SENYOR REI, JO ESTIC ACÍ

Per Maria Josep Escrivà

No sé a sant de què ens ha entrat darrerament un ataquet d’ortodòxia catòlica, apostòlica i romana i ens hem posicionat a favor o en contra de les últimes il·luminacions de qui se suposa que és la màxima autoritat en assumptes de fe cristiana en la Terra.

No parlem d’aquestes il·luminacions, 

encara que... ausades vida!

Carrer Major de Gandia. Desembre de 2012

He pogut observar que, entre les persones que visiten el pessebre que cada any fa ma mare a casa, la immensa majoria no sap diferenciar l’escena de l’Anunciació de l’Àngel als pastors, de l’Anunciació de l’Àngel a Josep. En aquest segon cas, s’hi anuncia la maternitat de Maria a qui ha de ser el pare –socialment parlant, que no biològicament– de Jesús. En el primer cas, l’àngel anuncia, als humans més humils, representats per uns pastors que passen la nit al ras, que ha nascut el fill de Déu. No pretenc fer amb això cap lliçó de teologia. Jo sóc la primera que m’he deixat alliçonar per l’experiència betlemística de ma mare, a l’hora de reconèixer cada escena i associar la representació icònica amb el significat bíblic, indiscutible i inalterable per a ella només pel fet que “així ha sigut tota la vida”.

Adoració dels Reis Mags a l’Infant Jesús.
El papa de Roma pot dir missa, si vol,
però el bou i la mula hi són. Com tota la vida!
 Foto: Eduard Vilamitjana  

Ara he constatat que molta gent s’ha entretingut, i fins i tot s’ha molestat, dilucidant si, a l’estable on va nàixer Jesús –redemptor de la humanitat, que no és missió anecdòtica–, hi havia o no hi havia bestiar. I les mateixes cabòries han derivat de l’origen andalús –que no és andalús, que és tartessi...– dels tres Reis Mags que arribaren a Betlem per adorar el Messies, i on sembla que hi ha molta simbologia teològica i poques dades reals històricament parlant. Però a qui hauria d’importar tot això, més que, en qualsevol cas, als propis teòlegs? La fe dels creients vertaders no se n’hauria de ressentir, per les revisions d’aquests detalls¸ i amb els no creients, no hi ha cas.

Els menuts de la casa, en el moment en què acaben de descobrir
que els Reis han vingut carregats.

Jo, anit, abans de sopar –que és el moment en què cada any arriben els Reis a cals meus pares–, vaig tornar a viure de prop la il·lusió dels més menuts de la família, i la il·lusió dels més grans, perquè gaudeixen amb la il·lusió dels menuts, i també la il·lusió dels qui, amb les caracteritzacions pertinents, aporten el toc escènic en aquell dormitori de llit conjugal que, en qüestió de minuts, apareix sepultat pels regals embolicats en papers multicolor. Val a dir que, damunt d’aquest llit conjugal, s’hi materialitzen totes les cartes que cada membre de la casa ha adreçat prèviament a SS. MM. els Reis. I mai no han fallat en la seua mampresa ingent, fins a l’actualitat.

Primera carta que Ferran, amb 3 anys, va escriure als seus
Reis Mags d’Orient. Desembre de 2011.

Els protagonistes de la casa, i de la nit, són, com en totes les cases on n’hi ha, els menuts. En el meu cas, els dos nebots, de quasi 6 anys, i de 4, respectivament, i la neboda de 13, que ja ha passat a ocupar un lloc –adjunt, però indispensable– entre aquells personatges que caracteritzen la màgica escena al dormitori conjugal.

Aquest any, el més menut, Ferran, m’ha ensenyat una cançoneta que, alhora, li han ensenyat a ell, a escola. Fa així:

Visca els tres Reis d’Orient,

que porten torrons a tota la gent;

una botifarra per a la meua mare,

un got de vi per al meu padrí,

un tros de pa per al meu germà

i un tall de coca per a la meua boca.

Joan hi practicava amb el llapis, quan encara no tenia 4 anys.

I encara que aquests tres personatges màgics ja deuen volar lluny de les nostres finestres (perquè, sí..., Ses Majestats vénen amb camell, però entren volant a les cases, que per això fan servir la màgia com els plau, i com la necessiten), jo, ara mateix, des de la tranquil·litat terrenal del meu escriptori, els demanaria, a Melcior, a Gaspar i a Baltasar, un gran i just desig: que en tot el temps que els queda per davant, als meus nebots, de seguir estudiant, i als qui encara vindran darrere, de cantar-li cançons, al Senyor Rei i al seu patge indispensable... Millor dit: que per sempre més els meus nebots, i tantes criatures com els meus nebots puguen ensenyar-se cançonetes que els desperten la màgia, en la seua llengua, i que les canten en la mateixa llengua dels seus avis, i dels avis dels seus avis. La mateixa en què, des que tinc ús de raó, abans d’obrir la porta del dormitori conjugal, en el moment en què als xiquets els va el cor a cent per hora, hem cantat, grans i menuts:

Senyor rei, jo estic ací:

la palla i les garrofes pa’l rossí

i la casca per a mi.

I ací, les pràctiques d’escriptura de Ferran,
amb la llengua fora, i esquerrà.

Sí, això vull, benvolguts Reis Mags: que pels segles dels segles continuem tenint escoletes, escoles, centres d’educació en general, a l’abast de tothom, lliures, plurals i progressistes, on ensenyen, als nostres xiquets, i als nostres joves, les cançons que canten ara els meus nebots, que són, poc dalt o baix, les que els meus avis van ensenyar als meus pares, i els pares dels meus avis els van ensenyar, a ells. I així enllà del temps, fins aquella nit màgica, com la d’anit mateix, en què una estrella va creuar el cel per indicar on hi ha una casa amb les finestres obertes per on deixar entrar un dels tres Reis, carregat d’il·lusions... i acompanyat, per descomptat, pel seu patge indispensable.

El rei Melcior, amb la companyia fidel del seu patge. No sabem ni com hi van arribar ni com se’n van anar, però allà hi eren, la nit del 5 al 6 de gener, puntuals, carregats de regals i, sobretot, d’il·lusions de les que no es paguen amb tots els diners del món.