MISÈRIA PARADISE

(SECCIÓ: L'ALTRA BURRERA. Capítol 9é) 

Espanya, campiona d'Europa de futbol.

Ja fa temps que va la cosa. Des de la crisi del 92 (una minicrisi, si la comparem amb l'actual), prestigiosos experts en economia i col·lectius especialistes en medi ambient no han parat d'advertir sobre els perills del futur, si no s'aturaven les polítiques que propicien negocis especulatius i delinqüències encobertes (o no tan encobertes). Des de fa més anys encara, destacats sociòlegs, historiadors i intel·lectuals han aconsellat la revisió d'un model d'estat que no reconeix, en tota la seua extensió, les diferents cultures, tradicions, llengües i idiosincràsies que el componen. Des d'èpoques més pròximes, diversos moviments d'indignats prenen els carrers al crit de Democràcia real, ja!, i exigeixen responsabilitats als principals causants d'aquest merder. Els mandataris de cada moment, amb la complicitat dels mitjans que controlen, ho han tingut fàcil a l'hora de silenciar (quan no demonitzar) les veus dels renegats.

Disculpe, don Mariano. Ja sé que és la tercera vegada que publiquem aquesta cosa que vosté va dir, però és que... ens agrada tant!

Però ara, senyors mandataris, ja no són només els quatre gats que vostés acusaven d'estar contra el progrés; o aquells que menyspreaven titlant-los de catalanistes que volien trencar la unitat d'Espanya; o aquells altres que, segons deien, eren minories frustrades pels resultats de les urnes; o els moviments d'indignats, els quals tractaven d'antisistema i referien com a delinqüents o perroflautas, quan no amb alguna altra cacofonia de les que acostuma a practicar la llengua viperina de donya Esperanza Aguirre. Ara hi ha un clamor popular que clama clams contra les polítiques de destrossa col·lectiva que les seues senyories practiquen; la premsa internacional remarca a diari el caos governamental que vostés protagonitzen i, fins i tot, alguns dignataris de tarannà pacifista i qualificada trajectòria reclamen solucions immediates de manera contundent. Posem com a exemple les darreres declaracions del sr. Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la Unesco, el qual, entre altres coses, ha vaticinat que és el moment d'una "rebel·lió" pacífica, com la que empara la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que, "no podem seguir suportant la situació actual" (cliquen ací si volen llegir l'article sencer de diariovasco.com).

A l'esquerra, la raó de La razón quan l'infeliç de Zapatero va clavar les banderilles. A la dreta, la raó de La razón quan don Mariano va pegar l'estocada. Com quedem, donya Razón? 

Vostés, senyories, no paren de dir que estem en situació extrema, i que les retallades i gravàmens barbàrics que ens obliguen a suportar no són del seu gust, però són imprescindibles per a eixir de la crisi (fins i tot, la de la llengua viperina diu que, o això, o el corralito). Crec que tothom tenim clar que la cosa està que bufa, però no hi haurà voluntat de sacrifici ni perspectives de final feliç si no es crea un clima d'il·lusió i esperança en el futur, i vostés, molt senyors meus, ja no il·lusionen ni les rates de sagristia. Hi ha qui reclama eleccions anticipades, però, al nostre entendre, eixa solució no serviria per a res si no s'escomet abans una profunda reforma de la llei electoral que garantisca en fons i forma la renovació del parlament, que permeta l'arribada de gent jove i capacitada (sense hipoteques ideològiques), i que obligue el PP i el PSOE a revisar-se les estructures internes i a curar-se les dèries bipartidistes. Unes eleccions precipitades portarien, sens dubte, a propiciar que les seues senyories continuarem utilitzant els privilegis de què ara gaudeixen, a fer por a la gent, a reinstal·lar-se en el poder i continuar garbellant pixum entre el verrim d'uns mercats tenebrosos on ara, segons vostés, els especuladors especulen amb el deute sobirà que han generat les polítiques de fum de canyot, els irresponsables que les van propiciar, els bledes que les van continuar i els lladres que no han deixat estaca en paret. Sembla, senyories, que els canvis que vostés sempre prometen a les campanyes ja no serveixen per a res, perquè les circumstàncies no reclamen una època de canvis, sinó un canvi d'època, i estaria bé que vostés facilitaren la "rebel·lió" pacífica que invoca el catedràtic Mayor Zaragoza. Tal vegada perdrien alguns dels seus privilegis, però, segurament, la història els ho agrairia. (1)


(1) El fragment que hem tingut a bé pintar de color daurat crepuscular l'he escrit entre somnis. De sobte m'he despertat, i m'han caigut els ous a la cendra.

Aquesta rocambolesca situació està generant molta carnassa informativa (fins i tot hi ha programes de televisió que mesclen, amb la mateixa frivolitat, les aventures de la prima de risc i les histèries de Belén Esteban). Se senten opinions per a tots els gustos, però la majoria coincideixen que açò no pot continuar així. Alguns opten per ressaltar les conseqüències més tràgiques del desgovern (hi ha qui ho fa, fins i tot, en termes apocalíptics), i altres prefereixen utilitzar el sentit de l'humor per a burlar les actituds d'aquells que han fet del ridícul la seua millor arma per a sobreviure entre la mediocritat (recomanem l'article "Paraules màgiques", de La línia de Wallace, on l'amic Pep Nebot tracta, amb un toc de gràcia inimitable, les paraules que va utilitzar Draghi per fer baixar la prima de risc). Nosaltres vam pensar obrir aquesta secció per a tractar igualment petites mostres de la burrera que campa solta, i que ací tractem de comprimir. I hui els presentem 5 audiovisuals, de durada molt curta, però de contingut tan ridícul com significatiu. Molts de vostés ja deuen haver vist alguns d'aquests vídeos, però poden repassar-los i, si cap, ensenyar-los a persones que encara no es creuen fins on pot arribar la hipocresia dels polítics dolents. Anem allà:

EL FARISEU I EL PUBLICÀ

Ací tenen un fragment del debat (a dues bandes, clar) que celebraren els candidats del PP i del PSOE durant la campanya electoral del passat novembre. En tan sols 51 segons, don Mariano va ser capaç d'embotir una ràfega de frivolitats molt difícils de digerir. Que jo sàpiga, ni ha demanat perdó ni pensa demanar-lo. Això de "Yo no soy como usted" m'ha fet recordar la paràbola del fariseu i el publicà que em contaven quan anava a escola (evangeli segons sant Lluc).  

PER LA BOCA MOR EL PEIX

  

L'any 2010, quan els mercats ja ens acaçaven a pedra i la prima de risc ens amenaçava, l'infeliç de Zapatero va promoure una reforma laboral que incloïa el retard de dos anys en l'edat de jubilació. Lògicament, la tal reforma no va ser ben rebuda per la població i, entre altres accions de protesta, els sindicats convocaren una vaga general. A l'actual vicepresidenta del desgovern (llavors número 2 de l'oposició), li van faltar cametes per a manifestar a la tribuna d'oradors la seua repulsa contra la desafortunada llei de l'esmentat infeliç, acusant el govern d'aleshores de no haver dialogat ni consensuat, i lamentant els perjudicis que haurien de patir els "pobres" treballadors (el vídeo dura poc més d'un minut, però és molt intens). Efectivament, la reforma de Zapatero no deia res en favor d'un partit que diu ser "obrer i socialista", però comparen-la amb la que han fet recentment els del partit de na Soraya, i diguen-me si, a vostés, en el seu lloc, no els cauria la cara de vergonya. Ací falla alguna cosa, senyors... o, tal vegada, fallen moltes coses. 

PEGANT-LI VOLTES AL NANO

  

En 15 segons antològics, un tal sr. Bauzà, president de les Illes Balears, proclamava brillantment una declaració d'intencions. Ningú no sap què va dir (va estar els 15 segons dient que anaven a fer el que anaven a fer, perquè havien de fer el que farien fent el que anaven a fer...). Com a rèplica, don Mariano va destacar d'aquest home el seu coratge i la seua talla. I el públic va aplaudir amb entusiasme tan brillantíssima intervenció. 

A propòsit, sr. Bauzà: quines coses saben vostés que cal fer i faran, i que per això fan el que han dit que farien i seguiran fent allò que els pertoca fer, malgrat que algú no es crega que faran allò que han dit que farien? Ho dic perquè, fins ara, només coneixem les coses que anaven a desfer, i ja estan quasi totes desfetes.  

EL 8é MANAMENT

  

Aquesta relíquia audiovisual dura 1 minut i 58 segons. La primera part contempla els atacs de don Mariano a l'infeliç de Zapatero per haver pujat 2 punts l'IVA, i diu que el referit increment és el sablazo del mal gobernante (també parla de la repercussió que tindria la tal pujada en los chuches --suposem que es referiria a les llepolies dels xiquets--). Després, la de la llengua viperina cridava a la rebel·lió contra la susdita mesura, i el fraret de Montoro, fent el mixinetes, assegurava que el PP mai no pujaria eixe impost. Doncs bé, senyories; apliquen-se vostés la teoria del sablazo, deixen que nosaltres apliquem la teoria de la rebel·lió (pacífica, és clar) i tinguen en compte que mentir és pecar contra el 8é manament de la llei de Déu, i això, ni vostés ni el monsenyor Rouco Varela no ho haurien de permetre. 

DE PARES A FILLS

  

Li diuen Andrea i és filla de don Carlos Fabra (l'inventor dels aeroports sense avions). Per mereixements propis, i gràcies a la seua simpatia i preparació, és diputada per Castelló al parlament espanyol. Entre el soroll del palmoteo que els de la clac dedicaren a don Mariano quan va anunciar la darrera massacre reformadora, l'eminent senyora (imputada també en un dels processos oberts contra el seu progenitor) va cridar entusiasmada: "Que se jodan!". Ara diu que l'exagerada polseguera que han alçat aquestes paraules obeeix a una campanya de desprestigi orquestrada per l'oposició contra la seua persona. Jutgen vostés mateixos, si és més greu l'exabrupte de donya Andrea, o el palmoteo que celebrava la referida massacre reformadora.

Podríem omplir milanta burriblocs amb frivolitats que demostren fins on pot arribar la falta d'escrúpols, i les misèries que determinades persones són capaces d'assumir per tal de guanyar unes eleccions. Està clar que el PSOE i l'infeliç de Zapatero havien perdut el nord des que els va esclatar a les mans la bambolla immobiliària que s'inicià amb el PP d'Aznar i continuà amb el govern dels socialistes, però actuar d'eixa manera tan cínica i mentir d'una forma tan cruel ens sembla injust i esperpèntic. 

  

EL SACRIFICI DE CAMPS. 1r aniversari

Hui ens hem enrossinat amb les hosts de don Mariano i no hem dedicat ni un trist paragrafet a les particularitats de la nostra terra (Comunitat Valenciana per a ells), tantes vegades titlada d'exemplar per l'esmentat mandatari (ara ja no "titla" tant). Ací hi ha molta tela que rascar, però se'ns ha fet llarga la cosa i no volem abusar de la generositat dels lectors.

Sóc conscient que a les senyories que ens malgovernen (les seues senyories --les d'ells-- que no les meues) no els agrada gens ni miqueta que ens hi referim amb mofa i menyspreu, ni molt menys que critiquem els seus desgoverns d'una manera tan crua. Però han d'entendre --les esmentades seues senyories-- que a mi tampoc no m'agrada gens ni miqueta que ens prenguen per imbècils. També caldria que comprengueren que el desprestigi de la classe política se l'han guanyat ells a pols, i que, si la gent els ha perdut el respecte és perquè --ells-- han perdut la vergonya (Simón Bolívar dixit). En el fons sóc tan sols un pobre trobador benintencionat; per això preferiria que se n'anaren a casa de bones maneres, i no que hagueren d'anar-se'n entre espentes i embranzides, a tombollons i d'estampida. 

Au!

Capítols anteriors d'aquesta secció:


1. EL REPELENTE NIÑO VICENTE
2. A ESPENTES I REDOLONS
3. SINVERGÜENSA!!
4. SIN PARAULES (SENSE PALABRAS)
5. PER A OFRENAR!
6. FOTOS TRAÏDORES
7. XIQUEEEES..., PEEEIX!!!

8. FER EL RIDÍCUL

MÉS DOLÇOS QUE NO AMARGUEN

El passat mes d'abril, l'amic Pep Nebot ens va distingir amb una menció a La línia de Wallace. Es tracta d'un invent que s'anomena Liebster Blog Awards, que no se sap molt bé com va començar, i que té com a objectiu difondre llocs amb menys de dos-cents seguidors que, per qualsevol raó, meresquen ser donats a conéixer. Aquest és el funcionament de la cosa: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

 

Nosaltres vam acceptar tan amable prerrogativa i, amb l'excusa que a ningú no amarga un dolç, ens vam penjar la medalla pertinent i vam nominar 5 dels nostres blocs preferits, per tal de continuar la cadena.

Xema Balbastre

Com que, pel que es veu, l'esmentada cadena va pegant-li voltes al nano, recentment, el també amic Xema Balbastre ens ha honorat de nou amb la mateixa distinció al seu bloc LLETRA NUA. 

Confessem que la nostra humilitat vocacional ens ha fet prendre por a pecar d'immodèstia, però finalment hem pensat que, a qui no amarga un dolç tampoc no li n'amarguen dos i, a més, aquesta nova amabilitat ens proporcionaria el gust de nominar 5 blocs més que també mereixen assaborir la glòria dels pobres. Heus ací els que hem elegit en aquesta ocasió:

 UNA PARET MÉS. El propi autor d'aquest bloc, Jordi Puig, el defineix com un lloc de "Comunicació, gestió cultural, noves tecnologies, llengua i literatura i altres coses del món". I té la decència d'afegir-hi: "per a seguir aprenent-ne". És un jove entusiasta, activista compromés amb la polí­tica i amb el territori. Una de les nostres esperances humanes, vaja.

 CALCETINS DESPARELLATS. És un espai blocaire de vida encara curta, però ben activa i suculenta, i celebrada per tota aquella gent que ens declarem fans de l'escriptor i periodista Jovi Lozano-Seser. Ací­ trobaran comentaris sobre llibres, i temes d'actualitat, especialment cultural, que són l'especialitat de Jovi. Ens agrada la seua mirada crítica i sensible alhora.

ANOTACIONS AL MARGE. L'etern inconformista, ensenyant, poeta, i home polifacètic, Jordi Monteagudo (o el seu alter ego Giorgio Grappa), manté aquest bloc, alimentat per la seua vida de professor, d'expert en programes informàtics, de literat, d'home enrabiat amb la situació actual de l'ensenyament. No estalvia ironia i mala bava, i això, a la gent de Burrera, no podem negar que ens agrada.

 MARGE GROS. És també el nom d'una associació cultural de Daimús (la Safor). Per la seua capacitat per agrupar voluntats col·lectives, per ser uns amants, en actiu, de la muntanya i del nostre patrimoni, i per les seues cròniques excursionistes, amerades d'humanitat i de referències culturals, considerem que mereixen tot el nostre suport.

 NOTES DE L'EXILI. Bloc de l'escriptor valencià Vicent Sanchis sobre aspectes geogràfics, històrics, toponímics i etnogràfics referits, majoritàriament, a la comarca de la Ribera del Xúquer. Fins ací­, el que diu el seu propi bloc. Però també hi trobaran apunts literaris i culturals d'un autor que és persona afable i discreta, i un bon coneixedor del seu temps i del seu lloc, que demostra tenir un fi sentit de l'humor.

Volem ser els primers a felicitar els 5 agraciats amb aquesta gràcia graciosa, la qual no conté riqueses materials dignes de ressaltar, però tampoc no està subjecta a rescats, intervencions i primes de risc i, a més, està impregnada del valor més preat que atresora la nostra humil condició: l'amistat afectuosa.


En honor als nostres herois, tancarem aquesta entrada amb una estampa que, de segur, tonificarà els esperits dels guardonats en qüestió, i del públic en general (excepte mandarins mediocres i resta de masoquistes):

València, 19 de juliol. Gent aclamant el PP. Supose que Canal 9
contarà que hi ha unes 100 persones, donya Rita dirà que són
els 4 gats que no han pogut guanyar a les urnes, i l'excap
de la policia advertirà que "el enemigo anda suelto".

JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà

Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer

“No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels passadissos i corredors o el lèmur [“fantasma d’un mort”] dels sofàs i de les moquetes, ans el seny de la comarca, el geni del país, l’ànima de la terra.” 

Joan Pellicer i Bataller, metge i etnobotànic.
Imatge extreta de levante-emv.com
Manuel Alcañiz (text i foto) li va dedicar un article molt bonic,
un any després de la seua mort.

Les paraules inicials són una mena de declaració de principis amb la qual Joan Pellicer (1947-2007) es posiciona des de la primera pàgina del 3r volum del seu Costumari botànic. Amb això exposa −i crec que alhora resol−, sense embuts, una de les contradiccions amb què convivia a l’hora de dur endavant la seua tasca botànica. No li agradava l’ambient acadèmic establert; preferia l’aire lliure als aires condicionats; un marge a una càtedra i, tot i reconèixer respectuosament el treball d’aquells erudits de qui s’havia nodrit, cercava i perseguia els coneixements que custodien els ancians nadius del territori que fou el seu principal camp d’estudi: les comarques del centre del País Valencià. Allò que aquest extraordinari metge i etnobotànic denominà −adoptant alhora el concepte del seu admirat Oriol de Bolòs− “territori diànic”, o Diània.

El dia 10 de juliol de 2012, Joan hauria fet 65 anys. N’han passat 5 des que ens va deixar físicament. Ens comptem entre les persones afortunades a qui va regalar estones del seu temps; entre les qui van compartir amb ell llargues i suculentes converses, i inoblidables passejades. Mai no li podrem compensar aquest privilegi. Ell tampoc no acceptaria cap compensació. No busquen, per tant, objectivitat en aquestes línies.

Riu Serpis baixant pel Racó del Duc, entre Vilallonga i l’Orxa. El protagonista d’un llibre de culte: De la Mariola a la mar. Foto: MjE, 2009

Joan Pellicer fou un humanista, un savi que esdevenia persona immensament fràgil si li mancava l’estima, si alguna vegada detectava que la seua feina o la seua persona eren menystingudes. Necessitava poc per a ser feliç, però allò que el feia feliç tenia per a ell un valor incalculable. Diria que aquest era l’eix de la seua vida: l’estima en totes les seues manifestacions; i aquest el lligam que l’unia al món, l’energia que absorbia i que propagava a partir de la manera que tenia d’entendre-la, aquesta estima, que era des del respecte absolut, des de la veneració a la llibertat, des d’una pregona enyorança, una autenticitat que, segons com, recordava les turbulentes passions dels romàntics.

En certa ocasió descendíem des del Montcabrer cap a Cocentaina, i vam passar pel costat d’uns xops vells que resistien a la vora de la senda, desgastats per totes les agressions imaginables, però amb troncs fornits encara. Aleshores Joan els va acariciar l’escorça recoberta amb una saludable crosta de líquens, i adreçant-se als arbres els va pregar: “doneu-me un poc de la vostra saviesa”. 

Relíquia d’allò que fou un ametler, falcat per evitar que s’ascle per l’extrem. Una prova d’intervenció humana en la natura que ha acabant modelant una obra d’art. La imatge està presa a la Serrella, en la tardor de 2010.

Mentre redacte aquest text es declara un incendi al Montcabrer i a altres zones de la serra Mariola. Segons tots els indicis, el foc ha estat provocat. Em puja a la gola aquella maledicció que entona Lluís Llach per uns altres motius assassins: “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies/ i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”, i una indigerible desolació de fatídica coincidència. Tire mà d’una de les demostracions de vitalisme desbordant amb què el propi Joan es refereix a aquella serra: 

“...hi ha coses, fets, esdeveniments o llocs que ens arriben tan caramulls d’estima i de bells records, tan densos de fascinació i de misteri que qualsevol intent de parlar-ne esdevé una autèntica gosadia que només amb tota la humilitat possible es pot portar a terme. A aquesta sort de llocs pertany la serra de Mariola, la de les innúmeres fonts, la de les mil i una flors, la de nom de gentil donzella.” 

i almenys així renove el convenciment que garantir el futur del nostre País significa lluitar per ell, contra tot i contra tots els qui ens el volen estrangular: perquè ho devem als qui ens han precedit, i als qui ens han ensenyat a estimar-lo incondicionalment i irrenunciablement.

Flor de penquera en un bancal del terme de Miramar,
on Pellicer va viure els últims anys de la seua vida.

“Les carxofes de tots aquests cards, florides o a punt de florir, collides la nit de Sant Joan, s’han fet servir tradicionalment a tall d’ordalies amatòries, per a fer averanys sentimentals o com un oracle d’enamorats, normalment de part de les fadrines, però també dels fadrins.” [Costumari botànic, 3]

Acadèmicament, Joan Pellicer era Doctor en Medicina i Cirurgia. Però la seua tasca més important, aquella cap a la qual va encaminar els seus interessos, el seu immens desig de saber, les seues il·limitades passions, i −molt important−, el seu potencial compilador i divulgatiu, tot això ho va focalitzar en l’aprofitament popular de les plantes del nostre entorn; allò que el diccionari encara es resisteix a incorporar dintre de la seua ortodòxia semàntica, l’etnobotànica: “estudi etnogràfic de la classificació o descripció dels recursos botànics que un grup humà troba al seu medi natural.” Ja saben a què em referisc, si mai l’havien vist en acció, amb un manollet d’alguna herba de muntanya, quan, asseguda a la porta de casa d’algun carrer de poble, hi havia una dona amb aspecte d’haver viscut molts anys, i moltes coses, i Joan se n’anava cara a ella: “com diria vostè que es diu esta planteta...?” Només si considerava que l’atzar li havia posat davant una “bona informadora”, tirava mà d’algun paper, i d’un bolígraf, i prenia notes, amb afany, com si li estigueren revelant la fórmula de l’elixir de llarga vida. Preguntava; deixava parlar; es girava de cara a qui en aquell moment l’acompanyava i exclamava “ho has sentit? és increïble...!”, aguditzant l’exclamació en la segona i. Va estar molt de temps resistint-se a utilitzar gravadora, perquè assegurava que la gent es retreia, si descobria l’artefacte.

Va publicar una dotzena de llibres, a banda de nombrosos articles, de les seues col·laboracions televisives, i d’infinites xarrades on va saber utilitzar el seu encís com a comunicador per a incentivar el respecte i l’admiració pel medi natural, cultural i humà que amb tanta passió acostava al seu auditori. En la seua sensibilitat convergia la ciència natural, l’admiració per la literatura (especialment per la poesia), per l’estètica feta art, per la mitologia i l’antropologia, i pels plaers humans, sempre que alimentaren, alhora, el cos i l’esperit. Tot ha acabat conformant una espècie de “cosmogonia pelliceriana”, si se’m permet l’expressió, indestriable de la seua aportació científica i del seu tarannà humà. Com aquella barreja olfactiva que desprenia sa casa, d’herbes de tota mena, de paper imprès assaonat pel temps, d’alguna menja cuita a foc lent, i de fum de tabac.

Per a repassar els títols que componen la biografia de Joan Pellicer, poden consultar l’article de comiat afectuós,  “Joan Pellicer, in memoriam” que Daniel Climent i Giner li va dedicar al número 72 de la revista Mètode, en la qual Pellicer va publicar una sèrie titulada “Botànica estimada”, entre els anys 2001-2004, que es pot revisar on line gràcies al bell saber fer de la gent que gestiona aquesta magnífica publicació de difusió de la investigació del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Amb la desaparició de Joan Pellicer, molta gent amb la qual havia practicat el bell costum −encara!− de la correspondència escrita, ens vam quedar sense l’últim −probablement−, escriptor de cartes, de les de paper i sobre i segells de col·leccionista. Aquest mitjà ens aproximava un home en la seua vessant íntima més reflexiva, la menys condicionada, i segurament també per això la més sincera. Bondats innates al marge, Pellicer fou molt crític amb un model de cultura acomodatícia que, segons ell, proliferava cada vegada més. Arremetia sense embuts contra la indiferència mediambiental de la majoria dels polítics, contra la degradació del nostre territori. Les seues cartes transmetien el seu caràcter enyorívol, de neoromàntic ferit pels atacs del progrés mal entès. Però sempre s’hi sobreposava una força corrosiva amb la qual atacava a dentellades, amb la llengua esmolada de qui la dominava a la perfecció, que no temia res ni ningú, sens dubte perquè era la d’una persona lliure.

“Treballe amb cor, però faig allò que puc [...] en un ambient social tan dòcil amb el mandarí de torn com hostil amb qualsevol despuntar d’idealisme. [...] El meu treball, amerat d’estima, sobre la cultura de la nostra flora, tant al barranc com a la biblioteca, al camp com a casa. El meu treball, que ara per a mi, més que mai, no té espera, el meu Hort de Diana, que tantes hores em furta i em regala, m’ocupa i em despreocupa; el meu calvari i tortura, tresor i ofrena més volguda.”

Dues imatges d’un tram que recorre els termes de Miramar, Bellreguard i Guardamar de la Safor, i que els respectius ajuntaments han tingut a bé batejar com a “Ruta de l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller”. Poden imaginar amb quin dels dos marges se sentiria més identificat Joan?

“Al circ de la serra de la Safor, dia per dia, li estan rosegant els arrimalls; als nostres nus platjars fa anys que s’han violat les dunes i les motes; i, ara, a les marjals de la comarca estan a punt de desaparèixer els nenúfars. I tot això pareix que no interessa ningú ni els polítics ni intel·lectuals, ni encara, que fort!, els artistes i poetes.”

Altres vegades, els seus escrits eren la pura expressió del seu amor infinit, d’un desig de fusió radical amb la terra:

“Ésser fidel a la sang de la terra que t’ha vist nàixer i estimar totes les seues antigues cultures com igualment genuïnes i enriquidores. Ésser fidel a la saba de la terra que t’ha vist créixer i estimar la seua mar i les seues muntanyes, els seus boscos i rius, capcers i avencs, valls i planes, com formant part del propi cos i de la pròpia ànima. Ésser només el batec d’aqueixa saba.”
 
Font de Baix, entre els termes d’Otos i Bèlgida, a la comarca de la vall d’Albaida.
Foto: MjE, estiu de 2012

Cap a mitjan de gener de 2007 va arribar la seua última carta. Estava escrita el dia 6 i hi incloïa la generosa esperança “Que les estreles et porten dia per dia del Novell Any ’07 tot allò que somniant desitges”. A la carta, de les poques que enviava manuscrites, hi havia una referència a aquella època de calmes, i una esborronadora i lúcida profecia que ja no vaig tenir temps de respondre-li, perquè va deixar d’existir només uns dies després:

“Som en el ple de les minves de gener. És l’hora de tallar les millors canyes per a plantar una barraca per viure damunt la terra nodrissa i una escala per a pujar al cel. I és temps també d’eixir a agafar eriçons de mar o garotes, garoïnes, bogamarins o olletes, els saborosos fruits dels rocs del coster posats al descobert per la marea baixa i les calmes benignes”.

Va deixar inèdita una tesi doctoral que havia llegit l’any 2005. S’hi referia com a l’Hort de Diana, i consta de milers de pàgines que contenen informació sobre 500 plantes. I va expressar per escrit, en un dels volums del Costumari, un designi que continua pendent d’acomplir-se, i que nosaltres voldríem recordar, en tribut a la tasca ingent de Joan Pellicer, i en justícia a la lliçó de vida i a la petja inesborrable que per sempre més custodiaran els seus camins i les seues muntanyes.

“Tot plegat demanaria un equip format per botànics, farmacòlegs, metges, etnògrafs, filòlegs, historiadors i estudiosos de la mitologia, coordinats per algun departament de la universitat [...], per tal que algun venturós jorn un tal equip d’investigadors, acoblat als volts de la primera càtedra d’Etnobotànica de la Universitat de València, existisca, amb fruitosos resultats, en aquesta privilegiada llenca del planeta Terra, en aquest país de la Mediterrània occidental que és pont entre Europa i Àfrica”. [2004]

 

“Bons viatges, estimats i pacients lectors! I que la Terra òmpliga d’un oratjol feliç les veles de la nau de les vostres vides i us procure una venturosa i fruitosa navegació per la verda mar de les Mil i Una Meravelles de Diània.” 

[Meravelles de Diània, 2002]

Capvespre des de la mar de Sotaia, antiga denominació amb què Joan es referia al seu poble de naixement, Bellreguard (la Safor).
Desembre de 2011. Foto: MjE

"Talls i retalls" és una sèrie de reportatges que recorden el programa La sonata de la pecata minuta, una experiència televisiva practicada per la gent de Burrera Comprimida entre els anys 2001 i 2003. Joan Pellicer en va protagonitzar com a convidat l'edició número 42, emesa en directe el 8 de març de 2002. En memòria d'aquella màgica entrevista, l'equip de Bucomsa ha dedicat a la memoria de Joan el capítol 5é de la referida sèrie.

Algunes imatges que componen el vídeo són casolanes i de poca qualitat, però ens donen una idea de l’altura humana i de la saviesa de Joan, que sabia transmetre com ningú les aures benignes de les seues bondats. Heus ací l'enllaç:

JOAN PELLICER. Les bondats d'un savi. (cliiic)

CORRE, BEL·LISA. EL MÓN VA A LA CATÀSTROFE

Per Maria Josep Escrivà

 

Com quasi sempre, els poetes, ja ho havien dit abans: “Tinc desigs de posar un telegrama,/ un telegrama sense cap adreça,/ que diga solament: ‘Bel·lisa, corre!'/ Llança’t per la finestra, pel balcó,/ des del tramvia en marxa, des del pont./ Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe”. (V. A. Estellés)

 
Sé que no sorprendré ningú si, en aquests moments, reconec que cada vegada se’m fan més difícils de pair les notícies d’actualitat. En el trajecte de 45 minuts que hi ha entre ma casa i la feina, pràcticament cap dia sóc capaç de mantenir la ràdio engegada de principi a final. Ahir, per exemple, a les 19.05 de la vesprada, aproximadament, vaig sentir aquelles inspiradíssimes declaracions del president de la Generalitat Valenciana, n’Alberto Fabra, segons les quals podem saber que les vora 50.000 ha de l’incendi, que en els primers dies de juliol ha assolat els Serrans i l’Alt Palància, es van cremar per culpa de la calor, de l’aire inoportú, de la fusta dels arbres, que va i entren en combustió en contacte amb les flames... I de l’espurna fatídica que, al pobre desgraciat que treballava en la caseta de Cortes, se li va escapar mentre col·locava unes plaques solars. Trobe, i pregue que se’m disculpe la pobresa d’esperit, que això seria com mantenir a pa i aigua −molt poquet pa i molt poqueta aigua− durant mesos i mesos, una velleta de 90 anys, i que en una ventada s’obrira una finestra i la pobra dona es morira d’una pulmonia. La culpa la té la finestra, per obrir-se just quan la velleta estava més dèbil. 

Natxo Francés, autor d’aquesta imatge de l’últim dels incendis que hem patit a la Safor, ens ha reconegut que no és la seua intenció embellir un desastre, i que es limita a fotografiar el que veu. També accepta que, “malauradament, alguns desastres són molt fotogènics”. I fa seua aquella sentència amb què el periodista de Radio 3, Ramón Trecet, acabava el seu programa: “Buscad la belleza, es lo único que merece la pena en este asqueroso mundo”. És artista d’idees clares, aquest fotògraf que admirem cada dia un poquet més.

Després d’això..., m’ha paregut sentir que la Generalitat es proposa canviar la llei d’edificació en sòl cremat? en alguns casos excepcionals, diuen?; i que, després de l’incendi, es podria reobrir el tema de l’abocador de Dosaigües, desestimat en el seu moment perquè el sòl s’havia considerat “d’especial protecció”? Si hi instal·len, finalment, l’abocador, la culpa la tindrà el treballador a qui se li va escapar l’espurna quan col·locava plaques solars. Ja ho saben.

En la mateixa tanda de notícies suculentes, em va estremir d’emoció saber −això devia ser al voltant de les 19.15 hores−, que la “Comunitat Valenciana” posseeix el rècord pel que fa al nombre d’individus imputats dintre de tot l’Estat espanyol. Això ho va dir la periodista de Ràdio València, i també que algun d’aquests distingits protagonistes (ja poden imaginar que les notícies repassaven el cas Bankia) s’havien afanyat a recordar que “estar imputat només vol dir anar a declarar al jutjat acompanyat pel teu advocat”. Gràcies per l’aclariment. Els que s’ho prenen amb aquesta filosofia han fet molts mèrits, segons l’acusació, per a “desestabilitzar el sistema financer del país”, però encara van sol·licitar, quan hi eren a temps, una petita almoina als que estan per damunt d’ells en distinció, per veure si “sanejaven” la seua mala sort. Entre els il·lustres imputats (33, dels quals 11 són valencians), n’hi ha un grapat, de tots els grups polítics, però els “xics de la pel·lícula”, els més coneguts, i els que cobraven més, d’acord amb el rang d’estafadors que posseïen (ai, perdó, d’estafadors presumptes), són Rodrigo Rato, Ángel Acebes i José Luis Olivas: tres grans prohoms del PP. Mon pare, que no sap res de política, anit comentava que no hi ha ningú que siga ric i siga honrat al mateix temps. M’ho apunte.

Ja veuen que la foto torna a posar el dit en la nafra del foc. Però, en aquest cas, l’hem triada perquè ens resulta pedagògica per a il·lustrar aquella acusació contra Bankia segons la qual l’entitat financera “alterava el precio de las cosas”.  Al perfil de Fb d’El Jueves, la revista que sale los miércoles, hi podem llegir: “Nos acusan de ser irreverentes, inconformistas, irritantes e incluso zafios. ¡Y lo dicen como si fuese algo malo!”

En l’apartat internacional, els colps baixos van arribar una mica abans de les 19.30, procedents del Japó. Ara resulta que la històrica catàstrofe nuclear de Fukushima, i les seues conseqüències devastadores, s’haurien pogut evitar. Que no van ser provocades només per l’infaust terratrèmol i el posterior tsunami, no: aquella admirada “terra del sol naixent”, no s’escapa tampoc de comportaments tan lletjos on les competències i els interessos de poder, en aquest cas entre el Govern japonès, la companyia elèctrica TEPCO i els reguladors, col·ludeixen, com diuen els mitjans, la qual cosa, en el llenguatge dels comuns mortals, significa “entendre’s fraudulentament amb algú”, o −pitjor encara, si recordem les més de 150.000 persones que van haver d’abandonar les seues cases−, “pactar secretament en perjudici d’algú.” Realment, “el món va a la catàstrofe”, fins i tot allà on fa alguns segles els poetes zen escrivien coses com ara: 

“Ai, com voldria,

en esta vida d’ara,                 

ésser feliç!

Tant m’és si sóc en l’altra

ocell o cuc de terra.”

O també:

“Quan ja és l’hora

quina mort més serena

bella rosella.”

Foto: MjE

Esgotada amb tanta calamitat junta, aquest matí de dissabte he decidit agafar el tren i anar-me’n a València, disposada a gaudir amb una actitud molt més frívola: a veure què hi havia en les rebaixes d’estiu. Com que les hores es presentaven llargues i caloroses, abans d’iniciar el via crucis he decidit esmorzar. M’abellia menjar-me un pastisset de pèsols. El desig m’ha durat cosa de cinc minuts: el temps que he tardat a entrar en una pastisseria del carrer de Pelai. A València no saben què és un pastisset de pèsols. Més encara: a València ja no saben ni què és un pèsol. Quanta raó tenia Estellés: “Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe”. Per qüestió de principis, no he abandonat al primer intent, i m’he recorregut dos, tres pastisseries més perseguint el meu desig impossible. He acabat esmorzant un croissant i una orxata, en una cafeteria, per allò del mestissatge cultural. Damunt del taulell, a les portades dels diaris: “Felipe González compara Eurovegas amb un puticlub, en una xarrada a la Complutense”.

L’esmorzar se m’ha fet agre, com era previsible. I he ajornat les rebaixes per a un altre moment més compassiu. De totes maneres, no voldria deixar perdre l’ocasió de fer una crida solidària, i suggerir-los que, si alguna vegada se’ls obri la gana estant a València, facen el favor de demanar pastissets de pèsols, a veure si, a base de tossudesa, aconseguim introduir el producte en la ciutat, i ja que estem, ressuscitem a la capital del País una paraula tan entranyable. No sé vostès, però jo sóc de les que pensen que les úniques possibilitats de goig que ens queden han de provenir d’aquests petits plaers quotidians. Com ara pegar un mos a un pastisset de pèsols acabat de traure del forn. 

Aquesta foto prové del bloc Les receptes de Reme de Rafa Faus Garcia.
El xicot recull receptes de sa mare, que fan molt bona pinta.
Aconsellem, si els agrada la cuina casolana, que li peguen una miradeta.