SMOKING SOULS. Punt i final (feliç)

 Per Salvador Bolufer

Efectivament, la nit del 14 al 15 de juny de 2025, els SMOKING SOULS posaven el punt final a una aventura musical plena d'èxit que ha durat 15 anys. El "combat d'amor" que havien anunciat que s'acabava va acabar acabant-se aquella nit de la millor de les maneres. Va ser al seu poble, com ells volien, envoltats d'un innombrable seguici d'amics, col·laboradors i còmplices i, com a mi m'agrada dir, "en llaor de multituds" —més de 4.000 persones omplien de gom a gom el recinte de la Trilladora—.

Aquest és el cartell que anunciava l'adeu dels Smoking. Extraordinari treball d'Helga Ambak, una murera bonica que actualment resideix a Pego. Excel·lent dissenyadora gràfica i persona molt vinculada al grup per diversos motius.

He de confessar que no soc cap expert en rock ni en cap branca de les músiques contemporànies (tampoc ho soc de les no contemporànies). Per tant, amb aquestes modestes literatures no pretenc analitzar l'evolució i els aspectes tècnics i professionals que componen la trajectòria musical del grup SMOKING SOULS, perquè eixa tasca estan fent-la molt bé especialistes en la matèria que, a més, compten amb mitjans extensos i potents. Jo només intentaré comentar, des del punt de vista afectiu, certes sensacions personals sobre vida del grup i sobre la vessant més humana dels seus components. 

Smoking Souls
Pau, Caselles, Bolu i Marc

Farà cosa de 9 anys vaig escriure en aquest mateix burribloc uns volantins gramaticals amb motiu del comiat de LA GOSSA SORDA, un altre grup mític que també va nàixer a Pego i que, igual com els Smoking, va tindre una trajectòria important fins i tot més enllà de les fronteres de la música en valencià, no solament per les seues aportacions artístiques, sinó també per la força de les seues lletres i per les seues constants col·laboracions desinteressades en causes socials, progressistes i reivindicatives. Com a cosa més personal he d'assenyalar també la meua afecció als grups esmentats per raons familiars de pes, ja que, el meus fills Salva i Josep (els "Bolus") eren respectivament els bateries de La Gossa i dels Smoking. 

Comiat de La Gossa Sorda a Pego, la nit del 18 al 19 de juny de 2016. Llavors vaig escriure una entradeta al burribloc que ara tenen entre cella i cella: LA GOSSA SORDA, Per omnia secula seculorum.. Els Smoking consideraven la Gossa com uns germans majors.

En aquesta classe de grups sol crear-se entre els seus components una relació humana molt potent. Compartir durant tants anys hores d'assaig, viatges, estudis de gravació, allotjaments, confidències, alegries i disgustos, acaba provocant entre ells una sèrie de complicitats, confiança i afectes que quedaran marcats a foc en la història de les seues respectives vides. He comentat abans això del vincle familiar, no solament per presumir de pare —que també—, sinó perquè, mal que siga de manera indirecta, els meus fills m'han contagiat les aures benignes que inspiren eixa classe de complicitats amigues amb tots els components dels seus grups. Per a ells i per a la gent del seu entorn soc "el pare de Bolu". Em saluden amb èmfasi i mirada noble, i jo els corresponc tan afectuosament com puc. 

Smoking Souls en acció

Els xicots coneixien les meues afeccions artístiques i de vegades em comentaven idees que tenien per a incorporar als seus concerts. Solien mostrar-me les lletres de les cançons per si veia alguna coseta susceptible de millora —un honor per a mi—i jo els donava la meua opinió amb molt de gust i amb millor gana. En principi, les observacions lingüístiques que els feia crec que eren un tant puritanes, però prompte em vaig adonar que ells no buscaven tecnicismes ni pulcrituds poètiques per a enllustrar els versos que musicaven, sinó expressar els seus missatges amb paraules i cadències adients a la sonoritat del seu particular estil i, sobretot, a l'especial manera de cantar de Carles Caselles, extraordinària, per cert. Tot açò ho descobriria quan vaig comprovar per primera vegada en un concert l'eficàcia d'aquelles lletres, de vegades reforçades amb onomatopeies. No sé si els Smoking van arribar a ensenyar-se alguna cosa de mi, però puc assegurar que jo vaig aprendre d'ells aspectes màgics de la creativitat artística que desconeixia.     

En llaor de multituds. Sentir més de 4.000 persones corejant les cançons dels Smoking posava els pèls de punta. 

Els Smoking començaren la seua aventura l'any 2010 amb la mateixa configuració instrumental que han fet valdre fins al final. Els eterns Caselles, Pau i Bolu ja formaven part del grup en la seua fundació, però llavors el baixista era un xicot de nom Natxo (el baix és l'únic instrument que ha canviat diverses vegades de titular en la formació "smokinguera"). En els primers temps hagueren de patir penúries i precarietats que superaven amb entusiasme i, malgrat la seua joventut, em sorprenia la profunditat de les seues reflexions per a marcar-se objectius i determinar el format, la matèria, el continent i el contingut de la música que volien fer. 

D'esquerra a dreta: Natxo, Caselles, Bolu i Pau, primers components del grup. Era l'any 2010. Què t'ha paregut?

Quinze anys donen per a molt i, a ben segur, l'anecdotari que formarà part de la història dels Smoking serà tan immens com extens. Conec alguns moments importants que han marcat punts d'inflexió en la vida del grup, en un o en altre sentit, però ara només destacaré el caòtic contratemps que van patir l'any 2020 com a conseqüència de la pandèmia per coronavirus iniciada el susdit any. Acabava de veure la llum el disc Translúcid quan van començar a sonar totes les alarmes sanitàries i socials que finalment derivaren en fortíssimes mesures restrictives per a combatre la catàstrofe mundial, i això va comportar la cancel·lació de la nombrosíssima agenda de concerts que havien concertat aquell any. El disc esmentat va rebre diversos premis de prestigi, però crec que no cal explicar la repercussió moral i econòmica que va tenir per a la banda l'episodi en qüestió. 

Al desembre de 2020, els Smoking —amb mascareta— a la gala de lliurament dels Premis Carles Santos, on havien sigut guardonats pel disc Translúcid. La mascareta de Caselles era de la talla 4XL, per tal d'evitar que la barba li sortira pels costats.

L'any 2021 va començar a reduir-se la duresa de les mesures sanitàries, però el futur es plantejava amb molts interrogants, i allò que deien que seria la "nova normalitat" no se sabia quines limitacions comportaria. Les concentracions de gent estaven encara prohibides i els actes públics estaven condicionats al compliment d'una sèrie de normes restrictives que impedien la celebració de concerts con els d'abans de la pandèmia. Aleshores, els Smoking van adaptar l'espectacle que havien creat per a la gira de presentació de Translúcid a un format acústic que els permetera actuar en llocs que s'ajustaren a la referida normativa. I puc dir-los que Smoking Souls en acústic va encantar, no solament a la seua massa de seguidors, sinó també a gent més major que no sol assistir als concerts multitudinaris més propis de la gent més jove. 

                

La majoria de les cançons dels Smoking Souls són molt conegudes i podran trobar-les en qualsevol plataforma de la xarxa. Per això he pensat que no calia incloure'n cap en aquest modest reportatge. Però les adaptacions en format acústic igual no són tan conegudes i he cregut interessant incorporar aquesta petita mostra. Es tracta d'una versió del tema d'Ovidi Montllor Va com va que gravaren l'any 2015. Qualitat i pulcritud. Meravella.

Estava clar que aquell plantejament acústic era només provisional i, quan les circumstàncies ho van permetre, van recuperar el format original de "la distorsió" (aquesta paraulota també me la van ensenyar ells), i ací es va iniciar l'etapa final de la formació, una etapa molt intensa i d'èxit en la qual van escampar la seua música en valencià pertot arreu de les nostres geografies, de tot l'Estat espanyol i fins i tot van arribar a terres tan llunyanes com ara les mexicanes. L'any 2022 gravaren el seu darrer treball discogràfic —La cura— i al 2023 van pensar que possiblement el grup haguera esgotat un cicle i que necessitaven un descans per a reflexionar sobre les possibilitats de futur de la formació. Així, el mateix 2023 planificaren una macrogira —Flors i finals— que va concloure al Sant Jordi Club de Barcelona i al Wizink Center de Madrid. 

Els Smoking Souls al Wizink Center de Madrid

El mateix any 2023 formaren part activa en l'organització d'un macroconcert solidari en favor dels encausats de Pego, i també crearen i gravaren una versió de l'himne al Pego CF amb motiu del centenari d'aquesta institució del seu poble. El susdit himne havia sigut estrenat l'any 1988 i fou gravat pel cantant Michel, amb música composta pel seu fill, Miguel Samper, i amb la lletra que jo havia escrit per a l'efecte. El fet que els Smoking assumiren el repte em va donar molta alegria. 

A la foto, la meua neteta Ada i el meu fill Salva, custodiats pel nostre Joan Marc i el seu teclat màgic, durant un moment de la seua col·laboració en el concert de comiat dels Smoking Souls. Sé que he pecat de desvanit, però si no penge aquesta foto, rebente. Estic segur que sabran disculpar-me aquest ataquet d'immodèstia i entendran que els pobres també tenim dret a presumir, mal que siga de tant en tant. 

Després de la gira "Flors i finals", els Smoking iniciaren el temps sabàtic que havien previst. Tenien clar que el grup havia tocat sostre i que el futur passava per iniciar una nova etapa que els permetera abastar nous objectius i noves dimensions. Els xicots confiaven que aconseguirien marcar-se un nou camí i tornarien als escenaris amb noves idees i amb les forces renovades, però no va ser així i finalment acordaren culminar eixa bonica història de 15 anys que havien sabut protagonitzar amb èxit. A l'efecte van preparar 3 concerts de comiat que tindrien lloc en la primavera de 2025, encara que finalment van ser 4, perquè a Barcelona es van esgotar les entrades a les poques hores d'eixir a la venda i van programar una segona data. Després vindrien Madrid i Pego, on posarien el punt i final de la manera que ja hem comentat.  

En els 4 concerts de comiat va actuar com a complement de cartell el pegolí QUINTO, un cantant emergent que ja està sonant amb força en els espais de la música en valencià. I al concert de Pego van col·laborar també un ramell d'artistes de primera línia: Anna, Laura i Núria (cors); Joan Marc (teclat); Anxela i Violeta (de Bala); David Fernández; Ada, Salva i Mario (percussió); Esteve i Marc (d'Auxili); Xavi Sarrià; Abril; Vera i Bàrbara (de Mafalda) i Àlex Seguí. Foto per a la posteritat.   

Els Smoking Souls han deixat marca per la seua qualitat artística, però també per la seua qualitat humana, sobretot en la gent que els ha pogut tractar d'alguna manera. Són persones senzilles, amables i afables, poc donades a bravates, fanfàrries i autobombos, i molt pròximes i afectuoses amb els col·legues i amb tot el seu entorn. La nit de l'adeu, l'afecte d'un públic entregat es va deixar sentir amb força entre eufòries i emocions a flor de pell. Escenes com la d'aquell xicot barbut i fornit i de la xicota que l'acompanyava, plorant com a descosits mentre Caselles pronunciava les paraules finals, no se m'oblidarà en la vida. He de dir també que els xicons sempre han tingut un tracte exquisit —dalt i baix de l'escenari— amb els seus pares, familiars i amistats més pròximes, i eixa classe de detalls alimenten l'esperit i reconforten l'ànima. 

Aquesta imatge és la viva estampa de la tendresa. Era la nit màgica de Pego. Els Smoking cantaven el seu adeu definitiu. Una xicota anònima, recolzada a la tanca de la primera fila, mirava l'escenari amb tota la seua bonicor humana. Algú pensarà que soc un bleda, però és que, a mi, aquestes petites grans coses em guanyen el cor i em diverteixen l'ànima. 

Els de La Gossa Sorda deien: "I el dia que tot rebente no m'espereu al tall, no aniré a treballar". I els Smoking Souls advertien: "I si el món acabara demà, brindarem sense por al final". Dues maneres de donar a entendre que tot allò que té un principi ha de tenir un final, i si eixe final és feliç, vol dir que s'han complit els objectius i que els resultats han pagat molt la pena. 

He somiat moltes vegades que, d'ací a molts anys, tindré un final feliç i me n'aniré de cap al cel. Les colles d'àngels em veuran bambant per allí i xiuxiuejaran a cau d'orella: "Mireu... és el pare dels «Bolus»". I llavors, jo em posaré molt content. 

Adeu, bonicos!
Missió complida!
Final feliç!

Au!

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer

La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.

L'última volta a Pego. 
Unes 9.000 persones, segons la Policia Local.
Magnífica foto de Xepo.

La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona  noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.

En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.

Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer,
un dels components del grup.

Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.

Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a
La Gossa Sorda.

Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.

L'última volta, a París. 

Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.

Juny de 2015. Plaça de Bous de València.

Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció —acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls —que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història. 

Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...

Amén.

GAT ESCALDAT...

D'històric es pot considerar el segon cap de setmana d'aquest mes de juny, que va començar dissabte amb la festa de les investidures als ajuntaments, va continuar diumenge de vesprada amb l'esclat de goig a la Plaça de Bous de València, i va acabar a primera hora del matí de dilluns amb l'ingrés a la presó de Picassent de l'exconseller Blasco, un dels actors que han protagonitzat la massacre del País Valencià durant les últimes dècades. Però pels motius que després explicaré, les boniques emocions que em provocaren tan especials esdeveniments no van aconseguir alliberar-me del desfici que arrossegava des de la setmana anterior, provocat pels esperpèntics guirigalls que dos dies abans de la sessió constitutiva de les Corts havien espantat el nostre singular galliner polític.

Mandataris d'ara.
Foto: F. Bustamante (Levante-EMV)

Caldria remuntar-se a l'any 1979 per a recordar una jornada com la del passat dia 13. Aleshores s'investien pertot arreu de l'Estat espanyol els primers alcaldes sorgits de les urnes des dels temps de la II República, i la gent acudia expectant i il·lusionada a celebrar aquell esdeveniment, un tant insòlit per a la major part de la població. Des dels òrgans directius d'alguns partits polítics, s'hi havia recomanat als nous mandataris municipals que evitaren indiscrecions ostentoses com les que acostumaven a practicar els dignataris del règim presumptament abolit, i això va propiciar que molts ajuntaments, amb millor o amb pitjor gana, debilitaren la borumballa de les pompes protocol·làries i mostraren una imatge més pròxima a la ciutadania. Però amb el pas del temps, a mesura que la mediocritat ha vingut instal·lant-se en l'esperit de les institucions, les avideses ufanoses han atacat de nou el caràcter dirigent, i d'uns anys ençà torna a ser habitual observar llotges de sumptuositats insultants i mandarins que, encantats d'haver-se conegut, pasturen botinflats entre rebufs processionals, mudats com a margallons, proveïts de vares de comandament de la grandària dels brancams, i abellits amb penjolls medallístics de tradició medieval, quan no d'autèntiques garlandes de ferralla distintiva.

Mandataris d'abans
(Fotos: xarxa)

I aquesta vegada, amb els búnquers vergonyosos del PP destrossats, hi havia ganes de ventilar els aires putrefactes i corromputs que han dominat la vida pública durant els últims temps, i molts dels nous alcaldes i de les noves alcaldesses —en alguns casos de les ciutats més importants— es presentaven amb discursos humils, rebutjant simbolismes de prepotència, anunciant mesures urgents en favor dels més necessitats i prometent la supressió immediata dels putiferis ostentosos i la reducció, en alguns casos al 40 %, del salari de sàtrapa que s'havien assignat determinats cataferros i distingides maredeuotes que ens malgovernaven  a cop d'autocràcia i a ritme d'insolència. Per raons que ara no vénen al cas, fou important per a mi veure que molta de la nova gent mandatària es presentava amb vestits alegres i dinàmics, sense robes encartonades ni corbates insulses (la corbata és una peça de vestir que els malalts de màrqueting i els enfebrits protocol·laris consideren imprescindible, però que a mi sempre m'ha semblat una malformació estètica que, ni abriga, ni alegra, ni adorna ni sedueix... i, damunt és incòmoda i poc funcional). 

L'endemà, diumenge, les portes de la Plaça de Bous de València s'obrien per a rebre grups que durant molts anys han estat prohibits en eixe recinte públic. I així, La Gossa Sorda i Calle 13 celebraren allí un concert històric que van gaudir 10.000 persones unides per l'alegria i el bon rotllo. 

Prohibir l'ús dels recintes públics als artistes crítics
era una constant en els bufanúvols que ens han portat la ruïna.
Alguns dels tals exmanaires podran gaudir en el futur una altra
classe d'espais, igualment de propietat pública: les presons.

Però les batalletes de campanar ocorregudes uns dies abans en el si de la política autonòmica m'havien tocat la moral, i això va propiciar que gaudira les susdites alegries amb els ànims un tant desanimats. M'havia fet moltes il·lusions amb els pactes que estaven negociant-se per a conformar el nou govern de la Generalitat i, de sobte, una sèrie de borrasques injustificades i conciliàbuls de pedania pobra em van recordar qui som i on estem. Els vells fantasmes del passat em tocaren de nou a la porta i, pel que veig, no vaig ser l'únic que va patir aquest desengany. Alguna gent de la vella guàrdia s'aferrava al convenciment d'estar curats d'espant, però jo em sentia com aquell gat escaldat que en té prou amb aigua tèbia.

Pactemos, hijos míos, pío pío pío...

I no és que que em preocuparen massa les tensions que pogueren donar-se durant les negociacions: discutir amb trellat és moltes vegades necessari per a reforçar acords importants. Però en aquest cas, les urnes primer i les matemàtiques després havien deixat clar que, per tancar qualsevol pacte de progrés, tant a la Generalitat com als principals ajuntaments del país, la concurrència conjunta i solidària del PSOE i de Compromís era una condició imprescindible; altra cosa passava per burlar-se del propi electorat jugant a la ruleta russa amb el PP, ja que amb els Ciudadanos no eixien els números ni comptant amb els dits (afortunadament). Per això, quan vaig veure que qualsevol histèria desbocada podia capgirar el curs de la lògica, el pensament se'm va fondre amb el temor que açò siga una constant en el transcurs de la legislatura, i que cada vegada que pixe la gata... o que alguna haca nerviosa renille des de les quadres de Madrid, el nostre pacte es convertisca en moneda de canvi al servei d'altres interessos aliens a la causa valenciana. 

Açò ho va dir el diari El Mundo quan es rumorejava la possibilitat
que Gràcia Jiménez fóra Consellera d'Educació. És l'estil de la caverna
mediàtica per a dinamitar abans d'hora el govern que substituirà els irresponsables que ens han deixat en la ruïna.
No tenen vergonya ni la coneixen. 

Confesse que l'ambient descontrolat (en alguns casos desbocat) que es respirava a la xarxa internauta durant el temps de desconcert, també va contribuir a provocar-me el desfici del qual encara no m'he recuperat. Tinc la sensació que ens convindria acostumar-nos —jo el primer— a no remenar tanta polseguera amb rumorologies clandestines, i a no rebolicar les sensibilitats més sensibles amb sentències gratuïtes o dotories impossibles, moltes vegades extretes de notícies falses o tendencioses. Allò que coneixem com "la caverna mediàtica" ja ha començat a disparar verí contra els interessos valencians i contra un pacte de govern que intentaran destruir siga com siga, utilitzant, si cap, la fal·làcia, la perversió, la indecència i el fatxerio. 

Aquest paio és un foraster de Motilla del Palancar, que fou president
de la Generalitat Valenciana amb el beneplàcit de la caverna.
El tal Olivas no era catalanista ni res d'allò que pogués avergonyir
els ofrenaglòries. Era un reconegut patriaferit que presidia Bancaixa
i el Banc de València en el moment de les seues respectives hecatombes. 

Aquestes xarxes socials sorgides de les noves tecnologies representen una eina potentíssima que no existia en altres temps d'esperances fracassades; si aconseguim utilitzar-la amb eficàcia i amb rigor corporatiu, segur que burlarem l'acció dels mercenaris corruptes i dels còmplices implacables d'aquells que han arruïnat de mala manera el País Valencià; i també, amb la freqüència que calga, farem memòria als nous governants —als nostres— d'aquelles promeses que prometien complir quan els aires de canvi ventilaren el si de les institucions. Tenim gent entusiasta i gent preparada per a fer-ho, i també tenim plomes literàries de primeríssima magnitud. Només falta harmonitzar voluntats i, si cap, polir algun que altre ego sobreeixit, en favor del seny i del respecte mutus. 

L'ús de la xarxa amb el rigor que acabe de proposar és perfectament compatible amb el divertiment i amb el bon rotllo, sempre que cadascú siga conseqüent amb les seues pràctiques divertides. A mi també m'encanta la burrera internauta, però no és igual garbellar aigua fresqueta que pixar tothora dins d'un garbell alié.

Fa unes hores s'ha anunciat la composició del nou govern valencià (després dels grapats de rigor i les espentes d'última hora). Com diria Josep Nadal, ara ve el més difícil. Ànims. 

Au!