REPUBLICANT SERAFINS. «LA MAREDEUOTA» Soliloquis amb Serafí (capítol 6)

Per Salvador Bolufer

La paraula "republicar" fou incorporada a l'argot burrocomprimit per a indicar el fet de tornar a publicar una publicació que ja havia estat publicada anteriorment. I fem aquest aclariment perquè, en contra de la lògica, l'esmentat verb –republicar– no s'inclou en cap diccionari mínimament oficial, i això ens fa pensar que la paraulota en qüestió ha estat segrestada per algun acadèmic monàrquic, temorós que el seu ús provocara inspiracions republicanes. Si vocables com "reposar" (tornar a posar), "rearmar" (tornar a armar), "refer" (tornar a fer), "retirar" (tornar a tirar), "referir" (tornar a ferir) o "rebentar" (tornar a bentar) formen part de les oficialitats acadèmiques, ignorem per quina raó es dóna aquest greuge comparatiu que ens obliga a utilitzar el referent "republicar" de manera clandestina i amb caràcter putatiu.

Lo tigre de Benissanó

Dijous passat fou l'aniversari de la proclamació de la II República espanyola, i això va motivar que molta gent coneguda adornara els seus dominis del Facebook amb comentaris i al·lusions en favor de tan recordat esdeveniment. Vaig pensar que estaria bé incorporar-me a la festa, "republicant" alguna gracieta marca de la casa i fent valdre la parida abans explicada per a enllustrar la idea. Com que els noticiaris del matí no paraven de recordar les novetats esperpèntiques dels últims dies –els papers de Panamà, les tramoies del ja exministre Soria, les innocències de l'alcalde de Granada, les alegries de Mario Conde (segona edició), els draps bruts de Manos Limpias...– em van venir al cap els soliloquis que s'inspiraven en les desventures de l'exmandatari Serafín Castellano –Lo Tigre de Benissanó– i de tot el seu entorn peperil, i vaig decidir "republicar" alguna d'aquelles gramàtiques que entre els anys 2014 i 2o15 publicàvem al Burrigrup amb certa regularitat. Recordem que l'esmentat personatge –el paladí Serafí–va ser durant molts anys un dels pilars clavillats que sostenien les misèries que ara estem purgant entre tots. La condició de xarlatà oficial de la panda que ostentava aquest politicastre, a més de la seua ridícula manera de ser i de fer, va propiciar que l'elegírem com a víctima propiciatòria de les susdites cosconelles literàries.

Arsa, pelili!!

Així doncs, vaig seleccionar un parell de parells de coces que veieren la llum l'estiu de 2014. Un d'ells, el vam intitular "La Maredeuota" (referència carinyosa que solem dedicar a Rita Barberà), i el destinàrem a enraonar de manera fictícia amb Serafí sobre el canvi de la llei electoral que pretenia la peperada més rància per tal de perpetuar-se en el poder (lògicament, la Maredeuota en qüestió era una defensora acèrrima d'aquest projecte indecent). L'altre soliloqui –"Estampa d'un paladí"– cantava i contava la inutilitat del càrrec que llavors ostentava Lo Tigre de Benissanó, i glossava la ridiculesa instal·lada en aquesta classe de personatges de manera permanent.

Per raons que ara no vénen al cas no vam republicar les esmentades republicacions el dia de la República, però ho fem ara sense ruboritzar-nos ni un pèl per la demora. Al cap i a la fi vivim en un món on les demores ho demoren tot, on els burros encara volen i on els núvols ni plouen ni deixen ploure; un país on eixim a corrupte per dia, on els processos judicials no s'acaben mai i on els lladres mai no tornen els diners que han robat; un país d'un món que viu agenollat als peus dels mercats especuladors, on es permet que bandades de persones innocents s'enfonsen en fangs de misèria, o naveguen en pasteres a mercé de les aigües clandestines.

Com sol dir-se en l'argot popular, açò és una autèntica casa de putes.

Espècies en perill d'extinció

LA MAREDEUOTA

29/07/2014

Com va l'estiu, Serafí? Vas de mar? Vas de muntanya?... o tu espantes la migranya postrat en un balancí, Serafí?

Tinc entés que els maquinòlegs del teu partit peperí s'ajunten a la piscina del xalet de no sé qui per ordir una tramoia de caràcter lleoní, que permeta una cagada on el cap de la manada de la llista més votada siga alcalde perquè sí. I així, Serafí, que alguns tèrbols minifundis del vostre entorn genuí, aclaparen alcaldies amb penoses minories, sense pacte ni confí. I això vol dir, Serafí, que us caldrà fer virgueries i algun que altre volantí, perquè les tals minories es passen per baix cameta els pactes que a cosa feta surten de les majories. I us caldrà canviar la llei, amb martingales terribles i amb un toc de cara dura, per a dictar, impassibles, que les mocions de censura siguen tasques impossibles... I us caldrà clamar que no, on abans clamàveu sí, Serafí.

Rita –la Maredeuota– renilla com un rossí, quan li diuen que molt prompte finirà el temps i el descompte de ser l'alcalda, per fi, del comunal valentí; i ella és capaç, Serafí, amb la quinta part dels vots, d'enlairar-se amb serpentí dels parroquians i els devots. No ho consentes, Serafí, que eixireu tots a calbots; bufen vents en remolí que vénen d'allà i d'allí... i si encara esteu ací quan vinguen les maresmeues, no em dónes la culpa a mi, Serafí. Eixa llei electoral cal canviar-la, això sí; però no heu de ser voatros designats per a tal fi. Ens heu enganyat, Serafí... i heu armat un bon empastre al país on jo nasquí. Ara cal que us retireu, Serafí; que torneu a casa vostra a cremar fums de canyí, a cavar soques silvestres... o a tocar-se el flautí, Serafí.

Il·lustració del dia: Vídeo (30 segons) amb Rita –la maredeuota– fent el ridícul tirant coetets de bac com un munyicot, amb roba de cos de bomba i amb cara d'alegries contentes. De tu a mi, Serafí; no trobes que açò és la fi?

ESTAMPA D'UN PALADÍ

23/07/2014

No et veig el pèl, Serafí. No sé si estàs allà o estàs allí; però al cap i a la fi, Serafí, jo sé que estàs... ençà, enllà o aquí. I també sé, Serafí, que el càrrec que ostentes hui és com el fum del canyí... Res per allà..., res per ací (que no serveix per a res, segons l'argot populí); però és un càrrec ben mirat, elitista, ben pagat... i també molt adequat per a fer el figurí revestit de paladí. A més a més, Serafí, no sé si per castís valentí o per fraret pelegrí, tu has sigut part del consell, des del temps del cap Zaplana fins que el bleda mandarí t'espolsà del seu camí. I per això, Serafí, escriuràs la teua història entre els fums de vanaglòria d'un desastre gegantí. Ho heu fet tot pols, Serafí!... heu fet xixines i péntols del país on jo nasquí!

Els teus companys de desfeta del peperal peperí, ara renillen bravates de caràcter populí, i rebufen autobombos mesclats amb suc de verí, Serafí. Però molta gent ja es burla del ridícul genuí que practiquen a diari els del teu partit afí: Mariajo, la maredeueta... el bufonet xativí... Rita, la maredeuota... el president interí... i un grapat d'ofrenaglòries del corrupte adulterí, Serafí.

Per rematar l'estructura del soliloqui de hui, he demanat al Pintat, home de bon pedigrí, que em regalés l'estampeta d'un ressonat paladí. I el Pintat em regalà allò que li demaní (o és "que em regalí allò que li demanà?"), i després m'ho envià, amb un text que deia així: "Heus l'estampa del Pintat, disfressat de Serafí".

Estampa d'un paladí

Fins ací arriba aquesta republicació. Disculpen vostés les caguerades de gavina que s'escampen entre les meues gramàtiques burres, però és que, després de 20 anys, els arbres caiguts donen per a molta llenya.

Capítols anteriors:

L'ESCOPETA RECHONAL (5) febrer 2015
EN OLOR DE SANTEDAT (4) / novembre 2014
LO TIGRE DE BENISSANÓ (3) / agost 2014
COSCONELLES LITERÀRIES (2) / agost 2014
SOLILOQUIS AMB SERAFÍ (1). Diligències prèvies / juliol 2014

COMPTANT AMB ELS DITS

Per Salvador Bolufer

Llàgrimes de mal perdedor neguen encara enfurides els fangars de la misèria. Malgrat que els sondejos ja vaticinaven els resultats electorals del passat 24 de maig i les seues conseqüències posteriors, les hosts de reverència pepera renillen indignades contra els pactes que han fulminat les relíquies més caduques dels seus principals reliquiaris. Ho han fet tot pols, han rebentat les barreres del cinisme amb les seues llistes repletes de mediocres i de corruptes, i ara invoquen la injustícia d'una llei electoral, que tants anys han fet servir en favor dels seus interessos, i que ara, per allò de les ironies del destí, ha propiciat que les seues pròpies canyes es convertiren en llances.

Suposem que, com a conseqüència dels resultats de les eleccions europees de 2014, els estrategues del PP ja devien veure per on anaven els tirs, i van intentar amb presses i corruixes canviar la susdita llei per una altra que els permetera inventar majories absolutes amb el 40 % dels vots, però ni així no els eixien els comptes (no tinc cap dubte que en el cas d'haver vist la cosa clara ho hagueren fet a cop de majoria, sense consensos, ni escrúpols ni vergonya). Ara intenten vendre la llista més votada com la llista que han votat la majoria dels votants, i amb eixe argument recorren al victimisme i qüestionen la legitimitat d'aquells que han fet ús de la llei per a desbancar-los del poder.

Moltes vegades, comptant amb els dits, els comptes ixen més clars que amb  les matemàtiques abstractes que utilitzen els pepistes més esperpèntics per a fer el ridícul. Tot seguit podran observar el nombre de vots que avalen, en base als resultats del 24M, el govern constituït recentment a les Corts Valencianes, així com els corresponents a les ciutats de València i Gandia, respectivament. Podríem omplir tot el Burribloc amb exemples d'aquest tipus, però pensem que serà suficient amb aquests tres, molt significatius per a nosaltres:

CORTS VALENCIANES

Hem sentit dir a diversos bramaires pepistes (el discurset que vaig escoltar al sinistre Javier Arenas —el fracassat— no té pèrdua) que la majoria dels valencians van votar el PP, i que un pacte entre extremistes, catalanistes i independentistes va trair la voluntat dels votants. Anem allà, criatures. Comptem amb els dits: 

Vots del PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .    653.186

Vots del PSOE + Compromís (govern)  . . . . . .   957.840
Vots de Podemos (donen suport al govern) . .  279.596
Vots d'EUPV (exclòs, per allò del 5 %) . . . . . . .  106.047

                                                               ---------------------

Total vots anti PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   1.343.483

                                                                           

(On diu EUPV ens referim a la coalició que formava aquest grup amb EV-ERPV-AS:AC)

Sí, ja sé que els Ciudadanos van traure 306.396 vots. Fins i tot considerant la possibilitat que eixos vots pogueren donar suport al PP, ja veuen com no ixen els comptes ni pintant-los de blau. Ho teniu clar, Kavier?

Mecatxis!

VALÈNCIA

Ja saben que Rita Barberà —la maredeuota— també presumeix d'haver guanyat les eleccions; qüestiona la llei electoral; assegura que ha sigut víctima d'un complot i vaticina la destrossa de València en mans dels extremistes. Se li oblida comentar que ella va accedir a l'alcaldia mitjançant un pacte amb Unió Valenciana, i amb un nombre de vots molt inferior al de la llista del PSOE, que fou la més votada. Anem allà, Rita: 

Vots del PP   . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  105.963

Vots de Compromís + PSOE + VALC (govern) . .  194.359

Ací també hi ha 63.399 vots de Ciudadanos. Els portaveus del tal partit asseguraven que, si les circumstàncies els hagueren permés negociar amb el PP, hagueren exigit la renúncia de Barberà. De totes maneres, ni sumant aquests vots arribaven al replanell. També podríem considerar els quasi 20.000 vots de la coalició EUPV-EV-ERPV-AS:AC i d'altres formacions testimonials, però ací estem comptant amb els dits, i crec que amb les xifres principals la cosa es queda bastant clara. No, Rita?

GANDIA

Arturo Torró, exalcalde de la ciutat, no pot fer-se a la idea. Diu que ell ha guanyat les eleccions per golejada, i que per a fotre-li l'alcaldia s'han ajuntat els del PSOE amb un grup d'extremistes, marxistes leninistes, nacionalistes, independentistes catalans, etc. Podríem omplir l'article sencer contant les rabinades, les bravates i els despropòsits que ve protagonitzant aquest home (i de les sospites que recauen sobre ell), però ací hem vingut només a pegar una comptadeta. Apunta, Arturo:

Vots del PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  14.298

Vots del PSOE + Més Gandia (govern) . . .   15.881

Vots grups esquerra sense represent . . . .    3.367

                                                               ---------------------

Total vots anti PP     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19.248

Ciudadanos (donen suport al govern)  . . .   1.909

                                                               ---------------------

Total oposició PP     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  21.157

On està, doncs, la victòria per golejada, Arturo? O és que ací només compten els vots que trauen el PP i el PSOE? És que els altres no són persones?

Bravata publicada per l'autor al Facebook.
I a mi m'ha vingut al cap quan els feixistes "asomaron la patita"
i provocaren un colp d'estat. Recollons, Arturo!

Carnestoltes

Convé també tenir en compte que, a principis dels anys 90, José María Aznar, llavors caporal major del peperisme, es va obsessionar a carregar-se o absorbir tots els partits de dretes i de tendències centristes, a fi que el PP acaparara tots els vots que no foren esquerrans. Al final ho va aconseguir, i així va engreixar les seues forces amb votants i militància provinents d'UCD, CDS, Fuerza Nueva, alguna Falange solta i determinats bramaires regionalistes, com era el cas d'Unió Valenciana. A partir d'ací, les votamentes de l'Estat espanyol són en certa manera plebiscitàries. És a dir, que votar PP és votar PP, i votar contra el PP és votar qualsevol altre partit del mercat electoral que se'ns ofereix. Això explica d'alguna manera els motius d'eixes "llistes més votades" de les quals tant presumeixen. 

Puc entendre que, a la peperia més rància, la preocupen els nacionalismes, els anarquismes, els comunismes, els independentismes i tots els "ismes" de caire esquerrà que ocupen els diferents espais polítics i socials. A mi em preocupa més el feixisme procedent de la dreta reaccionària. Hi ha precedents històrics que justifiquen la tal preocupació.

És tot per hui, ben trobada concurrència. Un altre dia, més i, si pot ser, millor.

LLENYA DE L'ARBRE CAIGUT

Confesse que, moments després d'acabar-se la Crida fallera de 2015, quan vaig veure el vídeo amb la intervenció institucional que es va espolsar Rita Barberà durant el transcurs del susdit acte, una força corrosiva m'incità a utilitzar aquella vergonyosa escena per a la pràctica de gramàtiques incendiàries. Però com que a mi m'agrada pair les coses amb calma, i no estic educat per a viure la vida al ritme que les circumstàncies actuals imposen (el temps corre més de pressa que jo), moltes vegades se m'escapa la matèria de les mans sense donar-me opcions ni a tastar-la. I en aquest cas, en un vist i no vist es va omplir la xarxa de burles, acudits, sàtires i comentaris indignats que, amb més o menys gràcia, i amb millor o amb pitjor estil, divulgaven un dels ridículs més espantosos que es recorden en un acte d'aquella transcendència.

No és Xavi Castillo; és ELLA
(Foto: xarxa)

I així, el vídeo on es podia veure i escoltar l'esperpèntica intervenció d'aquesta dona marcava més d'un milió de reproduccions a les poques hores de ser publicat a Internet (en l'actualitat passa dels 2,6 milions el vídeo inicial; si comptem totes les còpies que s'han penjat posteriorment a la xarxa, el nombre de visualitzacions podria marcar història). No cal dir que, l'endemà, els mitjans de comunicació corrien atropellats a cobrir la notícia, i els informatius, els magazins i els programes de telecrit ensenyaven al món aquelles vergonyoses imatges, debatien sobre l'assumpte i, en alguns casos, destacaven el menyspreu a la llengua dels valencians, i també les circumstàncies etíliques que aparentava la protagonista de tan lamentable episodi. 

Ací, ELLA també, des del balcó de l'ajuntament, 

burlant-se de la gent que donava suport a l'Associació de Víctimes del Metro.

Si açò fos un país normal estaríem parlant d'un fet aïllat que tindria conseqüències immediates i exemplaritzants; però en aquesta terra nostra, controlada per xurros, forasters, pijos, bròfecs, llepaires i ofrenaglòries, la cosa no passa de ser un detallet folklòric que s'ha dissipat entre cançonetes semijocoses i xapetes graciosetes que, damunt, alguns ja fan servir per a fer-li el caldo gros, a la paia en qüestió. I com que estem ubicats en la profunditat d'una de les pitjors versions que es recorden de l'Espanya de l'enfebriment imperial, aquesta mena de Ritaxou és com un cloqueig rebordonit de gallina lloca en un galliner espantat, que s'ofegarà, de ben segur, entre les penombres dels innombrables escàndols de corrupció que suren pertot arreu, emboirats per les descarades manipulacions i entorpiments a l'acció de la justícia. 

Certifique que aquesta foto no està trucada.
(No ha fet cap falta). 

Així, l'endemà d'aquest renill institucional fou Celia Villalobos la protagonista d'un nou ridícul, en publicar-se imatges on se la veia jugant a les maquinetes mentre presidia una sessió del Congrés; i al dia següent era el bleda Fabra —Moniato per a molts— qui donava la nota, en bromejar de manera irresponsable, durant una intervenció a les Corts, sobre la indisposició que havia patit Joan Baldoví el dia anterior al Congrés de Madrid; i unes hores després, al mateix hemicicle de les Corts, una xarlatana peperina feia apologia del blaverisme més ranci repuntant bravates contra la memòria d'Ovidi Montllor. I totes eixes coses conviuen en sintonia amb les anades i vingudes del Pequeño Nicolás, les vacances de Bárcenas, el descobriment de l'estafa de cada mes, les al·lucinacions de Rajoy, les frivolitats de la Cospedal, la factura de Monedero, els esperpents del Floriano o les putixuleries del tal Hernando (nou enfant terrible de la fauna pepera). I moltes coses més que no diré, por por que se m'acabe el paper i la tinta. 

ELLA diu que "el caloret" està al diccionari i que, per tant,

caldrà "ver quién se ha pasado de listo".

Com diu l'editor del vídeo, fer el ridícul és una constant en aquesta dona.

No hem de vendre la pell de l'ós abans de rematar-lo, però tot apunta que les canyes podrien tornar-se llances durant els pròxims mesos, i molta gent espera que els aires de renovació que ara es respiren ens porten a un canvi real, i no a una estafa ideològica amb maquillatge de colorins i baratament de cromos, com s'ha donat altres vegades. Sabem que el camí a recórrer serà dur, perquè partim d'un autèntic caos polític, social i econòmic, i perquè deduïm que els fatxes, els mediocres, els bufanúvols i els patriaferits utilitzaran tots els mitjans i magarrufes al seu abast per a fer fracassar l'intent, però necessitem creure que hi ha una altra manera de governar i persones capacitades per a exercir responsabilitats públiques amb dignitat i eficàcia. I si hem de passar errors, almenys que siguen venials i transparents, i no les pífies repetides que sempre ens han portat al desastre. 

A l'esquerra, la gracieta "oficial" dels ritaferits.
A la dreta, una rèplica gracioseta a la tal gracieta. 

Es parla molt del descontrol en les despeses, del balafiament dels diners públics i d'altres pocavergonyes de tota índole que han provocat l'empastre econòmic que ens afecta, i també clamen al cel les reiterades negatives dels mandataris, malgrat els requeriments judicials, a mostrar a l'oposició factures, justificants i documents que afecten la gestió pública. Alguns dels responsables del merder possiblement s'enfrontaran a la justícia, però altres, siga perquè hagen desaparegut les proves acusatòries o perquè els seus pecats deriven només de falta de dignitat (o de tenir la cara més dura que el formigó armat), intentaran fugir de la crema com si no anara la cosa amb ells, i això no seria just. 

I ací, una altra rèplica. Més gracioseta encara.

Sembla que hi ha moltes martingales ocultes que necessiten veure la llum, més que res per higiene democràtica. I en aquest cas, fer llenya de l'arbre caigut d'una manera ètica i organitzada no seria una mala cosa; no ja per venjança, sinó per a mostrar al públic la realitat d'una situació que no hauria de donar-se mai més. A partir d'ací, no estaria gens malament que alguns, i algunes, pagaren amb vergonya els abusos de poder, la xuleria, la prepotència i la mentida. I si en algun cas, la cosa dóna per a recuperar els diners malgastats en alegries improcedents, millor encara. 

Arre, haca!

Mentre arriba el moment, nosaltres anirem donant idees sobre nobles maneres d'escometre la tasca. Al nou Canal 9 que ha de venir podrien habilitar-se mecanismes per a l'efecte, com, per exemple, obrir cada dia les emissions fixant en pantalla —a manera de carta d'ajust— les factures —cada dia un parell— on es puguen veure com es van berenar els 1,3 milions d'euros (més de dos-cents mil milions de les antigues pessetes) balafiats a RTVV, les de la visita del Papa, les de l'aeroport sense avions, les de les traductores d'EMARSA, les dels solomillos a 60 euros la unitat, les del Bigotes, i les d'un etcètera llarguíssim, impossible de relacionar en un bloc tan humil com aquest. En sobretaula de nit, podrien explicar-se casos, com ara l'empastre del camp de futbol —actualment en ruïnes—, l'aval de la generalitat al caos econòmic del València CF que ha vingut a salvar —presumptament— un magnat de l'orient (ens agradarà saber quants diners ha invertit ací eixe senyor) o els festejos amb la Fórmula 1, la compra per un euro del deute astronòmic de VALMOR, la història de Terra Mítica, i altres al·lucinacions empresarials dignes del més macabre escriptor de novel·les negres americanes.

Tot arribarà, si és que arriba. Temps al temps. 

I aquesta és la gravació del ridículum tremens que va protagonitzar ELLA 

durant la Crida de 2015. La gran majoria de vostés segur que ja coneix el

contingut, però l'hem volgut allotjar ací, per tal de tenir-lo controlat

quan arribe el moment de fer llenya de l'arbre caigut. 

L'audiovisual que va pegar la volta al món, i que ahir ja comptabilitzava

més de 2,6 milions d'entrades, ha desaparegut hui de la xarxa.
La tele que va emetre les imatges —TV Mediterráneo (telebou)—
sembla que ha reclamat a youtube. Però heus ací una altra gravació.
¡¡Madre del amor hermoso!!