...

............................................................................

divendres, 22 de novembre del 2013

A PLUJA TEATRE, EN ELS SEUS 40 ANYS D'EXISTÈNCIA


Per Maria Josep Escrivà

El CEIC Alfons el Vell convoca el XVII Homenatge a la Paraula. Tindrà lloc dissabte 23, a les 19.30 hores, al Teatre Serrano de Gandia. Aquesta vegada, 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, per tal de celebrar i aplaudir —si és possible fins a la catarsi col·lectiva— els mateixos anys com fa que la companyia de teatre, independent i saforenca, es va estrenar damunt d'un escenari. La primera obra representada com a Pluja fou El supercaminal, i érem a principis dels anys 70.

Pluja Teatre, amb els cinc membres fundacionals.
D'esquerra a dreta: Miquel Ribes, Ximo Vidal, Joan Muñoz,
Maria Josep Gonga (Gongui), Josep E. Gonga.
Per saber-ne més, de la companyia (historial, recorregut gràfic, reconeixements, projectes...),
podeu consultar la seua pàgina web ací.

Pluja Teatre no viu els millors dies de la seua història. Això ja ho sabem. No és ara el moment, ni aquest el lloc més oportú, per a descriure'n la situació, ni menys encara per a analitzar-ne el cúmul de factors que l'han propiciada. Tanmateix, no puc estar-me de recomanar l'article que fa unes setmanes va publicar Esperança Costa al "Quadern" d'El País, on en parlava de manera clara i encertadíssima. Sí que n'extraem un paràgraf, bastant il·lustratiu. Es titula, significativament, "Adéu a la fàbrica de somnis":


"Es ven teatre sencer. L’edifici, els equips, el mobiliari, l’atrezzo…, tot. La companyia Pluja Teatre de Gandia ha tancat el Teatre del Raval, la primera sala privada creada en terres valencianes per al públic infantil i per la qual han passat, des que es va obrir l’any 1995, més de 400.000 espectadors, la majoria alumnes de les escoles i instituts de les comarques centrals valencianes."

El País, 23 d'octubre de 2013


Des de l'anunci de la venda del Teatre del Raval, algunes veus (auto)crítiques s'han plantejat (i ens hem plantejat) si la ciutadania, o almenys aquella gent que ens declarem seguidors incondicionals de Pluja, hi hem estat a l'alçada, i si els hem defensat amb la contundència que pertocava. Personalment crec que no, que, com en tants altres assumptes, no hem sabut trobar la manera de reclamar col·lectivament allò que ja hauria de formar part del patrimoni cultural d'una comarca, d'un país. Una companyia de teatre, pionera en tantes coses, que hauria de veure's com un luxe; que n'hauríem de saber i voler presumir allà on fóra. Polítics en primer lloc. Però no. El compromís, el caràcter inconformista, lliure i contestatari dels Pluja sempre ha destorbat els culs assossegats a les seues butaques, per fer-hi —si se'm permet— un símil d'ambientació teatrera.


Portada d'Antoni Durà que il·lustra el llibre de la col·lecció "Homenatge a la Paraula" que edita anualment el CEIC Alfons el Vell. Com és tradicional, aquest volum commemoratiu es reparteix de manera gratuïta a les persones que assisteixen a l'acte.

Tot i així, hem volgut que l'Homenatge a la Paraula d'enguany siga, fonamentalment, una festa. I que els motius de satisfacció, i les ganes de demostrar agraïment i afectes col·lectius suren per damunt de qualsevol núvol tèrbol. Per això vam decidir que havíem de titular l'espectacle amb què s'homenatjarà els Pluja d'alguna manera que expressara la tenacitat, la constància, la fertilitat que simbolitza el nom del grup. I també el suport irreductible dels qui, a partir d'algun moment d'aquella quarantena pluvial, ens considerem afectats per la influència benèfica de la seua saó: Entre sol i tempestes...: que no pare la pluja! El coordinador de la part escènica de l'Homenatge és Ignasi Moreno, i consta de tres esquetxos representats per Aiguamar Teatre (Carlos Flores, Mariano Lloret i Sergi Bono); Juja —Jano i Joan—, Amparo Oltra, Nacho Ruipérez i Ruth Palonés; Lletraferits & Comediants (José Luis Martí —Fino—, Marisaro Martí, Eva Pellicer Morant, Anna Ballester, Jesús Garcia, Joan Lluís Banyuls, Mariano Velázquez, i Lluís Moncho).

I pel que fa a la part literària de l'Homenatge a la Paraula, vull aportar ací el text que he redactat com a petita introducció al volum 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, editat pel CEIC Alfons el Vell per a l'ocasió. M'agradaria que es considerara com el meu agraïment a una companyia de gent intrèpida que ha dedicat la seua vida al teatre i que, després de tot, sospite que no se n'han penedit en cap moment.

Façana del teatre Serrano de Gandia, on dissabte 23 se celebrarà
 el XVII Homenatge a la Paraula. Pluja en gestionà la programació
durant alguns anys. Ara ja no. Foto: Pere Millet

"DEMÀ FAREM..." VÉS A SABER! ARA ÉS MOMENT DE CELEBRACIÓ I DE GRATITUD

La gent de la meua generació (del 68) teníem quatre o cinc anys quan Pluja començava a fer teatre.
 

He de reconèixer que sent una debilitat especial per la paraula "pluja", i per la idea de vitalitat, de fertilitat, de saó i de neteja que significa i simbolitza. Perquè s’hi uneixen una quotidianitat assumida i la natura imprescindible, irrenunciable, connatural a la mateixa paraula. Curiosament, és una de les que més em va costar d’aprendre a escriure: que si t o no t davant de la j. I per això també, una d’aquelles paraules trampolí que em fa saltar fins als anys iniciàtics d’aprenentatge de la llengua: 

—Mestre: "pluja" s’escriu amb t o sense t?


Manolo Boix va col·laborar amb Pluja Teatre dissenyant escenografies i cartells des dels inicis de la companyia. Sang i ceba s'estrenà l'any 1977.

Fins que un d’aquells primers mestres bons, que no era mestre de valencià, perquè aleshores no hi havia encara mestres de valencià, però que estava ben al dia de les inquietuds culturals de la Safor en aquells primeríssims anys 80, em va dir:

—"Platja" és amb t, encara que en alguns senyals la lleven; i "pluja" s’escriu com el nom de Pluja Teatre: sense t!


Aleshores recorde que hi vaig pensar: "i qui deu ser aquesta gent de teatre que és capaç de decidir com s’ha d’escriure una paraula?". Pluja Teatre: sense t davant de la j. A pesar que, en els primers anys, fins i tot els plugeros vacil·laven, a l’hora d’escriure’s el propi nom. I és que, al principi, tot vacil·lava... I ara... Ara també, però amb 40 anys més als muscles, d’insistència professional i de generositat envers una societat, aquesta de 40 anys després, que ha sigut la beneficiària directa de la saó que ha anat fent aquesta pluja imprescindible. Només ens queda un dubte: i els polítics? Els polítics, siguen del color que siguen, hi han estat a l’altura? Han sigut i són conscients de l’aportació, de la fertilitat que la pluja dels Pluja ha significat per al patrimoni cultural de la comarca, per a la vitalitat del teatre valencià, per a la salubritat de tants i tants grups amateurs com han germinat als nostres pobles durant, després, i gràcies als 40 anys de ploguda incessant? Algú ha plogut amb més trellat, en aquest país de pluges tantes vegades destarotades, que els nostres Pluja Teatre?


Amparo Martínez, representant el paper de Bettia
a Domina dominante. 1989.

L’any 1989 els vaig veure actuar per primera vegada, allà dalt del seu hàbitat natural, que és un escenari de teatre. Fou a Bellreguard, i hi representaven Domina dominante. Mai hi havia tornat a pensar. I tanmateix, treballant en el procés d’edició d’aquest llibre, em va saltar a la vista el títol de la col·laboració d’Amparo Martínez —la Bettia de l’obra: oooohhh!—: "Avui farem comèdia, demà...". I des d’aquell moment, jo no sé des de quin raconet on dormen les emocions immortals, em va vindre al cap una cançó que sonava a Domina dominante, amb música incorporada i tot que —supose— no se’n deu anar massa de la que sonava aquella vesprada a Bellreguard: "Avui farem comèdia, demà farem tragèdia...; naní-naní-nanino, naní-naní-nanino...".

Així és que, amics, amigues:

Tant si sou conscients com si no; tant si la vostra voluntat hi actua a favor o en contra; tant si les vostres idees, les vostres experiències vitals, el vostre estil de vida i —encara hi diria més—, tant si la vostra tirada ideològica o la vostra tendència de pensament es decanta per ser procliu a la pluja o per avorrir-la com si fóra una maledicció del cel...: no us en refieu. La pluja va amb nosaltres, desperta o adormida, manifesta o latent, inevitable, indefugible, com un gen, com una proteïna o com un virus. I sempre, sempre, i per fortuna, ens acaba plovent al damunt.

Ara, anem a fer comèdia; demà...: vés a saber!



ADDENDA (23 de desembre de 2013)

A la pàgina web del CEIC Alfons el Vell  s'ha publicat un reportatge on es deixa constància del transcurs de l'Homenatge, alguns enllaços interessants relacionats, i on hi ha un ampli reportatge fotogràfic de Pere Millet. Si us ve de gust, es pot consultar clicant ací


ADDENDA (21 de juliol de 2014). Des d'ací podeu accedir al vídeo promocional de l'audiovisual que el CEIC Alfons el Vell ha editat a partir de l'espectacle teatral.
 

dimecres, 20 de novembre del 2013

DESPRÉS DE LA CALMA ARRIBA LA TEMPESTA. 3r aniversari del Burribloc

El passat dia 10 de novembre, mentre els caporals de la panda que ens malgoverna maquinaven l'assassinat de RTVV; mentre les ànimes madrilenyes patien les bafades fètides de les pestilències escampades pels carrers; mentre el mentidor Mariano mirava el final del túnel, Doloretes la de Cospedal feia el ridícul, Wert desvariava, Montoro comptava amb els dits... i la resta de la banda de l'empastre entonava desafinada totes les notes de la mediocritat..., aquest modest Burribloc acomplia el tercer aniversari del seu naixement. 

Tarja d'autofelicitació, ideada amb la mateixa filosofia que utilitzen els de la banda de l'empastre per a fer el ridícul amb diners de tots.

Per tant, la tal tarja ha estat dissenyada per algú que no sap dissenyar i muntada per un altre que no té ni punyetera idea de muntar targes.
Al cap i a la fi, parodiar les realitats, per tristes que siguen, és una de les metes que es va proposar el Burribloc de Bucomsa, ara fa tres anys.
En principi vam patir un ataquet d'austeritat i no pensàvem festejar amb alegries tan simpàtica efemèride. Però en sentir els de la panda proclamar el final de la crisi sense que a ningú li cresquera el nas..., i en veure l'ofrenaglòries de Camps posant a prova els seus desequilibris, jugant a l'amagatall i burlant-se novament de la música i dels tocadors amb total impunitat, hem pensat que nosaltres també tenim dret a tirar el burro per la finestra i, per això, hem programat una setmana d'activitats de tot tipus per a celebrar tan important esdeveniment.

Amb el vers: "...i, ...tornaran les obscures oronelles"
(boluferiana bíblica —La Bíblia en vers—) anunciàrem
l'arribada d'aquest aniversari. Per això, l'amiga
Pepa Pons ens va felicitar dedicant-nos un vol sencer
d'oronelles. La tarja va dirigida a Maria Josep i a mi
("mi" sóc jo). Però s'entén que els destinataris de la tal
gentilesa som tots els components del Burribloc. 


Cucanyes silvestres, gamberrades pedestres, acrobàcies municipals, revetles diürnes, carreres de concejals, tornejos medievals (corruptes i estafadors contra lladres i saquejadors), floritures canines... són algunes de les activitats que componen l'extensa programació que hem preparat, on destaca l'eclipsi solar que celebrarem el dia 21, a les 4 de la matinada (advertim als fumadors que durant l'eclipsi no es podrà fumar). En programa de mà anunciarem els horaris i els llocs on se celebrarà cada celebració, així com les degustacions gastronòmiques que tindran lloc els dies de mercat negre (algú pensarà que tot açò sembla una mica exagerat, però on hi cap un aeroport sense avions pot cabre qualsevol cosa... no troben?). Heus a continuació el menú que degustarem el Dia de la Independència:

- Crepuscles de verdolaga amb espècies pelegrines
- Violències marines amb fulles de pessiganya
- Popurri vernacle amb esguits de llàgrima viva
- Putxero remugó:

              a)  Arròs llibertari amb caldo simpàtic
              b)  Penques de la capa alta
              c)  Amanida de cigrons botinflats
              d   Creïlles vergonyoses. Cansalada a l'infern
              e)  Pilotes benintencionades amb col matutina
              f)   Polvorí de carn alegre amb pessics de substàncies inintel·ligibles

- Massacre de dolços intel·ligents amb confitures bíbliques
- Cafeïna airejada. Licors de confeti 

- Begudes refrescants i carta de vins intrèpids

El Burribloc de Bucomsa és una espècie de hòlding rebordonit que alberga els dominis internautes següents:

BURRERA COMPRIMIDA SA (el Burribloc). És el travesser d'on pengen tots els compartiments del grup. Custodia les 170 entrades que han escrit, principalment, Salvador Bolufer amb la seua ploma salvatge i Maria Josep Escrivà amb la seua gramàtica potent. Des de la pàgina principal es pot accedir a tots els arxius i enllaços de la burricausa. 

La primera capçalera del Burribloc. Modèstia pura, no troben?
PASSA LA VIDA (el Pulcribloc)Bloc iniciat el gener de 2013. Espai que administra i alimenta Maria Josep Escrivà (la Dama del Grau). Els arxius d'aquest compartiment compten ja amb 34 potentíssimes publicacions, i el seu nombre de seguidors i visitants s'incrementa cada dia. Ací només hi caben pulcrituds escrites (per això és un pulcribloc). 


EL REBOST DE BUCOMSA. Bloc complementari al servei del grup. Ací s'ubiquen una sèrie de publicacions de característiques molt concretes, i s'ordenen diversos materials informatius i curiositats concernents a la història de la nostra Burrera Comprimida (58 publicacions). S'emplacen també alguns continguts importants, com ara el BURRÍNDEX (Índex del Burribloc) i la CARTELLERA AMIGA


EL CORRAL DE BUCOMSA (El racó del fumador). Espai que fou creat quan va eixir la darrera llei antitabac. Com que dins del Burribloc estava prohibit fumar, vam crear aquest corral a l'aire lliure per tal que els nostres visitants pogueren fumar sense violar la llei. Actualment aquest bloc té poca activitat, però estem preparant una estratègia encaminada a reactivar aquest entranyable lloc.



ESTELLÉS EN SOLFA (el Solfabloc de Bucomsa). Ací roman tota la informació sobre el llibre-disc homònim d'aquest raconet virtual, on estan implicats alguns dels components de la nostra Burrera Comprimida. És un bloc per a majories silencioses; el més jove de tota la quadrilla. 



EL BURRIGRUP. Nom familiar del grup de Facebook denominat oficialment BURRERA COMPRIMIDA, el qual utilitzem per a divulgar les burricoses, i també per a compartir burreres escrites amb alguns dels més de 600 components d'aquesta virtualitat col·lectiva. 




Si sumem els comptadors de les cinc ubicacions blocaires (del Burrigrup no tenim estadístiques), el nombre total de visites que hem rebut (des de tots els raconets del món) supera les 60.000 (són 30.000 més que l'any passat per ara; justetament el doble); la incorporació del Pulcribloc hi ha influït bastant, i la nostra voluntat d'agradar, a més de les noves complicitats amigues que ens ha regalat la vida, hi han fet la resta.

L'any passat acomiadàvem la celebració escrita del 2n aniversari arremetent contra el principal perill que amenaça qualsevol mitjà on es respire cultura i llibertat d'expressió: els de la banda de l'empastre. Però enguany acabarem l'entradeta repartint alegries burribloqueres. Ara és festa al Burribloc; després serà un altre dia. 

Ja ho diu el refrany: "Després de la calma, arriba la tempesta!"

Així doncs: "Senyor pirotècnic... pot començar la mascletà!!"





dijous, 7 de novembre del 2013

ACÍ, PEGANT UN PARELL DE COCES

Estava rumiant una entradeta alegre per a publicar-la al present burribloc, quan vaig rebre la notícia sobre la sentència judicial en contra de l'ERO que havia promogut RTVV. Unes hores després, eixa espècie de Junta de l'escala que ha portat els valencians a la ruïna anunciava l'immediat tancament de l'ens públic que ells mateixos havien destrossat de manera irresponsable (i presumptament delictiva). Vaig pensar que aquest assumpte ocuparia l'interés de la xarxa, almenys durant dos o tres dies, i per això vaig decidir posposar per a una millor ocasió l'articlet tan innocent que havia començat a escriure.

Amb l'única intenció de dir la meua, vaig estar a punt de penjar al facebook algun comentari més o menys ocurrent sobre l'assumpte, però em notava amb ganes de pegar un parell de coces gramatical, i per a portar a cap tan lletroequina pràctica resulten més còmodes i menys volàtils les pàgines d'aquesta burricosa virtual (i així, al mateix temps puc nodrir el meu repertori de literatures burrisalvatges que últimament tinc una mica abandonat).


Heus-lo ací, mudat com un margalló. Va començar encenent una llumeta d'esperança, i ha acabat assumint els empastres del seu antecessor, l'ofrenaglòries Francisco Camps. N'Alberto Fabra. Un autèntic bleda.

És possible que de la meua ploma cabrejada isquen malsonàncies cruels que no facen cap gràcia als irresponsables que s'hi senten al·ludits, però, per ètica personal, evitaré expressions vexatòries o insults que puguen atemptar contra l'honor o la intimitat dels destinataris (eixe no ha sigut mai el meu estil); la meua animadversió contra els ineptes, els llepons, els mediocres o els bufanúvols (entre altres) se centra només en les seues actituds públiques i en la seua vergonyosa manera d'exercir els càrrecs que ostenten o han ostentat. Les seues vides privades no m'interessen per a res (per mi poden anar-se'n al Cel sense passar pel purgatori), però en aquests moments considere que tinc el dret i el deure de prestar ajuda al clamor popular que demana fer fora les tribus responsables del caos que estem suportant, amb el convenciment clar que, en mans d'aquesta gent, qualsevol invent d'estructura democràtica acaba convertint-se en una merda punxada en un pal de galliner (parle principalment de la fauna pepera, però també d'altres fòssils bipartidistes, entestats a donar febra fins que la mort els separe de la vida).


Don José Ciscar, vicepresident d'aquesta espècie de Junta de l'escala, roman ací revestit d'austeritat. És l'encarregat de transmetre al populatxo les bravates del consell, i ja va advertir que, si el jutge 
tombava l'ERO, ells tombarien Canal 9. 

Don José va fer també de mamporrer contra l'organització de la Via Catalana cap a la Independència que pretenia ocupar uns metres del País Valencià; i a mi em va venir al cap quan l'esmentat vicepresident va accedir a l'alcaldia teuladina liderant un grup que pretenia independitzar Moraira de Teulada (a saber amb quines intencions). El sr. Ciscar fou, per tant, un alcalde independentista, abans de ser un vicepresident dependentista.

Ells tenien claríssim que l'ERO que s'havien inventat era una martingala al més pur estil Pepe Gotera i Otílio; per això, el teuladí Ciscar (vicepresident del conciliàbul) havia anunciat en repetides ocasions que si el jutge tombava l'ERO ells tombarien RTVV, i continuarien així la seua eterna política de burlar totes les sentències judicials que es dicten en contra de les seues maquinacions maquiavèl·liques o els seus abusos de poder (podria enumerar-ne un fotimer, però com que açò és només un simple parell de coces, m'estalviaré la faenata). Ja tenien en marxa un procés de privatització de l'ens, però sembla que els havia eixit algun tir per la culata, perquè la nova direcció estava entestada a donar una mica de canxa a les veus discrepants, i el sr. Maluenda ja s'havia pres una altra pastilleta per als nervis (l'esmentat personatge és un dels bufanúvols que porta més de 30 anys pasturant com a diputat del parlament valencià, sense que haja acreditat mai cap mèrit per a ser-ho. El tal don Rafael és molt donat a mostrar les seues incapacitats i a fer el ridícul de manera permanent, i es va prendre una pastilleta quan va veure quadribarrades sense blau exposades a l'edifici de les Corts). Per això hi ha qui diu que la sentència del jutge els ha vingut bé per a espolsar-se el problema de damunt, malgrat que l'empresa que havia assumit el repte no està massa conforme amb aquest tancament i és ben probable que demane danys i perjudicis... Ara que, on ja es deuen 1.300 milions d'euros..., què més dóna fer el caldo una mica més gros? Desgraciats!


Don Rafael, el de la pastilleta, fent ús del seu dret a fer el ridícul.

Pel que fa a mi, el tancament de RTVV seria un simple pas més en el procés de destrucció que estem patint com a poble (hi ha qui pensa, possiblement amb raó, que tot açò està maquinat amb premeditació i traïdoria), però jo estic convençut que aquest miserable joguet ha sigut decisiu en els resultats electorals que s'han produït durant els últims anys al País Valencià (Comunidad Valenciana per a ells) i, per tant, per a mi no és una cosa més, sinó LA COSA. I la tal cosa, al meu modest entendre, no hauria de quedar així. Estaria bé que servira per a desemmascarar durant els pròxims mesos la realitat dels que ho han fet tot pols, i ajudar d'aquesta manera al sanejament del merder que ara mateix ens ofega. La manipulació intolerable i vergonyosa que ha patit RTVV durant molts anys només és comparable a la també PPVISIÓ de Telemadrid. Està clar que aquest desastre té uns responsables directes, però també està clar que hi ha coresponsables que, uns per complicitat i altres per passivitat, haurien de pegar-se colps de pit i redimir d'alguna manera els seus pecats.


Vicente Sanz va dir que ell estava en política per a forrar-se, però el seu partit, el PP, no va tenir cap inconvenient a posar RTVV a la seua disposició. Va acabar amb les butxaques ben plenes i pasturant entre despatxos, pelila en mà. Quina vergonya!

Fou processat per un presumpte delicte d'assetjament sexual, però ací ens vam assabentar de la notícia gràcies a una tele estatal. Que se sàpiga, la gent de Canal 9 no armà aleshores cap revolta interna.
Em dolen les crítiques que arremeten contra l'actitud del col·lectiu de treballadors; i em dolen principalment per les persones del referit col·lectiu que han bregat en tot moment contra les urpes malèvoles dels impresentables. Però convindran amb mi que les tals crítiques estan més que justificades si pensem que, mentre el procés de degeneració de l'ens avançava de manera alarmant, alguns dels que ara clamen contra qui els ha tirat en un bac al carrer miraven aleshores cap a un altre costat, quan no es prestaven al joc de la farsa maligna de manera miserable i servil. Paraules com "vergonya", "vilesa", "covardia", "irresponsabilitat", "corrupció"... són habituals a Canal 9 durant les últimes hores; però si hagueren plantat la vara quan era hora de fer-ho, segurament ara no estaríem en aquesta lamentable situació. Per posar un exemple recordaré que ací ens vam assabentar del cas Gürtel per les televisions d'àmbit estatal, mentre a Canal 9 ofrenaven glòries a cop de mentida, al compàs de l'ostentació i a ritme de xafarderia. 


En Serafí, l'encarregat de llevar les subvencions als que utilitzen el terme "País Valencià", sempre roman en bona companyia. Fa uns dies va assegurar en públic que RTVV mai no es tancaria. Com que n'Alberto i don José van eixir de les Corts per la porta del foro i a tota paleta, en Serafí fou qui va comparéixer a Canal 9 per a justificar el tancament.
Personatge sinistre i nefast.
En aquests moments jo també m'apunte al verset eixe que diu "tots a una veu" (sense ofrenes i sense glòries); tots els de bona voluntat fem falta per a netejar el femer institucional i iniciar un procés que ens porte a la normalitat política i social. Fan falta les persones sensates d'ideologies conservadores per a despatxar de les seues llistes els pijos, els bròfecs i els corruptes que actualment controlen el merder; fan falta els socialistes honestos, per a jubilar definitivament relíquies que estan donant més febra que un porc solt, com ara Joan Lerma, Ciprià Ciscar... Ibarra, Felipe González, Bono, Alfonso Guerra... (allò que no van fer quan tenien 40 anys, no ho han de fer ara, en plena senectud); i també fan falta —i molta— els que ara estan a l'esquerra del PSOE, per a nodrir les seues formacions amb gent capacitada —que n'hi ha—, capaç de crear noves alternatives de govern i garantir la pluralitat democràtica. I, per descomptat, fan falta els professionals de la comunicació que siguen capaços de construir la RTVV pública, en valencià i de qualitat que ara es reivindica. Si això és així, nosaltres també som de la partida; però si es tracta només d'una rabinada sense més intenció que deixar-ho tot com estava, almenys amb mi que no compten. Ja rebentarà la cosa per on vulga rebentar. 


L'aeroport de Castelló, amb estàtua inclosa.
Sant i senya d'un país en 
ruïnes.
Desgraciats!
I a vostés, senyories, poca cosa més em queda per dir-los. No els resaré de nou el rosari dels seus despropòsits, de les seues ineptituds, de les seues irresponsabilitats, de les seues llistes plenes d'imputats, de les seues fàbriques de generar corruptes, dels seus aeroports sense avions, dels seus empastres econòmics, del seu analfabetisme funcional, de les seues manipulacions malintencionades, de les seues caces de bruixes, dels seus ridículs espantosos... Només els demane que se'n vagen TOTS a casa amb la major celeritat possible (encara que siga per la porta falsa) i permeten així que s'acabe la festa en pau. I no demane que ho facen per dignitat, que això vostés no ho entenen; els ho demane per raons humanitàries. 

I ja està. Només es tractava de pegar un parell de coces.


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................