QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

Per Maria Josep Escrivà

Fa un temps vaig col·laborar amb Ràdio Gandia-Ser amb uns petits espais d’opinió setmanal. La primera d’aquestes col·laboracions va estar motivada per un titular dels que se solen sentir als noticiaris periòdicament, sobretot en aquelles temporades en què escasseja el material informatiu de primer ordre. Una locutora es referia al temps d’oci de les criatures durant les vacances d’estiu en termes de “trasbals” i de problemàtica familiar enfadosa. Això em va dur a retrocedir mentalment fins als meus anys d’escolar, quan els estius feien olor d’estiu, els bancals eren paradisos salvatges, i les basses, els parcs aquàtics de la meua generació. 

Una de les moltes séquies de la marjal de Gandia que, en aquest cas, desguassa a l’ullal de l’Estany, al paratge de l’alqueria del Duc.

Vaig tenir la impressió que aquella notícia rutinària d’un migdia de juliol comportava una evidència molt més transcendent: aquella locutora anunciava, en termes de quotidianitat, la fi del mite edènic de l’estiu. Just per als descendents dels qui, en altres temps, l’estiu havia sigut una etapa d’expansió incomparable a cap altre moment de l’any. Dos mesos llargs on només calia botar un marge per a descobrir meravelles insospitades. 

Una primera versió d’aquest text es va recollir al volum commemoratiu dels 75 anys de Ràdio Gandia (1933-2008), titulat La opinión en la ràdio, la qual cosa no puc més que agrair als responsables que, entre les aportacions dels altres 7 companys, van considerar oportú incloure-hi les meues, a pesar que foren estacionals. Així doncs, amb alguna variació: QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

He sentit dir a una escriptora valenciana que duem la infantesa amb nosaltres durant tota la vida, que, com cada una de les nostres edats, la infantesa se’ns va acumulant a dintre com un bagatge inesborrable, va transformant-se i transformant-nos, però ja no ens abandona mai.

Els estius de la meua infància foren humilment feliços. Vaig tindre una germana, un germà tardà, quatre amigues i cinc cosins. I dos espais d’aquells màgics perquè només existeixen mentre nosaltres existim de xiquets. El primer, cronològicament parlant, ocupava una zona que va ser trinxera de marjals entre la mar i les muntanyes, on el Grau s’acabava abans de la Devesa, d’on partia el camí vell de Cullera. Allí hi havia els meus avis paterns i sa casa, de les de corral i parra. I hi havia també un món meravellós on no faltava cap element de faula: una sèquia, la d’Ahuir, on ens endinsàvem a l’aventura d’atrapar animalons aquàtics; una sènia que feia molts anys que havia deixat de rodar, i que en els anys setanta extreia l’aigua amb un motor ronc que, quan es posava en marxa en aquelles vesprades ensopides d’estiu, volia dir que s’havia acabat la sesta; sendes foradades per uns escarabats que dèiem joanets −segurament perquè apareixien al voltant del solstici, a la poqueta nit−, i que acaçàvem al vol; i un camí de terra que travessava marenys d’hortalisses fins arribar als primers xalets de la platja, i pràcticament a la vora de la mar.

El nom del lloc, també de faula, és l’únic que queda d’aquell paradís del record: el Clot de la Mota. En el breu espai que ocupa la meua memòria immensa hi ha actualment un parc de jocs infantils i, tot al seu voltant, edificacions altes, anònimes, blocs de ciment, carrers asfaltats. I uns versos, a manera d’epitafi supervivent:

En un sospir a penes, fórem còmplices,

perquès d’un món enllà l’estiu de bat

a bat, enmig d’un clot antic de motes,

trinxera de la mar, on l’últim raig

de sol sempre fou verd.

L’altre espai edènic que forma part del bagatge de vivències venturoses es conserva encara, per sort, molt paregut a com fou en els primers anys d’adolescència. Els topònims, aquell altre patrimoni que cal preservar com a herència d’alt valor cultural, eren al nostre hàbitat, entre altres: el molí de Santa Maria, el camí Fondo del Grau, l’alqueria del Duc, el castell de Bairén, la bassa de Penya, el barranc de Sant Nicolau...

Al nostre riu mític, barranc de Sant Nicolau per a la resta d’humans,
hi pescàvem anguiles.

En aquells escenaris, les aventures expedicionàries deixaren pas a les reunions nocturnes amb els cosins, a les confidències íntimes, a tot el que es feia més important des del moment en què es contava.

Hi havia les basses, les sèquies, sempre al nostre abast, l’olor humida de molla de caragol, tot el dia enganxada als cossos; la clandestinitat dels canyars, la música nocturna dels grills, els punts fosforescents dels cuquets de llum. La vida dels estius fou rotundament exterior, lliure, infatigable, compartida i −ara ho sé−, la que em va aportar experiències indelebles, d’aquelles que, una vegada s’han acabat en el món real, passen a formar part del mite: com les cases quan es reformen; com les persones que desapareixen i de sobte habiten una altra dimensió; com les nits que s’enllacen una amb l’altra i que, encara, si m’hi concentre amb força, continuen murmurant-me secrets intransferibles.

L’Ullal per excel·lència. Un lloc estimadíssim, en l’entorn
de l’alqueria del Duc. A segons quines hores,
encara s’hi respira un silenci litúrgic. Com de pou.

Actualment, sembla que les vacances escolars s’han convertit en un problema greu per als pares i les mares que, absorbits per la seua vida laboral, no saben com ocupar l’oci estival dels fills. Fixem-nos que això d’ocupar l’oci dels menuts, dut a l’extrem, ens pot conduir a dissenyar les vivències d’un temps de descobertes de primera magnitud, i a suplir, amb els requeriments dels adults, allò que haurien de ser experiències exclusives de xiquets. Les coses han canviat, d’acord. Però potser, entre les tasques programades dels nostres fills, hauríem de concedir-los l’oportunitat de reservar-se una parcel·la on poder generar lliurement el seu patrimoni del record, el que els haurà d’acompanyar per sempre. Aquell “bagatge inesborrable” de la infantesa, on els adults només hauríem de jugar un paper: el de fer-lo possible.

El sol continua ponent-se, cada juliol d’estiu,
a la vora del Mondúver i del castell de Bairén.
Això no ha canviat, a pesar que s’han fet grans
els ulls que ara ho miren.