...

............................................................................

dilluns, 18 de juny del 2012

QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

Per Maria Josep Escrivà

Fa un temps vaig col·laborar amb Ràdio Gandia-Ser amb uns petits espais d’opinió setmanal. La primera d’aquestes col·laboracions va estar motivada per un titular dels que se solen sentir als noticiaris periòdicament, sobretot en aquelles temporades en què escasseja el material informatiu de primer ordre. Una locutora es referia al temps d’oci de les criatures durant les vacances d’estiu en termes de “trasbals” i de problemàtica familiar enfadosa. Això em va dur a retrocedir mentalment fins als meus anys descolar, quan els estius feien olor d’estiu, els bancals eren paradisos salvatges, i les basses, els parcs aquàtics de la meua generació. 

Una de les moltes séquies de la marjal de Gandia que, en aquest cas, desguassa a lullal de lEstany, al paratge de lalqueria del Duc.

Vaig tenir la impressió que aquella notícia rutinària d’un migdia de juliol comportava una evidència molt més transcendent: aquella locutora anunciava, en termes de quotidianitat, la fi del mite edènic de l’estiu. Just per als descendents dels qui, en altres temps, l’estiu havia sigut una etapa d’expansió incomparable a cap altre moment de l’any. Dos mesos llargs on només calia botar un marge per a descobrir meravelles insospitades. 


Una primera versió d’aquest text es va recollir al volum commemoratiu dels 75 anys de Ràdio Gandia (1933-2008), titulat La opinión en la ràdio, la qual cosa no puc més que agrair als responsables que, entre les aportacions dels altres 7 companys, van considerar oportú incloure-hi les meues, a pesar que foren estacionals. Així doncs, amb alguna variació: QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?


He sentit dir a una escriptora valenciana que duem la infantesa amb nosaltres durant tota la vida, que, com cada una de les nostres edats, la infantesa se’ns va acumulant a dintre com un bagatge inesborrable, va transformant-se i transformant-nos, però ja no ens abandona mai.

Els estius de la meua infància foren humilment feliços. Vaig tindre una germana, un germà tardà, quatre amigues i cinc cosins. I dos espais d’aquells màgics perquè només existeixen mentre nosaltres existim de xiquets. El primer, cronològicament parlant, ocupava una zona que va ser trinxera de marjals entre la mar i les muntanyes, on el Grau s’acabava abans de la Devesa, d’on partia el camí vell de Cullera. Allí hi havia els meus avis paterns i sa casa, de les de corral i parra. I hi havia també un món meravellós on no faltava cap element de faula: una sèquia, la d’Ahuir, on ens endinsàvem a l’aventura d’atrapar animalons aquàtics; una sènia que feia molts anys que havia deixat de rodar, i que en els anys setanta extreia l’aigua amb un motor ronc que, quan es posava en marxa en aquelles vesprades ensopides d’estiu, volia dir que s’havia acabat la sesta; sendes foradades per uns escarabats que dèiem joanets −segurament perquè apareixien al voltant del solstici, a la poqueta nit−, i que acaçàvem al vol; i un camí de terra que travessava marenys d’hortalisses fins arribar als primers xalets de la platja, i pràcticament a la vora de la mar.


El nom del lloc, també de faula, és l’únic que queda d’aquell paradís del record: el Clot de la Mota. En el breu espai que ocupa la meua memòria immensa hi ha actualment un parc de jocs infantils i, tot al seu voltant, edificacions altes, anònimes, blocs de ciment, carrers asfaltats. I uns versos, a manera d’epitafi supervivent:

En un sospir a penes, fórem còmplices,
perquès d’un món enllà l’estiu de bat
a bat, enmig d’un clot antic de motes,
trinxera de la mar, on l’últim raig
de sol sempre fou verd.

L’altre espai edènic que forma part del bagatge de vivències venturoses es conserva encara, per sort, molt paregut a com fou en els primers anys d’adolescència. Els topònims, aquell altre patrimoni que cal preservar com a herència d’alt valor cultural, eren al nostre hàbitat, entre altres: el molí de Santa Maria, el camí Fondo del Grau, lalqueria del Duc, el castell de Bairén, la bassa de Penya, el barranc de Sant Nicolau...

Al nostre riu mític, barranc de Sant Nicolau per a la resta d’humans,
hi pescàvem anguiles.



En aquells escenaris, les aventures expedicionàries deixaren pas a les reunions nocturnes amb els cosins, a les confidències íntimes, a tot el que es feia més important des del moment en què es contava.

Hi havia les basses, les sèquies, sempre al nostre abast, l
olor humida de molla de caragol, tot el dia enganxada als cossos; la clandestinitat dels canyars, la música nocturna dels grills, els punts fosforescents dels cuquets de llum. La vida dels estius fou rotundament exterior, lliure, infatigable, compartida i ara ho sé−, la que em va aportar experiències indelebles, d’aquelles que, una vegada s’han acabat en el món real, passen a formar part del mite: com les cases quan es reformen; com les persones que desapareixen i de sobte habiten una altra dimensió; com les nits que s’enllacen una amb l’altra i que, encara, si m’hi concentre amb força, continuen murmurant-me secrets intransferibles.
LUllal per excel·lència. Un lloc estimadíssim, en lentorn
de l
alqueria del Duc. A segons quines hores,
encara s
hi respira un silenci litúrgic. Com de pou.

Actualment, sembla que les vacances escolars s’han convertit en un problema greu per als pares i les mares que, absorbits per la seua vida laboral, no saben com ocupar l’oci estival dels fills. Fixem-nos que això d’ocupar l’oci dels menuts, dut a l’extrem, ens pot conduir a dissenyar les vivències d’un temps de descobertes de primera magnitud, i a suplir, amb els requeriments dels adults, allò que haurien de ser experiències exclusives de xiquets. Les coses han canviat, d’acord. Però potser, entre les tasques programades dels nostres fills, hauríem de concedir-los loportunitat de reservar-se una parcel·la on poder generar lliurement el seu patrimoni del record, el que els haurà dacompanyar per sempre. Aquell “bagatge inesborrable” de la infantesa, on els adults només hauríem de jugar un paper: el de fer-lo possible.


El sol continua ponent-se, cada juliol destiu,
a la vora del Mondúver i del castell de Bairén.
Això no ha canviat, a pesar que s
han fet grans
els ulls que ara ho miren.

6 comentaris:

  1. M'han entrar ganes de repensar-me i reviure'm: buidar els melons podrits per a fer fanalets, recollir les nous, escoltar la xixarra, anar a la muntanya a dormir al ras... Ens vegem als marges i les sèquies. Bon solstici companys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bons llocs per a una cita, els que proposes, amiga! Una altra sensació impagable de l'estiu rural, és a dir, dels nostres estius de poble: fer-te descalça i ficar els peus dins d'una canal, en l'aigua enravenada, aprofitant que algú rega el bancal. Ara la gent se'n va als SPA: ni punt de comparació!

      Elimina
  2. Bé, en poques paraules: un text preciós i emotiu, de budell i de regressió. No em fa vergonya dir que m'he emocionat molt perquè la companyia de les fotos i la intensitat del que deies, em remetia a la llum potent d'aquells estius invencibles. Tots tenim dins els estius invencibles de Camus, els estius sempre ho són però el problema és per què no tornem a reviure'ls quan ja hem entrat en aquesta pseudo-maduresa que tot ho assola i que ens avorreix fins la medul.la. En recordar els canyars que trepitjares, també has recordat els bassals que tots hem aixafat alguna vegada. Tinc una novel.leta borda i inèdita que es diu Cullerots que aborda precisament eixe món perdut. Te la passaré!Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  3. Sóc també marjalenc, d'aquells que volien pols i anaven a l'era, i que aprenien a nadar als "blaus" on es podien veure 30 metres de profunditat amb una tendral netedat (Estellés dixit), i on aguantar un parell de minuts la temperatura de l'aigua era un autèntic mèrit.La Marjal "de" Maria Josep (Grau de Gandia) està molt a prop de la "meua"(Pego). Per això he reviscut a través d'aquest article els meus estius rurals, i m'han entrat ganes de visitar uns indrets que han patit diversos intents de dissecació per a pràctiques especulatives i que, fins i tot, els mandataris de guàrdia dels anys 80 oferiren als americans per tal que muntaren un parc d'atraccions. Sempre ens ha salvat la campana, però la Marjal ja no és com era... i nosaltres tampoc.

    ResponElimina
  4. He tornat a sentir aquelles palpitacions d'infantesa i una llàgrima de nostàlgia retinguda i a punt de saltar. Els meus estius també són de marenys, de caseta de murs de pedra i ombralls de senill, d'estones de pesca amb molles de caragols, de nits d'estrelles, de constel·lacions i camins de Sant Jaume. Olors de mar i aigua de riu. De colors i sabors. De camins recorreguts amb amigues i amics de sempre i de nous. De granotes, de paputs, de llagostins i...mosquits. De tomaques, pebreres i melons. D'aquelles taules per al reg convertides en piscines d'aigua transparent i fresca. De canyes i baladres... Però el que més m'agradava era, en una nit de lluna plena, sentir el contacte de l'arena amb la pell a la vora de la mar. Perquè no fan jardins amb tot això? Amb bancals per a botar i solsides per a relliscar; pedres per a seure i terra per a xafa; arbres per a pujar; insectes per a observar i flors per a olorar?

    ResponElimina
  5. Que ben acompanyada ha estat aquesta entrada! Us confesse que, en realitat no era més que una manera de matar el cuquet burribloquer d'una manera senzilla i que, alhora, aportara un puntet d'amabilitat i de dolçoreta a tanta mesquinesa mediambiental com ens envolta.

    Jovi diu que s'ha emocionat llegint-la, i jo li dic, a ell, que, si ja me l'estimava, ara que sé que no li fa vergonya dir que s'ha emocionat molt, me l'estime més encara, i em sent orgullosa de ser una entusiasta admiradora del que escriu. I per descomptat que, quan vulgues, em llig els teus Cullerots.

    Salvador Bolufer quasi n'ha fet una prosa poètica, i damunt lírica, amb el seu comentari. Excepte quan s'hi ha referit als americans i el parc d'atraccions. La gent que s'ha criat al "meu" territori de marjal, senyor Bolufer, als "seus" "blaus" diu "lluents". Fixe's quines joietes, fins i tot lingüístiques, porten incorporades les marjals!

    I de Pepa què he de dir? Que s'ha engolosit amb les mateixes possibilitats poètiques del nostre medi marjalenc i n'ha fet una descripció bellíssima. Però no dónes idees amb això dels jardins, Pepa, perquè segur que ens canviarien les canyes, el baladre i el senill per palmeres importades del Marroc, i ens hi posarien bancs de ciment i algun castell inflable flotant dins d'una séquia. Millor que no ho senten els polítics (sobretot, que no ho senta l'alcalde de Gandia, per si de cas...).

    I per últim: crec que tota la gent que ha fet seues les vivències que descriu aquest article me n'ha parlat en termes de nostàlgia, i d'enyorança, i amb motius més que comprensibles. Però jo vull pensar que tot això forma part del nostre patrimoni com a personetes humanes, que ve amb nosaltres, i que la nostàlgia i l'enyor només són les recialles d'haver estimat abans moltíssim. Tot forma part de la mateixa vivència.

    Ja ho sabeu; encara hi sou a temps: passegeu un capvespre d'estiu, quan el sol comença a pondre's, per algun caminal silenciós de marjal, i dieu-me si això és comparable a res.

    ResponElimina


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................