Fa un temps vaig col·laborar amb Ràdio Gandia-Ser amb uns petits espais d’opinió setmanal. La primera d’aquestes col·laboracions va estar motivada per un titular dels que se solen sentir als noticiaris periòdicament, sobretot en aquelles temporades en què escasseja el material informatiu de primer ordre. Una locutora es referia al temps d’oci de les criatures durant les vacances d’estiu en termes de “trasbals” i de problemàtica familiar enfadosa. Això em va dur a retrocedir mentalment fins als meus anys d’escolar, quan els estius feien olor d’estiu, els bancals eren paradisos salvatges, i les basses, els parcs aquàtics de la meua generació.
Una de les moltes séquies de la marjal de Gandia que, en aquest cas, desguassa a l’ullal de l’Estany, al paratge de l’alqueria del Duc. |
Vaig tenir la impressió que aquella notícia rutinària d’un migdia de juliol comportava una evidència molt més transcendent: aquella locutora anunciava, en termes de quotidianitat, la fi del mite edènic de l’estiu. Just per als descendents dels qui, en altres temps, l’estiu havia sigut una etapa d’expansió incomparable a cap altre moment de l’any. Dos mesos llargs on només calia botar un marge per a descobrir meravelles insospitades.
Una primera versió d’aquest text es va recollir al volum commemoratiu dels 75 anys de Ràdio Gandia (1933-2008), titulat La opinión en la ràdio, la qual cosa no puc més que agrair als responsables que, entre les aportacions dels altres 7 companys, van considerar oportú incloure-hi les meues, a pesar que foren estacionals. Així doncs, amb alguna variació: QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?
He sentit dir a una escriptora valenciana que duem la infantesa amb nosaltres durant tota la vida, que, com cada una de les nostres edats, la infantesa se’ns va acumulant a dintre com un bagatge inesborrable, va transformant-se i transformant-nos, però ja no ens abandona mai.
Els estius de la meua infància foren humilment feliços. Vaig tindre una germana, un germà tardà, quatre amigues i cinc cosins. I dos espais d’aquells màgics perquè només existeixen mentre nosaltres existim de xiquets. El primer, cronològicament parlant, ocupava una zona que va ser trinxera de marjals entre la mar i les muntanyes, on el Grau s’acabava abans de la Devesa, d’on partia el camí vell de Cullera. Allí hi havia els meus avis paterns i sa casa, de les de corral i parra. I hi havia també un món meravellós on no faltava cap element de faula: una sèquia, la d’Ahuir, on ens endinsàvem a l’aventura d’atrapar animalons aquàtics; una sènia que feia molts anys que havia deixat de rodar, i que en els anys setanta extreia l’aigua amb un motor ronc que, quan es posava en marxa en aquelles vesprades ensopides d’estiu, volia dir que s’havia acabat la sesta; sendes foradades per uns escarabats que dèiem joanets −segurament perquè apareixien al voltant del solstici, a la poqueta nit−, i que acaçàvem al vol; i un camí de terra que travessava marenys d’hortalisses fins arribar als primers xalets de la platja, i pràcticament a la vora de la mar.
L’Ullal per excel·lència. Un lloc estimadíssim, en l’entorn de l’alqueria del Duc. A segons quines hores, encara s’hi respira un silenci litúrgic. Com de pou. |
Actualment, sembla que les vacances escolars s’han convertit en un problema greu per als pares i les mares que, absorbits per la seua vida laboral, no saben com ocupar l’oci estival dels fills. Fixem-nos que això d’ocupar l’oci dels menuts, dut a l’extrem, ens pot conduir a dissenyar les vivències d’un temps de descobertes de primera magnitud, i a suplir, amb els requeriments dels adults, allò que haurien de ser experiències exclusives de xiquets. Les coses han canviat, d’acord. Però potser, entre les tasques programades dels nostres fills, hauríem de concedir-los l’oportunitat de reservar-se una parcel·la on poder generar lliurement el seu patrimoni del record, el que els haurà d’acompanyar per sempre. Aquell “bagatge inesborrable” de la infantesa, on els adults només hauríem de jugar un paper: el de fer-lo possible.
a la vora del Mondúver i del castell de Bairén.
Això no ha canviat, a pesar que s’han fet grans
els ulls que ara ho miren.
M'han entrar ganes de repensar-me i reviure'm: buidar els melons podrits per a fer fanalets, recollir les nous, escoltar la xixarra, anar a la muntanya a dormir al ras... Ens vegem als marges i les sèquies. Bon solstici companys
ResponEliminaBons llocs per a una cita, els que proposes, amiga! Una altra sensació impagable de l'estiu rural, és a dir, dels nostres estius de poble: fer-te descalça i ficar els peus dins d'una canal, en l'aigua enravenada, aprofitant que algú rega el bancal. Ara la gent se'n va als SPA: ni punt de comparació!
EliminaBé, en poques paraules: un text preciós i emotiu, de budell i de regressió. No em fa vergonya dir que m'he emocionat molt perquè la companyia de les fotos i la intensitat del que deies, em remetia a la llum potent d'aquells estius invencibles. Tots tenim dins els estius invencibles de Camus, els estius sempre ho són però el problema és per què no tornem a reviure'ls quan ja hem entrat en aquesta pseudo-maduresa que tot ho assola i que ens avorreix fins la medul.la. En recordar els canyars que trepitjares, també has recordat els bassals que tots hem aixafat alguna vegada. Tinc una novel.leta borda i inèdita que es diu Cullerots que aborda precisament eixe món perdut. Te la passaré!Una abraçada ben forta!
ResponEliminaSóc també marjalenc, d'aquells que volien pols i anaven a l'era, i que aprenien a nadar als "blaus" on es podien veure 30 metres de profunditat amb una tendral netedat (Estellés dixit), i on aguantar un parell de minuts la temperatura de l'aigua era un autèntic mèrit.La Marjal "de" Maria Josep (Grau de Gandia) està molt a prop de la "meua"(Pego). Per això he reviscut a través d'aquest article els meus estius rurals, i m'han entrat ganes de visitar uns indrets que han patit diversos intents de dissecació per a pràctiques especulatives i que, fins i tot, els mandataris de guàrdia dels anys 80 oferiren als americans per tal que muntaren un parc d'atraccions. Sempre ens ha salvat la campana, però la Marjal ja no és com era... i nosaltres tampoc.
ResponEliminaHe tornat a sentir aquelles palpitacions d'infantesa i una llàgrima de nostàlgia retinguda i a punt de saltar. Els meus estius també són de marenys, de caseta de murs de pedra i ombralls de senill, d'estones de pesca amb molles de caragols, de nits d'estrelles, de constel·lacions i camins de Sant Jaume. Olors de mar i aigua de riu. De colors i sabors. De camins recorreguts amb amigues i amics de sempre i de nous. De granotes, de paputs, de llagostins i...mosquits. De tomaques, pebreres i melons. D'aquelles taules per al reg convertides en piscines d'aigua transparent i fresca. De canyes i baladres... Però el que més m'agradava era, en una nit de lluna plena, sentir el contacte de l'arena amb la pell a la vora de la mar. Perquè no fan jardins amb tot això? Amb bancals per a botar i solsides per a relliscar; pedres per a seure i terra per a xafa; arbres per a pujar; insectes per a observar i flors per a olorar?
ResponEliminaQue ben acompanyada ha estat aquesta entrada! Us confesse que, en realitat no era més que una manera de matar el cuquet burribloquer d'una manera senzilla i que, alhora, aportara un puntet d'amabilitat i de dolçoreta a tanta mesquinesa mediambiental com ens envolta.
ResponEliminaJovi diu que s'ha emocionat llegint-la, i jo li dic, a ell, que, si ja me l'estimava, ara que sé que no li fa vergonya dir que s'ha emocionat molt, me l'estime més encara, i em sent orgullosa de ser una entusiasta admiradora del que escriu. I per descomptat que, quan vulgues, em llig els teus Cullerots.
Salvador Bolufer quasi n'ha fet una prosa poètica, i damunt lírica, amb el seu comentari. Excepte quan s'hi ha referit als americans i el parc d'atraccions. La gent que s'ha criat al "meu" territori de marjal, senyor Bolufer, als "seus" "blaus" diu "lluents". Fixe's quines joietes, fins i tot lingüístiques, porten incorporades les marjals!
I de Pepa què he de dir? Que s'ha engolosit amb les mateixes possibilitats poètiques del nostre medi marjalenc i n'ha fet una descripció bellíssima. Però no dónes idees amb això dels jardins, Pepa, perquè segur que ens canviarien les canyes, el baladre i el senill per palmeres importades del Marroc, i ens hi posarien bancs de ciment i algun castell inflable flotant dins d'una séquia. Millor que no ho senten els polítics (sobretot, que no ho senta l'alcalde de Gandia, per si de cas...).
I per últim: crec que tota la gent que ha fet seues les vivències que descriu aquest article me n'ha parlat en termes de nostàlgia, i d'enyorança, i amb motius més que comprensibles. Però jo vull pensar que tot això forma part del nostre patrimoni com a personetes humanes, que ve amb nosaltres, i que la nostàlgia i l'enyor només són les recialles d'haver estimat abans moltíssim. Tot forma part de la mateixa vivència.
Ja ho sabeu; encara hi sou a temps: passegeu un capvespre d'estiu, quan el sol comença a pondre's, per algun caminal silenciós de marjal, i dieu-me si això és comparable a res.