Per Salvador Bolufer
Novament enguany he tingut el gust de col·laborar en el llibre(t) de la Falla Malva, d'Alzira, i ho he fet amb unes gramàtiques burres que he tingut a mal intitular "Carta de comiat amb sentiment diferit". Es tracta d'una carta d'adéu al senyor PePe, en desagraïment pels seus 20 anys de ruïna al País Valencià.
Novament enguany he tingut el gust de col·laborar en el llibre(t) de la Falla Malva, d'Alzira, i ho he fet amb unes gramàtiques burres que he tingut a mal intitular "Carta de comiat amb sentiment diferit". Es tracta d'una carta d'adéu al senyor PePe, en desagraïment pels seus 20 anys de ruïna al País Valencià.
Tro d'avís —títol habitual de la susdita publicació— és un dels
llibres fallers més ben considerats pertot arreu del món, tant pel seu
tractament editorial i lingüístic com pel nivell literari dels seus
continguts. L'edició d'aquest any ha merescut per enèsima vegada el 1r
Premi del concurs de Llibrets de la Generalitat Valenciana, motiu pel
qual felicitem amb alegria els malvers (que no malvats) de la Malva.
Heus a continuació l'esmentada carta al senyor PePe, enquadrada en l'apartat "Primavera del poble" del llibre(t) en qüestió. Curiosament,
unes pàgines després del meu parell de coces hi ha un article
de l'anterior Consellera d'Educació, però eixe no ens pertoca a
nosaltres penjar-lo. Cadascú que es penge el seu:
 |
| Portada del llibre(t) de la Malva. Autor: Santiago Sancho. |
CARTA DE COMIAT AMB SENTIMENT DIFERIT
Fins mai més, senyor PePe
Distingit senyor PePe:
Li escric aquesta carta de comiat amb l’única intenció de donar gust a la
meua ploma jugarrita, i ho
faré amb tot el respecte que la meua ètica em permeta, però amb tot el sarcasme
que la gramàtica fallera em reclame. És possible que, a vosté, no li agrade
aquesta simpàtica iniciativa, sr. PePe, però li confesse que no porte cap
intenció d’agradar-li ni de consolar la fúria histèrica que ara mateix
l’embarga (no sé si li embargaran alguna cosa més), i a més, si jo m’he passat
vint anys aguantant les seues cartes de presentació, les seues bravates
esperpèntiques, les seues censures enfebrides i les seues ofrenívoles
proclames, és de justícia que ara m’aguante vosté aquesta impudícia epistolar
amb motiu del seu celebrat adéu. Estic segur que m’entendrà.
Em vénen al cap historietes de quan jo era un adolescent, i els llepaires
dels seus progenitors, franquistes ells, em titlaven de “mal bitxo” i de
subversiu perquè cantava cançons protesta; i bufaven l’orella a mon pare
advertint-lo que jo era una ovella desencarrilada, o als directius de l’empresa
on treballava per a veure si em posaven alguna palleta a l’ull. També recorde
aquella època coneguda com “la Transició”, quan els seus afins i padrins es van
apuntar a l’orgia de democratismes divertits que s’havia posat de moda –quin
remei–, i entre renills doctrinaris i aliances populistes, bregaven perquè les
fites de la tan anhelada llibertat s’ajustaren a la mida de les seues
monomanies reaccionàries. Aleshores, sr. PePe, vosté i els seus parroquians
patriaferits, sempre tan ocurrents, solien vituperar els que qüestionàvem la
intencionalitat de les seues martingales argumentals tractant-nos de gentola
marginal i “anti-tot”.
Però el punt que marcaria l’inici de la seua etapa gloriosa no arribà fins
l’any 1995, sr. PePe. Fou llavors quan les seues hosts conqueridores, a l’empar
d’un Estatut de pa i botifarra que havien maquinat a Madrid, prengueren els
feus valencians en clamor de multituds i en olor de santedat. Una escampada de
paladins s’acomodaren al llarg i a l’ample dels nostres territoris; els
oportunistes més espavilats i els que estaven en política “per a forrar-se”
prenien força en el si de les institucions; forasters vinguts de fora i
valencians vinguts de dins, a colp de fanfàrria i autobombo, repartien fum de
canyot entre càntics de riquea,
prosperitat i agua para todos;
ofrenaires ressentits i bufanúvols exaltats s’inventaven valencianies de
xaranga i pandereta inspirades en els tebeos del Capitan
Trueno, i un autèntic exèrcit d’especuladors ocupaven el regne conquerit, i
mamprenien el procés d’un progrés que acabaria convertint-se en un dels desastres
més lamentables de tota la nostra història. No sé si recordarà quan alguns vam
ser acusats per vostés de ser “antiprogrés” (quines paraulotes ens deia, sr.
PePe), perquè, entre altres coses, vam advertir de les borrasques tenebroses
que envoltaven Terra Mítica..., aquell delirant invent que molta gent qualifica
com la primera de les estafes del cicle.
 |
| Estampa que il·lustra aquesta carta de comiat al senyor PePe. |
Després vingueren ciutats de la llum, i palaus de tota classe, massacres
mediambientals, riuades de formigó, carreres de cotxes, visites del Papa, copes
americanes, aeroports sense avions, llibreries sense llibres... Fins que
l’esclafit immobiliari que advertíem els “antiprogrés” els va deixar amb les
vergonyes a l’aire, sr. PePe... i vingué la
trama Gürtel , i Brugal, i Emarsa,
Taroncher, Nóos, Blasco, Fabra, Valmor, Over Marketing... i les llistes plenes
d’imputats... i la dilapidació de la banca valenciana... i aparegueren les
retallades, i els impagaments, les obres paralitzades, els encobriments, les
demandes, i una sèrie de fallides i desfetes en cadena que conclogueren amb el
vergonyós tancament de RTVV, amb un deute reconegut equivalent als dos-cents
mil milions de les antigues pessetes que, segons pareix, provenien de putiferis
diversos i d’autobombos propagandístics. Catalanistes i ecologistes
(“cologistes”, segons els seus llepaires més rudimentaris) eren alguns dels blasmes que vostés ens dedicaven en els temps en què els
duros botaven, però, quan l’empastre ja era un fet, ho van apanyar millor
elevant-nos a la categoria d’”antisistema”.
 |
| Capçalera d'"El Falleril Valensiano", de l'aldea d'Alzira. Un dels suplements del "Tro d'avís". |
I per fi, sr. PePe, quan ací ja no quedava estaca en paret, les tribus de
corruptes ens treien a ballar a diari i el clamor popular definia el País
Valencià com a “Terra de saqueig”, vosté, la
sra. PePa i tots els PePitos i PePites que pasturaven pels camps de la mediocritat i
l’analfabetisme funcional van parar amb un bac al carrer. I vostés, en lloc de
donar pas a gent capacitada per a representar una dreta dialogant i moderna,
continuen entestats a clavar claus per la cabota i a rebentar totes les barreres
del cinisme i del ridícul espantós. I nosaltres, sr. PePe, els seus modestos
damnificats, que a penes hem pogut tocar-li un poquet els cataplins durant 20
anys, ara som per a vostés radicals perillosos, a més d’independentistes,
extremistes, separatistes, laïcistes... i de todos
los santos.
Jo sé que tot açò és dur per a vosté, sr. PePe; però si se n’hagués anat a
casa quan el vaixell va començar a fer aigua pels 4 costats, mal que fóra per
raons humanitàries, ara no ens veuríem en aquesta situació. En avant podrà
dedicar-se a fer altres coses (a cavar soques, per exemple); tinga vosté la
sort que meresca. I si em permet un consell, no es disguste quan veja els seus
lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros
ofrenant favors als mandataris que estiguen de moda. I no es malhumore si nota
que les multituds deixen d’aclamar-lo. Tinga en compte que la vel·leïtat humana
també compta en política, i d’això són vostés autèntics experts.
Adéu, sr. PePe; fins mai
més. Llarga vida a vosté per a purgar els seus despropòsits, i a mi per a poder-ho
veure.
Au!
