SÁLVESE QUIEN PUEDA!

Em té vosté preocupat, don Mariano. I no és que tinga por que li lleven el subsidi de desocupació o l'amenacen a deixar-lo sense casa per no haver pogut pagar la hipoteca (jo sé que, d'eixes coses, la gent de la seua corda sap cuidar-se'n molt bé) sinó que veig que acabarà vosté matant mosques, i ens costarà eixir fugint en estampida per a posar-nos a cobert de la ruïna i la bogeria col·lectiva que els seus empastres i els desgoverns dels seus cataferros estan propiciant. 

I no ho dic només per la polseguera que s'ha muntat els darrers dies al voltant del tal Bárcenas; açò és un escàndol més que s'afegeix a la llarga llista d'indecències on estan implicats polítics, familiars, companys i simpatitzants. Vosté ara trau pit dient que no li tremolarà el pols si descobreix algun corrupte dins del partit, però ja fa massa temps que va la cosa, senyor meu, i les seues bravates només serveixen per a provocar la burla dels seus detractors, que cada vegada en són més, i més enfurits. Per si faltava poc, les retallades abusives, les reformes ideològiques, l'incompliment de les promeses electorals i eixa manera tan vil de mentir han encabronat la gent de mala manera, don Mariano.

Don Mariano: açò ho va dir vosté l'any 2008, referint-se a Don Carlos Fabra, promotor de l'aeroport sense avions que hi ha a Castelló i pare de la diputada que cridava "que se jodan" mentre aplaudia la massacre a les prestacions dels desocupats que vosté anunciava. Podria quedar com un error d'apreciació si no fos perquè, aleshores, aquest senyor ja estava imputat en diversos delictes econòmics, li havia tocat la loteria unes quantes vegades, cobrava el sou que li donava la gana i havia insultat vergonyosament tots aquells que s'havien atrevit a qüestionar-lo. Sembla que el tal Bárcenas també fa temps que és un ciudadano ejemplar.

Imagine que vosté, després de dos estrepitosos fracassos electorals, voldria ser president del govern fóra com fóra, i per això, només va veure que l'infeliç de Zapatero feia aigua pels quatre costats, va abandonar la creuada anticatalanista que aleshores portava entre mans i es va dedicar en exclusiva a furgar en les ferides d'una bambolla immobiliària que vostés van crear i els del PSOE van continuar (fins que va explotar a les mans de l'infeliç abans esmentat). La gent se sent estafada i humiliada, don Mariano, i d'això són responsables vostés en primera instància i, en una altra dimensió, els del PSOE, per no fer el tipus de política que el seu electorat li demanava, per seguir el joc del bipartidisme que ha acabat podrint la pobra estructura democràtica que teníem, i pel seu poc entusiasme a l'hora de reclamar els canvis imprescindibles per a regenerar (o canviar) un sistema caduc i obsolet, al qual vostés —i ells—  s'aferren per tal de mantenir els privilegis immorals que es van autoconcedir i que ara pretenen mantenir a la salut del populatxo. Vostés —i ells— tenen un morro que se'l xafen, don Mariano.

Açò és una eixida per peteneres en tota regla. Mentre els governants siguen com vostés, igual té que ací hi haja federalismes que repúbliques imperials; ja s'ho apanyarien perquè tot continuara funcionant com ara funciona per tal de seguir amorrats a la mamella. En aquest cas, el problema no són només els models, senyors meus: són VOSTÉS. Per cert: n'Alberto... sap que, amb el tema del jutge Garzón, el ministeri que vosté malgoverna i l'Estat en general van fer un ridícul espantós als ulls de tot el món? Quin era el problema?... Que l'esmentat jutge investigara els crims del franquisme o que havia posat el dit a la nafra més molesta de la trama GÜRTEL?... O eren les dues coses?

Jo sóc d'eixos que vostés ara titlen d'antisistema (els mateixos que, abans, quan els duros botaven per dins la merda, acusaven d'estar contra el progrés perquè  qüestionàvem  els empastres urbanístics que ens han portat a la ruïna). Però ara ja no som només nosaltres els protestataris de guàrdia, don Mariano... Cada dia hi ha més persones de reconegut prestigi que diuen que açò no pot continuar així, i lamenten que els clams d'indignació popular no es traduïsquen en fets que possibiliten l'inici d'un cicle d'esperança i d'il·lusió, on aparega saba nova capacitada per a governar i per a regenerar la dignitat política i social que vostés s'han jugat als xinos. 

Això està bé, don Mariano! No s'adorma en los laureles, que la cosa està agra..., i pegue de tant en tant una miradeta cap a l'extrem dret del costat de la seua dreta..., no siga que l'enemic el tinga vosté dins de casa. 

Ara, quan ja no queda estaca en paret, amenacen amb un pacte anticorrupció que, en mans de qualsevol dels actuals bipartidistes estaria condemnat al fracàs més lamentable (per no dir al ridícul més espantós). Així va ser el pacte antitransfuguisme... o l'intent d'acord contra el drama dels desnonaments, al qual es van enganxar quan van veure que el poble es mobilitzava. Sembla que tampoc no es van assabentar que hi havia molta gent que ja patia FAM, don Mariano. Afortunadament, entre quatre atrevits que entraven als supermercats per la cara, moltes organitzacions de caire popular i algun que altre programa de TV, com ara Salvados (per cert, crec que no massa ben mirat per vostés), totes les ciutats i poblacions han organitzat bancs d'aliments per tal de socórrer els més necessitats. 

Don Mariano: aquesta dona formava part del govern de la Generalitat Valenciana en l'època del balafiament incontrolat, i ara és delegada del govern de vostés a la mateixa autonomia on abans era vicepresidenta. Donya Paula diu que el govern del qual ara és delegada ha salvat els valencians de l'empastre provocat pel govern del qual ella fou component. Per qüestió de pudor no comentarem determinats comportaments de la policia que la sra. Sánchez dels Lleons té al seu càrrec. Un detall simpàtic: donya Paula va dir en roda de premsa que ella, el valencià lo parla un poquet. 

Sempre dic que sóc del País Valencià, don Mariano; per eixe motiu, em considere un dels repudiats pel Conseller Castellano, el qual ha donat l'ordre de negar el pa i la sal als que no usen el terme "Comunidad Valenciana" per a referir la terra on vivim. No sé si vosté sabrà que la cosa de la "comunitat" prové dels inicis d'això que es denomina "l'Estat de les autonomies". Conten que, un mal dia vingueren els senyors Abril Martorell i Alfonso Guerra a imposar unes senyes d'identitat que no tenien cap origen ni fonament històric. Com que els polítics valencians pertanyents als partits del bipartidisme sempre han sigut obedients i submisos (salvant algunes honroses excepcions), van tragar amb un posicionament sucursalista que mai no ens ha portat res de bo, i que ara aprofiten en Serafí i companyia per a rebufar valencianies artificials i disfressar la caòtica situació social, econòmica i estructural que ens han reportat les polítiques de balafiament, manipulació i deliris de grandesa que ací es practiquen des de fa molts anys. Li recorde que un 2o% dels diputats del PP a les Corts Valencianes estan imputats en casos de corrupció, i que els testaferros que ara estan rescatant vergonyes delictives, com ara Canal 9, són els mateixos col·laboradors necessaris del desastre general que ara patim (el de les seues espanyes, don Mariano, és molt gros; però el d'ací fa repicar les campanes de l'infern).

Mire, mire, Don Mariano: així està la construcció del nou camp de futbol del València. Les obres fa QUATRE ANYS que estan parades. Els veïns de Benicalap denunciaven que açò era una martingala de donya Rita i el sr. Soler, però ca!... eren temps de progrés! Pel que diuen, la Generalitat, que no té diners ni per a pagar les primeres necessitats, haurà de comprar el club per tal d'evitar que l'entitat bancària (damunt, Bankia) execute els avals que en el seu dia algú va firmar en nom de tots. Amagueu-vos les carteres! 

Podria estar 40 dies i 40 nits contant-li coses que jo sé, don Mariano, però ho deixarem estar per hui. Vosté tindrà faena acaçant catalans i reunint-se amb els mercats, i jo em faig de mala sang si estic massa temps parlant d'aquestes coses. Permeta'm, malgrat tot, donar un final poètic a l'article. Es tracta de l'última estrofa d'un llarg poema apocalíptic, que vaig escriure en l'època en què els duros botaven, i que ja prevenia l'arribada del moment actual:

Les campanes repicant a toc de queda 

marcaran el just moment de la fugida, 

i quan siga el crit de sálvese quien pueda!! 

els llepaires, els mediocres..., i algun bleda 

sortiran a tombollons i en estampida. 

Cuide's, don Mariano. Ja sap que estic preocupat per vosté; més que preocupat diria que estic disgustat... o millor encara, cabrejat!

PASSA LA VIDA: El pulcribloc de Bucomsa

El Burribloc de Bucomsa està d'enhorabona. Hui ha vist la llum i s'ha incorporat a la burrixarxa el bloc PASSA LA VIDA, el qual ens dedicarà una oferta bloquera diferent de la resta del nostre hòlding internauta (confesse que he dubtat a l'hora d'usar l'anglicisme hòlding... però no he pogut resistir-me). 

La idea ha sigut de Maria Josep Escrivà, la qual s'encarregarà de dirigir la gestió de l'esmentat nounat. Com que la pulcritud és un dels elements que componen la potència de la literatura mariajosepina, ens hem permés atorgar al nou bloc l'hipocorístic de PULCRIBLOC.

Capçalera actual del pulcribloc PASSA LA VIDA.

La senyora Escrivà, dama del Grau, ha encetat hui el pulcribloc amb l'article "Per començar, descàrrec". Heus a continuació l'inici de la referida publicació amb l'enllaç d'accés al post i al bloc, on podran llegir l'article sencer, fer-hi els comentaris que consideren oportuns i inscriure's com a seguidors d'aquesta nova criatura literària. El pulcribloc està encara en construcció. Poc a poc s'enriquirà amb noves publicacions, utilitats i serveis d'interés. 

PASSA LA VIDA: PER COMENÇAR, DESCÀRREC: Astorada pel ritme vertiginós de les xarxes socials; perplexa amb el seu caràcter perversament fungible, superficial —cultura i esforç del...

SENYOR REI, JO ESTIC ACÍ

Per Maria Josep Escrivà

No sé a sant de què ens ha entrat darrerament un ataquet d’ortodòxia catòlica, apostòlica i romana i ens hem posicionat a favor o en contra de les últimes il·luminacions de qui se suposa que és la màxima autoritat en assumptes de fe cristiana en la Terra.

No parlem d’aquestes il·luminacions, 

encara que... ausades vida!

Carrer Major de Gandia. Desembre de 2012

He pogut observar que, entre les persones que visiten el pessebre que cada any fa ma mare a casa, la immensa majoria no sap diferenciar l’escena de l’Anunciació de l’Àngel als pastors, de l’Anunciació de l’Àngel a Josep. En aquest segon cas, s’hi anuncia la maternitat de Maria a qui ha de ser el pare –socialment parlant, que no biològicament– de Jesús. En el primer cas, l’àngel anuncia, als humans més humils, representats per uns pastors que passen la nit al ras, que ha nascut el fill de Déu. No pretenc fer amb això cap lliçó de teologia. Jo sóc la primera que m’he deixat alliçonar per l’experiència betlemística de ma mare, a l’hora de reconèixer cada escena i associar la representació icònica amb el significat bíblic, indiscutible i inalterable per a ella només pel fet que “així ha sigut tota la vida”.

Adoració dels Reis Mags a l’Infant Jesús.
El papa de Roma pot dir missa, si vol,
però el bou i la mula hi són. Com tota la vida!
 Foto: Eduard Vilamitjana  

Ara he constatat que molta gent s’ha entretingut, i fins i tot s’ha molestat, dilucidant si, a l’estable on va nàixer Jesús –redemptor de la humanitat, que no és missió anecdòtica–, hi havia o no hi havia bestiar. I les mateixes cabòries han derivat de l’origen andalús –que no és andalús, que és tartessi...– dels tres Reis Mags que arribaren a Betlem per adorar el Messies, i on sembla que hi ha molta simbologia teològica i poques dades reals històricament parlant. Però a qui hauria d’importar tot això, més que, en qualsevol cas, als propis teòlegs? La fe dels creients vertaders no se n’hauria de ressentir, per les revisions d’aquests detalls¸ i amb els no creients, no hi ha cas.

Els menuts de la casa, en el moment en què acaben de descobrir
que els Reis han vingut carregats.

Jo, anit, abans de sopar –que és el moment en què cada any arriben els Reis a cals meus pares–, vaig tornar a viure de prop la il·lusió dels més menuts de la família, i la il·lusió dels més grans, perquè gaudeixen amb la il·lusió dels menuts, i també la il·lusió dels qui, amb les caracteritzacions pertinents, aporten el toc escènic en aquell dormitori de llit conjugal que, en qüestió de minuts, apareix sepultat pels regals embolicats en papers multicolor. Val a dir que, damunt d’aquest llit conjugal, s’hi materialitzen totes les cartes que cada membre de la casa ha adreçat prèviament a SS. MM. els Reis. I mai no han fallat en la seua mampresa ingent, fins a l’actualitat.

Primera carta que Ferran, amb 3 anys, va escriure als seus
Reis Mags d’Orient. Desembre de 2011.

Els protagonistes de la casa, i de la nit, són, com en totes les cases on n’hi ha, els menuts. En el meu cas, els dos nebots, de quasi 6 anys, i de 4, respectivament, i la neboda de 13, que ja ha passat a ocupar un lloc –adjunt, però indispensable– entre aquells personatges que caracteritzen la màgica escena al dormitori conjugal.

Aquest any, el més menut, Ferran, m’ha ensenyat una cançoneta que, alhora, li han ensenyat a ell, a escola. Fa així:

Visca els tres Reis d’Orient,

que porten torrons a tota la gent;

una botifarra per a la meua mare,

un got de vi per al meu padrí,

un tros de pa per al meu germà

i un tall de coca per a la meua boca.

Joan hi practicava amb el llapis, quan encara no tenia 4 anys.

I encara que aquests tres personatges màgics ja deuen volar lluny de les nostres finestres (perquè, sí..., Ses Majestats vénen amb camell, però entren volant a les cases, que per això fan servir la màgia com els plau, i com la necessiten), jo, ara mateix, des de la tranquil·litat terrenal del meu escriptori, els demanaria, a Melcior, a Gaspar i a Baltasar, un gran i just desig: que en tot el temps que els queda per davant, als meus nebots, de seguir estudiant, i als qui encara vindran darrere, de cantar-li cançons, al Senyor Rei i al seu patge indispensable... Millor dit: que per sempre més els meus nebots, i tantes criatures com els meus nebots puguen ensenyar-se cançonetes que els desperten la màgia, en la seua llengua, i que les canten en la mateixa llengua dels seus avis, i dels avis dels seus avis. La mateixa en què, des que tinc ús de raó, abans d’obrir la porta del dormitori conjugal, en el moment en què als xiquets els va el cor a cent per hora, hem cantat, grans i menuts:

Senyor rei, jo estic ací:

la palla i les garrofes pa’l rossí

i la casca per a mi.

I ací, les pràctiques d’escriptura de Ferran,
amb la llengua fora, i esquerrà.

Sí, això vull, benvolguts Reis Mags: que pels segles dels segles continuem tenint escoletes, escoles, centres d’educació en general, a l’abast de tothom, lliures, plurals i progressistes, on ensenyen, als nostres xiquets, i als nostres joves, les cançons que canten ara els meus nebots, que són, poc dalt o baix, les que els meus avis van ensenyar als meus pares, i els pares dels meus avis els van ensenyar, a ells. I així enllà del temps, fins aquella nit màgica, com la d’anit mateix, en què una estrella va creuar el cel per indicar on hi ha una casa amb les finestres obertes per on deixar entrar un dels tres Reis, carregat d’il·lusions... i acompanyat, per descomptat, pel seu patge indispensable.

El rei Melcior, amb la companyia fidel del seu patge. No sabem ni com hi van arribar ni com se’n van anar, però allà hi eren, la nit del 5 al 6 de gener, puntuals, carregats de regals i, sobretot, d’il·lusions de les que no es paguen amb tots els diners del món.