QUAN ELS HOMES ESCUPEN A LA TERRA..., O L’ALCALDE TORRÓ ATACA DE NOU

Pensava parlar en aquesta entrada del bon sabor de boca que se’m va quedar dissabte 24 de març, després que se celebrara a Rafelcofer el VI Festival de Poesia. Una més de les demostracions que aquest gènere s’ha alliberat del tòpic amb què, quasi sempre per desconeixement, se’l reclou a la cambra fosca de les minories. Tan minoritària com la vulguem, la poesia, bé, si és que la hi volem. Però tan portentosa, tan sorprenent, tan capaç de captivar i encativar consciències, i de distraure els ànims, també.

 A la imatge, detall gastronòmic que aplega, en l’essència d’una galeta, el gust per les paraules amb el gust del paladar. L’autora, Minerva Pons Albors, a banda d’aquesta originalitat pastissera, és una magnífica intèrpret de cant d’estil, i forma part de l’Associació Cultural el Rebrot, d’on sorgeix l’organització del Festival de Rafelcofer. 

Perquè, igual que m’agradaria defugir aquell caràcter reclòs i elitista amb què massa sovint se la prejutja, també em manifeste a favor del caràcter lúdic, seductor i pròxim de la poesia, i rebutge la tendència excloent (dic excloent) a equiparar qualitat o excel·lència amb el caràcter d’intel·lectualisme cuirassat amb què massa sovint se l’ha marginada o se l’ha reduïda a una selecta, i amputada, minoria. I si parlem de desmuntar prejudicis constrenyedors, és just i necessari referir-nos a un altre festival poètic veí, en dates i en localització, la Poefesta d’Oliva, que enguany ja abasta tres dies de celebració −des de dijous 29 a dissabte 31 de març−, i que, des de fa 8 anys mobilitza, devotament, centenars de persones.

Una imatge del públic assistent al VI Festival d’Oliva, celebrat l’any 2010, on s’homenatjà Francisco Brines. A la primera fila, s’hi poden veure els poetes Jaime Siles, Àlex Susanna, Enric Sòria, Vicente Gallego, Antonio Cabrera... Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.

Poema guanyador
del concurs de minipoesia. 

Al Festival de Rafelcofer, capitanejat per Maria Alcaraz (ella em dirà que no només; d’acord, no només), s’hi van lliurar els premis del concurs de minipoesia 2012 (a la dreta, el bell poema guanyador en la modalitat adulta, de Conxa Soldevila Frasquet), i s’hi va presentar l’espectacle For sale, o 50 veus de la terra, basat en el llibre homònim.  

I amb aquell bon sabor instal·lat encara a la meua boca, em van entrar ganes de reproduir en aquest bloc el pròleg, que hi vaig titular “Quan el homes escupen a la terra...”, almenys la primera part, una mena de relat que, a l’espectacle, sona amb la incomparable veu de roca del trobador Salvador Bolufer, benefactor d’aquesta casa blocaire. Però jo mateixa m’acusava d’egòlatra cada vegada que el tal pensament em venia al cap. Fins que l’amic Xavi Ródenas em va dornar, fa uns dies, una raó de pes que ha fet que m’oblidara d’aquestes egolatries. Una raó d’un pes de moltes tones, de milers i milers de tones... de ciment! 

I és que, quan encara teníem calentetes aquelles paraules amb què dedicàvem l’espectacle de Rafelcofer a l’enyorat Joan Pellicer −“[...] No res queda tampoc de les frondoses séquies, ni dels borbollejants ullals ni dels sucosos prats de la marjal, ni d’aquells edènics dunars i muntanyars. Ara només prospera la tenebrosa fronda de l’asfalt i la monstruosa flor del ciment, i una infinita i suïcida indiferència”−, amb aquell record agredolç encara present, Xavi Ródenas difonia aquesta notícia amb què, el mateix dissabte que fèiem For sale a Rafelcofer, el sobresaltava el diari Las Provincias. Idèntics motius als que inspiren llibre i espectacle, però, en el cas de la premsa, sense cap conhort artístic. L’alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, atacava de nou:

“Gandia Desarrollo SL, agente urbanizador del PAI Les Foies, iniciará las obras la semana que viene de la mayor actuación urbanística de España desde que se inició la crisis. Se trata de más de medio millón de metros cuadrados en los que se levantarán 1.700 viviendas. Las constructoras valencianas Bertolín i Pavasal son las encargadas de la urbanización de la zona, ubicada entre la ciudad de Gandia y el Grau, cerca de la playa. [...] El suelo urbanizable en el que se desarrolla el PAI corría el riesgo de perder su condición y convertirse en rústico si no se iniciaban las obras de urbanización [...].”

Una de les fotos de Natxo Francés, de la seua sèrie “País en venda”, que es projecten a l’espectacle For sale.

Així és que el sòl urbanitzable corria el risc de convertir-se en rústic? Possiblement per això, al megalòman alcalde, li han faltat cames per a pressionar perquè s’hi comencen les obres, que, tot s’ha de dir, van estar projectades i aprovades, i a punt d’iniciar-se, en els últims anys de govern socialista a Gandia. Tot això ho explica millor, i amb més contundència, el membre d’Ecologistes en Acció, i enginyer forestal, Xavi Ródenas:

“Quan governava PSOE-BLOC-VERDS, ja ens hi vam manifestar en contra i vam exigir la seua retirada. Quan governava PSOE-PPdeMUT, vam tornar a exigir que no s’aprovés el començament de les obres, vam fer notes de premsa, propostes al Fòrum 21, sol·licituds a l’ajuntament. Vam aconseguir que el Fòrum 21 de Gandia es declarés contrari al PAI i demanés la seua nul·litat. Des de Plataforma Pels Pobles de la Safor es va presentar una proposta de Parc Agrari per substituir aquesta aberració [...], i ara Torró no ha tardat ni tres mesos a donar cobertura i espavilar tot i l’animalada econòmica que suposa una obra que destrueix un espai de gran bellesa, d’elevadíssima producció agrícola i una illa de ruralitat  per al nostre municipi. [Com quedem, Xavi?: aleshores, això de la condició de “rústic” no és cap perill...?]. Tot per fer-se’n rics quatre. Hi ha centenars de vivendes buides i per vendre a la platja de Gandia. Clarament, no hi cap res més, a la nostra platja, només natura i espais verds.”

Francesc Vila, presentador vitalici del Festival de Rafelcofer, remarcava al principi del seu discurs aquestes paraules del pròleg de For sale, o 50 veus de la terra: “La natura segueix el seu camí, amb absoluta indiferència respecte dels avatars de les vides humanes. I encara sort perquè, a quin gran cataclisme hauria de recórrer el planeta, la Terra, si un dia reclamara justícia per tots els atemptats que els humans hem comès contra ella?”.

Conclusió pareguda és la que es pot derivar d’aquesta foto que Jordi Puig ens ha regalat, simbologia inclosa (“Primavera valenciana” a Terrateig). La imatge forma part del seu àlbum a Facebook “D’un país que rebrota”. 

Així, després d’aquests preàmbuls on crec que es demostra a bastament que la realitat és i serà una font inesgotable i rabiosa d’inspiració, el pròleg de For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). El títol prové del discurs que el cap dels indis duwamish va adreçar l’any 1855 al president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Pierce, abans de comprar les terres d’aquesta tribu i recloure els seus habitants en una reserva.

 

Quan els homes escupen a la terra...

“Hi havia una vegada un home, alt i bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló, del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d’una figuera, en aquell moment recoberta de gespa al centre d’un jardí, però en altres temps soca ferma d’on partia una figuera de corral, ufanosa d’ombra i fruits. L’home bru, que, sense pensar-hi massa, només pretenia escampar una tovallola damunt la gespa, va tenir llavors una fiblada de transcendència al cor, com si amb aquella puntada de peu s’haguera alliberat de l’últim nexe d’unió amb el seu passat, que era el d’una família humil, rural, establerta des de feia generacions en un territori de marjals amb olor de molla de caragol, on ja feia molt de temps que la bova creixia tan alta que havia acabat per cobrir sèquies i assagadors; just des que aquesta herba fenomenal que produïa puros de joguet a l’estiu va deixar d’utilitzar-se per alimentar els grans ramats de bous extingits de les deveses.

 Una figuera en un bancal del Grau de Gandia. Foto: MjE

 

Val a dir que l’home bru havia contret, des de la seua infantesa, una fòbia irracional amb les figueres, des del dia que va descobrir que les branques més tendres desenvolupen a l’extrem una gemma punxeguda en forma de bec de periquito. I precisament l’home alt i bru va adquirir el seu posat una mica decantat cap endavant fugint d’un periquito casolà que el va atacar, en defensa pròpia, aprofitant que l’ama li havia atorgat una estona de llibertat. Al contrari del que sol dir-se en aquests casos, havia plogut ben poc des d’aleshores...

Amb els anys, el corral d’aquella figuera s’havia transformat en una catifa de gespa per on s’accedia a una dutxa folrada amb trencadís blau. Per ella s’havia de passar, necessàriament, a traure’s l’arena dels peus, si hom volia nadar a la piscina. L’arena dels peus era neta i fina com pols d’estels, i provenia d’unes platges amb onades tan tan pròximes, que, a l’hivern, s’ensenyorien fàcilment de les fosques cavitats dels garatges buits. I al centre d’aquell jardí traçat a escaire brillava una piscina. Una piscina en les aigües de la qual es podia sentir, per estrany que puga parèixer ara, el rauc d’alguna granota sufocada que, quasi sempre en nits de lluna plena, s’arriscava a fer-hi un capbussó. 

Figuera en una paret de Morella. Foto: MjE

Dos mesos després de l’inici d’aquesta història de l’home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l’aigua, en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l’albelló, descobreix la punteta erta d’algun vegetal que reclama aire des de les entranyes fosques de la terra. L’extrem d’aquella vara viva que li ha fet cosconelles en un peu acaba en una espècie de bec tancat de periquito, origen o final –segons com es mire– d’una figuera que ni a base de puntellons farà desaparèixer ja del subsòl del jardí. A no ser que una excavadora arranque el trencadís de la dutxa, capole la piscina per un extrem, i remoga la terra fins a arribar a la matriu del nou rebrot. Fins a l’enorme soca adormida que, en temps immemorials, havia pertangut a una ufanosa figuera de corral. 

L’home alt i bru, de posat una mica decantat cap al davant, hi reflexiona durant uns segons, mirant-se amb una ganyota aquella branqueta vertical que a penes sobreïx dos dits dels seus dits descalços. Es reafirma, després de tant de temps, en el paregut monstruós amb els becs de periquito. Però en aquest cas no perd de vista la seua tovallola confortable, estesa a la brisa delitosa de la vesprada. I aleshores arriba a la conclusió que tot és mudable damunt la terra. Que la dutxa es pot traslladar uns metres més enllà; que no caldrà tocar la piscina; i que, a més a més, en tres o quatre anys, podrà fer la migdiada a l’ombra endormiscada d’uns bons pàmpols de figuera.”

“En situacions com aquestes hom voldria convertir-se en llop

per a bufar, bufar i rebufar, i que de tanta bufera

s’arrancaren i s’envolaren tot eixe ciment i asfalt que fa mal a l’ull,

i que els porquets han construït impunement.”

[Del poema “Segària”, de Josep Vicent Cabrera, inclòs a For sale.]

Versos d’aquesta mena, i imatges terrorífiques com les que Natxo Francés aporta al recital poeticomusical són les que −imagine− van dur l’amic Pau Rodríguez a suggerir allò de: “Si voleu veure un bon espectacle poètic i alhora posar-vos de mala llet, no us podeu perdre For sale.” Gràcies per l’entusiasme, Pau. Com diria el nostre Natxo, “això és el que hi ha”. Malgrat tot, Christelle Enguix, l’acordionista Amadeu Vidal, i jo mateixa, vam voler cloure l’actuació d’aquest dissabte 24 a Rafelcofer (de bon, i contradictori, sabor de boca encara), amb una dedicatòria irreductible: “al país que ens estimem, i en què creiem, a pesar de tot..., i d’alguns”. 

Això vam dir. I el nombrós auditori que omplia la sala ho va aplaudir molt.