A la imatge, detall gastronòmic que aplega, en
l’essència d’una galeta, el gust per les paraules amb el gust del paladar.
L’autora, Minerva Pons Albors, a banda d’aquesta originalitat pastissera, és
una magnífica intèrpret de cant d’estil, i forma part de l’Associació Cultural el Rebrot, d’on sorgeix l’organització del
Festival de Rafelcofer.
Perquè, igual que m’agradaria defugir aquell
caràcter reclòs i elitista amb què massa sovint se la prejutja, també em
manifeste a favor del caràcter lúdic, seductor i pròxim de la poesia, i rebutge
la tendència excloent (dic excloent) a equiparar qualitat o excel·lència
amb el caràcter d’intel·lectualisme cuirassat amb què massa sovint se l’ha
marginada o se l’ha reduïda a una selecta, i amputada, minoria. I si parlem de
desmuntar prejudicis constrenyedors, és just i necessari referir-nos a un altre
festival poètic veí, en dates i en localització, la Poefesta d’Oliva,
que enguany ja abasta tres dies de celebració −des de dijous 29 a dissabte 31 de març−, i
que, des de fa 8 anys mobilitza, devotament, centenars de persones.
Una imatge
del públic assistent al VI Festival d’Oliva, celebrat l’any 2010, on
s’homenatjà Francisco Brines. A la primera fila, s’hi poden veure els poetes Jaime
Siles, Àlex Susanna, Enric Sòria, Vicente Gallego, Antonio Cabrera... Foto:
Joan Andreu Gascó Cardona.
 |
| Poema guanyador del concurs de minipoesia. |
I amb aquell bon sabor instal·lat encara a la meua boca, em van entrar ganes de reproduir en aquest bloc el pròleg, que hi vaig titular “Quan el homes escupen a la terra...”, almenys la primera part, una mena de relat que, a l’espectacle, sona amb la incomparable veu de roca del trobador
Salvador Bolufer, benefactor d’aquesta casa blocaire. Però jo mateixa m’acusava
d’egòlatra cada vegada que el tal pensament em venia al cap. Fins que l’amic Xavi
Ródenas em va dornar, fa uns dies, una raó de pes que ha fet que m’oblidara d’aquestes egolatries. Una raó d’un pes de moltes tones, de milers i
milers de tones... de ciment!
I és que, quan encara teníem calentetes
aquelles paraules amb què dedicàvem l’espectacle de Rafelcofer a l’enyorat Joan
Pellicer −“[...] No res queda tampoc de les frondoses séquies, ni dels
borbollejants ullals ni dels sucosos prats de la marjal, ni d’aquells edènics
dunars i muntanyars. Ara només prospera la tenebrosa fronda de l’asfalt i la
monstruosa flor del ciment, i una infinita i suïcida indiferència”−, amb aquell record agredolç encara present, Xavi Ródenas
difonia aquesta notícia amb què, el mateix dissabte que fèiem For sale a Rafelcofer, el sobresaltava
el diari Las Provincias. Idèntics motius als que inspiren llibre i espectacle, però, en el cas de la premsa,
sense cap conhort artístic. L’alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, atacava
de nou:
“Gandia Desarrollo SL, agente urbanizador
del PAI Les Foies, iniciará las obras la semana que viene de la mayor actuación
urbanística de España desde que se inició la crisis. Se trata de más de medio
millón de metros cuadrados en los que se levantarán 1.700 viviendas. Las
constructoras valencianas Bertolín i Pavasal son las encargadas de la
urbanización de la zona, ubicada entre la ciudad de Gandia y el Grau, cerca de
la playa. [...] El suelo urbanizable en el que se desarrolla el PAI corría el
riesgo de perder su condición y convertirse en rústico si no se iniciaban las
obras de urbanización [...].”
Una de les fotos de Natxo Francés, de la seua sèrie “País en venda”, que es projecten a l’espectacle For sale.
Així és que el sòl urbanitzable corria
el risc de convertir-se en rústic? Possiblement per això, al megalòman
alcalde, li han faltat cames per a pressionar perquè s’hi comencen les obres,
que, tot s’ha de dir, van estar projectades i aprovades, i a punt d’iniciar-se,
en els últims anys de govern socialista a Gandia. Tot això ho explica millor, i amb més contundència, el membre d’Ecologistes en Acció, i enginyer
forestal, Xavi Ródenas:
Agrari per substituir aquesta aberració [...], i
ara Torró no ha tardat ni tres mesos a donar cobertura i espavilar tot i
l’animalada econòmica que suposa una obra que destrueix un espai de gran
bellesa, d’elevadíssima producció agrícola i una illa de ruralitat per al
nostre municipi. [Com quedem,
Xavi?: aleshores, això de la condició de “rústic” no és cap perill...?]. Tot per fer-se’n rics quatre. Hi ha centenars de vivendes
buides i per vendre a la platja de Gandia. Clarament, no hi cap res més, a la
nostra platja, només natura i espais verds.”
Francesc Vila, presentador vitalici del Festival de Rafelcofer, remarcava al principi del seu discurs aquestes paraules del pròleg de For sale, o 50 veus de la terra: “La natura
segueix el seu camí, amb absoluta indiferència respecte dels avatars de les
vides humanes. I encara sort perquè, a quin gran cataclisme hauria de recórrer
el planeta, la Terra, si un dia reclamara justícia per tots els atemptats que
els humans hem comès contra ella?”.
Conclusió pareguda és la que es pot derivar d’aquesta foto que Jordi Puig ens ha regalat, simbologia inclosa (“Primavera valenciana” a Terrateig). La imatge forma part del seu àlbum a Facebook “D’un país que rebrota”.
Així, després d’aquests preàmbuls on crec que es demostra a bastament que la realitat és i serà una font inesgotable i rabiosa d’inspiració, el pròleg de For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). El títol prové del
discurs que el cap dels indis duwamish va adreçar l’any 1855 al president dels
Estats Units d’Amèrica, Franklin Pierce, abans de comprar les terres d’aquesta
tribu i recloure els seus habitants en una reserva.
“Hi havia una vegada un home, alt i
bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló,
del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d’una figuera, en
aquell moment recoberta de gespa al centre d’un jardí, però en altres temps
soca ferma d’on partia una figuera de corral, ufanosa d’ombra i fruits. L’home bru,
que, sense pensar-hi massa, només pretenia escampar una tovallola damunt la
gespa, va tenir llavors una fiblada de transcendència al cor, com si amb
aquella puntada de peu s’haguera alliberat de l’últim nexe d’unió amb el seu passat,
que era el d’una família humil, rural, establerta des de feia generacions en un
territori de marjals amb olor de molla de caragol, on ja feia molt de temps que
la bova creixia tan alta que havia acabat per cobrir sèquies i assagadors; just
des que aquesta herba fenomenal que produïa puros de joguet a l’estiu va deixar
d’utilitzar-se per alimentar els grans ramats de bous extingits de les deveses.
Una figuera en un bancal del Grau de Gandia. Foto: MjE
Val a dir que l’home bru havia contret,
des de la seua infantesa, una fòbia irracional amb les figueres, des del dia
que va descobrir que les branques més tendres desenvolupen a l’extrem una gemma
punxeguda en forma de bec de periquito. I precisament l’home alt i bru va
adquirir el seu posat una mica decantat cap endavant fugint d’un periquito
casolà que el va atacar, en defensa pròpia, aprofitant que l’ama li havia atorgat
una estona de llibertat. Al contrari del que sol dir-se en aquests casos, havia
plogut ben poc des d’aleshores...
Amb els anys, el corral d’aquella
figuera s’havia transformat en una catifa de gespa per on s’accedia a una dutxa
folrada amb trencadís blau. Per ella s’havia de passar, necessàriament, a
traure’s l’arena dels peus, si hom volia nadar a la piscina. L’arena dels peus
era neta i fina com pols d’estels, i provenia d’unes platges amb onades tan tan
pròximes, que, a l’hivern, s’ensenyorien fàcilment de les fosques cavitats dels
garatges buits. I al centre d’aquell jardí traçat a escaire brillava una
piscina. Una piscina en les aigües de la qual es podia sentir, per estrany que
puga parèixer ara, el rauc d’alguna granota sufocada que, quasi sempre en nits
de lluna plena, s’arriscava a fer-hi un capbussó.
 |
| Figuera en una paret de Morella. Foto: MjE |
Dos mesos després de l’inici d’aquesta
història de l’home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot
inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies
abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I
de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l’aigua,
en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l’albelló, descobreix la
punteta erta d’algun vegetal que reclama aire des de les entranyes fosques de
la terra. L’extrem d’aquella vara viva que li ha fet cosconelles en un peu
acaba en una espècie de bec tancat de periquito, origen o final –segons com es
mire– d’una figuera que ni a base de puntellons farà desaparèixer ja del subsòl
del jardí. A no ser que una excavadora arranque el trencadís de la dutxa,
capole la piscina per un extrem, i remoga la terra fins a arribar a la matriu
del nou rebrot. Fins a l’enorme soca adormida que, en temps immemorials, havia
pertangut a una ufanosa figuera de corral.
L’home
alt i bru, de posat una mica decantat cap al davant, hi reflexiona durant uns
segons, mirant-se amb una ganyota aquella branqueta vertical que a penes
sobreïx dos dits dels seus dits descalços. Es reafirma, després de tant de temps,
en el paregut monstruós amb els becs de periquito. Però en aquest cas no perd
de vista la seua tovallola confortable, estesa a la brisa delitosa de la
vesprada. I aleshores arriba a la conclusió que tot és mudable damunt la terra.
Que la dutxa es pot traslladar uns metres més enllà; que no caldrà tocar la
piscina; i que, a més a més, en tres o quatre anys, podrà fer la migdiada a
l’ombra endormiscada d’uns bons pàmpols de figuera.”
 |
“En situacions com
aquestes hom voldria convertir-se en llop
per a bufar, bufar i
rebufar, i que de tanta bufera
s’arrancaren i
s’envolaren tot eixe ciment i asfalt que fa mal a l’ull,
i que els porquets han
construït impunement.”
[Del poema “Segària”, de
Josep Vicent Cabrera, inclòs a For sale.]
Versos d’aquesta mena, i imatges terrorífiques com les que Natxo Francés aporta al recital poeticomusical són les que −imagine− van dur l’amic Pau Rodríguez a suggerir allò de: “Si voleu veure un bon espectacle poètic i alhora posar-vos de mala llet, no us podeu perdre For sale” Gràcies per l’entusiasme, Pau. Com diria el nostre Natxo, “això és el que hi ha”. Malgrat tot, Christelle
Enguix, l’acordionista Amadeu Vidal, i jo mateixa, vam voler cloure l’actuació d’aquest dissabte 24 a Rafelcofer (de bon, i contradictori, sabor de boca encara), amb una dedicatòria irreductible: “al país que ens estimem, i en què
creiem, a pesar de tot..., i d’alguns”.
Això vam dir. I el nombrós auditori que
omplia la sala ho va aplaudir molt.
|
