Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personal –normalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me.
Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.
I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:
Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".
A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).
Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat.
... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots.
"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.
"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–.
 |
| La pàtria dels forasters |
Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.
 |
| Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària, els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!! |
 |
| Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70. |
Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".
 |
| El cardenal Cañizares, fent el ridícul. No sé si és la ficció que supera la realitat... o si és la realitat que supera la ficció. |
A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).
 |
| Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València". Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició" encara retronaven amb força a l'Espanya canyí. Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat". |
Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat.
 |
| —Serafín, habla "balensiá" a los del populacho... — El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso? — Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà! |
... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots.
 |
| Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar. El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits. I a ningú li cau la cara de vergonya. |
"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.
"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–.
