SENYOR REI, JO ESTIC ACÍ

Per Maria Josep Escrivà

No sé a sant de què ens ha entrat darrerament un ataquet d’ortodòxia catòlica, apostòlica i romana i ens hem posicionat a favor o en contra de les últimes il·luminacions de qui se suposa que és la màxima autoritat en assumptes de fe cristiana en la Terra.

No parlem d’aquestes il·luminacions, 

encara que... ausades vida!

Carrer Major de Gandia. Desembre de 2012

He pogut observar que, entre les persones que visiten el pessebre que cada any fa ma mare a casa, la immensa majoria no sap diferenciar l’escena de l’Anunciació de l’Àngel als pastors, de l’Anunciació de l’Àngel a Josep. En aquest segon cas, s’hi anuncia la maternitat de Maria a qui ha de ser el pare –socialment parlant, que no biològicament– de Jesús. En el primer cas, l’àngel anuncia, als humans més humils, representats per uns pastors que passen la nit al ras, que ha nascut el fill de Déu. No pretenc fer amb això cap lliçó de teologia. Jo sóc la primera que m’he deixat alliçonar per l’experiència betlemística de ma mare, a l’hora de reconèixer cada escena i associar la representació icònica amb el significat bíblic, indiscutible i inalterable per a ella només pel fet que “així ha sigut tota la vida”.

Adoració dels Reis Mags a l’Infant Jesús.
El papa de Roma pot dir missa, si vol,
però el bou i la mula hi són. Com tota la vida!
 Foto: Eduard Vilamitjana  

Ara he constatat que molta gent s’ha entretingut, i fins i tot s’ha molestat, dilucidant si, a l’estable on va nàixer Jesús –redemptor de la humanitat, que no és missió anecdòtica–, hi havia o no hi havia bestiar. I les mateixes cabòries han derivat de l’origen andalús –que no és andalús, que és tartessi...– dels tres Reis Mags que arribaren a Betlem per adorar el Messies, i on sembla que hi ha molta simbologia teològica i poques dades reals històricament parlant. Però a qui hauria d’importar tot això, més que, en qualsevol cas, als propis teòlegs? La fe dels creients vertaders no se n’hauria de ressentir, per les revisions d’aquests detalls¸ i amb els no creients, no hi ha cas.

Els menuts de la casa, en el moment en què acaben de descobrir
que els Reis han vingut carregats.

Jo, anit, abans de sopar –que és el moment en què cada any arriben els Reis a cals meus pares–, vaig tornar a viure de prop la il·lusió dels més menuts de la família, i la il·lusió dels més grans, perquè gaudeixen amb la il·lusió dels menuts, i també la il·lusió dels qui, amb les caracteritzacions pertinents, aporten el toc escènic en aquell dormitori de llit conjugal que, en qüestió de minuts, apareix sepultat pels regals embolicats en papers multicolor. Val a dir que, damunt d’aquest llit conjugal, s’hi materialitzen totes les cartes que cada membre de la casa ha adreçat prèviament a SS. MM. els Reis. I mai no han fallat en la seua mampresa ingent, fins a l’actualitat.

Primera carta que Ferran, amb 3 anys, va escriure als seus
Reis Mags d’Orient. Desembre de 2011.

Els protagonistes de la casa, i de la nit, són, com en totes les cases on n’hi ha, els menuts. En el meu cas, els dos nebots, de quasi 6 anys, i de 4, respectivament, i la neboda de 13, que ja ha passat a ocupar un lloc –adjunt, però indispensable– entre aquells personatges que caracteritzen la màgica escena al dormitori conjugal.

Aquest any, el més menut, Ferran, m’ha ensenyat una cançoneta que, alhora, li han ensenyat a ell, a escola. Fa així:

Visca els tres Reis d’Orient,

que porten torrons a tota la gent;

una botifarra per a la meua mare,

un got de vi per al meu padrí,

un tros de pa per al meu germà

i un tall de coca per a la meua boca.

Joan hi practicava amb el llapis, quan encara no tenia 4 anys.

I encara que aquests tres personatges màgics ja deuen volar lluny de les nostres finestres (perquè, sí..., Ses Majestats vénen amb camell, però entren volant a les cases, que per això fan servir la màgia com els plau, i com la necessiten), jo, ara mateix, des de la tranquil·litat terrenal del meu escriptori, els demanaria, a Melcior, a Gaspar i a Baltasar, un gran i just desig: que en tot el temps que els queda per davant, als meus nebots, de seguir estudiant, i als qui encara vindran darrere, de cantar-li cançons, al Senyor Rei i al seu patge indispensable... Millor dit: que per sempre més els meus nebots, i tantes criatures com els meus nebots puguen ensenyar-se cançonetes que els desperten la màgia, en la seua llengua, i que les canten en la mateixa llengua dels seus avis, i dels avis dels seus avis. La mateixa en què, des que tinc ús de raó, abans d’obrir la porta del dormitori conjugal, en el moment en què als xiquets els va el cor a cent per hora, hem cantat, grans i menuts:

Senyor rei, jo estic ací:

la palla i les garrofes pa’l rossí

i la casca per a mi.

I ací, les pràctiques d’escriptura de Ferran,
amb la llengua fora, i esquerrà.

Sí, això vull, benvolguts Reis Mags: que pels segles dels segles continuem tenint escoletes, escoles, centres d’educació en general, a l’abast de tothom, lliures, plurals i progressistes, on ensenyen, als nostres xiquets, i als nostres joves, les cançons que canten ara els meus nebots, que són, poc dalt o baix, les que els meus avis van ensenyar als meus pares, i els pares dels meus avis els van ensenyar, a ells. I així enllà del temps, fins aquella nit màgica, com la d’anit mateix, en què una estrella va creuar el cel per indicar on hi ha una casa amb les finestres obertes per on deixar entrar un dels tres Reis, carregat d’il·lusions... i acompanyat, per descomptat, pel seu patge indispensable.

El rei Melcior, amb la companyia fidel del seu patge. No sabem ni com hi van arribar ni com se’n van anar, però allà hi eren, la nit del 5 al 6 de gener, puntuals, carregats de regals i, sobretot, d’il·lusions de les que no es paguen amb tots els diners del món.

JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà

Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer

“No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels passadissos i corredors o el lèmur [“fantasma d’un mort”] dels sofàs i de les moquetes, ans el seny de la comarca, el geni del país, l’ànima de la terra.” 

Joan Pellicer i Bataller, metge i etnobotànic.
Imatge extreta de levante-emv.com
Manuel Alcañiz (text i foto) li va dedicar un article molt bonic,
un any després de la seua mort.

Les paraules inicials són una mena de declaració de principis amb la qual Joan Pellicer (1947-2007) es posiciona des de la primera pàgina del 3r volum del seu Costumari botànic. Amb això exposa −i crec que alhora resol−, sense embuts, una de les contradiccions amb què convivia a l’hora de dur endavant la seua tasca botànica. No li agradava l’ambient acadèmic establert; preferia l’aire lliure als aires condicionats; un marge a una càtedra i, tot i reconèixer respectuosament el treball d’aquells erudits de qui s’havia nodrit, cercava i perseguia els coneixements que custodien els ancians nadius del territori que fou el seu principal camp d’estudi: les comarques del centre del País Valencià. Allò que aquest extraordinari metge i etnobotànic denominà −adoptant alhora el concepte del seu admirat Oriol de Bolòs− “territori diànic”, o Diània.

El dia 10 de juliol de 2012, Joan hauria fet 65 anys. N’han passat 5 des que ens va deixar físicament. Ens comptem entre les persones afortunades a qui va regalar estones del seu temps; entre les qui van compartir amb ell llargues i suculentes converses, i inoblidables passejades. Mai no li podrem compensar aquest privilegi. Ell tampoc no acceptaria cap compensació. No busquen, per tant, objectivitat en aquestes línies.

Riu Serpis baixant pel Racó del Duc, entre Vilallonga i l’Orxa. El protagonista d’un llibre de culte: De la Mariola a la mar. Foto: MjE, 2009

Joan Pellicer fou un humanista, un savi que esdevenia persona immensament fràgil si li mancava l’estima, si alguna vegada detectava que la seua feina o la seua persona eren menystingudes. Necessitava poc per a ser feliç, però allò que el feia feliç tenia per a ell un valor incalculable. Diria que aquest era l’eix de la seua vida: l’estima en totes les seues manifestacions; i aquest el lligam que l’unia al món, l’energia que absorbia i que propagava a partir de la manera que tenia d’entendre-la, aquesta estima, que era des del respecte absolut, des de la veneració a la llibertat, des d’una pregona enyorança, una autenticitat que, segons com, recordava les turbulentes passions dels romàntics.

En certa ocasió descendíem des del Montcabrer cap a Cocentaina, i vam passar pel costat d’uns xops vells que resistien a la vora de la senda, desgastats per totes les agressions imaginables, però amb troncs fornits encara. Aleshores Joan els va acariciar l’escorça recoberta amb una saludable crosta de líquens, i adreçant-se als arbres els va pregar: “doneu-me un poc de la vostra saviesa”. 

Relíquia d’allò que fou un ametler, falcat per evitar que s’ascle per l’extrem. Una prova d’intervenció humana en la natura que ha acabant modelant una obra d’art. La imatge està presa a la Serrella, en la tardor de 2010.

Mentre redacte aquest text es declara un incendi al Montcabrer i a altres zones de la serra Mariola. Segons tots els indicis, el foc ha estat provocat. Em puja a la gola aquella maledicció que entona Lluís Llach per uns altres motius assassins: “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies/ i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”, i una indigerible desolació de fatídica coincidència. Tire mà d’una de les demostracions de vitalisme desbordant amb què el propi Joan es refereix a aquella serra: 

“...hi ha coses, fets, esdeveniments o llocs que ens arriben tan caramulls d’estima i de bells records, tan densos de fascinació i de misteri que qualsevol intent de parlar-ne esdevé una autèntica gosadia que només amb tota la humilitat possible es pot portar a terme. A aquesta sort de llocs pertany la serra de Mariola, la de les innúmeres fonts, la de les mil i una flors, la de nom de gentil donzella.” 

i almenys així renove el convenciment que garantir el futur del nostre País significa lluitar per ell, contra tot i contra tots els qui ens el volen estrangular: perquè ho devem als qui ens han precedit, i als qui ens han ensenyat a estimar-lo incondicionalment i irrenunciablement.

Flor de penquera en un bancal del terme de Miramar,
on Pellicer va viure els últims anys de la seua vida.

“Les carxofes de tots aquests cards, florides o a punt de florir, collides la nit de Sant Joan, s’han fet servir tradicionalment a tall d’ordalies amatòries, per a fer averanys sentimentals o com un oracle d’enamorats, normalment de part de les fadrines, però també dels fadrins.” [Costumari botànic, 3]

Acadèmicament, Joan Pellicer era Doctor en Medicina i Cirurgia. Però la seua tasca més important, aquella cap a la qual va encaminar els seus interessos, el seu immens desig de saber, les seues il·limitades passions, i −molt important−, el seu potencial compilador i divulgatiu, tot això ho va focalitzar en l’aprofitament popular de les plantes del nostre entorn; allò que el diccionari encara es resisteix a incorporar dintre de la seua ortodòxia semàntica, l’etnobotànica: “estudi etnogràfic de la classificació o descripció dels recursos botànics que un grup humà troba al seu medi natural.” Ja saben a què em referisc, si mai l’havien vist en acció, amb un manollet d’alguna herba de muntanya, quan, asseguda a la porta de casa d’algun carrer de poble, hi havia una dona amb aspecte d’haver viscut molts anys, i moltes coses, i Joan se n’anava cara a ella: “com diria vostè que es diu esta planteta...?” Només si considerava que l’atzar li havia posat davant una “bona informadora”, tirava mà d’algun paper, i d’un bolígraf, i prenia notes, amb afany, com si li estigueren revelant la fórmula de l’elixir de llarga vida. Preguntava; deixava parlar; es girava de cara a qui en aquell moment l’acompanyava i exclamava “ho has sentit? és increïble...!”, aguditzant l’exclamació en la segona i. Va estar molt de temps resistint-se a utilitzar gravadora, perquè assegurava que la gent es retreia, si descobria l’artefacte.

Va publicar una dotzena de llibres, a banda de nombrosos articles, de les seues col·laboracions televisives, i d’infinites xarrades on va saber utilitzar el seu encís com a comunicador per a incentivar el respecte i l’admiració pel medi natural, cultural i humà que amb tanta passió acostava al seu auditori. En la seua sensibilitat convergia la ciència natural, l’admiració per la literatura (especialment per la poesia), per l’estètica feta art, per la mitologia i l’antropologia, i pels plaers humans, sempre que alimentaren, alhora, el cos i l’esperit. Tot ha acabat conformant una espècie de “cosmogonia pelliceriana”, si se’m permet l’expressió, indestriable de la seua aportació científica i del seu tarannà humà. Com aquella barreja olfactiva que desprenia sa casa, d’herbes de tota mena, de paper imprès assaonat pel temps, d’alguna menja cuita a foc lent, i de fum de tabac.

Per a repassar els títols que componen la biografia de Joan Pellicer, poden consultar l’article de comiat afectuós,  “Joan Pellicer, in memoriam” que Daniel Climent i Giner li va dedicar al número 72 de la revista Mètode, en la qual Pellicer va publicar una sèrie titulada “Botànica estimada”, entre els anys 2001-2004, que es pot revisar on line gràcies al bell saber fer de la gent que gestiona aquesta magnífica publicació de difusió de la investigació del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Amb la desaparició de Joan Pellicer, molta gent amb la qual havia practicat el bell costum −encara!− de la correspondència escrita, ens vam quedar sense l’últim −probablement−, escriptor de cartes, de les de paper i sobre i segells de col·leccionista. Aquest mitjà ens aproximava un home en la seua vessant íntima més reflexiva, la menys condicionada, i segurament també per això la més sincera. Bondats innates al marge, Pellicer fou molt crític amb un model de cultura acomodatícia que, segons ell, proliferava cada vegada més. Arremetia sense embuts contra la indiferència mediambiental de la majoria dels polítics, contra la degradació del nostre territori. Les seues cartes transmetien el seu caràcter enyorívol, de neoromàntic ferit pels atacs del progrés mal entès. Però sempre s’hi sobreposava una força corrosiva amb la qual atacava a dentellades, amb la llengua esmolada de qui la dominava a la perfecció, que no temia res ni ningú, sens dubte perquè era la d’una persona lliure.

“Treballe amb cor, però faig allò que puc [...] en un ambient social tan dòcil amb el mandarí de torn com hostil amb qualsevol despuntar d’idealisme. [...] El meu treball, amerat d’estima, sobre la cultura de la nostra flora, tant al barranc com a la biblioteca, al camp com a casa. El meu treball, que ara per a mi, més que mai, no té espera, el meu Hort de Diana, que tantes hores em furta i em regala, m’ocupa i em despreocupa; el meu calvari i tortura, tresor i ofrena més volguda.”

Dues imatges d’un tram que recorre els termes de Miramar, Bellreguard i Guardamar de la Safor, i que els respectius ajuntaments han tingut a bé batejar com a “Ruta de l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller”. Poden imaginar amb quin dels dos marges se sentiria més identificat Joan?

“Al circ de la serra de la Safor, dia per dia, li estan rosegant els arrimalls; als nostres nus platjars fa anys que s’han violat les dunes i les motes; i, ara, a les marjals de la comarca estan a punt de desaparèixer els nenúfars. I tot això pareix que no interessa ningú ni els polítics ni intel·lectuals, ni encara, que fort!, els artistes i poetes.”

Altres vegades, els seus escrits eren la pura expressió del seu amor infinit, d’un desig de fusió radical amb la terra:

“Ésser fidel a la sang de la terra que t’ha vist nàixer i estimar totes les seues antigues cultures com igualment genuïnes i enriquidores. Ésser fidel a la saba de la terra que t’ha vist créixer i estimar la seua mar i les seues muntanyes, els seus boscos i rius, capcers i avencs, valls i planes, com formant part del propi cos i de la pròpia ànima. Ésser només el batec d’aqueixa saba.”
 
Font de Baix, entre els termes d’Otos i Bèlgida, a la comarca de la vall d’Albaida.
Foto: MjE, estiu de 2012

Cap a mitjan de gener de 2007 va arribar la seua última carta. Estava escrita el dia 6 i hi incloïa la generosa esperança “Que les estreles et porten dia per dia del Novell Any ’07 tot allò que somniant desitges”. A la carta, de les poques que enviava manuscrites, hi havia una referència a aquella època de calmes, i una esborronadora i lúcida profecia que ja no vaig tenir temps de respondre-li, perquè va deixar d’existir només uns dies després:

“Som en el ple de les minves de gener. És l’hora de tallar les millors canyes per a plantar una barraca per viure damunt la terra nodrissa i una escala per a pujar al cel. I és temps també d’eixir a agafar eriçons de mar o garotes, garoïnes, bogamarins o olletes, els saborosos fruits dels rocs del coster posats al descobert per la marea baixa i les calmes benignes”.

Va deixar inèdita una tesi doctoral que havia llegit l’any 2005. S’hi referia com a l’Hort de Diana, i consta de milers de pàgines que contenen informació sobre 500 plantes. I va expressar per escrit, en un dels volums del Costumari, un designi que continua pendent d’acomplir-se, i que nosaltres voldríem recordar, en tribut a la tasca ingent de Joan Pellicer, i en justícia a la lliçó de vida i a la petja inesborrable que per sempre més custodiaran els seus camins i les seues muntanyes.

“Tot plegat demanaria un equip format per botànics, farmacòlegs, metges, etnògrafs, filòlegs, historiadors i estudiosos de la mitologia, coordinats per algun departament de la universitat [...], per tal que algun venturós jorn un tal equip d’investigadors, acoblat als volts de la primera càtedra d’Etnobotànica de la Universitat de València, existisca, amb fruitosos resultats, en aquesta privilegiada llenca del planeta Terra, en aquest país de la Mediterrània occidental que és pont entre Europa i Àfrica”. [2004]

 

“Bons viatges, estimats i pacients lectors! I que la Terra òmpliga d’un oratjol feliç les veles de la nau de les vostres vides i us procure una venturosa i fruitosa navegació per la verda mar de les Mil i Una Meravelles de Diània.” 

[Meravelles de Diània, 2002]

Capvespre des de la mar de Sotaia, antiga denominació amb què Joan es referia al seu poble de naixement, Bellreguard (la Safor).
Desembre de 2011. Foto: MjE

"Talls i retalls" és una sèrie de reportatges que recorden el programa La sonata de la pecata minuta, una experiència televisiva practicada per la gent de Burrera Comprimida entre els anys 2001 i 2003. Joan Pellicer en va protagonitzar com a convidat l'edició número 42, emesa en directe el 8 de març de 2002. En memòria d'aquella màgica entrevista, l'equip de Bucomsa ha dedicat a la memoria de Joan el capítol 5é de la referida sèrie.

Algunes imatges que componen el vídeo són casolanes i de poca qualitat, però ens donen una idea de l’altura humana i de la saviesa de Joan, que sabia transmetre com ningú les aures benignes de les seues bondats. Heus ací l'enllaç:

JOAN PELLICER. Les bondats d'un savi. (cliiic)

QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

Per Maria Josep Escrivà

Fa un temps vaig col·laborar amb Ràdio Gandia-Ser amb uns petits espais d’opinió setmanal. La primera d’aquestes col·laboracions va estar motivada per un titular dels que se solen sentir als noticiaris periòdicament, sobretot en aquelles temporades en què escasseja el material informatiu de primer ordre. Una locutora es referia al temps d’oci de les criatures durant les vacances d’estiu en termes de “trasbals” i de problemàtica familiar enfadosa. Això em va dur a retrocedir mentalment fins als meus anys d’escolar, quan els estius feien olor d’estiu, els bancals eren paradisos salvatges, i les basses, els parcs aquàtics de la meua generació. 

Una de les moltes séquies de la marjal de Gandia que, en aquest cas, desguassa a l’ullal de l’Estany, al paratge de l’alqueria del Duc.

Vaig tenir la impressió que aquella notícia rutinària d’un migdia de juliol comportava una evidència molt més transcendent: aquella locutora anunciava, en termes de quotidianitat, la fi del mite edènic de l’estiu. Just per als descendents dels qui, en altres temps, l’estiu havia sigut una etapa d’expansió incomparable a cap altre moment de l’any. Dos mesos llargs on només calia botar un marge per a descobrir meravelles insospitades. 

Una primera versió d’aquest text es va recollir al volum commemoratiu dels 75 anys de Ràdio Gandia (1933-2008), titulat La opinión en la ràdio, la qual cosa no puc més que agrair als responsables que, entre les aportacions dels altres 7 companys, van considerar oportú incloure-hi les meues, a pesar que foren estacionals. Així doncs, amb alguna variació: QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

He sentit dir a una escriptora valenciana que duem la infantesa amb nosaltres durant tota la vida, que, com cada una de les nostres edats, la infantesa se’ns va acumulant a dintre com un bagatge inesborrable, va transformant-se i transformant-nos, però ja no ens abandona mai.

Els estius de la meua infància foren humilment feliços. Vaig tindre una germana, un germà tardà, quatre amigues i cinc cosins. I dos espais d’aquells màgics perquè només existeixen mentre nosaltres existim de xiquets. El primer, cronològicament parlant, ocupava una zona que va ser trinxera de marjals entre la mar i les muntanyes, on el Grau s’acabava abans de la Devesa, d’on partia el camí vell de Cullera. Allí hi havia els meus avis paterns i sa casa, de les de corral i parra. I hi havia també un món meravellós on no faltava cap element de faula: una sèquia, la d’Ahuir, on ens endinsàvem a l’aventura d’atrapar animalons aquàtics; una sènia que feia molts anys que havia deixat de rodar, i que en els anys setanta extreia l’aigua amb un motor ronc que, quan es posava en marxa en aquelles vesprades ensopides d’estiu, volia dir que s’havia acabat la sesta; sendes foradades per uns escarabats que dèiem joanets −segurament perquè apareixien al voltant del solstici, a la poqueta nit−, i que acaçàvem al vol; i un camí de terra que travessava marenys d’hortalisses fins arribar als primers xalets de la platja, i pràcticament a la vora de la mar.

El nom del lloc, també de faula, és l’únic que queda d’aquell paradís del record: el Clot de la Mota. En el breu espai que ocupa la meua memòria immensa hi ha actualment un parc de jocs infantils i, tot al seu voltant, edificacions altes, anònimes, blocs de ciment, carrers asfaltats. I uns versos, a manera d’epitafi supervivent:

En un sospir a penes, fórem còmplices,

perquès d’un món enllà l’estiu de bat

a bat, enmig d’un clot antic de motes,

trinxera de la mar, on l’últim raig

de sol sempre fou verd.

L’altre espai edènic que forma part del bagatge de vivències venturoses es conserva encara, per sort, molt paregut a com fou en els primers anys d’adolescència. Els topònims, aquell altre patrimoni que cal preservar com a herència d’alt valor cultural, eren al nostre hàbitat, entre altres: el molí de Santa Maria, el camí Fondo del Grau, l’alqueria del Duc, el castell de Bairén, la bassa de Penya, el barranc de Sant Nicolau...

Al nostre riu mític, barranc de Sant Nicolau per a la resta d’humans,
hi pescàvem anguiles.

En aquells escenaris, les aventures expedicionàries deixaren pas a les reunions nocturnes amb els cosins, a les confidències íntimes, a tot el que es feia més important des del moment en què es contava.

Hi havia les basses, les sèquies, sempre al nostre abast, l’olor humida de molla de caragol, tot el dia enganxada als cossos; la clandestinitat dels canyars, la música nocturna dels grills, els punts fosforescents dels cuquets de llum. La vida dels estius fou rotundament exterior, lliure, infatigable, compartida i −ara ho sé−, la que em va aportar experiències indelebles, d’aquelles que, una vegada s’han acabat en el món real, passen a formar part del mite: com les cases quan es reformen; com les persones que desapareixen i de sobte habiten una altra dimensió; com les nits que s’enllacen una amb l’altra i que, encara, si m’hi concentre amb força, continuen murmurant-me secrets intransferibles.

L’Ullal per excel·lència. Un lloc estimadíssim, en l’entorn
de l’alqueria del Duc. A segons quines hores,
encara s’hi respira un silenci litúrgic. Com de pou.

Actualment, sembla que les vacances escolars s’han convertit en un problema greu per als pares i les mares que, absorbits per la seua vida laboral, no saben com ocupar l’oci estival dels fills. Fixem-nos que això d’ocupar l’oci dels menuts, dut a l’extrem, ens pot conduir a dissenyar les vivències d’un temps de descobertes de primera magnitud, i a suplir, amb els requeriments dels adults, allò que haurien de ser experiències exclusives de xiquets. Les coses han canviat, d’acord. Però potser, entre les tasques programades dels nostres fills, hauríem de concedir-los l’oportunitat de reservar-se una parcel·la on poder generar lliurement el seu patrimoni del record, el que els haurà d’acompanyar per sempre. Aquell “bagatge inesborrable” de la infantesa, on els adults només hauríem de jugar un paper: el de fer-lo possible.

El sol continua ponent-se, cada juliol d’estiu,
a la vora del Mondúver i del castell de Bairén.
Això no ha canviat, a pesar que s’han fet grans
els ulls que ara ho miren.