Per Maria Josep Escrivà
Hi ha constatació escrita que Jovi Lozano-Seser veu, i diu, la vida en forma de conte literari des dels 14 anys. Ara en té 33, i des de 1993 fins a l'actualitat ha rebut desenes de guardons en el camp de la narrativa curta, fonamentalment, la qual cosa ha tingut com a conseqüència més important que puguem conèixer aquest jove tocat, d'aquesta manera tan precoç i efectiva, de tan "enigmàtica afició" (Jovi dixit).
Jovi Lozano-Seser (Ondara, la Marina Alta, 1979), en una imatge recent
que ens ha cedit amb tota l'amabilitat que el caracteritza.
Efectiva, perquè, si repassem de manera resumida la seua trajectòria literària, veurem que Jovi no ha perdut el temps. I això, en bé dels seus, i de les seues, admiradores, dit siga de pas. Els seus primers relats, escrits entre 1993 i 2009, estan recollits al volum Sis contes i una novel·la incerta (Edicions 96, 2010). Hi sorprenen, des del primer moment, les preocupacions socials, el compromís i la intenció crítica envers un món defectuós que provoca la reacció −passada pel filtre de la literatura− de l'autor. L'any passat va publicar Efectes secundaris (Bullent, 2011), com a conseqüència d'haver guanyat el premi Soler i Estruch de narrativa curta, convocat per l'ajuntament de Castelló de la Ribera. Constitueixen el llibre 11 narracions d'un caràcter molt més quotidià que les anteriors, i tractades amb un to d'ironia i d'humor que crec que és una altra manera d'implicació, potser menys greu però igual de subjectiva, en allò que s'hi conta. I també sabem que hi ha en procés d'edició, a hores d'ara, una novel·la que s'ha de dir Últimes existències, i que l'autor mateix reconeix com una mena de "genealogia de la crisi econòmica", un intent de "teràpia o exorcisme" enmig del fangar en què s'han convertit aquests últims anys.
A més de la producció impresa, aquest home que exerceix el periodisme cultural des de la Mancomunitat de la Marina Alta (MACMA), ha vist últimament com un conte seu titulat Rossa! esdevenia curtmetratge cinematogràfic. A la gran pantalla es diu Chanel nº 5 i està dirigit per Aarón García Sampedro, i interpretat per Lluvia Rojo. Ho explica en aquesta entrada del seu bloc Calcetins desparellats.
Fa ara un any, Jovi em va fer una entrevista, amb la noble finalitat de ser publicada en la revista cultural de la MACMA, que, de seguida, va acabar convertint-se en una conversa quasiinacabable que ha sigut la porta d'entrada a un món de complicitats literàries i personals que van enriquint-se amb el temps. I, una mica com a desig de correspondre les seues atencions, fa uns mesos vaig voler ser jo l'entrevistadora −en aquest cas només aficionada−, i que el periodista i escriptor en fos l'entrevistat. Aquell intercanvi de preguntes i respostes es va publicar al butlletí 96milmotsmés, i la podeu llegir íntegra, si us abelleix, clicant ací (pp. 6-7).
|
Portada del butlletí 96milmotsmés, dissenyat per Pau Àlvarez. |
Però Jovi, generós de mena, encara ens tenia una generositat reservada. I és que, després que un altre conte seu havia sigut guardonat, ara al Certamen Enric Valor de la vall de Guadalest, va voler compartir la bona notícia amb la seua colla de fans enviant-nos el conte premiat. Es diu Fum, i va ser tan poderós l'impacte que em va provocar llegir-lo que li vaig demanar, quasi sense dret a rèplica, que ens el deixara publicar en aquest bloc. I això hem fet. Unes poques línies on Jovi Lozano-Seser transmet tot l’horror, tota la tendresa i tota la fragilitat de dues vides humanes sotmeses a la barbàrie del nazisme.
A més a més, el fotògraf i amic Natxo Francés ens ha cedit unes imatges que conjuguen d'una manera sorprenent −tenint en compte que cap dels dos no coneix l'existència del treball de l'altre− els mateixos elements de la narració: el suggeriment de l’horror per damunt de l’evidència; la mirada indoblegable de l’artista davant dels elements que l’han colpit. I un traç velat, on no caben concessions al sensacionalisme. Paisatges difuminats, la inconsistència borrosa del fum. Gràcies als dos per la vostra mirada compromesa. Tot un privilegi per al nostre bloc obert als amics, i a les causes nobles.
En algun moment, Jovi va manifestar, al també escriptor, i copresident de l'assessoria de Burrera Comprimida, Tomàs Llopis i Guardiola, que "aquests fenòmens tan salvatges em desperten la consciència i m’engresquen fins al punt que he de reelaborar la realitat per a dir-me que el món, en el fons, no és tan mediocre, ni tan vulgar, ni tan mesquí com sembla." O almenys, hi afegiríem nosaltres, hi ha la mirada de l'artista, que el dignifica.
Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores.
Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar
caure la petita Keren,
ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no
plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és
adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen
a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes...
Per a continuar llegint FUM, cliquen ací. El conte és molt breu, però molt intens.