EL GLOSSARI DE BUCOMSA
GLOSSES DE CRISI
3a entrega
La situació d’inferioritat, en tots els
àmbits, del valencià respecte del castellà, almenys en els 300 últims anys (que
es diu molt prompte!) ha provocat la interferència, en la nostra fraseologia
popular, de castellanismes, més o menys assumits i/o més o menys simpàtics.
Fins i tot, moltes vegades, s’utilitzen mots que són correctes, però aplicats
d’una manera incorrecta. Ex.: “rentable” (“que es pot rentar”) en comptes de rendible
(“que rendeix”, cast. rentable) o “cana” (“antiga mesura de longitud”)
per “cabell blanc” (cast. cana). També és freqüent l’aplicació
incorrecta del gènere, normalment per confusió entre la paraula
castellana i la valenciana. Ex.: la corrent (incorrecte) ha de ser “el
corrent”; la costum és, correctament, “el costum”; la senyal és,
correctament, “el senyal”; un aroma: “una aroma”, correctament; de la
mateixa manera que “la calor”, i no el calor; i “la resta”, i no el
resto.
En aquesta 3a entrega del glossari que ací
els presentem, apareixen algunes referències amb vicis, castellanismes i
europeismes europèdics de l’estil que acabem de comentar, però nosaltres
tractarem d’explicar-les amb el rigor que ens caracteritza. I començarem amb
unes expressions que fan referència al pato (ja sabem que, correctament,
caldria dir “ànec”); com que la referència femenina del pato és la pata,
la cosa s’embruta més encara pel costum de dir pata a la pota (ignorem si
d’aquest poti-poti de patos, pates i potes deriva l’origen
etimològic del paté, o si la patologia és la ciència que estudia la vida
dels ànecs):
FICAR LA PATA. (De manera ortodoxa,
caldria dir “Ficar la pota”. Per tant, qui fica la pata està ficant la
pota). Decidir, actuar o intervenir en alguna cosa de manera ridícula, errònia,
dolenta i/o desproporcionada (ex.: Donya Lola, la consellera de cultura, va
ficar la pota quan va dir que el Tirant
lo Blanch l’havia escrit Ausiàs March). Habitual en mandataris mediocres i
en bufanúvols donats a fer el ridícul.
TINDRE MALA PATA.
Castellanisme emprat per a referir persones insolents i/o amb poca gràcia,
siguen o no siguen salvapàtries. També s’usa per a expressar situacions de
desgràcia o de mala sort (ex.: Batiste ha tingut mala pata: ha perdut un dècim
de loteria que havia eixit premiat).
PAGAR EL PATO. Pagar les
conseqüències d’alguna maldat, pública o privada, on els principals
responsables s’han llevat el mort de damunt (ex.: Uns constructors van fer un
préstec per a construir un camp de golf, i Batiste va eixir de finança. L’empresa
ha petat, els constructors han desaparegut i el banc ha embargat els béns de
Batiste). Ignorem què collons pinta un pato
en aquesta classe de malifetes, però nosaltres no estem ací per a qüestionar la
saviesa popular, sinó per a explicar-la.
ESTIRAR LA PATA.
(Igualment, caldria dir “pota” en lloc de pata).
Forma bròfega i poc respectuosa de referir la mort d’algú (ací no posarem
exemples. No volem ferir la dignitat de la mort de Batiste).
|
Castellanisme fotogràfic.
|
Es podria fer un joc divertit
combinant, individualment, cadascuna de les cinc lletres vocals situades
després de la P
i abans de -TA.
Miren, miren:
PATA. Forma incorrecta de
referir l’ànega i la pota.
PETA. 3a
persona del present d’indicatiu del verb petar. L’esmentat verb s’usa
per indicar l’acció d’expel·lir una ventositat sonora (ex: Batiste es va menjar
tres plats de faves al convit de l’ajuntament i va passar la nit petant); i
també, per referir qualsevol trencament o final desagradable (ex.: Entre
retalls i reformes, l’atur i la prima de risc, al final açò petarà de mala
manera).
PITA. Forma castellana de
referir la 3a persona del present d'indicatiu del verb xiular (ex:
Donya Esperanza volia suprimir la final de la Copa del Rei per tal d’evitar la pitada a l’himne d’Espanya). Cal aclarir
que donya Esperanza pita per davant i peta per darrere, però no sol xiular pels
costats.
POTA. Forma correcta de referir
la pata (que no el pato).
PUTA. Paraulota multiusos que
s’utilitza, normalment, per a insultar (ací tampoc no posarem exemples, per tal
de no ferir la susceptibilitat de les dones prostitutes ni dels homes prostituts).
En les converses populars sobre la
crisi solen aparèixer mots que inclouen en la seua construcció les síl·labes PU i TA (disputa, imputat, reputat,
diputat,
diputada...),
però això és pura casualitat i, per tant, ací Batiste tampoc no té res a fotre.
Sí que existeixen, però, altres referències que es deriven de l’argot putenc,
les quals, a banda de ser molt tradicionals, no contenen castellanismes:
PUTEJAR. Fotre algú amb alguna
actitud i/o decisió. Fer ús (o abús) del poder per a imposar obligacions o normes que
perjudiquen a tercers (normalment, els putejadors mai no es putegen ells
mateixos; sempre foten altres persones).
SER DE PUTA MARE. Dita que
s’utilitza habitualment per a lloar alguna persona, animal o cosa (ex.: Batiste
deia que l’alcalde del seu poble era de puta mare perquè li havia concedit una
subvenció).
SER UN FILL DE PUTA. Insult
que s’utilitza habitualment per a menysprear alguna persona, animal o cosa (ex:
Batiste ara diu que l’alcalde del seu poble és un fill de puta perquè li ha retirat
la subvenció que li va concedir). Nosaltres pensem que últimament Batiste no
llepava prou (per aquest motiu li van retirar la subvenció), però això ja no és
de la nostra incumbència.
Segurament han observat que les dues
últimes referències diuen la mateixa cosa, però tenen un significat invertit.
Sóc conscient que això és una incongruència, però nosaltres no hem inventat la
saviesa popular. Què volen que hi fem?
|
Africanisme il·lustrat. Recollons, Rafelet! |
“Prima” és una paraula molt antiga i
coneguda, però per culpa dels seus dèbils continguts i de la seua poca gràcia poètica
no comptava entre les preferències dels més pulcres escriptors ni dels més
acalorats fraseològics populars (populars del poble, que no populars del PP).
Els castellans l’usen per a referir la cosina; nosaltres, per a dir que una
xicota no és grossa; i ambdós, com a indicatius de caire econòmic (ex: La prima
d’assegurança). Amb l’arribada de la “prima de risc” (coneguda també com “de
rescat”), el mot en qüestió ara lidera les converses col·loquials que tracten
la crisi. Anem de seguida a glossar-la, però abans volem referir altres
“primes” que també formen part de l’argot crisístic:
FER EL PRIMO. Deixar-se enganyar o
putejar amb facilitat. Consentir ser atropellat i/o ningunejat pels sabuts
i els profitosos (ex.: Batiste ha fet el primo:
es va apuntar al partit per a ser cosa, però només l’avisen quan cal apegar
cartells, i a les llistes sempre el posen de reserva). Habitual en lleponets i
en bufanúvols pobres d'esperit. Un primo
és com un imbècil, però en versió més bleda encara.
SER UNA PRIMA DONNA.
Interpretar el paper principal d’una òpera. Ací Batiste no pinta fava, perquè
ni és dona, ni és prima ni sap cantar. Paradoxalment, la Sra. Montserrat
Caballé és una prima donna (no està massa prima, però és una primor cantada).
LA PRIMA DE RISC. És una
espècie d’indicador que marca la rendibilitat que exigeixen els inversors en un
país per a comprar el seu deute sobirà (la definició és més llarga i més
complexa, però ara mateix no tinc prou burrera per a explicar-la i, a més, no
sé qui són els inversors ni quan collons es considera que un deute és sobirà).
La prima en qüestió va prendre força en l’argot col·loquial fa més o menys un
any, poc després que, a l’infeliç de Zapatero, li explotara la bambolla a les
mans. Llavors estava malament la cosa, però ara està molt pitjor. Don Mariano, primer
donava la culpa a l’esmentat infeliç, posteriorment a l’herència rebuda, i ara,
després d’un fotimer de reformes i retalls, un préstec de cent mil milions
d’euros que ens ha venut com un èxit seu, i unes eleccions a Grècia on han
guanyat els europèdics, diu que, la culpa,
la tenen els especuladors dels mercats, als quals no els interessa que baixe la
prima, per tal de cobrar més interessos del nostre endeutament “sobirà”. Veuen com els burros sí que volen?
Hui
m’abelleix acabar recordant una vegada
que, amb intenció de donar un toc d’humor a les singularitats de la nostra parla
quotidiana, vaig traduir El romance de la
pena negra, de García Lorca. Com que el nostre plural de “pena” és “penes”,
i la gent sol denominar el penis amb la paraula castellana pene,
apareixien versets que parlaven de “penes negres i grans” (“No t’acostes a la
mar/ que de penes negres brollen”), motiu pel qual vaig ser acusat d’obscé per
algú que, en un acte oficial, havia confós el Penó de la Conquesta amb la
senyera estelada. Pel que es veu, aquell bon senyor pensava que “penó” és la
traducció literal de peñón, i no sabia, ni que el ridícul i la
ignorància van moltes vegades agafadets de la maneta, ni que jo sóc un humil
servidor de ningú, que només clava claus per la cabota quan les cabotes (de
clau) s’acaben en punta.
Ja tirava a faltar el glossari. Fantàstic com sempre!!! Molt instructiu i per a passar una estona molt divertida. M'he rist molt amb tant de pato, pata, pota, pita...... Gràcies
ResponEliminaSóc jo qui ha de donar les gràcies a vosté, sra. Loles. Amb la seua lectura ha honorat aquestes acrobàcies literàries i, damunt, ha evitat que la veu de la consciència del burribloc començara a emprenyar amb la manca de comentaris i amb la causa del ninotet (mira que tenen mala "pata"!). Si hem aconseguit robar-li algun somriure, donem per bona la publicació. Nosaltres també ens hem rist molt escrivint-la.
ResponEliminaNo cante victòria tan prompte, sr. Bolufer. I no aprofite les gentileses escrites de la sra. Loles per a redimir les seues neures. Mire com la sra. Escrivà perfuma amb saviesa els articles que ella escriu, i mai no correspon amb bravates les nostres simpàtiques observacions. Prenga nota, sr. Bolufer. Tinga en compte també que, malgrat els seus desafinats sorolls, el burribloc només té 40 seguidors (molt bons, això sí). Si vosté no es torbara en confitures i ninotets, segur que en serien molts més. És vosté un burro, sr. Bolufer.
EliminaEsconten!... (ara estic plorant, però no sé com s'escriu el so onomatopeic del meu plor, i tampoc sé escriure llàgrimes)... Jo encara no estic imputat, i...
Elimina... Xiiiiiit... mut!
EliminaMut seran vostés!... Recollons, Rafelet!
EliminaM'ha arribat això del Liebster blog i jo, al meu torn, seguint la cadena, vos en concedisc un a vosaltres. Podeu seguir-la o tallar-me-la ací mateix. Trobareu la referència a josepmariabalbastre.wordpress.com
ResponEliminaSalut!
Fa unes setmanes fórem honorats amb el tal honor per "La línia de Wallace" de Pep Nebot, però com que la normativa no ho impedeix, acceptem de nou la prerrogativa. Això ens permetrà nominar 5 nou nominats que meresquen aquesta nominació. Si a ningú no li amarga un dolç, doncs dos dolços encara amarguen menys. Agraïts per la deferència.
EliminaJa he vist que se'ns han ajuntat els agraïments, al bloc Lletra nua, el corporatiu de BC i el que, per al·lusions, havia fet jo mateixa en el nom col·lectiu de BC. L'amic Xema intuïa que aquest bloc no era cosa només de MjE. Coneixent-lo, segur que devia pensar que jo tenia cara de no haver trencat mai un plat per a fer burrera de tals dimensions. Ja està tot aclarit. I els agraïments i el goig compartit, declarats.
EliminaJo crec que vosté ha establert les bases de la lingüística adaptada al context polític i social (alaaaa,... espere no haver dit cap burrada). És a dir, desprès d'aquesta entrega tan pedagògica amb exemples extrets del món polític i social, perquè no obri un apartat en aquest burribloc dedicat a l' ús correcte de la llengua que donara orientacions alhora que aparegueren esdeveniments per a il·lustrar les explicacions com ha fet en aquest glossari? Seria molt educatiu. S'aprén millor si l'aprenentatge és significatiu i funcional, o siga, si es basa en experiències i si és susceptible de ser aplicat immediatament. Mire, jo sempre li done feina, però si vol, em fa cas i si no vol no me'n faça. Perquè,... qui sóc jo per a ficar la “pata” i tal vegada fer el “primo”?
ResponEliminaVosté parla com una mestra, i el sr. Bolufer no gaudeix de tal condició. Aquest burribloc no renuncia a practicar pràctiques educatives (encara que d'origen no és un bloc educatiu), sempre que siguen dirigides per experts en la matèria, com ara els nostres filòlegs, sra. Escrivà i sr. Llopis, o algun altre professional que combregue amb la causa burra. El desastre que ara vivim s'inicià, en part, quan els concejals d'urbanisme s'autoproclamaren arquitectes, els malpagadors economistes, els estúpids artistes de televisió o els González Pons poetes. No sé si m'he sabut explicar... però estic segur que vosté m'ha entés... o no?
ResponEliminaBenvolguda Pepa: com que la proposta que vostè llança pareix que és rebotada al terreny de la coassessoria lingüística que tinc l'honor de compartir amb el mestre Llopis, li diré que, en el meu cas, i a pesar del que diga el senyor Bolufer per boca de Burrera, jo sóc poc "educadora", i intente aplicar els meus limitats coneixements filològics a allò que ací escrivim. No sé si el senyor Bolufer ho fa molt o poc a consciència, però crec que el mateix fet de redactar aquest glossari ja porta implícita la vocació (com aquell que no vol la cosa) d'alertar sobre certes irregularitats o mals usos en les paraules o expressions genuïnes. Sóc del parer, igual que vostè, i igual que la causa bucomsiana en general, que la gent presta més atenció a les coses, i que fan més efecte les prèdiques si s'expressen de manera simpàtica, amb agudesa irònica i amb intencions d'originalitat. I en això estem. Uns amb més burrera i unes altres amb més literatures, però tothom amb voluntat d'alegrar l'existència i de fer que l'activisme creatiu s'impose per sobre del pessimisme pansit i la indiferència. M'encanta que les coses que es fan per ací li posen en funcionament el mecanisme de les idees. Vostè seria la més indicada per a convertir en aplicacions pedagògiques allò que, per a la gent que burribloquegem, són maneres més o menys afortunades de desfogar l'esperit.
ResponEliminaÉs que quan he vist la pissarra, la pedagogia m'ha recorregut el cos i he pensat que ací hi ha gent ben ressabuda i la llengua no es pot desintegrar del seu aspecte polític i social. Ho deia per allò de que no es possible lluitar a favor d'aguna cosa que no es domine i cree inseguretats en la seua utilització (recordar o aclarir de tant en tant és d'agrair). I no tothom té l'habilitat i l'ingeni del Sr. Bolufer per a buscar l'exemple més punxegut a fi d'aclarir els conceptes. Però la veritat és que per a aprendre un ús correcte de la llengua hi ha indrets més adients i específics com veuran si cliquen ací http://www.upv.es/entidades/APNL/noticia_795748v.html o ací https://polimedia.upv.es/catalogo/curso.asp?curso=eda03965-19d6-1a4e-abaf-cf5b04ce1a6e , enllaços facilitats per la nostra amiga Elisa Giner, professora a la UPV de València, que també seria una bona assessora lingüística d'aquest burribloc.
EliminaDisculpen la reincidència, però és que, inspirada per les circumstàncies d'aquest cap de setmana, que han fet que facebook anara carregadet de bombo i el meu cap també, voldria fer dues petites aportacions (que alhora agafe prestades) a aquesta 3a entrega del glossari. En els dos casos, relacionades d'alguna manera amb el joc de la P i la -TA.
ResponEliminaAixí, l'amic, editor Vicent Olmos ha encunyat en algun moment de la vesprada la paraula "filldeputisme", que seria, més o menys, la doctrina que practiquen i propaguen els..., els que la practiquen i la propaguen.
L'altra és la paraula "put", que és una paraula que comparteix lexema amb totes les del títol de l'entrada, però en canvi no duu cap vocal final. És la 3a pers. singular del verb "pudir" = fer mala olor. I la culpa que em vinguera al cap la té l'esperit del poeta Pere Quart, que se m'ha aparegut aquesta vesprada mentre passejava per sota d'uns apartaments on hi havia banderes espanyoles d'un metre de llarg penjant dels balcons, al costat de tovalloles de platja d'unes dimensions paregudes. Aleshores ha sigut quan Pere Quart m'ha dit a l'orella aquells versos de "L'estranya veïna que put/ens danya la fe i la salut". I jo he vist la llum: -ah, punyetero!; "estranya" i "Espanya" se'n van només d'un pèl. Més o menys com les banderes i les tovalloles dels madrilenys. Facen vostès la combinació que més els agrade.
Les paraules majors de la dama del Grau ens indueixen a seguir investigant la filldeputicologia (ciència que estudia el filldepustisme negre), les conseqüències directes del filldeputeig integral i el pudisme fètid (ciència que estudia el misteri de l'estranya veïna de Pere Quart). En el mont, tot no és orenga (no sé qui "dixit")
EliminaSempre fa goig acostar-se per aquest burribloc tan digne i poder somriure o esclatar en rialles, fins i tot, gràcies al bon humor que us gasteu i la crítica mordaç que despuen algunes de les habitacions del Puri-bloc, putiblog o com collons es diga, que ara no m´ix (perdoneu-me).
ResponEliminaXe, el que vull dir, que sou de p_ta mare (i poseu-li la vocal que més us agrade o comode).
Salutacions
Les paraules d'honor del sr. Francesc López són com alenades d'aire fresc que tonifiquen l'esperit i recarreguen l'autoestima. Del seu bloc educatiu vam aprendre l'eficàcia que podia tenir aquest invent. Ell regala saviesa i altres fabriquen la burrera que nosaltres comprimim. Tota pedra fa paret.
EliminaMoltes Gràcies, Francesc. I una forta abraçada.