PATA, PETA, PITA, POTA I PU... TA!

EL GLOSSARI DE BUCOMSA

GLOSSES DE CRISI

3a entrega

La situació d’inferioritat, en tots els àmbits, del valencià respecte del castellà, almenys en els 300 últims anys (que es diu molt prompte!) ha provocat la interferència, en la nostra fraseologia popular, de castellanismes, més o menys assumits i/o més o menys simpàtics. Fins i tot, moltes vegades, s’utilitzen mots que són correctes, però aplicats d’una manera incorrecta. Ex.: “rentable” (“que es pot rentar”) en comptes de rendible (“que rendeix”, cast. rentable) o “cana” (“antiga mesura de longitud”) per “cabell blanc” (cast. cana). També és freqüent l’aplicació incorrecta del gènere, normalment per confusió entre la paraula castellana i la valenciana. Ex.: la corrent (incorrecte) ha de ser “el corrent”; la costum és, correctament, “el costum”; la senyal és, correctament, “el senyal”; un aroma: “una aroma”, correctament; de la mateixa manera que “la calor”, i no el calor; i “la resta”, i no el resto.

En aquesta 3a entrega del glossari que ací els presentem, apareixen algunes referències amb vicis, castellanismes i europeismes europèdics de l’estil que acabem de comentar, però nosaltres tractarem d’explicar-les amb el rigor que ens caracteritza. I començarem amb unes expressions que fan referència al pato (ja sabem que, correctament, caldria dir “ànec”); com que la referència femenina del pato és la pata, la cosa s’embruta més encara pel costum de dir pata a la pota (ignorem si d’aquest poti-poti de patos, pates i potes deriva l’origen etimològic del paté, o si la patologia és la ciència que estudia la vida dels ànecs):

FICAR LA PATA. (De manera ortodoxa, caldria dir “Ficar la pota”. Per tant, qui fica la pata està ficant la pota). Decidir, actuar o intervenir en alguna cosa de manera ridícula, errònia, dolenta i/o desproporcionada (ex.: Donya Lola, la consellera de cultura, va ficar la pota quan va dir que el Tirant lo Blanch l’havia escrit Ausiàs March). Habitual en mandataris mediocres i en bufanúvols donats a fer el ridícul.

TINDRE MALA PATA. Castellanisme emprat per a referir persones insolents i/o amb poca gràcia, siguen o no siguen salvapàtries. També s’usa per a expressar situacions de desgràcia o de mala sort (ex.: Batiste ha tingut mala pata: ha perdut un dècim de loteria que havia eixit premiat).

PAGAR EL PATO. Pagar les conseqüències d’alguna maldat, pública o privada, on els principals responsables s’han llevat el mort de damunt (ex.: Uns constructors van fer un préstec per a construir un camp de golf, i Batiste va eixir de finança. L’empresa ha petat, els constructors han desaparegut i el banc ha embargat els béns de Batiste). Ignorem què collons pinta un pato en aquesta classe de malifetes, però nosaltres no estem ací per a qüestionar la saviesa popular, sinó per a explicar-la.

ESTIRAR LA PATA. (Igualment, caldria dir “pota” en lloc de pata). Forma bròfega i poc respectuosa de referir la mort d’algú (ací no posarem exemples. No volem ferir la dignitat de la mort de Batiste).

Castellanisme fotogràfic.

Es podria fer un joc divertit combinant, individualment, cadascuna de les cinc lletres vocals situades després de la P i abans de -TA. Miren, miren:

PATA. Forma incorrecta de referir l’ànega i la pota.

PETA. 3a persona del present d’indicatiu del verb petar. L’esmentat verb s’usa per indicar l’acció d’expel·lir una ventositat sonora (ex: Batiste es va menjar tres plats de faves al convit de l’ajuntament i va passar la nit petant); i també, per referir qualsevol trencament o final desagradable (ex.: Entre retalls i reformes, l’atur i la prima de risc, al final açò petarà de mala manera).

PITA. Forma castellana de referir la 3a persona del present d'indicatiu del verb xiular (ex: Donya Esperanza volia suprimir la final de la Copa del Rei per tal d’evitar la pitada a l’himne d’Espanya). Cal aclarir que donya Esperanza pita per davant i peta per darrere, però no sol xiular pels costats.

POTA. Forma correcta de referir la pata (que no el pato).

PUTA. Paraulota multiusos que s’utilitza, normalment, per a insultar (ací tampoc no posarem exemples, per tal de no ferir la susceptibilitat de les dones prostitutes ni dels homes prostituts).

En les converses populars sobre la crisi solen aparèixer mots que inclouen en la seua construcció les síl·labes PU i TA (disputa, imputat, reputat, diputat, diputada...), però això és pura casualitat i, per tant, ací Batiste tampoc no té res a fotre. Sí que existeixen, però, altres referències que es deriven de l’argot putenc, les quals, a banda de ser molt tradicionals, no contenen castellanismes:

PUTEJAR. Fotre algú amb alguna actitud i/o decisió. Fer ús (o abús) del poder per a imposar obligacions o normes que perjudiquen a tercers (normalment, els putejadors mai no es putegen ells mateixos; sempre foten altres persones).

SER DE PUTA MARE. Dita que s’utilitza habitualment per a lloar alguna persona, animal o cosa (ex.: Batiste deia que l’alcalde del seu poble era de puta mare perquè li havia concedit una subvenció).  

SER UN FILL DE PUTA. Insult que s’utilitza habitualment per a menysprear alguna persona, animal o cosa (ex: Batiste ara diu que l’alcalde del seu poble és un fill de puta perquè li ha retirat la subvenció que li va concedir). Nosaltres pensem que últimament Batiste no llepava prou (per aquest motiu li van retirar la subvenció), però això ja no és de la nostra incumbència.

Segurament han observat que les dues últimes referències diuen la mateixa cosa, però tenen un significat invertit. Sóc conscient que això és una incongruència, però nosaltres no hem inventat la saviesa popular. Què volen que hi fem?

Africanisme il·lustrat.
Recollons, Rafelet!

“Prima” és una paraula molt antiga i coneguda, però per culpa dels seus dèbils continguts i de la seua poca gràcia poètica no comptava entre les preferències dels més pulcres escriptors ni dels més acalorats fraseològics populars (populars del poble, que no populars del PP). Els castellans l’usen per a referir la cosina; nosaltres, per a dir que una xicota no és grossa; i ambdós, com a indicatius de caire econòmic (ex: La prima d’assegurança). Amb l’arribada de la “prima de risc” (coneguda també com “de rescat”), el mot en qüestió ara lidera les converses col·loquials que tracten la crisi. Anem de seguida a glossar-la, però abans volem referir altres “primes” que també formen part de l’argot crisístic:

FER EL PRIMO. Deixar-se enganyar o putejar amb facilitat. Consentir ser atropellat i/o ningunejat pels sabuts i els profitosos (ex.: Batiste ha fet el primo: es va apuntar al partit per a ser cosa, però només l’avisen quan cal apegar cartells, i a les llistes sempre el posen de reserva). Habitual en lleponets i en bufanúvols pobres d'esperit. Un primo és com un imbècil, però en versió més bleda encara.

SER UNA PRIMA DONNA. Interpretar el paper principal d’una òpera. Ací Batiste no pinta fava, perquè ni és dona, ni és prima ni sap cantar. Paradoxalment, la Sra. Montserrat Caballé és una prima donna (no està massa prima, però és una primor cantada).

LA PRIMA DE RISC. És una espècie d’indicador que marca la rendibilitat que exigeixen els inversors en un país per a comprar el seu deute sobirà (la definició és més llarga i més complexa, però ara mateix no tinc prou burrera per a explicar-la i, a més, no sé qui són els inversors ni quan collons es considera que un deute és sobirà). La prima en qüestió va prendre força en l’argot col·loquial fa més o menys un any, poc després que, a l’infeliç de Zapatero, li explotara la bambolla a les mans. Llavors estava malament la cosa, però ara està molt pitjor. Don Mariano, primer donava la culpa a l’esmentat infeliç, posteriorment a l’herència rebuda, i ara, després d’un fotimer de reformes i retalls, un préstec de cent mil milions d’euros que ens ha venut com un èxit seu, i unes eleccions a Grècia on han guanyat els europèdics, diu que, la culpa, la tenen els especuladors dels mercats, als quals no els interessa que baixe la prima, per tal de cobrar més interessos del nostre endeutament “sobirà”. Veuen com els burros sí que volen?

Hui m’abelleix acabar recordant una vegada que, amb intenció de donar un toc d’humor a les singularitats de la nostra parla quotidiana, vaig traduir El romance de la pena negra, de García Lorca. Com que el nostre plural de “pena” és “penes”, i la gent sol denominar el penis amb la paraula castellana pene, apareixien versets que parlaven de “penes negres i grans” (“No t’acostes a la mar/ que de penes negres brollen”), motiu pel qual vaig ser acusat d’obscé per algú que, en un acte oficial, havia confós el Penó de la Conquesta amb la senyera estelada. Pel que es veu, aquell bon senyor pensava que “penó” és la traducció literal de peñón, i no sabia, ni que el ridícul i la ignorància van moltes vegades agafadets de la maneta, ni que jo sóc un humil servidor de ningú, que només clava claus per la cabota quan les cabotes (de clau) s’acaben en punta.

Au!