ANEM FENT!
El raconet literari del nostre Pasqual
La tia Conchita m’ha fet una bufanda de llana. Negra. Fent calça. Amb la gelor d’aquests dies no me la trac de damunt. De tacte suau, enrotllada al coll, és molt confortable. A la gent, li crida l’atenció perquè es nota que està feta a mà i la toquen com si fóra una curiositat. Diuen que el tacte és dolç. Que la bufanda és molt dolça! A mi, el comentari em fa somriure. Tants anys entre madeixes i agulles de calça i mai no havia escoltat que una llana fóra dolça!
Fins ben major, tots els jerseis i bufandes de llana, me les va fer ma mare. Fent calça. Comprava les madeixes en una botiga del carrer Major. Ella decidia els colors i era atrevida en les decisions. Recorde un jersei d’un color blau elèctric ofensiu, el qual em causà ja prou temors mentre me’l feia i, després, no poques bromes al carrer quan me’l posava.
 |
Així era el jersei blau
de Pasqual, però amb una
sanefa de color butà
a l'alçada del melic. |
Les madeixes arribaven a casa a començament de l’estiu. Calculades a ull les que farien falta. Perquè el meu cos era cada any més gran. Comprar-ne de més complicava l’economia. Una de menys podia ser una catàstrofe, perquè, quan t’adonaves de la manca, allà pel setembre, igual ja no quedava en la botiga la mateixa llana. Aleshores, com a remei, s’hi afegia una sanefa d’un altre color. Abans no he dit, voluntàriament, que, a aquell jersei de color blau impresentable, calgué afegir-li, a l’altura del melic, una sanefa de color butà indescriptible. De dos dits. Eixir al carrer amb aquell jersei va ser, durant un parell d’anys, un suplici.
 |
D'una parelleta
de borreguets enamorats
nasqué la llana del jersei
blau de Pasqual. |
Quan veia el paquet amb les madeixes damunt la taula del menjador sabia el que m’esperava. Havia d’ajudar ma mare a convertir-les en cabdells. Era molt pesat. Havies d’estar amb els dos braços per davant, alçats en paral·lel, amb els palmells obertes i tensant la madeixa entre les dos monyiques mentre ella, davant meu, anava fent una bola de llana cada vegada més gran. Acabaves esbalaït, amb mal de muscles i d’esquena. Ella anava de pressa perquè si, cansat, abaixaves els braços o els ajuntaves un poc, la madeixa podia complicar-se fent-se un embolic. De vegades jo jugava a desenquetar-la fent bovades amb els braços.
Durant l’estiu el jersei anava guanyant cos i prenent forma. Primer l’esquena, després la davantera i, finalment, els dos braços. Quasi tots els dies havies d’emprovar-te’l sobre la marxa. Aleshores ma mare em col·locava la peça de llana sobre el cos nu i, sovint, suat, perquè m’havia interromput el joc. La llana picava i jo protestava o m’escapava per a desesperació d’ella. De vegades m’evitava el suplici i em prenia les mides de l’esquena o el pit a pams i després feia la comprovació sobre el jersei. A pams! Estrenava el jersei per la Fira.
 |
Aleshores encara no es podia
fer calça amb ordinador. |
Ma mare no va deixar que mon pare comprara el televisor perquè deia que la distrauria i no li deixaria fer calça. Per a desesperació de la meua germaneta i meua. Quan passat el temps ho aconseguírem, ella mantingué la postura i continuà fent calça, amb les agulles i la llana, de cul al televisor! Asseguda a la seua cadireta de bova. Encara la imatge és nítida amb els dos braços grassonets rodejant les agulles empresonades a les aixelles, amb les puntes de les quals i amb moviments inversemblants teixia la llana en línies de costat a costat que anaven fent, a poc a poc, el jersei cada vegada més gran. El dit gorrí de la mà dreta ert. Per a tensar el fil de llana. El cabdell a la cistella o caigut al terra cobrava vida de pilota a cadascun dels estirons que la mare feia per a proveir-se de matèria. De tant en tant, ens mirava, a tots, alçant els ulls per damunt de les ulleres.
 |
Un cotxe així portava
el jersei blau de Pasqual,
convertit en manteta. |
Aquell jersei de color blau deplorable, ma mare acabà desfent-lo, i la llana emprada, amb altres de colors extravagants, la utilitzà en la confecció d’una manta decorativa del seient posterior del 850, el primer cotxe que comprà mon pare. La manta feria i ofenia la vista. Jo l’amagava al capó quan agafava el cotxe per anar amb els meus amics. No sé què se’n va fer. Hui no sé què donaria per poder-la recuperar. La cadireta sí que la conserve encara. A la marjal. De vegades m’hi assec mirant, entre nostàlgies, la silueta inacabada del castell de Bairén.
