...

............................................................................

dimarts, 17 de gener del 2017

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

Per Salvador Bolufer


Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personanormalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me. 


La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.
Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!
I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:
Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.  

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".  


El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
 o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar  –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).


Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat. 


Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots. 


Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya. 

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–. 





En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.