. Les falles van quedar amansides pel règim i utilitzades pel sistema, buides de crítica social i farcides de normes, protocols i jerarquies verticals que, a més a més, en estar fetes per hòmens i controlades per hòmens, van resultar notablement masclistes…

…A les comissions falleres existien les seccions femenines representades, com no, per un home. Va haver molts anys de no tindre-hi dret de vot, les dones. I en casar-se ja no podien ser falleres, ni tan sols assistir als diferents actes. I no va ser fins a mitjan dels anys setanta que alguna dona va poder entrar a formar part d’una junta directiva. També al món de les falles, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, darrere dels que han tingut càrrecs de responsabilitat i poder de decisió. Que si netejar i engalanar el casal, que si triar les teles i confeccionar la indumentària, o les disfresses, que si fer els bunyols, que si preparar les rifes, que si la cura dels xiquets, dels xiquets fallers, i dels fills fallers… sabates, pentinat, fermalls… sempre pendent, la mare. Mare abans que fallera. I alhora casa impol·luta, que són dies de visita i de convits al saló. Mestressa abans que dona. També a la societat, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, a l’ombra i sense veu. I en esmena, els diumenges, tacó de pam i adreç de perles, i a lluir-se pel passeig del braç de l’home... Què és una fallera major? 

S’obri parèntesi: i eixa mateixa resposta podria aplicar-se a un faller major?...

...Si no en sap de sexes, la il·lusió... Es tanca parèntesi.

El llibret de falla Dones com jo ha estat coordinat i dissenyat
per Enric Escrivà.

Al llarg de la història, les dones hem hagut de ser rebels per necessitat. Reivindicatives, per supervivència. I cau pel seu propi pes que la dona rebel i reivindicativa alhora pot anhelar representar la seua falla, que una cosa és la dona i l’altra el símbol. I la pregunta “què és una fallera major?” fa referència al símbol: què simbolitza, la fallera major? què simbolitza, vestida d’opulència, talment l’aristocràcia, i posada de banda amb bandera espanyola?

Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. I és l’enyor que em corprèn quan hi pense, que no la indiferència. La indiferència seria una fugida tirant a derrotista. I entre el triomfalisme de pet dels ofrenaglòries i el victimisme irreverent dels que arrunsen els muscles, just en el centre, està l’enyor. I està el país…

…I quin país no tindríem amb la força de les falles, amb eixe gran motor capaç de mobilitzar la societat valenciana, si, com les dones, des de la rebel·lia, reivindicaren el seu lloc, allò que eren de primera intenció: 

                                                                    moviment del poble per tal de fer més poble.

No desertem, rebel·lem-nos —si podem, és clar... I què en penseu?: podem?

LLENYA DE L'ARBRE CAIGUT

Confesse que, moments després d'acabar-se la Crida fallera de 2015, quan vaig veure el vídeo amb la intervenció institucional que es va espolsar Rita Barberà durant el transcurs del susdit acte, una força corrosiva m'incità a utilitzar aquella vergonyosa escena per a la pràctica de gramàtiques incendiàries. Però com que a mi m'agrada pair les coses amb calma, i no estic educat per a viure la vida al ritme que les circumstàncies actuals imposen (el temps corre més de pressa que jo), moltes vegades se m'escapa la matèria de les mans sense donar-me opcions ni a tastar-la. I en aquest cas, en un vist i no vist es va omplir la xarxa de burles, acudits, sàtires i comentaris indignats que, amb més o menys gràcia, i amb millor o amb pitjor estil, divulgaven un dels ridículs més espantosos que es recorden en un acte d'aquella transcendència.

No és Xavi Castillo; és ELLA
(Foto: xarxa)

I així, el vídeo on es podia veure i escoltar l'esperpèntica intervenció d'aquesta dona marcava més d'un milió de reproduccions a les poques hores de ser publicat a Internet (en l'actualitat passa dels 2,6 milions el vídeo inicial; si comptem totes les còpies que s'han penjat posteriorment a la xarxa, el nombre de visualitzacions podria marcar història). No cal dir que, l'endemà, els mitjans de comunicació corrien atropellats a cobrir la notícia, i els informatius, els magazins i els programes de telecrit ensenyaven al món aquelles vergonyoses imatges, debatien sobre l'assumpte i, en alguns casos, destacaven el menyspreu a la llengua dels valencians, i també les circumstàncies etíliques que aparentava la protagonista de tan lamentable episodi. 

Ací, ELLA també, des del balcó de l'ajuntament, 

burlant-se de la gent que donava suport a l'Associació de Víctimes del Metro.

Si açò fos un país normal estaríem parlant d'un fet aïllat que tindria conseqüències immediates i exemplaritzants; però en aquesta terra nostra, controlada per xurros, forasters, pijos, bròfecs, llepaires i ofrenaglòries, la cosa no passa de ser un detallet folklòric que s'ha dissipat entre cançonetes semijocoses i xapetes graciosetes que, damunt, alguns ja fan servir per a fer-li el caldo gros, a la paia en qüestió. I com que estem ubicats en la profunditat d'una de les pitjors versions que es recorden de l'Espanya de l'enfebriment imperial, aquesta mena de Ritaxou és com un cloqueig rebordonit de gallina lloca en un galliner espantat, que s'ofegarà, de ben segur, entre les penombres dels innombrables escàndols de corrupció que suren pertot arreu, emboirats per les descarades manipulacions i entorpiments a l'acció de la justícia. 

Certifique que aquesta foto no està trucada.
(No ha fet cap falta). 

Així, l'endemà d'aquest renill institucional fou Celia Villalobos la protagonista d'un nou ridícul, en publicar-se imatges on se la veia jugant a les maquinetes mentre presidia una sessió del Congrés; i al dia següent era el bleda Fabra —Moniato per a molts— qui donava la nota, en bromejar de manera irresponsable, durant una intervenció a les Corts, sobre la indisposició que havia patit Joan Baldoví el dia anterior al Congrés de Madrid; i unes hores després, al mateix hemicicle de les Corts, una xarlatana peperina feia apologia del blaverisme més ranci repuntant bravates contra la memòria d'Ovidi Montllor. I totes eixes coses conviuen en sintonia amb les anades i vingudes del Pequeño Nicolás, les vacances de Bárcenas, el descobriment de l'estafa de cada mes, les al·lucinacions de Rajoy, les frivolitats de la Cospedal, la factura de Monedero, els esperpents del Floriano o les putixuleries del tal Hernando (nou enfant terrible de la fauna pepera). I moltes coses més que no diré, por por que se m'acabe el paper i la tinta. 

ELLA diu que "el caloret" està al diccionari i que, per tant,

caldrà "ver quién se ha pasado de listo".

Com diu l'editor del vídeo, fer el ridícul és una constant en aquesta dona.

No hem de vendre la pell de l'ós abans de rematar-lo, però tot apunta que les canyes podrien tornar-se llances durant els pròxims mesos, i molta gent espera que els aires de renovació que ara es respiren ens porten a un canvi real, i no a una estafa ideològica amb maquillatge de colorins i baratament de cromos, com s'ha donat altres vegades. Sabem que el camí a recórrer serà dur, perquè partim d'un autèntic caos polític, social i econòmic, i perquè deduïm que els fatxes, els mediocres, els bufanúvols i els patriaferits utilitzaran tots els mitjans i magarrufes al seu abast per a fer fracassar l'intent, però necessitem creure que hi ha una altra manera de governar i persones capacitades per a exercir responsabilitats públiques amb dignitat i eficàcia. I si hem de passar errors, almenys que siguen venials i transparents, i no les pífies repetides que sempre ens han portat al desastre. 

A l'esquerra, la gracieta "oficial" dels ritaferits.
A la dreta, una rèplica gracioseta a la tal gracieta. 

Es parla molt del descontrol en les despeses, del balafiament dels diners públics i d'altres pocavergonyes de tota índole que han provocat l'empastre econòmic que ens afecta, i també clamen al cel les reiterades negatives dels mandataris, malgrat els requeriments judicials, a mostrar a l'oposició factures, justificants i documents que afecten la gestió pública. Alguns dels responsables del merder possiblement s'enfrontaran a la justícia, però altres, siga perquè hagen desaparegut les proves acusatòries o perquè els seus pecats deriven només de falta de dignitat (o de tenir la cara més dura que el formigó armat), intentaran fugir de la crema com si no anara la cosa amb ells, i això no seria just. 

I ací, una altra rèplica. Més gracioseta encara.

Sembla que hi ha moltes martingales ocultes que necessiten veure la llum, més que res per higiene democràtica. I en aquest cas, fer llenya de l'arbre caigut d'una manera ètica i organitzada no seria una mala cosa; no ja per venjança, sinó per a mostrar al públic la realitat d'una situació que no hauria de donar-se mai més. A partir d'ací, no estaria gens malament que alguns, i algunes, pagaren amb vergonya els abusos de poder, la xuleria, la prepotència i la mentida. I si en algun cas, la cosa dóna per a recuperar els diners malgastats en alegries improcedents, millor encara. 

Arre, haca!

Mentre arriba el moment, nosaltres anirem donant idees sobre nobles maneres d'escometre la tasca. Al nou Canal 9 que ha de venir podrien habilitar-se mecanismes per a l'efecte, com, per exemple, obrir cada dia les emissions fixant en pantalla —a manera de carta d'ajust— les factures —cada dia un parell— on es puguen veure com es van berenar els 1,3 milions d'euros (més de dos-cents mil milions de les antigues pessetes) balafiats a RTVV, les de la visita del Papa, les de l'aeroport sense avions, les de les traductores d'EMARSA, les dels solomillos a 60 euros la unitat, les del Bigotes, i les d'un etcètera llarguíssim, impossible de relacionar en un bloc tan humil com aquest. En sobretaula de nit, podrien explicar-se casos, com ara l'empastre del camp de futbol —actualment en ruïnes—, l'aval de la generalitat al caos econòmic del València CF que ha vingut a salvar —presumptament— un magnat de l'orient (ens agradarà saber quants diners ha invertit ací eixe senyor) o els festejos amb la Fórmula 1, la compra per un euro del deute astronòmic de VALMOR, la història de Terra Mítica, i altres al·lucinacions empresarials dignes del més macabre escriptor de novel·les negres americanes.

Tot arribarà, si és que arriba. Temps al temps. 

I aquesta és la gravació del ridículum tremens que va protagonitzar ELLA 

durant la Crida de 2015. La gran majoria de vostés segur que ja coneix el

contingut, però l'hem volgut allotjar ací, per tal de tenir-lo controlat

quan arribe el moment de fer llenya de l'arbre caigut. 

L'audiovisual que va pegar la volta al món, i que ahir ja comptabilitzava

més de 2,6 milions d'entrades, ha desaparegut hui de la xarxa.
La tele que va emetre les imatges —TV Mediterráneo (telebou)—
sembla que ha reclamat a youtube. Però heus ací una altra gravació.
¡¡Madre del amor hermoso!!