...

............................................................................

dimarts, 31 de juliol de 2012

MISÈRIA PARADISE

(SECCIÓ: L'ALTRA BURRERA. Capítol 9é) 

Espanya, campiona d'Europa de futbol.
Ja fa temps que va la cosa. Des de la crisi del 92 (una minicrisi, si la comparem amb l'actual), prestigiosos experts en economia i col·lectius especialistes en medi ambient no han parat d'advertir sobre els perills del futur, si no s'aturaven les polítiques que propicien negocis especulatius i delinqüències encobertes (o no tan encobertes). Des de fa més anys encara, destacats sociòlegs, historiadors i intel·lectuals han aconsellat la revisió d'un model d'estat que no reconeix, en tota la seua extensió, les diferents cultures, tradicions, llengües i idiosincràsies que el componen. Des d'èpoques més pròximes, diversos moviments d'indignats prenen els carrers al crit de Democràcia real, ja!, i exigeixen responsabilitats als principals causants d'aquest merder. Els mandataris de cada moment, amb la complicitat dels mitjans que controlen, ho han tingut fàcil a l'hora de silenciar (quan no demonitzar) les veus dels renegats.
Disculpe, don Mariano. Ja sé que és la tercera vegada que publiquem aquesta cosa que vosté va dir, però és que... ens agrada tant!

Però ara, senyors mandataris, ja no són només els quatre gats que vostés acusaven d'estar contra el progrés; o aquells que menyspreaven titlant-los de catalanistes que volien trencar la unitat d'Espanya; o aquells altres que, segons deien, eren minories frustrades pels resultats de les urnes; o els moviments d'indignats, els quals tractaven d'antisistema i referien com a delinqüents o perroflautas, quan no amb alguna altra cacofonia de les que acostuma a practicar la llengua viperina de donya Esperanza Aguirre. Ara hi ha un clamor popular que clama clams contra les polítiques de destrossa col·lectiva que les seues senyories practiquen; la premsa internacional remarca a diari el caos governamental que vostés protagonitzen i, fins i tot, alguns dignataris de tarannà pacifista i qualificada trajectòria reclamen solucions immediates de manera contundent. Posem com a exemple les darreres declaracions del sr. Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la Unesco, el qual, entre altres coses, ha vaticinat que és el moment d'una "rebel·lió" pacífica, com la que empara la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que, "no podem seguir suportant la situació actual" (cliquen ací si volen llegir l'article sencer de diariovasco.com).


A l'esquerra, la raó de La razón quan l'infeliç de Zapatero va clavar les banderilles. A la dreta, la raó de La razón quan don Mariano va pegar l'estocada. Com quedem, donya Razón


Vostés, senyories, no paren de dir que estem en situació extrema, i que les retallades i gravàmens barbàrics que ens obliguen a suportar no són del seu gust, però són imprescindibles per a eixir de la crisi (fins i tot, la de la llengua viperina diu que, o això, o el corralito). Crec que tothom tenim clar que la cosa està que bufa, però no hi haurà voluntat de sacrifici ni perspectives de final feliç si no es crea un clima d'il·lusió i esperança en el futur, i vostés, molt senyors meus, ja no il·lusionen ni les rates de sagristia. Hi ha qui reclama eleccions anticipades, però, al nostre entendre, eixa solució no serviria per a res si no s'escomet abans una profunda reforma de la llei electoral que garantisca en fons i forma la renovació del parlament, que permeta l'arribada de gent jove i capacitada (sense hipoteques ideològiques), i que obligue el PP i el PSOE a revisar-se les estructures internes i a curar-se les dèries bipartidistes. Unes eleccions precipitades portarien, sens dubte, a propiciar que les seues senyories continuarem utilitzant els privilegis de què ara gaudeixen, a fer por a la gent, a reinstal·lar-se en el poder i continuar garbellant pixum entre el verrim d'uns mercats tenebrosos on ara, segons vostés, els especuladors especulen amb el deute sobirà que han generat les polítiques de fum de canyot, els irresponsables que les van propiciar, els bledes que les van continuar i els lladres que no han deixat estaca en paret. Sembla, senyories, que els canvis que vostés sempre prometen a les campanyes ja no serveixen per a res, perquè les circumstàncies no reclamen una època de canvis, sinó un canvi d'època, i estaria bé que vostés facilitaren la "rebel·lió" pacífica que invoca el catedràtic Mayor Zaragoza. Tal vegada perdrien alguns dels seus privilegis, però, segurament, la història els ho agrairia. (1)


(1) El fragment que hem tingut a bé pintar de color daurat crepuscular l'he escrit entre somnis. De sobte m'he despertat, i m'han caigut els ous a la cendra.




Aquesta rocambolesca situació està generant molta carnassa informativa (fins i tot hi ha programes de televisió que mesclen, amb la mateixa frivolitat, les aventures de la prima de risc i les histèries de Belén Esteban). Se senten opinions per a tots els gustos, però la majoria coincideixen que açò no pot continuar així. Alguns opten per ressaltar les conseqüències més tràgiques del desgovern (hi ha qui ho fa, fins i tot, en termes apocalíptics), i altres prefereixen utilitzar el sentit de l'humor per a burlar les actituds d'aquells que han fet del ridícul la seua millor arma per a sobreviure entre la mediocritat (recomanem l'article "Paraules màgiques", de La línia de Wallace, on l'amic Pep Nebot tracta, amb un toc de gràcia inimitable, les paraules que va utilitzar Draghi per fer baixar la prima de risc). Nosaltres vam pensar obrir aquesta secció per a tractar igualment petites mostres de la burrera que campa solta, i que ací tractem de comprimir. I hui els presentem 5 audiovisuals, de durada molt curta, però de contingut tan ridícul com significatiu. Molts de vostés ja deuen haver vist alguns d'aquests vídeos, però poden repassar-los i, si cap, ensenyar-los a persones que encara no es creuen fins on pot arribar la hipocresia dels polítics dolents. Anem allà:



EL FARISEU I EL PUBLICÀ


Ací tenen un fragment del debat (a dues bandes, clar) que celebraren els candidats del PP i del PSOE durant la campanya electoral del passat novembre. En tan sols 51 segons, don Mariano va ser capaç d'embotir una ràfega de frivolitats molt difícils de digerir. Que jo sàpiga, ni ha demanat perdó ni pensa demanar-lo. Això de "Yo no soy como usted" m'ha fet recordar la paràbola del fariseu i el publicà que em contaven quan anava a escola (evangeli segons sant Lluc).  


PER LA BOCA MOR EL PEIX
  

L'any 2010, quan els mercats ja ens acaçaven a pedra i la prima de risc ens amenaçava, l'infeliç de Zapatero va promoure una reforma laboral que incloïa el retard de dos anys en l'edat de jubilació. Lògicament, la tal reforma no va ser ben rebuda per la població i, entre altres accions de protesta, els sindicats convocaren una vaga general. A l'actual vicepresidenta del desgovern (llavors número 2 de l'oposició), li van faltar cametes per a manifestar a la tribuna d'oradors la seua repulsa contra la desafortunada llei de l'esmentat infeliç, acusant el govern d'aleshores de no haver dialogat ni consensuat, i lamentant els perjudicis que haurien de patir els "pobres" treballadors (el vídeo dura poc més d'un minut, però és molt intens). Efectivament, la reforma de Zapatero no deia res en favor d'un partit que diu ser "obrer i socialista", però comparen-la amb la que han fet recentment els del partit de na Soraya, i diguen-me si, a vostés, en el seu lloc, no els cauria la cara de vergonya. Ací falla alguna cosa, senyors... o, tal vegada, fallen moltes coses. 


PEGANT-LI VOLTES AL NANO
  

En 15 segons antològics, un tal sr. Bauzà, president de les Illes Balears, proclamava brillantment una declaració d'intencions. Ningú no sap què va dir (va estar els 15 segons dient que anaven a fer el que anaven a fer, perquè havien de fer el que farien fent el que anaven a fer...). Com a rèplica, don Mariano va destacar d'aquest home el seu coratge i la seua talla. I el públic va aplaudir amb entusiasme tan brillantíssima intervenció. 

A propòsit, sr. Bauzà: quines coses saben vostés que cal fer i faran, i que per això fan el que han dit que farien i seguiran fent allò que els pertoca fer, malgrat que algú no es crega que faran allò que han dit que farien? Ho dic perquè, fins ara, només coneixem les coses que anaven a desfer, i ja estan quasi totes desfetes.  



EL 8é MANAMENT
  

Aquesta relíquia audiovisual dura 1 minut i 58 segons. La primera part contempla els atacs de don Mariano a l'infeliç de Zapatero per haver pujat 2 punts l'IVA, i diu que el referit increment és el sablazo del mal gobernante (també parla de la repercussió que tindria la tal pujada en los chuches --suposem que es referiria a les llepolies dels xiquets--). Després, la de la llengua viperina cridava a la rebel·lió contra la susdita mesura, i el fraret de Montoro, fent el mixinetes, assegurava que el PP mai no pujaria eixe impost. Doncs bé, senyories; apliquen-se vostés la teoria del sablazo, deixen que nosaltres apliquem la teoria de la rebel·lió (pacífica, és clar) i tinguen en compte que mentir és pecar contra el 8é manament de la llei de Déu, i això, ni vostés ni el monsenyor Rouco Varela no ho haurien de permetre. 

DE PARES A FILLS
  

Li diuen Andrea i és filla de don Carlos Fabra (l'inventor dels aeroports sense avions). Per mereixements propis, i gràcies a la seua simpatia i preparació, és diputada per Castelló al parlament espanyol. Entre el soroll del palmoteo que els de la clac dedicaren a don Mariano quan va anunciar la darrera massacre reformadora, l'eminent senyora (imputada també en un dels processos oberts contra el seu progenitor) va cridar entusiasmada: "Que se jodan!". Ara diu que l'exagerada polseguera que han alçat aquestes paraules obeeix a una campanya de desprestigi orquestrada per l'oposició contra la seua persona. Jutgen vostés mateixos, si és més greu l'exabrupte de donya Andrea, o el palmoteo que celebrava la referida massacre reformadora.

Podríem omplir milanta burriblocs amb frivolitats que demostren fins on pot arribar la falta d'escrúpols, i les misèries que determinades persones són capaces d'assumir per tal de guanyar unes eleccions. Està clar que el PSOE i l'infeliç de Zapatero havien perdut el nord des que els va esclatar a les mans la bambolla immobiliària que s'inicià amb el PP d'Aznar i continuà amb el govern dels socialistes, però actuar d'eixa manera tan cínica i mentir d'una forma tan cruel ens sembla injust i esperpèntic. 
  
EL SACRIFICI DE CAMPS. 1r aniversari
Hui ens hem enrossinat amb les hosts de don Mariano i no hem dedicat ni un trist paragrafet a les particularitats de la nostra terra (Comunitat Valenciana per a ells), tantes vegades titlada d'exemplar per l'esmentat mandatari (ara ja no "titla" tant). Ací hi ha molta tela que rascar, però se'ns ha fet llarga la cosa i no volem abusar de la generositat dels lectors.

Sóc conscient que a les senyories que ens malgovernen (les seues senyories --les d'ells-- que no les meues) no els agrada gens ni miqueta que ens hi referim amb mofa i menyspreu, ni molt menys que critiquem els seus desgoverns d'una manera tan crua. Però han d'entendre --les esmentades seues senyories-- que a mi tampoc no m'agrada gens ni miqueta que ens prenguen per imbècils. També caldria que comprengueren que el desprestigi de la classe política se l'han guanyat ells a pols, i que, si la gent els ha perdut el respecte és perquè --ells-- han perdut la vergonya (Simón Bolívar dixit). En el fons sóc tan sols un pobre trobador benintencionat; per això preferiria que se n'anaren a casa de bones maneres, i no que hagueren d'anar-se'n entre espentes i embranzides, a tombollons i d'estampida. 

Au!



6 comentaris:

  1. Pica, a la verdad, en historia la unanimidad con que todas las clases españolas ostentan su repugnancia hacía los políticos.

    Diríase que los políticos son los únicos españoles que no cumplen con su deber ni gozan de las cualidades para su menester imprescindibles.

    Diríase que nuestra aristocracia, nuestra Universidad, nuestra industria, nuestro ejército, nuestra ingeniería, son gremios maravillosamente bien dotados y que se encuentran siempre anuladas sus virtudes y talentos por la intervención fatal de los políticos.

    Si esto fuera verdad, ¿cómo se explica que España, pueblo de tan perfectos electores, se obstine en no sustituir a esos perversos elegidos?

    Hay aquí una insinceridad, una hipocresía.

    Poco más o menos, ningún gremio nacional puede echar nada en cara a los demás,

    Allá se van unos y otros en ineptitud, falta de generosidad, incultura y ambiciones fantásticas.

    Los políticos actuales son fiel reflejo de los vicios étnicos de España, y aun - a juicio de las personas más reflexivas y clarividentes que conozco - son un punto menos malos que el resto de nuestra sociedad. 

Estos días asistimos a la catástrofe sobrevenida en la economía española por la torpeza y la inmoralidad de nuestros industriales y financieros.

    Por grandes que sean la incompetencia y desaprensión de los políticos ¿quien puede dudar que los banqueros, negociantes y productores les ganan el campeonato?

Ortega y Gasset, José (1921). España Invertebrada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest escrit pertany a un fragment de l'obra citada al final, la qual fou escrita pel sr. Ortega i Gasset l'any 1921, és a dir, fa més de 90 anys. Ignorem com funcionaven llavors les coses i el grau de culpabilitat que cada "classe" poguera tenir en la crisi profunda que en aquells moments patia l'Estat espanyol (aleshores tampoc no hi havia vídeos com els que il·lustren el nostre article), però sabem qui ha proporcionat les lleis que han permés als negociants, financers i especuladors d'ara fer-ho tot pols en quatre dies. També sabem qui ha posat a dit els "banqueros" que dirigien les principals entitats immerses en el més trist dels desastres, i qui són els més destacats dirigents de les empreses públiques saquejades. També sabem qui hi ha darrere (i davant) de les principals trames corruptes que estan apareixent i, per raons d'edat, coneixem la degradació galopant que ha patit la classe política durant les últimes dècades (i,en part, els motius). I també sabem més coses, però, pel moment, ho deixem ací. Tots els nostres respectes al sr. Ortega i Gasset (un gran pensador del seu temps), però nosaltres ratifiquem tot el que hem escrit sense posar-li ni llevar-li coma... i, després de sentir parlar per la ràdio al "no culpable" en Ricardo Costa, pensem que encara ens hem quedat curts. Salut.

      Suprimeix
  2. Senzillament genial

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vosté sempre tan amable, sr. Moreno. Gràcies per animar les nostres lletres bamb les seues paraules.

      Suprimeix
  3. Estic totalment d'acord amb Ignasi. GENIAL!!!!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies igualment pel seu detall confortador, sra. Loles (perdó), sra. anònim. Si Ortega i Gasset hagués tingut amics com vostés, un altre gall haguera cantat.

      Suprimeix

EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...

LA FAULA DE LES PILOTES

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - - 19/05/20
*Per Salvador Bolufer* *"La faula de les pilotes"* és un poema que vaig escriure en els temps en què els duros botaven, quan el formigó era sinònim de *riquea* i prosperitat i la moda dels camps de golf havia d’atraure a les nostres geografies tots els rics del planeta. L'any 2017, quan el vaig incloure al llibre de poemes satírics *Versos (per)versos* (Edicions 96) ja podia considerar-se una crònica de fets, però l’any 2007, quan va guanyar la primera edició del Premi Malva, era només una amanida de versets de caire premonitori. *L'any 2007 es preveia que l'esclafit de la bomb... més »

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA (la playa de Madrid)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - 12/04/20
*Per Salvador Bolufer* LA PLATJA DE L'ESPERANÇA és el títol del poema guanyador del Premi Malva 2015 de poesia satírica. Forma part d'un conjunt de cosconelles poètiques que vaig escriure amb tota la mordacitat sarcàstica que el moment reclamava. Es tracta d'una paròdia poètica basada en fets reals, però que ens recorda el *Bienvenido, Mister Marshall*, del gran Berlanga. Don Arturo Torró –el trobador en la ficció– i donya Esperanza Aguirre –la musa– són els principals protagonistes d'una història que es va desenvolupar a Gandia durant una visita oficial de la susdita mandatària... més »

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................