...

............................................................................

dijous, 28 d’abril del 2011

BENIARJÓ: SENYORIU DE POETES

Per Maria Josep Escrivà (clic)
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA



El premi Senyoriu d’Ausiàs March ha arribat enguany a la XXXI edició. Divendres 29 de maig es farà públic el nom de l’obra guanyadora de l’any 2011, i es presentaran els dos llibres premiats, ex aequo, en la convocatòria passada. Serà a l’Ajuntament de Beniarjó, a les 20 hores.

Ausiàs March

Begonya Pozo i Carles V. Siscar foren els guardonats en la passada edició, amb els llibres Poemes a la intempèrie i Carn endins, respectivament. Ella és professora universitària a València, i ell, mestre d’escola a Pego. I escriuen això:



REVELACIÓ

T’has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entès, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t’has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.


Begonya Pozo: Poemes a la intempèrie.



                 
A LA BOCA

Desemboque en tu,
on la mà de la fortuna fa parada
per proclamar l’entrecuix d’una terra,
consumit
per la set més aspra i pregona.

La pell de la vora és fresca,

i humit
el gemec de la llum
que et cau dels llavis.

És ací on anava, d’on venia.
Tot és aigua
dolça
a la porta de ta casa.

Carles Vicent Siscar: Carn endins.



Aquest premi, de formes modestes però d’una llarga i fructífera trajectòria, es va constituir, des de l’Ajuntament de Beniarjó, l’any 1981, gràcies a l’entusiasme i a la militància cultural de Tiburci Peiró, rector aleshores de l’església de sant Joan Baptista del poble, la seu cultural −podríem dir, no sense una certa melangia− que va acollir cada acte de lliurament d’aquests premis, projectats des del mateix altar des d’on una vesprada a l’any, en plenes festes de Sant Marc, es van expandir devocions lletraferides, que no pregàries.

Pintura d’Ausiàs March a l’altar de l’església Sant Joan Baptista.
Al davant, ciri pasqual.

I val a dir que no hi ha hagut vicissitud política que no haja respectat el premi Senyoriu d’Ausiàs March, la qual cosa és motiu de congratulacions, tan tristament acostumats com estem a les futilitats amb què els polítics que ens representen tracten la nostra cultura. No és el cas, ara com ara, de Beniarjó.

Diuen que Ausiàs March va importar aquest Ball de la Bandera d’algun dels seus viatges pel Mediterrani.


Enric Sòria, guanyador
de la primera edició
del Senyoriu d'Ausiàs March
El primer que hi va desfilar, des del banc parroquial fins a l’altar, fou Enric Sòria, que allà per l’any 1981 era un joveníssim i desconegut poeta d’Oliva i avui és un dels escriptors de referència indiscutible de les lletres catalanes. Si recordem els noms dels membres del jurat d’aquella primera edició del Senyoriu, entendrem amb quina voluntat de qualitat s’instituïa el premi: Vicent Andrés Estellés, Josep Iborra, Enric Ferrer Solivares i Josep Piera.


Ricard Garcia agraeix el premi
des del púlpit. Any 2007.

És així com arribar fins aquell altar va suposar durant trenta anys el destí final, la fita, la sacra consolidació d'un periple esforçat i il·lusionat, el moment altíssim en què, apadrinats per la mirada afable del més il·lustre poeta valencià, cavaller i senyor del Senyoriu dels poetes, cadascun dels afortunats va acabar pronunciant públicament el «sí, vull» en la concessió del reconeixement a la feina ben feta.




Jo mateixa, que en vaig ser una de les escollides, recorde com una experiència inoblidable aquell petit trajecte de cames tremoloses, des d’un dels bancs fins a l’altar, quan algú va dir el meu nom en la lectura de l’acta de l’any 1992. 

Ausiàs March

Aquell any, el guarde a la memòria com un d'aquells que marquen un abans i un després en la trajectòria d’una vida. Aleshores ni se m’havia passat pel cap encara que la poesia es convertiria en una de les meues raons de ser. Tenia 24 anys i feia molt poc temps que havia acabat uns estudis llargs, i havia canviat de lloc de residència. Aquest detall, el canvi de residència, va provocar una certa confusió en els funcionaris municipals encarregats de posar-se en contacte amb mi des de l’organització del premi. Perquè, en la casa del Grau on aleshores vivia, encara no hi havia telèfon. Així és que l'agutzil de l'ajuntament es va personar al meu domicili a donar-me una notícia inconcreta, dubitativa, una cosa així com que estava entre els candidats a guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March.




Valga’m déu! Jo no tenia cap ni una experiència en aquelles situacions, i em vaig quedar amb la intriga d’aquella hipòtesi remota. Després he sabut que aquest és, per tradició i norma, el sistema que tenen els organitzadors de comunicar al “possible” guanyador o guanyadora la seua sort. Però crec que ningú més, llevat de mi, no va tenir agutzil davant de la porta de casa, encarregat d’acomplir amb aquella missió. L’endemà vaig trucar a l’ajuntament i algú més, de responsabilitat superior a la de l’agutzil, em va recomanar insistentment que acudira a l’acte de lliurament (a l’església de Sant Joan Baptista...!) que tindria lloc al cap d’uns dies.


Reunió d’un dels últims jurats del premi. Any 2009.

Quan aquella vesprada plujosa d'un dissabte d’abril vaig pujar a l'altar a rebre oficialment el guardó, duia posades unes malles a flors de colors verd i fúcsia que van servir perquè Josep Piera −un altre dels instigadors del premi i membre del jurat durant molts anys− exclamara que aquelles malles ajustades i jo havíem omplert de primavera l’església. A mi encara em pugen a la cara els mateixos colors encesos de les flors, quan ho recorde.

Abans que jo, havien ascendit fins a l’altar: Enric Sòria, Pere Bessó, Manel Pérez Saldanya, Jacint Sala, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Teresa Pascual, Maria Fullana, Ignasi Minyana, Josep Lluís Roig i Antoni Gómez. 


Portades de dos dels llibres guanyadors, quan publicava el premi la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. Disseny: Paco Bascuñan.

Josep Piera va estar molt vinculat
al Senyoriu. Elies Barberà en fou
el guanyador de la XXII edició.
Després vaig ser espectadora, més tranquil·la, de les alegries de Joan Gregori, Josep Porcar, Susanna Rafart, Miquel Martínez, Carmel Navarro, Víctor Sunyol o Jordi Valls. I des de l’any 2000, en què forme part del jurat, he tingut l’honor de veure desfilar per Beniarjó poetes com ara Joan Baptista Campos, Jordi Monteagudo, Elies Barberà, Manel Marí, Pau Sif, Tono Fornes, Isabel Garcia Canet, Ricard Garcia, Christelle Enguix, Rafa Casanova, Jordi Mas, o els més recents, els que enguany estrenen llibres: Begonya Pozo i Carles V. Siscar. 
  


Des de l’any 2009 ja no hi ha altar des d’on proclamar els veredictes, perquè el poble ha estrenat ajuntament amb un espai dedicat a aquestes necessitats. El jurat no seu de cara als seus feligresos, i presencia des de la primera fila del públic un acte més distés, entre un decorat que en res recorda les eucaristies. 

Alícia Izquierdo va presentar, ja a l’Ajuntament nou, El cor del minotaure, de Christelle Enguix. Any 2009. 


Però la inefable mirada de l'omnipresent Ausiàs March continuarà, segur, beneint aquest camí que per a tants poetes s’inicia al Senyoriu del poeta valencià més universal.



COLOFÓ
SENYOR-RIU DE POETES


Sí com los rius a la mar tots acorren
Ausiàs March


Colonitzaren
els gorgs d’un intestí
famolenc, les granotes:
prínceps vinguts a menys
al senyoriu
cavaller dels poetes.

I aquesta és l’hora
que ni riu ni senyor-riu
clouen els ulls:
rac-rac de nit,
rac-rac de dia.




dissabte, 16 d’abril del 2011

A EVARIST MIRALLES. ENHORABONA, CAMPIÓ!

Acostumats com estem a les notícies ingrates --quan no dramàtiques--, a les fanfàrries dels polítics i als autobombos dels bufanúvols, dóna molt de gust tirar-se a la cara titulars com aquest:

EL PEGOLÍ EVARIST MIRALLES HA GUANYAT EL CAMPIONAT D'ESPANYA DE CUINERS


Sempre és un plaer tractar les bones notícies, però més encara quan refereixen l'èxit d'una persona pròxima, com és el cas que ara ens ocupa. Evarist és de Pego, i per tant, conciutadà i amic de molts components de Burrera Comprimida SA (clic). A més, el restaurador guardonat és el cuiner de la filà Al-Hagamba-Muza (clac), comparsa bucomsiana per excel·lència, i també ha preparat i servit els menús gastronòmics dels darrers Simpòsiums Internacionals de la Burrera celebrats al Palau de Congressos de la comparsa de moros abans esmentada. 

Amb aquesta entrada no pretenem repetir informacions sobre aquest esdeveniment, que ja ha estat tractat d'una manera àmplia pels mitjans de comunicació locals, autonòmics i estatals. Només volem deixar constància al burribloc d'aquesta bona nova, i transmetre a Evarist Miralles i a David Vizcaíno (ajudant d'Evarist i guardonat també amb la distinció de "millor ajudant")  la nostra felicitació més alegre i la nostra enhorabona més sincera. 

ALGUNS ENLLAÇOS ON ES POT LLEGIR AQUESTA NOTÍCIA:


L'esdeveniment apareix també als principals periòdics d'altres comunitats que també havien presentat concursants, com ara Galícia, Astúries, La Rioja, Madrid, etc.  

Evarist en acció durant el concurs i al lliurament del guardó
(Vídeo Youtube ubicat al canal PegoComercial.com)
                  

dimecres, 13 d’abril del 2011

POESIA 2010-2011: ANY D'EXCEL·LENT COLLITA

Per Maria Josep Escrivà (clic)
Assessora lingüística de Burrera Comprimida SA

Cartell de Boke Bazán.
Fira del Llibre de València 2011

Fa ja 42 anys que, als Jardins de Vivers de València, es planta una Fira del Llibre. Enguany, com diu l’eslògan, els llibres ixen a passejar pel jardí entre el 7 i el 17 d’abril. Seria bo que les escriptores i els escriptors valencians hi tingueren cada vegada més presència, que ocuparen més parcel·les de les que, en principi, se’ls assigna; les que, per dret i lògica, els corresponen. Hi van avalats per la millor de les cartes de recomanació, que són els llibres propis.

El País va dedicar un extra del seu Quadern de dijous 7 d’abril als llibres, als autors i a algunes de les efemèrides literàries més importants dels últims mesos. Interessantíssim i ple de rostres coneguts, com el d’Elvira Cambrils, per exemple. Es pot consultar íntegrament accedint a aquest enllaç: El País-Quadern (clic)


A continuació reproduïm −una miqueta més adornada, ara que tenim espai− la nostra petita aportació en aquest Extra del Llibre, un article dedicat a destacar els principals llibres de poesia publicats des d’abril de 2010 fins a abril de 2011. Després de la redacció d’aquestes línies hem arribat a la conclusió que estem davant d’un any d’aquells que, en termes vinícoles, es podrien qualificar d’excel·lent collita. S’hi dóna la circumstància feliç que dos dels autors són pegolins –Isabel Garcia Canet i Carles Vicent Siscar–, una i l’altre amb obres premiades l’any passat en certàmens importants, i amb llibres sòlids acabats d’estrenar: L’os de la música, i Carn endins, respectivament.


Isabel Garcia Canet i Carles Vicent Siscar

Poesia: la «mística ametlla que tot ho genera»
(Publicat al «Quadern» d’El País el 7 d’abril de 2011)
Maria Josep Escrivà

Tota tria és personal, i obliga a haver de prescindir de noms, i de títols. Dramàtic, quan parlem d’una temporada poètica que, en termes vinícoles, es podria considerar «de magnífica collita».

Podem partir d’un llibre col·lectiu, For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96), on aplegats sota l’amargor contradictòria del títol, tots aquells poetes valencians proclamen, amb cants o amb planys, que no són en absolut aliens a la terra que trepitgen.
Autors de For sale, al teatre Serrano de Gandia
Un d’aquests cinquanta, l’experimentat Ramon Guillem, va publicar la primavera passada Abisme i ocell (premi VAE de Burjassot; Bromera), un llibre de grata lectura bastit, en la part que m’ha resultat més corprenedora, sobre vives emocions primàries, com és el cas del dedicat al pare («La bicicleta blava») que, «de tant en tant,/ com una festa/ [els] portava granotes».

També en la primera fila de firmes poètiques, Joan Navarro ha aportat, a la nòmina selecta de títols, dos de referència obligada: A deslloc (premi Carles Salvador; Denes), en la línia demiúrgica amb què Navarro reinventa i reordena el món des d’un llenguatge poètic inconfusible, i Grafies • Incisions (Diálogo), de factura acuradíssima, en coautoria i diàleg artístic amb el pintor Pere Salinas.

Pintura de Pere Salinas a Grafies • Incisions.
Aquell fred, aquell imperceptible moviment de la glacera: Pedres i fang: Erosió i estries: La vall: El calze àrtic. Aquesta larva d’el·lipse: Corol·la excavada. Aquest so d’argila blanca dins la paraula que ens conforma. [Joan Navarro]

La tercera entre els veterans, sàvia en l’art de fer afluir la relació profunda, païda paradoxalment en veu baixa, entre poeta i món, és Anna Montero. Teranyines (premi Ausiàs March; Edicions 62) és un llibre d’una honestedat i una precisió verbal commovedores. Transcriuríem «cristalls», o «teranyines», impecables, punyents, lúcids, si tinguérem espai. I, posats a escollir una sorpresa especial, segurament per anhelada: La terra interior i altres poemes (Denes), on Vicent Berenguer recull i actualitza la seua obra des de 1989 (La terra interior, Imitació de la soledat i L’home no confia en la ciutat), a la qual afegeix 21 poemes nous, algun d’ells, com «Presències» o «L’alt de la Barcella», senzillament envejables.

De Lluís Roda ens continua captivant l’habilitat per a revisitar, lluny de tòpics estantissos, els grans temes de sempre, de vegades, com a Nadir (premi Jocs Florals de Barcelona; Proa) desmuntant referències clàssiques, o practicant sonoritats quasi pirotècniques.

Com porc que cerca una trufa
I, trobant-la, no la pot haver
Així jo he grufat, infructuós,
Cercant-vos persistentment [...]


                              


Tono Fornes



Insòlit animal poètic −parle de l’autor− que se m’acut d’enllaçar amb un altre de rareses similars, Tono Fornes, amb un Dones que caminen de pressa (Aguaclara) que −sospite− ha passat immerescudament desapercebut davant dels ulls dels (encara) resistents lectors.





Una tercera de les insòlites, amb títol de recomanable lectura, és la multifacètica Pepa Úbeda, i La meua frontera (Columna). Begonya Pozo, amb Poemes a la intempèrie (3i4), i Carles V. Siscar, amb Carn endins (3i4) van guanyar ex aequo el Senyoriu d’Ausiàs March; els dos, poetes relativament nous d’assolida maduresa. Begonya amb una veu compromesa i implicacions afectives d’alt voltatge; Carles Siscar amb un treball efectiu sobre l’erotisme del llenguatge i la relació matèrica entre els cossos, els llocs i les paraules.


Dona asseguda, de Pepa Úbeda, artista plàstica i poeta
Entre els nascuts pels volts dels 80, atenció a Pau Sif i al seu Viatger que s’extravia (Documenta Balear), pulcre i cosmopolita; i a Isabel Garcia Canet, autora del recent L’os de la música, (Bromera) en la seua línia de profunditat reflexiva, però sense desatendre la quotidianitat tangible. Àngels Gregori (New York, Nabokov & Bicicletes. Bromera) continua preferint la imatge xocant, i la frescor expressiva.

I per últim, un nom acabat de descobrir: Ivan Brull. Cantaments (Onada) ens ha captivat amb el misteri tremolós de la senzillesa, com la del vers inoblidable que dedica a una mata pertinaç de raïm de pastor: «La teua solitud és tot un poble».

Ivan Brull i el seu «Raïm de pastor»


dissabte, 9 d’abril del 2011

INVENTAR LA MÚSICA DE FALLES

PASQUAL Molina .
Publicat al Levante EMV (ed. Safor)
el 20/03/11
                            
ANEM FENT! 
          El raconet literari del nostre Pasqual  






Partitura original de El Fallero,
de Josep Serrano. El mestre Serrano
era de Sueca, igual que el també
mestre Enric Murillo.
No hi ha música de Falles. Tret d’El faller, del mestre Josep Serrano, i de L’entrà de la murta, del mestre Salvador Giner, no hi ha la música patognomònica de la Festa. La primera, sobretot, l’hem escoltada tantes vegades, en tants llocs i durant tants anys, com a única música identificativa de Falles, que resulta indigesta la melodia i vergonyosa la idea que, en el paradís de les bandes de música i de músics excelsos, no hi haja una oferta adequada de la música representativa de la seua festa més gran.

S’ha fet pública la llista de les peces musicals més interpretades i sentides pels carrers i els casals de la ciutat de València en les Falles del 2010. 
Fragment de la lletra del pasdoble
Valencia en fallas, identificat
per Don Félix  Crespo com un
  "himno asumido por la gente".
Ai!, si Garcilaso  aixecara el cap!
La llista és oficial, elaborada per la Societat General d’Autors i Editors (la famosa SGAE) a partir de les llistes de repertoris que li van lliurar les bandes que participen en les festes de sant Josep i dels temes que els seus mateixos inspectors sentiren en el territori de la festa. Atenció a la llista: Paquito el Xocolater (peça indispensable en totes les bodes, festes de carrer i revetles populars, quasi sempre, a partir d’una determinada taxa d’alcoholèmia), València (pasdoble amb el qual totes les orquestres acabaven els balls de la plaça o de la sala quan el cap deia “Ara, toquem València i a cobrar”), Xàbia (pasdoble amb el qual, totes les bandes convidades a Mestalla, des de fa anys, ens matxuquen els inicis i els descansos de tots els partits de futbol. Des de fa anys! Totes les bandes! Tots els partits!), Amparito Roca, Pérez Barceló, Ragón Falez, Fet a posta (pasdobles que escoltarem pertot arreu en qualsevol celebració tradicional), Ah! i Valencia en fallas, la cançó que el mateix president de la Junta Central Fallera de València, Félix Crespo, acaba d’identificar com el “himno que la gente ha asumido como propio i lo asocia a la mascletà”.

Un panorama desolador. Des de fa tants anys! Tinguen en compte vostés que la major part d’aquestes extraordinàries peces musicals foren compostes abans de l’any trenta del segle passat. Tenen més de 80 anys d’història! I, en tot aquest temps..., ni una sola aportació a la primera fila de la música fallera? Caldrà reinventar-la? O millor dit... Cal inventar-la?

Des de fa anys, a través de l’Associació Cultural Premi Iaraní que presidisc, que té com un dels seus objectius la promoció d’activitats culturals al voltant de la festa de les Falles, he anant denunciant aquest fet i sembrant la inquietud de crear una música de falles. Advertisc que els meus arguments naixen des del desconeixement més absolut sobre qualsevol tema relacionat amb la música, però des de la convicció que, sobre la situació, alguna cosa cal fer. Ja!

Disc de pasdobles toreros que 
inclou Paquito el Chocolatero
Hi ha discos de música fallera 
que també contenen aquesta 
peça, composta per Gustavo 
Pascual per a Moros i Cristians.
El mestre de Cocentaina no 
era ni torero ni faller.
Crear una música que un dia s’identifique clarament amb la festa de les Falles. D’ací a uns anys. I en pose com a exemple el que, probablement, va passar un dia amb la música dels moros i cristians, la qual hui, tothom, identifica a l’instant. Supose que (per favor, disculpe’m vostès la ignorància), aleshores, algú va decidir la presència de timbals i dels instruments de vent; que també algú decidiria compassos, ritmes i cadències, les diferències entre les marxes mores i les cristianes. Escorcollant en la història o inventant-se-les, però ací està el resultat, una música pròpia, identificativa, de la qual se senten orgullosos i a la qual, seguint els cànons establerts, els compositors aporten cada any noves obres que s’incorporen al patrimoni musical i a l’estima popular.

Des de fa anys propose, l’última vegada a l’Associació d’Estudis Fallers, l’organització d’un simposi sobre el tema, convidant a participar-hi experts musicòlegs. Per a crear una música fallera. Decidir quins instruments podrien identificar la festa i l’entorn territorial i humà. Quins ritmes, quins compassos, quines cadències. Arribar a una mena d’acord, principi de protocol o creació de línies bàsiques indispensables de les quals poguera sorgir una música, nova (?), que arribara a tenir gran acceptació popular, i a partir de la qual els autors compositors situaren les bases per a deixar anar la seua inspiració. Si isquera bé la mampresa, d’ací a uns anys podríem tenir la música de la nostra festa. Pròpia, identificativa i de la qual sentir-nos orgullosos. Com és en la d’ells.

... i des de llavors ençà no han variat
els repertoris de música fallera.
Aquesta mateixa setmana, Josep Almeria, president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana es queixava de tot el que vinc dient jo des de fa anys, fins i tot feia la comparació també amb la festa dels moros i cristians. La FSMCV té 40 anys d’existència, agrupa 532 societats musicals (la meitat de les del territori espanyol) amb més de 40.000 músics i 60.000 educands i va i diu ara aquest home: “la promoción y creación de una música fallera podría dar a las Fallas más opciones y riqueza musical en todos sus actos”. Aleshores, què esperen?

dimecres, 6 d’abril del 2011

UN ANY SENSE PEP BAS

Per S. Bolufer 








Era la nit de Sant Josep de l'any passat. Jo estava espaterrat al sofà de ma casa debatent-me entre la vida i la son. La tele estava en marxa; a Canal 9 cremaven falles i els locutors especulaven amb els plors de les falleres que ploraven de veure cremar la seua falla, i fins i tot semblaven contrariats --els locutors-- quan alguna fallera de llàgrima tacanya es mostrava esquiva a exterioritzar els sentiments que marca la tradició. Donya Rita gastava bromes a les falleres; recorde que referia la Fallera Major Infantil amb el nom de "Pistatxito", entre les rialles satisfetes del seguici d'aduladors que tothora envolten la mandatària municipal. Res de nou s'albirava sota la lluna de València. 

Però a les 23:43 h de la susdita nit, el sorollet campaner del meu mòbil m'anunciava l'entrada d'un SMS. Com que a eixes hores no esperava cap salutació ni cap notícia de trellat, vaig pensar que es tractaria de l'oferta d'alguna empresa de telefonia... o d'algun generós que m'anunciava un sorteig del qual jo havia resultat guanyador. Però en veure que el referit SMS provenia d'Olímpia Bas, vaig tensar la posició del cos i se'm van obrir del tot els ulls que ja tenia mig tancats; vaig deduir que el destí havia acomplit la seua amenaça: "Mon pare acaba de faltar", deia el missatge. Pep Bas havia mort. Conserve encara aquell SMS arxivat, però, no sé per què, vaig canviar el sorollet campaner que m'anunciava les entrades dels missatges al mòbil. 

Ha passat un any, i aquell sospir que Carles Mulet va penjar a la xarxa internauta uns minuts després de les 23:43 h del 19 de març de 2010 s'ha repetit pertot arreu al llarg i a l'ample de la galàxia afectiva de Pep. Des de Xàbia, Maria Jesús, Noa i Olímpia ens recorden amb un altre sospir l'esmentat aniversari:

PEP BAS i CABRERA
19 març 2010                                                                                                 

Al complir-se un any de l’absència de Pep, la família volem agrair totes les mostres d’afecte, solidaritat i estima que hem estat rebent i que ens ajuden a suportar millor el dolor.

Gràcies de tot cor.


Com que, quan va morir Pep Bas, aquest modest burribloc encara no existia, he volgut aprofitar l'aniversari de l'amic absent per a instal·lar el record de la seua memòria en un lloc preferent del nostre raconet literari. M'he permés també reeditar l'article que vaig dedicar a l'amic Pep, publicat al Llibre de Festes de Pego el mes de juny de 2010, i a la revista Caramella al juliol del mateix any. (Poden clicar l'enllaç inserit al final de la present entrada). 

El proper 14 de maig se celebrarà un concert dedicat a Pep Bas, dintre el cicle "Xàbia Folk", del qual donarem complida informació des d'aquestes pàgines virtuals (si a l'autoritat "competent" no li entra algun ataquet inquisidor). Siga com siga continuarem recordant el Pep; paga la pena.


PEP BAS
IN MEMORIAM

(publicat a la revista Caramella al juliol de 2010)


Pep Bas va morir el dia de Sant Josep de l’any en curs, mentre València s’encenia en flames falleres. Reconec que no sóc cap expert en literatures emotives ni en ressenyes post mortem, però, per circumstàncies que més avant s’hi deixaran entreveure, vaig dedicar un testimoni escrit a la memòria de l’amic que ens acabava de deixar... (clique ací per a llegir l'article complet)

dissabte, 2 d’abril del 2011

RESSONS DE RAFELCOFER


Cantant la Burrera a Rafelcofer
(foto: Xavi Vila)
Parlar d'un mateix és una pràctica un tant arriscada; si parles malament és com tirar pedres a la teua teulada, i si parles bé t'exposes a aparentar prepotència o a ser acusat de plagiar les tècniques rocambolesques que utilitza Don Francisco Camps, entre altres, per a vendre misèries. Per això nosaltres procurem ser mesurats a l'hora de comentar en públic els nostres espectacles. Les anàlisis, les autocrítiques i les congratulacions, les fem en privat, encara que aquesta forma de procedir ens reste possibilitats propagandístiques.

Inaugurant un aeroport a La Safor
(foto: Xavi Vila)
Però quan són altres persones les que parlen de nosaltres, i més encara si parlen bé, plantem discretament les orelles per a escoltar el que diuen del nostre treball, perquè a ningú no li amarga un dolç, i perquè ens satisfà comprovar que el nostre pelegrinatge pels escenaris no passa desapercebut. 

Engrandint la poesia.
T Llopis i MJ Escrivà
(foto: Xavi Vila)


La darrera representació d'El Cantar de la Burrera fou el passat dissabte al V Festival de Poesia de Rafelcofer. Nosaltres ens vam quedar satisfets amb el resultat de la nostra actuació i amb el tractament rebut pels organitzadors i, pel que es veu, el pas de la burrera per la susdita localitat ha deixat molt bon sabor de boca. Heus a continuació alguns dels comentaris que s'han publicat al voltant del xou:

Perfumant l'acte
(foto: Xavi Vila)
Burrera comprimida i en dosis intel·ligentsArticle del periodista Francesc Vila sobre el V Festival de Poesia de Rafelcofer i sobre l'actuació d'El Cantar de la Burrera. Francesc fou el mantenidor de l'acte, i coneix el nostre espectacle des que vam actuar a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Completa la publicació amb l'enllaç a un àlbum de fotografies de Xavi Vila sobre l'esdeveniment. Heus ací dos fragments del referit article i l'enllaç per a llegir-lo complet:


... Van tancar els llums, van obrir les cortines vermelles i va aparèixer Salvador Bolufer amb la seua veu de recitar tranquil·la, profunda i contundent, acompanyat per la professionalitat del pianista i compositor Enric Murillo, l'entusiasme de la guitarrista Cristina Martí, l'actor indescriptible Cèsar Monsonís, i els reconeguts i benvolguts poetes Tomàs Llopis i Maria Josep Escrivà... 

... A Barcelona, on van actuar als refinats jardins del Museu Frederic Marès, al peu de la solemne catedral, l’espectacle em va semblar molt surrealista, l'essència de la valencianitat més profunda. A Rafelcofer, em va semblar tan surrealista i valencià, com necessari, perquè ens ajuda a veure-ho tot més clar, ens fa riure i, sobretot, ens dóna forces per tornar l'any que ve amb més festival, més llengua, més cultura i més poesia(cliquen ací per a llegir l'article complet).


Cristina Martí, Dolors Pedrós i
Maria Alcaraz. Tres de luxe.

(foto: Xavi Vila)

Un xicotet resum del V Festival Crònica de l'acte, publicada al Web dels organitzadors (Associació Cultural EL REBROT). Il·lustren els comentaris amb fotos de l'espectacle:


Ens ha costat 5 anys, però n'estem ben orgullosos. Enguany ho hem petat! Veure l'auditori des de dalt, com el veiem nosaltres ple de gent, amb les rialles com a banda sonora no té preu. I d'això en té la culpa Don Salvador i la seua gent que han fet de la burrera un bon reclam.

Perquè la burrera fa falta senyors!

I per als que eixe dia teníeu altres coses, us deixem un tas(cliquen ací per a veure la crònica completa)

I per a completar la jornada, la gent del REBROT ens va dedicar unes albaes agraïdes:



         









Nosaltres també agraïm als coferers la seua càlida acollida i el seu interés a malcriar els nostres volantins escènics, i ho fem des de la més humil de les humilitats. Nosaltres no sabem parlar  ex cathedra ni inaugurar aeroports sense avions. 


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................