...

............................................................................

dijous, 28 d’abril del 2011

BENIARJÓ: SENYORIU DE POETES

Per Maria Josep Escrivà (clic)
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA



El premi Senyoriu d’Ausiàs March ha arribat enguany a la XXXI edició. Divendres 29 de maig es farà públic el nom de l’obra guanyadora de l’any 2011, i es presentaran els dos llibres premiats, ex aequo, en la convocatòria passada. Serà a l’Ajuntament de Beniarjó, a les 20 hores.

Ausiàs March

Begonya Pozo i Carles V. Siscar foren els guardonats en la passada edició, amb els llibres Poemes a la intempèrie i Carn endins, respectivament. Ella és professora universitària a València, i ell, mestre d’escola a Pego. I escriuen això:



REVELACIÓ

T’has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entès, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t’has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.


Begonya Pozo: Poemes a la intempèrie.



                 
A LA BOCA

Desemboque en tu,
on la mà de la fortuna fa parada
per proclamar l’entrecuix d’una terra,
consumit
per la set més aspra i pregona.

La pell de la vora és fresca,

i humit
el gemec de la llum
que et cau dels llavis.

És ací on anava, d’on venia.
Tot és aigua
dolça
a la porta de ta casa.

Carles Vicent Siscar: Carn endins.



Aquest premi, de formes modestes però d’una llarga i fructífera trajectòria, es va constituir, des de l’Ajuntament de Beniarjó, l’any 1981, gràcies a l’entusiasme i a la militància cultural de Tiburci Peiró, rector aleshores de l’església de sant Joan Baptista del poble, la seu cultural −podríem dir, no sense una certa melangia− que va acollir cada acte de lliurament d’aquests premis, projectats des del mateix altar des d’on una vesprada a l’any, en plenes festes de Sant Marc, es van expandir devocions lletraferides, que no pregàries.

Pintura d’Ausiàs March a l’altar de l’església Sant Joan Baptista.
Al davant, ciri pasqual.

I val a dir que no hi ha hagut vicissitud política que no haja respectat el premi Senyoriu d’Ausiàs March, la qual cosa és motiu de congratulacions, tan tristament acostumats com estem a les futilitats amb què els polítics que ens representen tracten la nostra cultura. No és el cas, ara com ara, de Beniarjó.

Diuen que Ausiàs March va importar aquest Ball de la Bandera d’algun dels seus viatges pel Mediterrani.


Enric Sòria, guanyador
de la primera edició
del Senyoriu d'Ausiàs March
El primer que hi va desfilar, des del banc parroquial fins a l’altar, fou Enric Sòria, que allà per l’any 1981 era un joveníssim i desconegut poeta d’Oliva i avui és un dels escriptors de referència indiscutible de les lletres catalanes. Si recordem els noms dels membres del jurat d’aquella primera edició del Senyoriu, entendrem amb quina voluntat de qualitat s’instituïa el premi: Vicent Andrés Estellés, Josep Iborra, Enric Ferrer Solivares i Josep Piera.


Ricard Garcia agraeix el premi
des del púlpit. Any 2007.

És així com arribar fins aquell altar va suposar durant trenta anys el destí final, la fita, la sacra consolidació d'un periple esforçat i il·lusionat, el moment altíssim en què, apadrinats per la mirada afable del més il·lustre poeta valencià, cavaller i senyor del Senyoriu dels poetes, cadascun dels afortunats va acabar pronunciant públicament el «sí, vull» en la concessió del reconeixement a la feina ben feta.




Jo mateixa, que en vaig ser una de les escollides, recorde com una experiència inoblidable aquell petit trajecte de cames tremoloses, des d’un dels bancs fins a l’altar, quan algú va dir el meu nom en la lectura de l’acta de l’any 1992. 

Ausiàs March

Aquell any, el guarde a la memòria com un d'aquells que marquen un abans i un després en la trajectòria d’una vida. Aleshores ni se m’havia passat pel cap encara que la poesia es convertiria en una de les meues raons de ser. Tenia 24 anys i feia molt poc temps que havia acabat uns estudis llargs, i havia canviat de lloc de residència. Aquest detall, el canvi de residència, va provocar una certa confusió en els funcionaris municipals encarregats de posar-se en contacte amb mi des de l’organització del premi. Perquè, en la casa del Grau on aleshores vivia, encara no hi havia telèfon. Així és que l'agutzil de l'ajuntament es va personar al meu domicili a donar-me una notícia inconcreta, dubitativa, una cosa així com que estava entre els candidats a guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March.




Valga’m déu! Jo no tenia cap ni una experiència en aquelles situacions, i em vaig quedar amb la intriga d’aquella hipòtesi remota. Després he sabut que aquest és, per tradició i norma, el sistema que tenen els organitzadors de comunicar al “possible” guanyador o guanyadora la seua sort. Però crec que ningú més, llevat de mi, no va tenir agutzil davant de la porta de casa, encarregat d’acomplir amb aquella missió. L’endemà vaig trucar a l’ajuntament i algú més, de responsabilitat superior a la de l’agutzil, em va recomanar insistentment que acudira a l’acte de lliurament (a l’església de Sant Joan Baptista...!) que tindria lloc al cap d’uns dies.


Reunió d’un dels últims jurats del premi. Any 2009.

Quan aquella vesprada plujosa d'un dissabte d’abril vaig pujar a l'altar a rebre oficialment el guardó, duia posades unes malles a flors de colors verd i fúcsia que van servir perquè Josep Piera −un altre dels instigadors del premi i membre del jurat durant molts anys− exclamara que aquelles malles ajustades i jo havíem omplert de primavera l’església. A mi encara em pugen a la cara els mateixos colors encesos de les flors, quan ho recorde.

Abans que jo, havien ascendit fins a l’altar: Enric Sòria, Pere Bessó, Manel Pérez Saldanya, Jacint Sala, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Teresa Pascual, Maria Fullana, Ignasi Minyana, Josep Lluís Roig i Antoni Gómez. 


Portades de dos dels llibres guanyadors, quan publicava el premi la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. Disseny: Paco Bascuñan.

Josep Piera va estar molt vinculat
al Senyoriu. Elies Barberà en fou
el guanyador de la XXII edició.
Després vaig ser espectadora, més tranquil·la, de les alegries de Joan Gregori, Josep Porcar, Susanna Rafart, Miquel Martínez, Carmel Navarro, Víctor Sunyol o Jordi Valls. I des de l’any 2000, en què forme part del jurat, he tingut l’honor de veure desfilar per Beniarjó poetes com ara Joan Baptista Campos, Jordi Monteagudo, Elies Barberà, Manel Marí, Pau Sif, Tono Fornes, Isabel Garcia Canet, Ricard Garcia, Christelle Enguix, Rafa Casanova, Jordi Mas, o els més recents, els que enguany estrenen llibres: Begonya Pozo i Carles V. Siscar. 
  


Des de l’any 2009 ja no hi ha altar des d’on proclamar els veredictes, perquè el poble ha estrenat ajuntament amb un espai dedicat a aquestes necessitats. El jurat no seu de cara als seus feligresos, i presencia des de la primera fila del públic un acte més distés, entre un decorat que en res recorda les eucaristies. 

Alícia Izquierdo va presentar, ja a l’Ajuntament nou, El cor del minotaure, de Christelle Enguix. Any 2009. 


Però la inefable mirada de l'omnipresent Ausiàs March continuarà, segur, beneint aquest camí que per a tants poetes s’inicia al Senyoriu del poeta valencià més universal.



COLOFÓ
SENYOR-RIU DE POETES


Sí com los rius a la mar tots acorren
Ausiàs March


Colonitzaren
els gorgs d’un intestí
famolenc, les granotes:
prínceps vinguts a menys
al senyoriu
cavaller dels poetes.

I aquesta és l’hora
que ni riu ni senyor-riu
clouen els ulls:
rac-rac de nit,
rac-rac de dia.





En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.