GAT ESCALDAT...

D'històric es pot considerar el segon cap de setmana d'aquest mes de juny, que va començar dissabte amb la festa de les investidures als ajuntaments, va continuar diumenge de vesprada amb l'esclat de goig a la Plaça de Bous de València, i va acabar a primera hora del matí de dilluns amb l'ingrés a la presó de Picassent de l'exconseller Blasco, un dels actors que han protagonitzat la massacre del País Valencià durant les últimes dècades. Però pels motius que després explicaré, les boniques emocions que em provocaren tan especials esdeveniments no van aconseguir alliberar-me del desfici que arrossegava des de la setmana anterior, provocat pels esperpèntics guirigalls que dos dies abans de la sessió constitutiva de les Corts havien espantat el nostre singular galliner polític.

Mandataris d'ara.
Foto: F. Bustamante (Levante-EMV)

Caldria remuntar-se a l'any 1979 per a recordar una jornada com la del passat dia 13. Aleshores s'investien pertot arreu de l'Estat espanyol els primers alcaldes sorgits de les urnes des dels temps de la II República, i la gent acudia expectant i il·lusionada a celebrar aquell esdeveniment, un tant insòlit per a la major part de la població. Des dels òrgans directius d'alguns partits polítics, s'hi havia recomanat als nous mandataris municipals que evitaren indiscrecions ostentoses com les que acostumaven a practicar els dignataris del règim presumptament abolit, i això va propiciar que molts ajuntaments, amb millor o amb pitjor gana, debilitaren la borumballa de les pompes protocol·làries i mostraren una imatge més pròxima a la ciutadania. Però amb el pas del temps, a mesura que la mediocritat ha vingut instal·lant-se en l'esperit de les institucions, les avideses ufanoses han atacat de nou el caràcter dirigent, i d'uns anys ençà torna a ser habitual observar llotges de sumptuositats insultants i mandarins que, encantats d'haver-se conegut, pasturen botinflats entre rebufs processionals, mudats com a margallons, proveïts de vares de comandament de la grandària dels brancams, i abellits amb penjolls medallístics de tradició medieval, quan no d'autèntiques garlandes de ferralla distintiva.

Mandataris d'abans
(Fotos: xarxa)

I aquesta vegada, amb els búnquers vergonyosos del PP destrossats, hi havia ganes de ventilar els aires putrefactes i corromputs que han dominat la vida pública durant els últims temps, i molts dels nous alcaldes i de les noves alcaldesses —en alguns casos de les ciutats més importants— es presentaven amb discursos humils, rebutjant simbolismes de prepotència, anunciant mesures urgents en favor dels més necessitats i prometent la supressió immediata dels putiferis ostentosos i la reducció, en alguns casos al 40 %, del salari de sàtrapa que s'havien assignat determinats cataferros i distingides maredeuotes que ens malgovernaven  a cop d'autocràcia i a ritme d'insolència. Per raons que ara no vénen al cas, fou important per a mi veure que molta de la nova gent mandatària es presentava amb vestits alegres i dinàmics, sense robes encartonades ni corbates insulses (la corbata és una peça de vestir que els malalts de màrqueting i els enfebrits protocol·laris consideren imprescindible, però que a mi sempre m'ha semblat una malformació estètica que, ni abriga, ni alegra, ni adorna ni sedueix... i, damunt és incòmoda i poc funcional). 

L'endemà, diumenge, les portes de la Plaça de Bous de València s'obrien per a rebre grups que durant molts anys han estat prohibits en eixe recinte públic. I així, La Gossa Sorda i Calle 13 celebraren allí un concert històric que van gaudir 10.000 persones unides per l'alegria i el bon rotllo. 

Prohibir l'ús dels recintes públics als artistes crítics
era una constant en els bufanúvols que ens han portat la ruïna.
Alguns dels tals exmanaires podran gaudir en el futur una altra
classe d'espais, igualment de propietat pública: les presons.

Però les batalletes de campanar ocorregudes uns dies abans en el si de la política autonòmica m'havien tocat la moral, i això va propiciar que gaudira les susdites alegries amb els ànims un tant desanimats. M'havia fet moltes il·lusions amb els pactes que estaven negociant-se per a conformar el nou govern de la Generalitat i, de sobte, una sèrie de borrasques injustificades i conciliàbuls de pedania pobra em van recordar qui som i on estem. Els vells fantasmes del passat em tocaren de nou a la porta i, pel que veig, no vaig ser l'únic que va patir aquest desengany. Alguna gent de la vella guàrdia s'aferrava al convenciment d'estar curats d'espant, però jo em sentia com aquell gat escaldat que en té prou amb aigua tèbia.

Pactemos, hijos míos, pío pío pío...

I no és que que em preocuparen massa les tensions que pogueren donar-se durant les negociacions: discutir amb trellat és moltes vegades necessari per a reforçar acords importants. Però en aquest cas, les urnes primer i les matemàtiques després havien deixat clar que, per tancar qualsevol pacte de progrés, tant a la Generalitat com als principals ajuntaments del país, la concurrència conjunta i solidària del PSOE i de Compromís era una condició imprescindible; altra cosa passava per burlar-se del propi electorat jugant a la ruleta russa amb el PP, ja que amb els Ciudadanos no eixien els números ni comptant amb els dits (afortunadament). Per això, quan vaig veure que qualsevol histèria desbocada podia capgirar el curs de la lògica, el pensament se'm va fondre amb el temor que açò siga una constant en el transcurs de la legislatura, i que cada vegada que pixe la gata... o que alguna haca nerviosa renille des de les quadres de Madrid, el nostre pacte es convertisca en moneda de canvi al servei d'altres interessos aliens a la causa valenciana. 

Açò ho va dir el diari El Mundo quan es rumorejava la possibilitat
que Gràcia Jiménez fóra Consellera d'Educació. És l'estil de la caverna
mediàtica per a dinamitar abans d'hora el govern que substituirà els irresponsables que ens han deixat en la ruïna.
No tenen vergonya ni la coneixen. 

Confesse que l'ambient descontrolat (en alguns casos desbocat) que es respirava a la xarxa internauta durant el temps de desconcert, també va contribuir a provocar-me el desfici del qual encara no m'he recuperat. Tinc la sensació que ens convindria acostumar-nos —jo el primer— a no remenar tanta polseguera amb rumorologies clandestines, i a no rebolicar les sensibilitats més sensibles amb sentències gratuïtes o dotories impossibles, moltes vegades extretes de notícies falses o tendencioses. Allò que coneixem com "la caverna mediàtica" ja ha començat a disparar verí contra els interessos valencians i contra un pacte de govern que intentaran destruir siga com siga, utilitzant, si cap, la fal·làcia, la perversió, la indecència i el fatxerio. 

Aquest paio és un foraster de Motilla del Palancar, que fou president
de la Generalitat Valenciana amb el beneplàcit de la caverna.
El tal Olivas no era catalanista ni res d'allò que pogués avergonyir
els ofrenaglòries. Era un reconegut patriaferit que presidia Bancaixa
i el Banc de València en el moment de les seues respectives hecatombes. 

Aquestes xarxes socials sorgides de les noves tecnologies representen una eina potentíssima que no existia en altres temps d'esperances fracassades; si aconseguim utilitzar-la amb eficàcia i amb rigor corporatiu, segur que burlarem l'acció dels mercenaris corruptes i dels còmplices implacables d'aquells que han arruïnat de mala manera el País Valencià; i també, amb la freqüència que calga, farem memòria als nous governants —als nostres— d'aquelles promeses que prometien complir quan els aires de canvi ventilaren el si de les institucions. Tenim gent entusiasta i gent preparada per a fer-ho, i també tenim plomes literàries de primeríssima magnitud. Només falta harmonitzar voluntats i, si cap, polir algun que altre ego sobreeixit, en favor del seny i del respecte mutus. 

L'ús de la xarxa amb el rigor que acabe de proposar és perfectament compatible amb el divertiment i amb el bon rotllo, sempre que cadascú siga conseqüent amb les seues pràctiques divertides. A mi també m'encanta la burrera internauta, però no és igual garbellar aigua fresqueta que pixar tothora dins d'un garbell alié.

Fa unes hores s'ha anunciat la composició del nou govern valencià (després dels grapats de rigor i les espentes d'última hora). Com diria Josep Nadal, ara ve el més difícil. Ànims. 

Au!