...

............................................................................

divendres, 19 de desembre del 2014

150 ANYS DE LA VIETA, EL FERROCARRIL CARCAIXENT-GANDIA-DÉNIA

Per Maria Josep Escrivà

«El 8 de febrer de 1864 es posava en marxa el tramway Carcaixent-Gandia, tirat per cavalls. Pocs anys després fou prolongat fins a Dénia, ja amb màquines de vapor. Eixa infraestructura va marcar la vida econòmica, cultural i social de Carcaixent i dels pobles i comarques que connectava». Del «Pròleg» a La Vieta. Una aproximació al Ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, Edicions 96, 2014.

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de l'enyorat tren Carcaixent-Gandia-Dénia. Ara volem compartir, i celebrar, des d'ací la notícia de la publicació d'un llibre —a la imatge següent, la portada—, el material de partida del qual procedeix d'un altre que es va publicar l'any 2003, i que es va exhaurir, titulat com el subtítol que porta ara la nova edició, revisada, ampliada pel que fa a text i també a material gràfic, i redissenyada.

Autors: Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez.
Disseny i maquetació de Pau Àlvarez López-Edicions 96.
Fotografia de portada cedida per Paco Agulló.

«Esperem que aquest llibre servisca no només per a admirar-nos del nostre passat, sinó també per a conscienciar-nos del nostre potencial col·lectiu de cara al futur. En les nostres mans està recuperar eixe patrimoni i traure-li'n profit.» És un desig formulat des de l'associació Carcaixent M'agrada, que ha organitzat tota una sèrie d'activitats dedicades a commemorar els 150 anys del primer viatge de la línia Carcaixent-Gandia, i ha impulsat l'edició del llibre. Un desig que subscrivim i compartim.

En aquesta nova edició de La Vieta, s'hi incorpora una conversa amb tres maquinistes. Com hi diuen els autors, un «testimoni viu [...], un element rellevant i emocional per a reconstruir el que fou la línia Carcaixent-Dénia.» El text és, clar i ras, una joia; un document molt curiós, valuós i encantador. S'inclou dintre de l'apartat anomenat, genèricament, «Els herois de la línia» on també es pot llegir una entrevista a l'última guardessa viva localitzada de la línia, de nom Antonia Sanz Biosca. Les guardesses eren familiars de ferroviaris que s'encarregaven de tancar el pas als carrers i camins que creuaven la via.



De la conversa amb els maquinistes, massa llarga per ser reproduïda ací en la seua totalitat, n'oferim només un extracte. Però, si tenen ocasió de fullejar el llibre, comprovaran que no té pèrdua.


Personatges

Francisco Llorca Garcia (F. L.): començà a treballar en la línia l'any 1944, fins a l'any 1969 en què va ser clausurada.

Francisco Albiñana Ibáñez (F. A.): hi començà l'any 1942, de peó, ajudant d'encenedor, fogoner, maquinista...

Antonio Vidal Soto (A. V.): hi començà a treballar el 1945, amb setze anys, fins l'any 1969. 

F. A.: Quan nosaltres, Francisco Llorca i jo, entràrem, tot el personal que hi havia era personal castigat, és a dir, «rojos». Això era molt habitual en aquella època (la guerra havia acabat pocs anys abans). Molta gent era desplaçada, del sud al nord, del nord al sud, com a represàlia. Molta gent de RENFE foren degradats i passaren a treballar ací, en una línia xicoteta com aquesta de Carcaixent a Dénia. Hi havia catalans, murcians, gallecs, gent de tot Espanya. Nosaltres ingressàrem molt jovenets. Jo hi vaig entrar als setze anys.

[...] La FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) després ha passat a ser competència de la Generalitat. El nostre jornal era llavors de deu pessetes i tretze cèntims, això en l’any 42. Unes 300 pessetes al mes. Nosaltres cobràvem per mesos. El pico dels cèntims anaven a la Seguretat Social.

Higinio Beneyto, maquinista (baix) i Antonio Vidal, fogoner (dalt) conduïren la locomotora núm. 21 0-3-OT de Valere Mabille.
Fotografia cedida per Paco Agulló.


A. V.: Quins horaris fèiem? Depèn. Jo he tardat de Carcaixent a Dénia unes 25 hores, sense parar a esmorzar o dinar, tot seguit. En aquella època no teníem carbó, utilitzàvem pedres, i per això les màquines estaven fetes un desastre. Jo he aplegat a carregar aigua a Carcaixent per a la màquina, i haver de tornar a parar a la Barraca per carregar-ne una altra vegada. I una altra a Tavernes i una altra a Gandia.
 
F. A.: Per què? Perquè la màquina perdia, consumia més del normal. Encara havies de tornar a carregar aigua al Verger, Dénia... i per això tardaves 25 hores, sense haver dinat, i les màquines estaven fetes pols. Imagineu com aplegàvem ací, en quines condicions. Poc a poc millorà un poc la situació i se reparaven les màquines. Al principi, com feia falta de tot, del cementeri (de màquines) venien a aquesta línia.

[...] En aquella època una cosa molt bona per a nosaltres era l’estraperlo d’arròs. Llavors ho fèiem tots. L’arròs, l’amagàvem al caixó del carbó, a la màquina, al costat de la caldera. Arribàvem a ficar dos o tres-cents quilos d’arròs, en companya del carbó. En el mateix caixó posàvem sis sacs de cinquanta quilos. I ens guanyàvem deu cèntims per quilo. I així podíem fumar, prendre cafè i fer-nos una copeta de tant en tant amb tres-centes pessetes al mes. Eixe era tot el nostre goig.
 
F. L.: Gràcies a ell [l’estraperlo] fumàvem debades, bevíem cervesa, anàvem al cine...
 
A. V.: ...convidàvem les xiques... I a poc a poc et feies el mínim per casar-te. La nóvia anava guardant un poc d’eixos guanys, venia al mercat el dimarts, comprava una cassoleta... et feies una mesa camilla...
 
F. L.: Quina velocitat aconseguíem? Depèn del trajecte. En l’època del vapor podíem aplegar als seixanta entre Tavernes i Gandia, perquè era pla. Quan arriben els automotors augmenta la velocitat molt; podíem fer vuitanta i molt més. Amb els automotors ja donava igual el tipus d’orografia. Podia pujar a vuitanta.
 
F. A.: Però abans... De vegades al Portitxol veies un en bicicleta des del tren i li deies: «eh!, vols pujar al tren?» I et contestava...: «No, gràcies, que tinc pressa.» Les pujades del Portitxol, en un i en l’altre sentit, eren un patiment. Amb l’arribada dels automotors tot això canvia.



A. V.: Quan anàvem cara amunt podies fins i tot baixar, caçar perdius i agarrar-les. Allí en la muntanya de la Valldigna n’hi havia moltes pasturant i era molt senzill caçar-les.

F. L.: Jo recorde una anècdota..., d’un dia, pujant la Barraca Guerrero i jo en un mercaderies. Jo anava de fogoner, i veiérem un melonar de melons d’Alger, i en veiérem un que pesaria... Guerrero em digué: «ja veuràs demà eixe...». L’endemà, a les sis del matí, en un correu, una foscor que feia... Em deixe caure, però..., que podia amb el meló? Em va vindre justet, mentre pujava el tren, per a pujar-lo a l’últim vagó. Ens el menjàrem a Tavernes, mentre fèiem maniobres. Era tan gran que tots menjàrem meló.
 

A. V.: El Nadal, teníem el costum de celebrar-lo fent eixir un «tren de reis», que portava regalets per les estacions. Pujàvem els fills dels empleats, i allí fèiem el número dels reis... En cada estació posaven música, repartien dolços, tiràvem petardets, i així, així fins a Dénia.
 

F. A.: Els regals, els comprava la companyia per als fills dels empleats. També fèiem un dinar de Nadal, pagat per la companyia.
 

F. L.: Llavors tots ens coneixíem, l’ambient era molt familiar. Jo ara ho comente amb la dona. Vas de Dénia a Alacant i no coneixes ningú. És tan trist això! Abans ens coneixíem tots; els empleats de les estacions, els dels trens... Ara no coneixes ningú. Són records de tota una vida que no s’obliden mai. Jo encara m’asome i li dic, a la dona: «mira, eixe tren va amb retard». I em diu: «Però, encara estàs amb això?» Què voleu!, han sigut molts anys.

Tren de Reis a l’estació de Valldigna. El maquinista, Vicente Torró Ferrando, a l’esquerra de la imatge. Els reis, d’esquerra a dreta: Antonio Vidal, Antonio Silvestre i Higinio Beneyto.
Fotografia cedida per Anabel Vidal, filla de maquinista i rei mag...

F. A.: Teníem viatgers de tot tipus: llauradors, comerciants, i en estiu cada vegada va ser més freqüent buscar les zones de platja. Gent d’Alberic, Alzira, del poble, anaven cap a Gandia, Oliva, Dénia... buscant la platja. A l’estiu, molt sovint portàvem doble tren: dos màquines; fins i tot la dièsel agarrava més unitats i portava maquineta de carbó davant i la dièsel darrere. Eixos dies agarràvem tots els vagons de passatgers que teníem. Muntàvem un espectacle, tots contents, tots cantant... I en el sentit contrari tots anaven al Palmar. Vos en recordeu?

A. V.: Els diumenges encara fèiem trens especials, de la gent que volia anar. Com no era massa car el bitllet; això estava a l’abast de tots. Per això el diumenge moltes vegades era el dia de més feina: «Ara m’han fotut, tren especial a Dénia, precisament el dia que tenia festa». I és que tenies festa un diumenge al cap de les mil. Al principi treballàvem tots els diumenges, i poc a poc lliuràvem alguns i fèiem torns.

F. L.: Jo he arribat a estar quatre mesos sense un diumenge de festa, i la meua nóvia estava... Un dia la vaig tindre amb ella... Descarrilà un tren a Tavernes i varen cridar tota la quadrilla: «Al descarrilo!». I estiguérem tota la nit allí. Per sort em donaren festa al diumenge següent, que si no... L’oratge també ens ha jugat alguna mala passada de tant en tant. Per exemple l’última nevada que recorde em va pillar amb «la Sarita» (un tren). La pobra va haver de tirar d’un altre tren, a causa de la neu, i de dos arbres que varen caure. Això devia ser l’any 57. 
Accident al terme d’Oliva el 23 de març de 1961. El maquinista Patricio Pla explica a les autoritats què ha passat. Eixint d’Oliva en un pas a nivell sense guarda partiren pel mig un camió carregat de taronges. La màquina se’n va eixir de la via. A la imatge s’aprecia una roda del camió. El fogoner era Antonio Vidal. Fotografia cedida per Pepe Almiñana.

A. V.: Respecte de la pluja, jo recorde una vegada, per la muntanyeta, anar davant d’un automotor, tocant les travesses i els rails dins de l’aigua, per confirmar que seguien allí, dient a l’automotor: «Avant, avant», i així aplegà a l’estació.

F. A.: Jo recorde un dia que venia de Dénia amb el correu i la màquina dièsel, per la zona d’Oliva i el Molinell, i no veges com venia la Gallinera d’aigua! Em vaig dir «Jo d’ací no passe». I Paco venia en sentit contrari i el veig parat davant de mi, en la mateixa via! Què férem? Retrocedir a Oliva, molt poc a poc, i canviar de via. Recorde anar amb la canya davant, tocant per comprovar si seguien les vies al seu lloc.

A. V.: Una vivència molt bonica va ser quan els americans feren una pel·lícula que es dia Krakatoa, al este de Java, el 1967. La va dirigir Bernard L. Kowalski. Dénia devia simular el port de Singapur. Portaren xinos en autobusos des de Madrid. De colp i repent la localitat estava plena de xinos, amunt i avall, gent ben pareguda, actors... Higinio Beneito com a maquinista i jo com a fogoner autoritzat participàrem perquè l’acció ocorria quan l’erupció del Krakatoa, és a dir, en 1882, la mateixa època que varen construir la locomotora que teníem. Conduíem el tren que feia la seua entrada al port de Dénia al començament de la pel·lícula.

F. L.: En aquella època la línia travessava la localitat i arribava al port, per tal de poder carregar i descarregar directament de la via als vaixells. En algunes seqüències apareix la màquina.
Higinio Beneyto i Antonio Vidal amb els actors de Krakatoa,
al este de Java
. Fotografia cedida per
Anabel Vidal.


A. V.: Els actors eren molt coneguts en aquell moment: Maximilian Schell, Diane Baker, Brian Keith, Barbara Werle, John Leyton... A voltes, quan he vist pel·lícules d’algun d’ells he pensat: «A eixe li he dit bona vesprada» i m’he quedat molt ample. Quan feren la pel·lícula tota la zona del port la tenien llogada. També els magatzems. Recorde que quan anàrem el dissabte, encara disfressats, a cobrar, teníem en el sobre molts més diners dels que ens corresponien per la paga i quatre hores extraordinàries, i quan ho diguérem ens contestaren que eixe extra era per la nostra participació en la pel·lícula. Quan els companys s’enteraren, tots volien ser artistes.

F. A.: La veritat és que han sigut moltes anècdotes. Tenim moltes coses per recordar. Va ser una llàstima quan tancaren la línia el 1969.

F. L.: El tancament de la línia va ser per interessos polítics. A Pasqual Hermanos, entre altres, li interessava que la línia a Dénia isquera des de Silla i no des de Carcaixent. Ell tenia molts magatzems a Cullera, i interessava que la línia passara per allí.

F. A.: També és cert que en aquells anys es tancaren moltes línies de la FEVE per deficitàries. Si aquest ferrocarril haguera estat a Alzira, no el tanquen.


Al revers de la fotografia, s'hi pot llegir: «Buenos Aires, 21 de julio de 1958. A  nuestro apreciado y buen amigo Higinio Beneyto [el maquinista de la foto], señora e hijas, repetimos este motivo de grato recuerdo en nuestro viaje de Carcagente a Oliva el 9 de marzo de 1957. Cuando le cambien la máquina Diesel por esta simpàtica locomotora, sirva esta foto de perpétuo recuerdo. Ricardo Sánchis y Señora.»
Fotografia cedida per Paco Agulló.


F. L.: El colp per a Carcaixent va ser molt dur. Els magatzems de taronja, uns cinquanta, han tancat; la duana de la taronja, que estava ací, ha desaparegut; la companyia de la Transfesa, una empresa important de RENFE, també desapareix. El mal que li feren, al poble, encara és evident.

A. V.: La gent pràcticament no es va menejar pel seu trenet. Era una altra època. La gent tenia por, i existien forts interessos creats per darrere.

F. A.: L’últim viatge el va fer Timor. Existeixen fotos d’aquell esdeveniment. La veritat és que la decadència de la línia venia d’abans. Qualsevol negoci necessita renovar-se, i ells feien el contrari. Deixaven que tot anara trencant-se; no es renovaven les peces ni les màquines. Teníem una màquina, la Sarita, que era de lo millor que tenia RENFE en aquell moment, i per no renovar unes bateries, deixaren que anara fallant... Amb tants milions com costava!

F. L: Un dia vingué ací un governador de València. Ens va prometre que no es tancaria la línia i pràcticament l’endemà ja tenia data de defunció el trajecte. Deixaren perdre material de molt de valor.
El trenet circulant entre tarongers, segurament en el tram entre Oliva i Gandia. Any 1900, aproximadament.
Fotografia: Arxiu Municipal de Gandia.


A. V.: Però ningú podrà esborrar de la nostra memòria, i de la de molts riberencs, les vivències i els records de tota una època. Molts hem crescut sentint el soroll de la nostra màquina.

F. L.: I molts hem patit els seus retards i deficiències tècniques… Però en són molts més els bons records.

F. A.: Esperem que tot això quede en la memòria col·lectiva, tal com sempre quedarà en la dels que treballàrem en eixa línia. Gràcies per fer-nos partícips d’uns moments viscuts, inoblidables per a vosaltres, importantíssims per a nosaltres, com a testimonis del passat. Un passat del qual som hereus i responsables de mantenir-lo viu per als que ens segueixen.
 

divendres, 28 de novembre del 2014

JOAN CLIMENT, POETA. UN SUPERVIVENT DEL SEGLE XX

Per Maria Josep Escrivà

És el títol del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent —poeta, home de rellevància cívica, Fill Adoptiu de Gandia— aquest any que en fa deu de la mort de l'escriptor que, segurament, ha merescut a la Safor una estima més generalitzada i més unànime.

La foto de portada, com totes les altres si no se n'especifica una altra cosa, pertanyen a l'arxiu familiar de Joan Climent. El disseny de portada i la maquetació interior són de Josep Olaso-Edicions 96. El llibre ha estat publicat per Edicions 96, amb el suport dels ajuntaments de Gandia i de Montitxelvo, i de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB).
 
Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx es va presentar a Gandia el 18 de novembre, i a Montitxelvo, el poble de naixement del poeta, el 22, en dos actes inclosos dins de la Setmana Literària de Gandia 2014, que s'havia dedicat a recordar Joan Climent en el desè aniversari de la seua mort. En la primera de les presentacions vaig llegir un text titulat «Deixem que parlen els ocells», que vaig redactar per primera vegada quan feia pocs dies que Joan va morir i se'ns va demanar un text dedicat a la seua memòria per a publicar-lo a la premsa. Entre altres coses, allà deia:

«la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida.»


Aspecte de la sala d'actes de la Biblioteca Central de Gandia, durant la presentació del llibre Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. La família de Joan seia a la primera fila: Juan Antonio Climent i la seua dona, Teresa, a la part dreta de la foto. A l'altra banda del corredor, Àlvar Garcia (esquerra), director de l'IMAB, i Vicent Gregori (dreta),
regidor de Cultura. Foto: Dolors Pedrós.


Es pot llegir a les solapes del llibre: «Joan Climent va travessar el segle xx de cap a cap i va viure una etapa històrica de grans canvis que va plantejar proves molt dures a l'escriptor de la Vall d'Albaida. Tanmateix, Joan continuà el seu camí, el cos i la ment sencers fins a l'últim instant.» D'aquesta lliçó de vida, vista i interpretada literàriament per l'escriptor i periodista Ignasi Mora, naix el títol del volum. Els dos, Ignasi i Joan, tingueren una relació d'amistat pròxima i dilatada en el temps, que, segurament, procedia del lligam que ja tenien el pare d'Ignasi i Climent: «Tots dos van anar junts a rebre classes de violí durant la República i més tard també anaren en el mateix tren a la guerra civil espanyola —la Lleva del Biberó, els anomenaven per la seua joventut—. Després, cadascú va fer la seua i el temps hi va remarcar les diferències.»

 

Presentació a la Casa de la Música de Montitxelvo, poble natal de Joan Climent. A la taula, Josep Miquel Climent Orts, alcalde; M. J. Escrivà, representant d'Edicions 96; Ignasi Mora, autor del llibre.


A banda d'una «Nota de l'autor», d'on està extret el fragment anteriorment citat, el llibre consta dels apartats que a continuació enumere. Repassant-los, de la mà d'Ignasi Mora, podrem conèixer algunes de les dades més significatives de la vida, de l'obra i de l'entorn del poeta Joan Climent, i també farem una passejada literària per unes pàgines plenes d'humanitat i escrites amb una prosa, al meu parer, deliciosa.

1. Relat d'un naixement i d'una infància. A Montitxelvo (la Vall d'Albaida del País Valencià), un 14 de setembre de l'any 1918 naixia Joan Climent i Pasqual. Com hi escriu Ignasi, «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista típica de Montitxelvo des de la bassa del Sastre.  
Foto extreta de la pàgina del Centre Excursionista Castell de Rebollet
de la Font d'en Carròs (la Safor).

Des de l'Ajuntament de Montitxelvo s'ha senyalitzat una Ruta de l'Aigua, amb intenció de mostrar tota una cultura nascuda al voltant d'aquest element hídric. El traçat mostra diversos exemples del patrimoni hidràulic, arquitectònic i natural (com l'anterior de la bassa del Sastre) que s'han generat amb l'aigua com a protagonista. Al llibret-guia editat com a itinerari, s'hi ha tingut la sensibilitat i el bon gust de citar versos de Joan Climent en cadascun dels apartats. Benaurat el poble que celebra els seus escriptors. 

Al llibre Els colors de l'arc iris (Bromera, 2001) hi ha una primera part —«Poble» que consta d'un únic poema titulat de manera significativa «Poema essencial»:

És llegenda tocada de siluetes
i el camí de l’ermita porta al cim.

Del tossal la remor de la garriga
baixa la vall oberta fins al llit
on l’aigua del barranc té nom de riu.
Rauquen al riu granotes de la infància
que trepitja corrals, riuraus, amors,
barrancs on es banyaven caderneres,
les llunes dels hiverns i dels estius,
els besos inventats per la innocència
i aquells espais on eren papallones,
la música de l’aigua permanent,
els ocells capturats per a les gàbies
de casa amb les cançons del camp.
Fonts perdudes i tu i jo i campana
de les dotze dissoltes color verd.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

 J. C.


2. Gandia: 1931-1936. «Joan Climent va estudiar el batxillerat sencer, l'Elemental i el Superior, que va acabar en el curs 36-37, ja en plena guerra civil. Però només primer i segon els va fer a l'Escola Pia de Gandia. Després, a partir de tercer i fins la resta del batxillerat, assistí a les classes del Centre de Segona Ensenyança, que depenia de l'Institut Lluís Vives de València [...].» 

Joan Climent fotografiat als Jardins de Vivers de València. Anys 30.


I esclata la guerra, i Climent, en un dels molts textos en primera persona que apareixen intercalats en la narració principal, hi escriu: «Apreníem a ser hòmens. A pesar de tot, jo almenys no m'acabava de prendre seriosament la guerra. Hi havia hagut bombardejos al port i a Gandia, i algunes morts, però de totes maneres... Al desembre de 1937 ens van reclutar per tal d'anar al front de guerra.»


3. Document inèdit sobre la guerra civil. Es tracta d'un text llarg, que Climent redacta en primera persona. En paraules d'Ignasi «em va lliurar tot un relat detallat sobre la seua vivència trasbalsadora de la guerra civil espanyola. Una persona com ell, que confiava en la raó humana, fins i tot en una certa bondat de les persones, es negava emocionalment a explicar de forma definitiva aquell període de barbàrie màxima. [...] No puc, per tant, obviar el relat bèl·lic de Climent, sinó transcriure'l fil per agulla a continuació.» I aquest relat bèl·lic és impactant, sorprenent i, en una paraula, esborronador. A pesar de la duresa dels fets que narra, no hi manquen anècdotes humanes molt boniques, i gestos d'amistat i l'alè d'esperança que suposa haver conservat la vida i les ganes de tornar a començar.


En l'any 1941 es va casar amb Aurelia Sanz. El matrimoni va tenir dos fills: Juan Antonio i Marilín.
«[...] entre les virtuts de Climent, una en brillava per damunt de totes: la capacitat d'adaptació —els psicòlegs, d'això, en diuen intel·ligència—, la immensa habilitat de convertir el gra més ínfim d'esperança en una germinació triomfant de vida. A pesar de tot.»


4. Entrevista suposada d'un tal Josep Rausell a Joan Climent. L'entrevistador va existir en la vida real: Josep Rausell (Gandia, 1926-2006) fou escriptor i periodista; bon amic i company d'inquietuds culturals i cíviques de Climent. L'entrevista és una creació més que versemblant entre els infinits mons possibles que valida la literatura. Gràcies a ella sabem que Joan va treballar com a funcionari públic de l'Ajuntament de Gandia, durant més de 40 anys. Es va jubilar l'any 1984. Aquesta data és important, perquè, sorprenentment, només a partir d'aleshores comença Joan Climent a publicar els primers poemes en català. Aquest canvi de llengua literària en una persona de la generació de Climent és un fet extraordinari al qual Ignasi Mora atorga molta importància, i amb raó.

Amb Josep Rausell, a la dreta de la foto, el «suposat» entrevistador.

També explica el nostre protagonista, a l'entrevistador de ficció: «Gràcies a don Rafael [Rafael Guzmán, treballador a càrrec del registre d'entrada de l'Ajuntament, en els anys en què hi entrà a treballar Climent] vaig conèixer l'atmosfera social de la Gandia de la primera meitat del segle xx i, a més a més, em va començar a despertar l'estima per aquells carrers i cases que ja eren els meus. Aquelles converses em serviren posteriorment per a estructurar el meu llibre sobre la Delicà de Gandia i la seua llegenda, que va morir a causa d'un gesmil que li va caure al cap, que és com dir d'un rosetó de la Seu...».


5. Diari íntim d'una dona. El capítol duu una nota a peu de plana que diu «Diari apòcrif atribuït a Adelina Bataller». I és un altre dels recursos —crec que molt encertat— que utilitza Ignasi Mora per a tractar-hi, des de la introspecció d'unes notes disperses, senzilles, privades, la relació de Joan amb aquesta dona que fou, des de ben jove, companya d'activisme cultural, d'inquietuds socials i polítiques, i més tard, companya de vida fins al final. Adelina i Joan es conegueren a Ràdio Gandia. Joan hi treballava com a locutor, i ella hi va entrar també, amb només catorze anys. A partir d'aleshores s'establí entre els dos una relació d'amistat molt especial. 


Amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70.

«Molts dies em trobe al costat del micròfon un got d’aigua amb una flor, una rosa blanca o una rosella que sembla impossible que haja pogut arribar a la Ràdio sense desfullar-se. O hi trobe uns caramelets. I avui hi havia un llibre de poemes d’un poeta estranger. Per això, fora del meu horari de treball, qualsevol excusa és bona per a anar a la Ràdio, encara que només siga pujar i baixar, un moment.» [Fragment del «Diari íntim d'una dona» datat a setembre de 1947].


6. Notes per a una biografia sobre Joan Climent. A banda de la feina com a funcionari públic, i de la dedicació com a escriptor (fins als anys 80 no va publicar en català), Climent va treballar com a locutor a Ràdio Gandia, i es va encarregar de posar en funcionament i de coordinar una emissora a l'Institut Laboral, més tard, institut Ausiàs March. Sota un epígraf titulat «El despertar de la cultura», Ignasi Mora hi escriu: «De la mateixa manera que se sol dir que, la història, l'escriuen els vencedors, crec sincerament que en aquest cas el guió i la història l'escrivia Climent, si bé no al seu favor, sinó dissimulant-se entre altres, amagant així el seu protagonisme.»


A l'esquerra de la foto, Àngels Moreno, escriptora; a la dreta, Rosa Morant, periodista. Segons he pogut saber gràcies a Àngels, la foto estaria datada a principis dels anys setanta. «De vegades —m'ha explicat Àngels Moreno— fèiem reportatges a tres veus de pobles o de certs llocs de relleu del nostre entorn per al periòdic Ciudad. La foto està presa en una de les excursions. Aquella temporada, Rosa Morant col·laborava en Ciudad, com Joan i com jo mateixa.»

El metge cirurgià Pasqual Molina, fundador de l'Associació Cultural Premi Iaraní, des d'on ha impulsat gran quantitat d'iniciatives literàries en l'àmbit faller, va participar en la presentació del llibre a Gandia, on va manifestar: «crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural, en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle xx, en la qual Joan Climent no estiguera involucrat». Personalment, crec que no seria exagerat ampliar aquest període de temps d'implicació fins al final dels seus dies, amb 86 joveníssims anys.


D'esquerra a dreta: Josep Rausell, Joan Climent, Adelina Bataller, Joan Fuster i Salvador Rovira, en un acte de l'Ateneo Juvenil de Gandia, cap a la meitat dels anys 60.

Conta Pasqual Molina que, en una ocasió en què es varen reunir ell mateix, Gabriel Garcia Frasquet i Joan Climent, per tal de valorar els llibrets de falla de la ciutat des del CEIC Alfons el Vell —Centre d'Estudis i Investigacións Comarcals del qual va formar part Joan durant catorze anys—, Climent va manifestar el seu descontent amb la qualitat general i el to desfasat dels poemes publicats en aquells volums fallers. Com a conseqüència d'aquell comentari, que Pasqual Molina sabé rendibilitzar, l'any 2001, el mateix en què s'anomenà Joan Climent Fill Adoptiu de Gandia, va nàixer el premi Joan Climent dedicat a premiar el millor poema publicat en un llibre de falla, la qual cosa ha significat una motivació important a l'hora de cuidar la qualitat dels poemes que apareixen en aquelles publicacions. Glòria al premi, a l'associació Premi Iaraní que el va impulsar, i a qui el va inspirar.


7. L'obra literària. Es poden consultar totes les dades bibliogràfiques de Joan Climent, de manera ràpida i exhaustiva, a la pàgina de l'autor a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC. Però no puc deixar de citar una altra vegada Ignasi Mora, per a compartir rotundament, amb ell, aquesta conclusió: «les circumstàncies de l'època no afavoriren que publicara prompte. Però sobre els pilars de la seua obra poètica va sostenir la seua vida, que en cadascun dels seus moments hi trobava la vertebració i fins i tot una bona part del seu sentit.»
 

Presentació del llibre Contraclaror (Columna, 1994). A la taula, d'esquerra a dreta, l'historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, el poeta Marc Granell, Joan Climent i el Regidor de Cultura del moment, Antonio Arjona. Hi podem distingir també, a l'extrem dret de la foto, el poeta Josep Lluís Roig.
Biblioteca Central de Gandia, Sala Tirant. Any 1994. Foto: Tono Creus.


8. El final. «La nit del 30 de desembre de 2004, just l'anterior al dia de la seua mort, Climent va treballar fins tard en la supervisió de la immediata edició d'un altre dels seus llibres: Poemes a l'alegria [CEIC Alfons el Vell, Associació Cultural Premi Iaraní i Junta Local Fallera de Gandia, 2005, pòstum]. L'acompanyava Pasqual Molina, impulsor de l'edició.» 



Joan amb el seu fill, Juan Antonio Climent Sanz.

9. Oracions gramaticals a Joan Climent. L'últim apartat del llibre, de només dues pàgines, és un bell text escrit a la manera de prosa poètica, on la veu del narrador Mora i els versos del poeta Climent es fusionen, com es van fusionar les paraules compartides durant tants anys entre els dos escriptors, i com es van fusionar les vides dels dos amics.

«Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre... No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat. 

Al seu despatx de l'Ajuntament de Gandia, el mateix any de la seua jubilació. Desconec l'autoria de la foto.

Qui posava el motor / de l’aigua fresca en marxa / ja no vindrà mai més. Però l’ha substituït un altre, que també fa versos. I aquell tornarà, com torna el riu, perquè no sabem res de res, sinó que el nostre desig esdevé realitat i en els somnis també sentim el batec de la vida.
»

Ignasi Mora. Els versos en cursiva són de Joan Climent.



Gràcies als familiars de Joan Climent, especialment a Juan Antonio i a Tere, que ens han facilitat en tot moment la tasca de recopilació de fotos i d'edició del llibre. Tant l'autor com l'editorial hem tractat amb el màxim respecte i amb la màxima delicadesa tots i cadascun dels episodis d'aquesta publicació, que són també els episodis d'unes vides llargues, complexes i durament condicionades per les circumstàncies. Com totes les vides humanes, al cap i a la fi.

Per a Adelina Bataller, que segurament ja mai no ho podrà llegir, però que hi és, indissolublement lligada a la vida de Joan Climent i dels qui l'admirarem sempre.

A la memòria de Joan Climent i Pascual.



dimarts, 4 de novembre del 2014

EN OLOR DE SANTEDAT. Soliloquis amb Serafí (capítol 4)

Mentre escric aquestes lletres, el personal pul·lula pertot arreu clamant contra la vergonyosa corrupció que ens trau a ballar a diari. Les cadenes de ràdio i de televisió se'n fan ressò sorollosament (en alguns casos en format reality show), dels escàndols que apareixen entre ombres i tenebres, i s'acumulen a tiri i baldiri com si volgueren llevar-se entre si els respectius protagonismes. I, com no!, els politicastres de guàrdia ara es desfan entre perdons i promeses de regenerar democràcies, i renillen en favor de purificar el merder que s'ha produït a l'empar de les seues irresponsabilitats, les seues ineptituds i, en molts casos, les seues complicitats.

En olor de multituds!
L'estampa és patètica, però és el que hi ha, Serafí. 

I si el desastre general que afecta l'Estat de les espanyes profundes ha provocat un ambient irrespirable, pel que fa als valencians, el caos clama tots els cels i part dels inferns de la galàxia. El desmembrament del búnquer barraqueta que va iniciar la massacre fa quasi 20 anys, ha derivat en aquesta espècie d'exèrcit de Panxo Villa que capitaneja un personatge sinistre, manipulable, desproveït de gràcia i sense cap tipus de capacitat ni preparació ("moniato" per a molts, "pobre bleda" per a mi). I ara intenten utilitzar les despulles del seu fracàs desastrós (en molts aspectes, presumptament delictiu) per fabricar noves ferides que els permeten mantenir-se en el poder a l'empar de la fal·làcia i la manipulació, i s'han inventat noves estafes, com ara la Ley de señas, que atempta contra el propi estatut d'autonomia vigent i, possiblement, contra eixa Constitució desfasada que tant els agrada invocar quan no saben per on eixir. No tenen ni puta idea, i damunt estan desesperats. Recomanem a qui corresponga que no els en deixen passar ni una.

En olor de santedat!
Presidir processons és una de les principals activitats
del paladí Serafí. No se'n perd ni una.

Segons diu al seu twitter, aquesta és la de Sant Miguel de Lliria
("Sant" en valencià, "Miguel" en castellà i "Llíria" sense accent).

Un dels iniciadors de l'actual etapa de burrera lingüística fou el personatge que 
dóna nom als nostres soliloquis: el paladí Serafí, conegut en alguns àmbits com "Lo tigre de Benissanó". El referit paladí era llavors Conseller de Governació i un dels principals portaveus de les bravates oficials; ara és Delegat del Govern i ja no parla tant com abans, però continua fent el seu paper d'expert en estupideses institucionals i en presidències devotes. Ara està patint persecució a causa de la justícia (la fiscalia investiga si va afavorir de manera irregular el seu company de caceres); per tant, d'ell és el reino de los sielos
El 8 de setembre, el nostre heroi copresidia amb un general
la processó de "la Virgen del Fundamento"; l'endemà es desplaçà
a Benaguasil per a presidir la de "la Virgen de Montiel".
I tot això després de passar el dia visitant comissaries,
reunint-se amb personalitats, parlant per telèfon amb
dignataris i inaugurant alegries públiques.
Què seria de nosaltres sense un delegat del govern?

Iniciem aquesta 4a recopilació dels nostres "Soliloquis amb Serafí" amb una perleta que vam publicar fa 8 mesos al burrigrup, la qual s'il·lustrava amb un vídeo extret d'una tertúlia de televisió on es pot veure com, durant 50 segons, els tertulians es burlen sense miraments de les ridiculeses lingüístiques que intenten oficialitzar els catetos majors del peperisme valencià. La cosa té encara més gràcia si tenim en compte que ni els comentaristes burletes ni el canal que va emetre el programa poden titlar-se de catalanistes extremats... o sí?:


A QUI ES BURLA, EL DIMONI EL FURGA
12/02/2014

Bon dia pel matí, Serafí. Si et ve de gust, pega una miradeta a aquest vídeo (només són 50 segons). Si no fóra diria que estan burlant-se d'algú (a Intereconomia també). On tens hui al "ciuaano"? demanant almoina a Madrid? Ànims! amb un altre esforcet acabareu de fer-ho tot pols!

Des del País valencià, salutacions a tothom. 





Miren quina cosa més curiosa: el 24 de febrer passat, es va espantar el galliner durant unes hores quan s'alçà la sospita que un tal Granados (els sona?) podria tenir comptes a Suïssa. Lògicament, el tal personatge va eixir pegant punyades damunt la taula en favor de la seua innocència, i els cínics caporals peperils van adormir el problema mirant cap a un altre costat. Huit mesos després, s'ha despertat la criatura entre crits de malson. 

Ells ara diuen que no sospitaven per a res d'aquest individu... que tot els ha vingut de nou... i tot això, i allò. Però nosaltres, llavors, ja li preguntàvem, a Marià, per l'element en qüestió. Miren, miren:

SOLILOQUI PREMONITORI
24/02/2014

Hui m'ha pegat per pensar. I pensant pensant he pensat que a Síria no s'arreglaran les coses mentre no se'n vaja Bashar al-Asad. També he pensat que en alguns llocs, com ara Líbia o Ucraïna, les coses no haurien sigut tan dramàtiques si els respectius mandataris hagueren pegat a fugir abans que els tiraren. Tu què trobes d'això, Mariano? 

A propòsit... què em dius del tal Granados? Mecatxis! No patisques, que uns darrere els altres, d'ací a 100 anys, tots calbs. 

A tu no et dic res, Alberto. Tu vius encara en el "limbo de los justos" i no entens d'eixes coses. 

Des del País Valencià, bon dia pel matí, Serafí. Vas de mascletà? Hui també dines a la salut del populatxo? Com portes això dels consells jurídics i les Haca-dèmies?


El tal Granados, entre altres personalitats, inaugurant
la presó d'Estremera, lloc on ara roman empresonat.
Mecatxis!

El mateix mes de febrer, el nostre Pepe Trola es va espolsar un discurs digne del mateix Groucho Marx. Nosaltres saludàvem el paladí Serafí des del País Valencià, i dedicàvem el soliloqui a enlairar la figura del caporal major del regne, responsable al cap i a la fi de la trista representació de paladins que ens han portat a la ruïna: 

SOLILOQUI MARIÀ
27/02/2014

Ell
Des del País Valencià, tinguem bon dia, Marià. Despús-ahir vaig escoltar una bona part de la farsa que representares a cals diputats i, com bé ha publicat al burrigrup el nostre Ignasi Moreno, la tens més dura que un sac de sellos (la cara, dic). No tens vergonya, Marià?... Entre tu i jo: et vas fer dues copetes abans d'eixir a parlar?... Et vas fumar algun porret, o és que t'has afluixat una miqueta i t'ha pujat la fluixedat al cap? Vas començar venent la dignitat del teu càrrec per un plat de llentilles, però això era un problema teu i del teu partit; ara estàs subhastant la dignitat del populatxo, i això ja ens afecta a tots, fins i tot als que mai no hem sigut enganyats per les teues pífies seductores.

No pretenc que et sentes insultat per aquestes afirmacions, Marià; nosaltres ens sentim indignats, estafats... o enganyats (segons casos), per tu i per tota la teua colla de cataferros, però no ens sentim insultats, perquè l'insult és una malesa que fabriquen les antipaties personals i jo no tinc res personal contra tu. Només pretenc que te'n vages a casa, que t'emportes amb tu tot el podriment que haveu creat durant els darrers lustres i que, si pot ser, convences de que faça la mateixa cosa el caporal del partit rival amb qui comparteixes complicitats bipartidistes. La història vos ho agrairà, i la gent jove, més capacitada que vosaltres per a sanejar els respectius partits i ajudar a redimir el merder que haveu creat, possiblement també.

Salut, Marià. I cuida't l'ull esquerre!... Tens una espècie de tic que se t'activa entre mentida i mentida, i et provoca un parpelleig semielèctric que em preocupa. Només tinc por que, en lloc de créixer-te el nas, se't quede un ull de peix al babord del teu indolent careto.

Bon dia pel matí, Serafí! Nosaltres, bé. I voatros?


El paladí Serafí i el seu equip de col·laboradors visiten les dunes del Saler.
Heus-los a la foto caminant per damunt l'arena amb la corbata penjant,
 sabates de xarol, calcetins de punt i jaqueta de dignatari...

Com si jo visitara les Corts amb un tanga de filets. 

I acabarem per hui republicant (del verb republicar) una perleta telegràfica que dedicàrem al paladí el diumenge de carnestoltes:

A RITME DE CARNESTOLTES
2/03/2014

Diumenge de Carnestoltes. Bon dia pel matí, Serafí. Estàs de ressaca hui?...o has anat a prendre Andalusia amb els teus quefes? Et vas disfressar ahir? De Consell Jurídic Consultiu o de braç incorrupte de Sant Vicent? Cuida't, Serafí, que les canyes estan tornant-se llances!... Escolta els poms-poms de concòrdia que repica el mestre Llopis, i cuida't dels tams-tams de guerra que s'acosten sigil·losament amb cara de pocs amics. Des del País Valencià, un somriure matutí, Serafí...

Pròximament veurà la llum una nova recopilació dels nostres SOLILOQUIS AMB SERAFÍ. Serà el capítol 5, i portarà per títol: L'ESCOPETA RECHONAL. 

Salut i País. Sense lladres, clar. 






En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................