Autors: Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez. Disseny i maquetació de Pau Àlvarez López-Edicions 96. Fotografia de portada cedida per Paco Agulló. |
«Esperem que aquest llibre servisca no només per a admirar-nos del nostre passat, sinó també per a conscienciar-nos del nostre potencial col·lectiu de cara al futur. En les nostres mans està recuperar eixe patrimoni i traure-li'n profit.» És un desig formulat des de l'associació Carcaixent M'agrada, que ha organitzat tota una sèrie d'activitats dedicades a commemorar els 150 anys del primer viatge de la línia Carcaixent-Gandia, i ha impulsat l'edició del llibre. Un desig que subscrivim i compartim.
De la conversa amb els maquinistes, massa llarga per ser reproduïda ací en la seua totalitat, n'oferim només un extracte. Però, si tenen ocasió de fullejar el llibre, comprovaran que no té pèrdua.
Personatges
Francisco Albiñana Ibáñez (F. A.): hi començà l'any 1942, de peó, ajudant d'encenedor, fogoner, maquinista...
Antonio Vidal Soto (A. V.): hi començà a treballar el 1945, amb setze anys, fins l'any 1969.
F. A.: Quan nosaltres, Francisco Llorca i jo, entràrem, tot el personal que hi havia era personal castigat, és a dir, «rojos». Això era molt habitual en aquella època (la guerra havia acabat pocs anys abans). Molta gent era desplaçada, del sud al nord, del nord al sud, com a represàlia. Molta gent de RENFE foren degradats i passaren a treballar ací, en una línia xicoteta com aquesta de Carcaixent a Dénia. Hi havia catalans, murcians, gallecs, gent de tot Espanya. Nosaltres ingressàrem molt jovenets. Jo hi vaig entrar als setze anys.
[...] La FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) després ha passat a ser competència de la Generalitat. El nostre jornal era llavors de deu pessetes i tretze cèntims, això en l’any 42. Unes 300 pessetes al mes. Nosaltres cobràvem per mesos. El pico dels cèntims anaven a la Seguretat Social.
Higinio Beneyto,
maquinista (baix) i Antonio
Vidal, fogoner (dalt) conduïren la locomotora núm. 21
0-3-OT de Valere Mabille. Fotografia cedida per Paco Agulló. |
[...] En aquella època una cosa molt bona per a nosaltres era l’estraperlo d’arròs. Llavors ho fèiem tots. L’arròs, l’amagàvem al caixó del carbó, a la màquina, al costat de la caldera. Arribàvem a ficar dos o tres-cents quilos d’arròs, en companya del carbó. En el mateix caixó posàvem sis sacs de cinquanta quilos. I ens guanyàvem deu cèntims per quilo. I així podíem fumar, prendre cafè i fer-nos una copeta de tant en tant amb tres-centes pessetes al mes. Eixe era tot el nostre goig.
A. V.: Quan anàvem cara amunt podies fins i tot baixar, caçar perdius i agarrar-les. Allí en la muntanya de la Valldigna n’hi havia moltes pasturant i era molt senzill caçar-les.
F. L.: Jo recorde una anècdota..., d’un dia, pujant la Barraca Guerrero i jo en un mercaderies. Jo anava de fogoner, i veiérem un melonar de melons d’Alger, i en veiérem un que pesaria... Guerrero em digué: «ja veuràs demà eixe...». L’endemà, a les sis del matí, en un correu, una foscor que feia... Em deixe caure, però..., que podia amb el meló? Em va vindre justet, mentre pujava el tren, per a pujar-lo a l’últim vagó. Ens el menjàrem a Tavernes, mentre fèiem maniobres. Era tan gran que tots menjàrem meló.
A. V.: El Nadal, teníem el costum de celebrar-lo fent eixir un «tren de reis», que portava regalets per les estacions. Pujàvem els fills dels empleats, i allí fèiem el número dels reis... En cada estació posaven música, repartien dolços, tiràvem petardets, i així, així fins a Dénia.
F. A.: Els regals, els comprava la companyia per als fills dels empleats. També fèiem un dinar de Nadal, pagat per la companyia.
F. L.: Llavors tots ens coneixíem, l’ambient era molt familiar. Jo ara ho comente amb la dona. Vas de Dénia a Alacant i no coneixes ningú. És tan trist això! Abans ens coneixíem tots; els empleats de les estacions, els dels trens... Ara no coneixes ningú. Són records de tota una vida que no s’obliden mai. Jo encara m’asome i li dic, a la dona: «mira, eixe tren va amb retard». I em diu: «Però, encara estàs amb això?» Què voleu!, han sigut molts anys.
F. A.: Teníem viatgers de tot tipus: llauradors, comerciants, i en estiu cada vegada va ser més freqüent buscar les zones de platja. Gent d’Alberic, Alzira, del poble, anaven cap a Gandia, Oliva, Dénia... buscant la platja. A l’estiu, molt sovint portàvem doble tren: dos màquines; fins i tot la dièsel agarrava més unitats i portava maquineta de carbó davant i la dièsel darrere. Eixos dies agarràvem tots els vagons de passatgers que teníem. Muntàvem un espectacle, tots contents, tots cantant... I en el sentit contrari tots anaven al Palmar. Vos en recordeu?
A. V.: Els diumenges encara fèiem trens especials, de la gent que volia anar. Com no era massa car el bitllet; això estava a l’abast de tots. Per això el diumenge moltes vegades era el dia de més feina: «Ara m’han fotut, tren especial a Dénia, precisament el dia que tenia festa». I és que tenies festa un diumenge al cap de les mil. Al principi treballàvem tots els diumenges, i poc a poc lliuràvem alguns i fèiem torns.
F. L.: Jo he arribat a estar quatre mesos sense un diumenge de festa, i la meua nóvia estava... Un dia la vaig tindre amb ella... Descarrilà un tren a Tavernes i varen cridar tota la quadrilla: «Al descarrilo!». I estiguérem tota la nit allí. Per sort em donaren festa al diumenge següent, que si no... L’oratge també ens ha jugat alguna mala passada de tant en tant. Per exemple l’última nevada que recorde em va pillar amb «la Sarita» (un tren). La pobra va haver de tirar d’un altre tren, a causa de la neu, i de dos arbres que varen caure. Això devia ser l’any 57.
A. V.: Respecte de la pluja, jo recorde una vegada, per la muntanyeta, anar davant d’un automotor, tocant les travesses i els rails dins de l’aigua, per confirmar que seguien allí, dient a l’automotor: «Avant, avant», i així aplegà a l’estació.
F. A.: Jo recorde un dia que venia de Dénia amb el correu i la màquina dièsel, per la zona d’Oliva i el Molinell, i no veges com venia la Gallinera d’aigua! Em vaig dir «Jo d’ací no passe». I Paco venia en sentit contrari i el veig parat davant de mi, en la mateixa via! Què férem? Retrocedir a Oliva, molt poc a poc, i canviar de via. Recorde anar amb la canya davant, tocant per comprovar si seguien les vies al seu lloc.
A. V.: Una vivència molt bonica va ser quan els americans feren una pel·lícula que es dia Krakatoa, al este de Java, el 1967. La va dirigir Bernard L. Kowalski. Dénia devia simular el port de Singapur. Portaren xinos en autobusos des de Madrid. De colp i repent la localitat estava plena de xinos, amunt i avall, gent ben pareguda, actors... Higinio Beneito com a maquinista i jo com a fogoner autoritzat participàrem perquè l’acció ocorria quan l’erupció del Krakatoa, és a dir, en 1882, la mateixa època que varen construir la locomotora que teníem. Conduíem el tren que feia la seua entrada al port de Dénia al començament de la pel·lícula.
F. L.: En aquella època la línia travessava la localitat i arribava al port, per tal de poder carregar i descarregar directament de la via als vaixells. En algunes seqüències apareix la màquina.
Higinio Beneyto i Antonio Vidal amb els actors de Krakatoa, al este de Java. Fotografia cedida per Anabel Vidal. |
A. V.: Els actors eren molt coneguts en aquell moment: Maximilian Schell, Diane Baker, Brian Keith, Barbara Werle, John Leyton... A voltes, quan he vist pel·lícules d’algun d’ells he pensat: «A eixe li he dit bona vesprada» i m’he quedat molt ample. Quan feren la pel·lícula tota la zona del port la tenien llogada. També els magatzems. Recorde que quan anàrem el dissabte, encara disfressats, a cobrar, teníem en el sobre molts més diners dels que ens corresponien per la paga i quatre hores extraordinàries, i quan ho diguérem ens contestaren que eixe extra era per la nostra participació en la pel·lícula. Quan els companys s’enteraren, tots volien ser artistes.
F. A.: La veritat és que han sigut moltes anècdotes. Tenim moltes coses per recordar. Va ser una llàstima quan tancaren la línia el 1969.
F. L.: El tancament de la línia va ser per interessos polítics. A Pasqual Hermanos, entre altres, li interessava que la línia a Dénia isquera des de Silla i no des de Carcaixent. Ell tenia molts magatzems a Cullera, i interessava que la línia passara per allí.
F. A.: També és cert que en aquells anys es tancaren moltes línies de la FEVE per deficitàries. Si aquest ferrocarril haguera estat a Alzira, no el tanquen.
A. V.: La gent pràcticament no es va menejar pel seu trenet. Era una altra època. La gent tenia por, i existien forts interessos creats per darrere.
F. A.: L’últim viatge el va fer Timor. Existeixen fotos d’aquell esdeveniment. La veritat és que la decadència de la línia venia d’abans. Qualsevol negoci necessita renovar-se, i ells feien el contrari. Deixaven que tot anara trencant-se; no es renovaven les peces ni les màquines. Teníem una màquina, la Sarita, que era de lo millor que tenia RENFE en aquell moment, i per no renovar unes bateries, deixaren que anara fallant... Amb tants milions com costava!
F. L: Un dia vingué ací un governador de València. Ens va prometre que no es tancaria la línia i pràcticament l’endemà ja tenia data de defunció el trajecte. Deixaren perdre material de molt de valor.
El trenet circulant entre tarongers, segurament en el tram entre Oliva i Gandia. Any 1900, aproximadament. Fotografia: Arxiu Municipal de Gandia. |
A. V.: Però ningú podrà esborrar de la nostra memòria, i de la de molts riberencs, les vivències i els records de tota una època. Molts hem crescut sentint el soroll de la nostra màquina.
F. L.: I molts hem patit els seus retards i deficiències tècniques… Però en són molts més els bons records.
F. A.: Esperem que tot això quede en la memòria col·lectiva, tal com sempre quedarà en la dels que treballàrem en eixa línia. Gràcies per fer-nos partícips d’uns moments viscuts, inoblidables per a vosaltres, importantíssims per a nosaltres, com a testimonis del passat. Un passat del qual som hereus i responsables de mantenir-lo viu per als que ens segueixen.