MISÈRIA PARADISE. Astrologia cibernètica

Per Salvador Bolufer

Des de principis de segle vinc col·laborant en el Calendari dels Brillants, un almanac ben original que s'edita a la Marina Alta des del 1987. La majoria de les meues col·laboracions es basen en una espècie de previsions astrològiques escrites en vers, on conte i cante la meua manera de veure la vida i de viure la mort.

A finals de 2020, encara en plena pandèmia, vam muntar un audiovisual on el meu fill Salva interpretava els versos de la previsió per a 2021, amb una excel·lent música d'Enric Murillo i amb unes imatges adients a la narració. La cosa va tindre una repercussió que no esperàvem, i això ens va animar a repetir experiència en els anys següents. 

A la tardor de 2025 va veure la llum l'edició d'enguany de l'esmentat Calendari, on s'inclou la previsió per a 2026 sota el títol MISÈRIA PARADISE. Vam preparar el vídeo amb la interpretació de Salva i, de nou, amb una preciosa música del mestre Murillo. Hem aprofitat la felicitació de Cap d'Any per a divulgar-lo i la resposta del públic ha tornat a ser molt satisfactòria, la qual cosa ens ha provocat alegries contentes. 

Inserim a continuació l'enllaç a l'audiovisual en qüestió i el text poètic escrit que ens han demanat algunes persones amables. Tal com hem comentat abans, el susdit poema està inclòs al Calendari dels Brillants 2026, una publicació bonica i útil  editada per la MACMA que recomanem a tothom.

Que les aures benignes els acompanyen sempre. I a mi que no m'obliden.

Anem allà:    

MISÈRIA PARADISE
Astrologia cibernètica 

Prevenir l’esdevenir del món mundial

ja no és cosa de vidents il·luminats

ni d’influxos de caràcter sideral.

Ara és la intel·ligència artificial

qui prediu els vaticinis esmentats.

I per tant, els previsors homologats

no són ja els endevinaires ni els bruixots.

Ara són els algoritmes programats

i els sistemes informàtics controlats

per les ones clandestines d’uns robots.

Una xarxa d’informàtics indevots

al servei d’uns mandataris trastornats,

ordiran els més perversos escarots

per comprar les voluntat dels borinots

i envilir la indignitat dels amargats.

I diran que els genocidis provocats

i les guerres de matar gent innocent

són maneres d’expurgar els renegats,

invocant a no sé quines llibertats

i a les glòries del passat i del present.

I diran que protegir el medi ambient

dels perills de l’emergent canvi climàtic

és tan sols una parida impertinent

que prové d’algun científic imprudent

o d’algun ecologista maniàtic.

Un corrent de gamberrisme telemàtic

i una xarxa d’influencers casolans,

promouran el vandalisme sistemàtic

per burlar-se del sistema democràtic

i estafar les veritats als parroquians.

No es preveu que hi haja canvis massa grans

al respecte dels presagis més propers:

salvapàtries, oligarques i truans

seguiran atropellant els drets humans,

per maldat, per despotisme i per diners.

I entre lladres, xantatgistes i usurers,

corrupteles, corruptors i depravats,

seguiran proliferant manifassers,

testaferros, llepaculs i carronyers,

aranzels, criptomonedes i mercats.

Vividors, politicastres i aforats

mostraran els seus aspectes més patètics.

Puritans, negacionistes i exaltats,

bufanúvols i oradors maleducats

mantindran els seus renills més antiestètics.

No se sap si els futuròlegs cibernètics

han previst alguna nova turbulència,

ni si els clans de malfactors polifacètics

seguiran marcant uns ritmes tan frenètics

en favor de la vilesa i la indecència.

Però un aire de nefasta incompetència

bufarà en tot el periple que ens espera,

i un ventorro de marcada transcendència

remourà la ineptitud i la imprudència

entre núvols de misèria i polseguera.

Les granotes fugiran de l’Albufera,

les anguiles moriran al Mar Menor,

les gavines volaran arreu manera

i les flors que naixeran en primavera

a l’estiu s’assecaran amb la calor.

Fins que arribe algun oracle encantador

com un raig de vigorosa vitamina,

pregonant nous averanys de pau i amor

i anunciant que ha de venir un món millor

entre llums de lluminària cristal·lina...

...Aleshores el cantar del trobador

serà un eco entre els confins de la Safor

i els racons incandescents de la Marina.

                                                        Salvador Bolufer

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

Per Salvador Bolufer

                                                                   

El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden encara blocs que es mantenen actius, però sense la freqüència ni la regularitat d'antany.

Durant uns anys, nosaltres vam fer servir aquest instrument de manera molt intensa. Últimament havíem reduït bastant l'activitat, encara que sempre hem procurat mantenir visibles i actualitzades les matèries que havíem emmagatzemat i les pàgines informatives que havíem creat, com ara LA CARTELLERA AMIGA, sempre present i vigent. Però, segons les estadístiques internes que ens facilita el servei de Blogger, les dependències del Burribloc segueixen comptabilitzant un nombre considerable de visites i això ens ha animat a continuar alimentant aquesta casa de pobres, si no amb la intensitat d'altres temps, si almenys a un ritme que permeta conservar l'interès amb les cosetes que fem i custodiar-les de manera ordenada.

                                       ...I els profetes que patien

un ambient tan exaltat

miraven per un forat

les misèries que bullien

   d’aquell món destarotat...

Així doncs, comencem hui la susdita tasca amb la burripublicació del volantí astrològic que he aportat al Calendari dels Brillants de 2024: EL MÓN PER UN FORAT. Es tracta d'un experiment de caire apocalíptic, però amb un final feliç com el de les pel·lícules on el xic acabava amb tots els pistolers malcarats de les praderes. Inserim a continuació l'enllaç al vídeo on podran escoltar els auguris dels bruixots, escrits amb la meua gramàtica salvatge i recitats magníficament per Salvador Bolufer Sendra, qui s'ha encarregat també del muntatge de l'àudio. Ja saben que, des que em van ferir la veu per un contratemps a les cordes vocals, és un honor i un gran al·licient per a mi sentir-me recitat pel meu fill major.

Anem allà. Primer el vídeo i després els versos escrits:

EL MÓN PER UN FORAT
El cantar de la galàxia
 

Vells astròlegs afirmaven
que, en els temps més ancestrals,
els profetes siderals
ja predeien i auguraven
els futurs que amenaçaven
les espècies terrenals.

 Els primers bruixots astrals
pensaven que el món seria
un edèn en fantasia
d’alegries celestials,
de paratges naturals,
de noblesa i d’harmonia.

 Mes llavors ningú sabia
ni s’hauria imaginat
que aquell espai encantat
molt prompte es convertiria
en un niu de puteria
corromput i adulterat.
 
I amb la tal realitat
que aleshores descobrien,
els oracles advertien
la vilesa i la maldat
de la mala voluntat
que les faunes posseïen.

 ...I els profetes que patien
un ambient tan exaltat
miraven per un forat
les misèries que bullien
d’aquell món destarotat,
on els burros se’n fugien
del corral rebolicat,
el gos i el gat discutien
barallant-se amb el trellat,
les gallines perseguien
el pollastre escarotat,
les muntanyes s’encenien
per desídia i crueltat,
i els cabdills que conduïen
les ovelles del ramat
s’insultaven... s’agredien...
s’atacaven... es ferien...
es mataven... es morien...
 
Els sicaris destruïen
els paisatges dels indrets,
els cacics els adquirien
almoinant quatre gallets,
i els llepons s’ho divertien
rebufats i satisfets...
 
Els pronòstics més inquiets
auguren que seguiran
produint-se grans desfets
que els fanàtics promouran
per interessos concrets.
Els malvats persistiran
reclutant analfabets,
els tirans ressorgiran
i damunt augmentaran
els bramaires indiscrets
i les colles de negrets
que voten el Ku Klux Klan.
 
Voldria entendre els qui estan,
per quimera o per despit,
afalagant els que van
sembrant odi maleït;
però veure un oprimit
adulant un opressor
inspira molta tristor
i és un gran contrasentit.
És com si un cuc volador,
una mosca o un mosquit
buscaren el baf del flit
per a calmar el dolor.
 
Mes l’auguri previsor
més dolent i més pragmàtic
parla del canvi climàtic
i assegura, a tot rigor,
el caràcter destructor
d’un afer molt problemàtic.
 
Eixe anunci tan dogmàtic
del futur que esdevindrà
assegura en to dramàtic
que en el dia del demà
la terra s’escalfarà
entre els fums de les pudors;
el gel es desgelarà
al caliu de les calors;
la mar contraatacarà
amb deliris invasors...
I amb els zels arrasadors
del clamor de les tronades,
plorarem entre riuades
i entre bufs de calentors
els instints devastadors
que amenacen, venjadors, 
els indicis malfactors
de nostres pròpies burrades.
 
Amb aquestes retronades
de rimetes mesurades
en caigudes tremendistes,
donarem per acabades
les predites predicades
pels vidents més pessimistes.
 
Entre farses populistes
surten crits negacionistes
d’esperit inquisidor...
Entre fraus capitalistes
surten bojos integristes
festejant amb el terror.
 
Però un dia un gran clamor
sortirà d’una remor
d’energia sibil·lina,
pregonant entre el fragor
un futur encisador
de bonança genuïna...
 
...I el cantar del trobador
serà un eco entre el fervor
sota el cel de la Marina.

 Per raons estratègiques, aquest experiment astrològic inclou alguns versos d’un assaig bíblic que vaig escriure fa alguns anys —«La Bíblia en vers»—, publicat al llibre Versos (per)versos (Edicions 96, 2017). Malauradament, passa el temps i passen les vides, però la matxera terrenal continua present i vigent i, damunt, ara és també una matxera digitalitzada que controlen els algorismes d’intel·ligència artificial al servei dels interessos financers més obscurs.

 

Les figures més simpàtiques de l’astrologia mundial coincideixen a dir que no es pot fer res per canviar el passat, però es pot fer molt per canviar el futur. Que així siga, o si no, com diria algun castís, Déu que ens pille confessats.

 

                                                                                   Salvador Bolufer
                                                                         Trobador de la galàxia 

LES VERITATS "OFICIALS"

Per Salvador Bolufer

Els primers anys de la dècada dels 80, Pego –el meu poble– vivia un dels episodis més turbulents i desagradables de la seua història contemporània: La guerra de l'aigua. El conflicte fou provocat per un decret que disposava el transvasament al terme de Dénia d'aigua procedent dels aqüífers de Pego i Oliva.

Naixement del Riu Bullent

(Foto: Revista Aguaits)

Un grup de veïns –on acabà integrant-se pràcticament tot el poble– es va oposar al transvasament en qüestió, adduint els perills ecològics que podia provocar tal projecte, però els mandataris desestimaren sistemàticament totes les al·legacions, basades majorment en informes tècnics que advertien de la possibilitat d'un desastre irreversible. La cabuderia administrativa era contrarestada per una sèrie d'accions de protesta veïnal que només tenien com a resposta una invocació màgica: la llei! (cal aclarir que "la llei" és un articulat jurídic moltes vegades contradictori i confús, la qual cosa aprofiten els que manen per a interpretar-la de la manera que més els convé). "Pleitos tengas y los ganes" –deia la maledicció de la gitana. 

Com que la mobilització popular continuava en augment, els governants i les forces vives interessades en el transvasament posaren en marxa la maquinària de poder per tal d'aniquilar la rebolica, i la caverna mediàtica de l'època disposava els seus bramaires més afins per a escamar pertot arreu "la veritat oficial" que justificava aquell projecte qüestionable i perillós, i que atribuïa l'oposició dels pegolins a raons purament egoistes i insolidàries: "Niegan a las personas lo que regalan a los peces", deia un dels titulars incendiaris del moment.

Una de les concentracions de l'any 1984.

4.000 persones tallaren la Carretera Nacional 332. 

(Foto cedida per l'Arxiu municipal de Pego a la Revista Aguaits)

La moguda havia transcendit més enllà de les fronteres autonòmiques i, a Pego, la resistència era cada vegada més ferma i decidida. Suposem que amb la intenció de calmar els ànims, els estrategues de l'administració decidiren canviar l'estratègia, però, això sí, sense cedir ni un bri en la intenció inicial de bombejar aigua subterrània de manera permanent i indiscriminada (s'havien oferit altres alternatives viables per a transportar aigua destinada al consum humà, però tot fa pensar que la intencionalitat del projecte anava molt més enllà, i no es conformaven amb tan poca cosa). Amb la susdita estratègia es tractava d'executar les obres de canalització sense eixir del terme de Dénia, i d'eixa manera arribarien a poca distància dels pous de l'IRYDA (així es denominaven), ubicats en termes de Pego i Oliva, d'on, en última instància, havien decidit practicar les extraccions.

Els actes de protesta se succeïen cada vegada amb més arguments i amb més vehemència, fins que va arribar aquell fatídic dia d'agost de 1984, quan una retroexcavadora xafava el terme d'Oliva per a escometre les obres per a la connexió als pous, i en un tres i no res es van plantar allí més de 5.000 persones per a impedir-ho. Els ànims estaven molt exaltats i, malgrat la forta presència policial, la cosa va acabar en desagradables enfrontaments i amb importants danys materials. 

Al Port de les Aigües, aquell fatídic dia d'agost de 1984.

(foto cedida per particular a la Revista Aguaits)

Deien que durant les setmanes següents rondaven per Pego agents de la policia secreta indagant "quién mató al comendador", però al poble no hi havia còmplices "institucionals" i el gallet de la passió que corona el campanar semblava mussitar amb veu d'ultratomba: "Fuenteovejuna, señor". Finalment foren 7 els processats, i centenars de persones es brindaren a avalar proporcionalment l'elevada fiança que demanaven els jutges per a cobrir responsabilitats (fins i tot, els regidors de l'ajuntament van cedir durant uns mesos les seues assignacions econòmiques per a sufragar els costos de la defensa). Ignorem quins foren els criteris i/o els indicis per a responsabilitzar justetament els 7 imputats en qüestió; ni un més ni un menys.

Pous de l'IRYDA, on pretenien practicar les extraccions d'aigua.

(Foto: Revista Aguaits) 

Durant un temps, els de "la veritat oficial" continuaren difamant la gent de Pego, i els bramaires de guàrdia van escampar la bravata que els pegolins no volíem donar l'aigua perquè estàvem fer-nos milionaris venent-la embotellada, la qual cosa va provocar un boicot a la marca Peñaral, propietat de Carbónicas Levantinas, SL. Eixe fou el principi de la fi de la referida empresa privada on hi havia socis de tota la comarca i on treballava un grup de persones, però ni molt menys tot el poble. Volem deixar constància que aquesta mercantil estava completament al marge de l'enfrontament, i que fou la primera que va oferir transportar a Dénia aigua per al consum humà, en camions cisterna i de manera gratuïta. 

A l'edició de 2013 de la la Revista Aguaits es publicava un treball d'investigació on s'explica de manera àmplia, rigorosa i exhaustiva el que fou la susdita guerra de l'aigua i cap on derivaren les coses a partir dels fets que hem contat anteriorment (poden llegir-ho clicant ací). Nosaltres, amb el present article, no hem pretés analitzar la complexitat d'aquells esdeveniments ni emetre judicis de valor; només hem intentat recordar un dels punts de la història on l'acció popular va impedir el que hagués pogut ser una catàstrofe ecològica de conseqüències imprevisibles. Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l'autoritarisme, la mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents. Pego i Dénia són dues poblacions germanes on s'entrecreuen amistats i afectes que, en aquells anys, les polsegueres malignes posaren en perill. Afortunadament, el temps i el trellat de la bona gent sol tornar les coses al seu lloc. 

Aquesta estampa no té res a fotre amb la guerra de l'aigua,

però també ve al cas.

... I a mi, tot el que està passant a Catalunya m'ha fet recordar aquella època turmentosa i difícil. Per això crec que, amb independència del que cadascú puga pensar sobre la causa catalana, certa gent hauria de ser una mica més mesurada a l'hora d'opinar d'allò que desconeix, i més suspicaç a l'hora de creure els que prediquen les veritats oficials. Les multituds no prenen els carrers només perquè sí. 

Amén.  

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

Per Salvador Bolufer

Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personal –normalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me. 

La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.

Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!

I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:

Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.  

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".  

El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
 o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar  –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).

Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat. 

—Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
— Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots. 

Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya. 

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–. 

LA FI DEL MÓN

Per Salvador Bolufer

L'any 2008, la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia publicava "La Bíblia en vers", un experiment poètic que vaig escriure amb l'única intenció d'explicar la falla d'aquell any, però que acabaria marcant un punt d'inflexió en el desenvolupament de la meua tasca creativa en favor de la poesia satírica. Amb la idea pretenia exposar irònicament tot allò que es volia criticar, però fent paral·lelisme amb les històries que conta la Bíblia. Així, per molt exagerats que foren els meus plantejaments, difícilment podrien superar les fantasies al·lucinants que contemplen les Sagrades Escriptures, algunes d'elles considerades dogmes de fe per l'Església Catòlica. Pensava jo que, si la gent creia que un home barbut havia obert en canal les aigües del mar Roig amb un garrot de fusta, també podria creure la matèria corrompuda que jo contava entre versos perversos que, amb el pas del temps, han resultat premonitoris. 

Il·lustració que acompanyava una de les meues burreres poètiques

publicades al llibre de la Falla Sagrada Família-Corea.

Es tracta d'un muntatge de Jordi Garcia Polop, sobre una foto

de Javier Alborch amb la meua estampa de trobador apocalíptic. 

El treball en qüestió contemplava els principals episodis del Gènesi i l'Èxode (i també d'altres llibres imaginaris, com ara l'Èxtasi, el Sífilis, el Proxilaxis, l'Anorexis...), des de la Creació fins al Judici final. "La fi del món" és, lògicament, un apartat que no podia faltar en aquesta estrambòtica parida. Huit anys després he rellegit aquells versos i he vist que encara són de rabiosa actualitat, motiu pel qual m'he decidit a republicar-los ara i ací. 

Aleshores em vaig inspirar en els elements que provocaven les cridadisses apocalíptiques del moment, i que aprofitaren l'inici de la crisi econòmica (o l'estafa) que ells mateixos havien provocat, per a rebentar la bambolla en mans d'un infeliç —Zapatero—, que no sabia com traure's allò dels dits, i va acabar fent sonar les campanes de l'infern, agenollat cara a la Merkel i en favor de la santa inquisició dels mercats. No sé si els temps actuals són pareguts, però sí que sé que els escenaris i els actors són els mateixos, encara que l'obra que es representa siga distinta: bisbes i canonges proclamant catàstrofes i intentant induir els parroquians a votar dretes; bramaires divulgant estupideses que no se les creuen ni ells; poderosos controlant la potència mediàtica dels mitjans de comunicació (resulta sospitós, per exemple, que l'amo de La Razón ho siga també d'Antena 3 i de La sexta); Bertins Osbornes aprofitant programes atorgats per la televisió pública per a pregonar el seu puto vot; patriaferits reclamant proeses bèl·liques per a apegar amb pegamín una Espanya feta péntols... 

Un altre muntatge de l'amic Jordi Garcia Polop. 

En aquest cas va utilitzar la meua cara per a revestir

la figura d'algun dimoni emplomat. 

En fi... heus a continuació el poema esmentat. Si tenen a bé llegir-lo, ja em diran si aquells versos de fa huit anys podrien haver-se escrit la setmana passada: 

LA FI DEL MÓN

(deliri crepuscular)

Diu la història que el profeta Malaquies 

fou un home d’obstinades obsessions,

que al compàs de literàries profecies

divulgava extravagants monomanies

i augurava retronades prediccions. 

Però un dia, combatent les temptacions

instigades pel dimoni Llucifer,

va predir la fi del món entre visions

i va escriure tan brutals suposicions

sobre un rastre inesgotable de paper.

I llavors es va espantar el galliner

entre els clams dels populistes exaltats

que agitant entre els engruts d’un gran merder

induïen el qui fóra menester

a punir la redempció dels seus pecats.

Els sicaris, revestits d’autoritats,

van pensar aprofitar tal ocasió

d’arremetre contra tots els renegats,

acusant-los de dimonis emplomats

que volien pervertir la població.

I després vingué la Santa Inquisició

prevenint el malefici sempitern,

i amb l’excusa d’abolir la corrupció,

certs canonges s’assignaren la missió

d’enviar tots els dimonis a l’infern.

Els profetes que ens ofrena el temps modern

ja no parlen de les penes turmentoses

que originen els penars del foc etern; 

ara invoquen el seu propi desgovern

i ens auguren punicions escandaloses.

I entre COPES de begudes tendencioses

i amb els brindis de “losantos” innocents, 

es dibuixen les senderes tenebroses 

sota el ritme de sonates vergonyoses 

compassades entre vells ressentiments.

Brollen brolls de patriotismes estridents 

vertebrats a cops de punta d’escopeta,

on s’albiren els motius més aparents 

d’imposar sobre aquest món altres corrents

i girar-lo a puntellons cap a la dreta.

Jo no sé si ha de venir un nou profeta

que predique amb noves aures de bonança,

i acarone les paraules del poeta 

permutant el conformisme en la desfeta

pel caliu de la il·lusió en la benaurança. 

Car, si els pobles recuperen confiança, 

moltes coses deixaran de ser com són.

Mes, si un dia els homes perden l’esperança,

els dimonis prendran forces de venjança...

i les hores marcaran la fi del món.

                                                                                                  Salvador Bolufer

Amb aquesta memorieta històrica i histèrica acomiadem l'any 2015. Des del Burribloc de Bucomsa desitgem un 2016 replet de felicitats i de bones ventures per a tots vostés i per a tots nosaltres. ELLS, que s'apanyen. Amén. 

Aquesta foto està extreta de la realitat.

Per tant, no es tracta de cap muntatge faller. 

HAN PASSAT ANYS, CINC ANYS; HAN PASSAT MOLTES COSES.

Per Salvador Bolufer

Ara fa cinc anys des d'aquell 9 de novembre de 2010, quan el Burribloc que ara tenen entre ulls va veure la llum per primera vegada. Aquell dia era dimarts, i divendres següent hi havia programada una representació d'El cantar de la burrera al teatre Micalet, del cap i casal. Com a components del referit espectacle, consideràvem escassa la divulgació que s'havia donat a l'acte; les tarifes de publicitat a l'ús resultaven massa cares per a nosaltres; les xarxes socials, com ara Facebook o Twitter, encara tenien molt poca repercussió; els mitjans de comunicació públics no estaven per la labor de donar suport a les veus en rebel·lia, i només alguns amics de la premsa escrita, propietaris de blocs personals o veus amables com la d'Amàlia Garrigós, es prestaven a donar un ressò gratuït perquè el nostre cartell arribara a la ciutat de València i a les seues rodalies més pròximes. 

Primer logotip que utilitzàrem per a promocionar l'espectacle
EL CANTAR DE LA BURRERA

De sobte em va venir al cap la idea de tenir un bloc propi; possiblement vaig patir algun ataquet de candidesa il·lusa i pensaria que, amb aquest invent, el nostre reclam publicitari arribaria fins als racons més recòndits de les nostres geografies més llunyanes. Pensat i fet. No em va resultar gens difícil activar el bloc ni descobrir els requisits mínims per a formalitzar publicacions, si bé tardaria un temps a descobrir les principals possibilitats de disseny i edició que ofereix Blogger. I així, en un tres i no res, el món sencer tenia al seu abast aquella primera entrada: LA BURRERA CANTA AL MICALET. Confesse que em vaig sentir com un xiquet amb bicicleta nova. 

Primera estampa que vam inserir al Burribloc.

Inicialment vam pensar que el joguet que acabàvem d'estrenar serviria només per a promocionar les nostres activitats artístiques i per a emmagatzemar material i curiositats, no solament dels espectacles i dels treballs discogràfics que portàvem entre mans, sinó també de les polifacètiques intensitats de la nostra BURRERA COMPRIMIDA, una insòlita organització clandestina de trajectòria dilatada i d'història turbulenta. 

Però molt prompte vam comprovar que la nounata activitat internauta podria servir per a moltes coses més, i així ens vam engolosir a escriure i a publicar descarades literatures, atrevides il·lustracions i gramàtiques divertides. Molt prompte es va implicar en la causa la nostra Maria Josep Escrivà, qui amb el seu potencial humà i literari va aportar al burribloc fortes dosis de qualitat, professionalitat i saviesa. Posteriorment, l'esmentada dama del Grau vincularia al burriespai el bloc PASSA LA VIDA, conegut també com el "Pulcribloc" de Bucomsa, en referència a la pulcritud que caracteritzen els treballs que publica Maria Josep. I amb aquesta aportació, la xarxa de blocs que componen el nostre espai telemàtic abastava un nivell que no havíem imaginat per a res a l'hora de parir la idea. 

Audiovisual d'autofelicitació pel nostre IV aniversari.

La nostra xarxa compta en l'actualitat amb cinc ubicacions blocaires, on s'ordenen i es desenvolupen les diferents temàtiques i estils que contempla el Burribloc, i des d'on es pot accedir a cadascun dels serveis que hem pogut i sabut habilitar (hi ha disponible un BURRÍNDEX per a facilitar la recerca). En conjunt hem rebut durant aquests 5 anys unes 135.000 visites, 40.000 de les quals pertanyen als darrers 12 mesos. Hem publicat al voltant de 350 entrades, a més d'una gran quantitat de gadgets i pàgines informatives, burrículums, fotos, curiositats i espais multimèdia, i també una CARTELLERA AMIGA que actualitzem cada dia, on es recullen els cartells que arriben al nostre abast sobre actes socioculturals benintencionats que se celebren pertot arreu de la nostra geografia. Disposem també d'un BURRIGRUP al Facebook, on algunes de les 1.200 persones que el componem venim utilitzant-lo amb una certa freqüència per a publicar alegries esporàdiques, indignacions justificades, reflexions puntuals o parells de coces clandestins. 

Les aportacions a la causa i la freqüència d'entrades noves depén de les disponibilitats de les persones que alimentem la criatura, però sempre hem procurat mantenir viva la flama espiritual del burribloc i la intencionalitat que la sustenta.

Moltes coses han passat des d'aquell dimarts, 9 de novembre de 2010; vam viure la caiguda de l'infeliç de Zapatero i també la d'un desbaratat Camps, aquest últim un any després d'haver arrasat en unes eleccions amb unes llistes plenes d'imputats; hem rist i hem plorat les bravates de Rus, Fabra el de l'aeroport sense avions, Serafí, Blasco, Cotino... i també hem assistit al seu enderrocament; hem suportat les moniatades incompetents de l'altre Fabra i de tot el seu seguici de llepaires; hem malparlat dels fatxes i dels corruptes que ens treien a ballar a diari, i ens hem divertit amb els encerts i amb les bones ventures de la nostra gent; vam presenciar la irrupció al poder d'un dels governs més nefastos i mediocres que ens podria caure damunt, i ara esperem celebrar molt prompte l'enfonsament d'aquesta colla de bufanúvols incapaços i caducs que ens han portat la ruïna social i econòmica.

Han passat anys, cinc anys. I, efectivament, han passat moltes coses.

Tarja d'autofelicitació del V aniversari del Burribloc.
Per molts anys.