JOAN CLIMENT, POETA. UN SUPERVIVENT DEL SEGLE XX

Per Maria Josep Escrivà

És el títol del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent —poeta, home de rellevància cívica, Fill Adoptiu de Gandia— aquest any que en fa deu de la mort de l'escriptor que, segurament, ha merescut a la Safor una estima més generalitzada i més unànime.

La foto de portada, com totes les altres si no se n'especifica una altra cosa, pertanyen a l'arxiu familiar de Joan Climent. El disseny de portada i la maquetació interior són de Josep Olaso-Edicions 96. El llibre ha estat publicat per Edicions 96, amb el suport dels ajuntaments de Gandia i de Montitxelvo, i de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB).
 
Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx es va presentar a Gandia el 18 de novembre, i a Montitxelvo, el poble de naixement del poeta, el 22, en dos actes inclosos dins de la Setmana Literària de Gandia 2014, que s'havia dedicat a recordar Joan Climent en el desè aniversari de la seua mort. En la primera de les presentacions vaig llegir un text titulat «Deixem que parlen els ocells», que vaig redactar per primera vegada quan feia pocs dies que Joan va morir i se'ns va demanar un text dedicat a la seua memòria per a publicar-lo a la premsa. Entre altres coses, allà deia:

«la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida.»

Aspecte de la sala d'actes de la Biblioteca Central de Gandia, durant la presentació del llibre Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. La família de Joan seia a la primera fila: Juan Antonio Climent i la seua dona, Teresa, a la part dreta de la foto. A l'altra banda del corredor, Àlvar Garcia (esquerra), director de l'IMAB, i Vicent Gregori (dreta),
regidor de Cultura. Foto: Dolors Pedrós.

Es pot llegir a les solapes del llibre: «Joan Climent va travessar el segle xx de cap a cap i va viure una etapa històrica de grans canvis que va plantejar proves molt dures a l'escriptor de la Vall d'Albaida. Tanmateix, Joan continuà el seu camí, el cos i la ment sencers fins a l'últim instant.» D'aquesta lliçó de vida, vista i interpretada literàriament per l'escriptor i periodista Ignasi Mora, naix el títol del volum. Els dos, Ignasi i Joan, tingueren una relació d'amistat pròxima i dilatada en el temps, que, segurament, procedia del lligam que ja tenien el pare d'Ignasi i Climent: «Tots dos van anar junts a rebre classes de violí durant la República i més tard també anaren en el mateix tren a la guerra civil espanyola —la Lleva del Biberó, els anomenaven per la seua joventut—. Després, cadascú va fer la seua i el temps hi va remarcar les diferències.»

 

Presentació a la Casa de la Música de Montitxelvo, poble natal de Joan Climent. A la taula, Josep Miquel Climent Orts, alcalde; M. J. Escrivà, representant d'Edicions 96; Ignasi Mora, autor del llibre.

A banda d'una «Nota de l'autor», d'on està extret el fragment anteriorment citat, el llibre consta dels apartats que a continuació enumere. Repassant-los, de la mà d'Ignasi Mora, podrem conèixer algunes de les dades més significatives de la vida, de l'obra i de l'entorn del poeta Joan Climent, i també farem una passejada literària per unes pàgines plenes d'humanitat i escrites amb una prosa, al meu parer, deliciosa.

1. Relat d'un naixement i d'una infància. A Montitxelvo (la Vall d'Albaida del País Valencià), un 14 de setembre de l'any 1918 naixia Joan Climent i Pasqual. Com hi escriu Ignasi, «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista típica de Montitxelvo des de la bassa del Sastre.  
Foto extreta de la pàgina del Centre Excursionista Castell de Rebollet
de la Font d'en Carròs (la Safor).

Des de l'Ajuntament de Montitxelvo s'ha senyalitzat una Ruta de l'Aigua, amb intenció de mostrar tota una cultura nascuda al voltant d'aquest element hídric. El traçat mostra diversos exemples del patrimoni hidràulic, arquitectònic i natural (com l'anterior de la bassa del Sastre) que s'han generat amb l'aigua com a protagonista. Al llibret-guia editat com a itinerari, s'hi ha tingut la sensibilitat i el bon gust de citar versos de Joan Climent en cadascun dels apartats. Benaurat el poble que celebra els seus escriptors. 

Al llibre Els colors de l'arc iris (Bromera, 2001) hi ha una primera part —«Poble»— que consta d'un únic poema titulat de manera significativa «Poema essencial»:

És llegenda tocada de siluetes
i el camí de l’ermita porta al cim.

Del tossal la remor de la garriga
baixa la vall oberta fins al llit
on l’aigua del barranc té nom de riu.
Rauquen al riu granotes de la infància
que trepitja corrals, riuraus, amors,
barrancs on es banyaven caderneres,
les llunes dels hiverns i dels estius,
els besos inventats per la innocència
i aquells espais on eren papallones,
la música de l’aigua permanent,
els ocells capturats per a les gàbies
de casa amb les cançons del camp.
Fonts perdudes i tu i jo i campana
de les dotze dissoltes color verd.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

 J. C.

2. Gandia: 1931-1936. «Joan Climent va estudiar el batxillerat sencer, l'Elemental i el Superior, que va acabar en el curs 36-37, ja en plena guerra civil. Però només primer i segon els va fer a l'Escola Pia de Gandia. Després, a partir de tercer i fins la resta del batxillerat, assistí a les classes del Centre de Segona Ensenyança, que depenia de l'Institut Lluís Vives de València [...].» 

Joan Climent fotografiat als Jardins de Vivers de València. Anys 30.

I esclata la guerra, i Climent, en un dels molts textos en primera persona que apareixen intercalats en la narració principal, hi escriu: «Apreníem a ser hòmens. A pesar de tot, jo almenys no m'acabava de prendre seriosament la guerra. Hi havia hagut bombardejos al port i a Gandia, i algunes morts, però de totes maneres... Al desembre de 1937 ens van reclutar per tal d'anar al front de guerra.»


3. Document inèdit sobre la guerra civil. Es tracta d'un text llarg, que Climent redacta en primera persona. En paraules d'Ignasi «em va lliurar tot un relat detallat sobre la seua vivència trasbalsadora de la guerra civil espanyola. Una persona com ell, que confiava en la raó humana, fins i tot en una certa bondat de les persones, es negava emocionalment a explicar de forma definitiva aquell període de barbàrie màxima. [...] No puc, per tant, obviar el relat bèl·lic de Climent, sinó transcriure'l fil per agulla a continuació.» I aquest relat bèl·lic és impactant, sorprenent i, en una paraula, esborronador. A pesar de la duresa dels fets que narra, no hi manquen anècdotes humanes molt boniques, i gestos d'amistat i l'alè d'esperança que suposa haver conservat la vida i les ganes de tornar a començar.

En l'any 1941 es va casar amb Aurelia Sanz. El matrimoni va tenir dos fills: Juan Antonio i Marilín.

«[...] entre les virtuts de Climent, una en brillava per damunt de totes: la capacitat d'adaptació —els psicòlegs, d'això, en diuen intel·ligència—, la immensa habilitat de convertir el gra més ínfim d'esperança en una germinació triomfant de vida. A pesar de tot.»


4. Entrevista suposada d'un tal Josep Rausell a Joan Climent. L'entrevistador va existir en la vida real: Josep Rausell (Gandia, 1926-2006) fou escriptor i periodista; bon amic i company d'inquietuds culturals i cíviques de Climent. L'entrevista és una creació més que versemblant entre els infinits mons possibles que valida la literatura. Gràcies a ella sabem que Joan va treballar com a funcionari públic de l'Ajuntament de Gandia, durant més de 40 anys. Es va jubilar l'any 1984. Aquesta data és important, perquè, sorprenentment, només a partir d'aleshores comença Joan Climent a publicar els primers poemes en català. Aquest canvi de llengua literària en una persona de la generació de Climent és un fet extraordinari al qual Ignasi Mora atorga molta importància, i amb raó.

Amb Josep Rausell, a la dreta de la foto, el «suposat» entrevistador.

També explica el nostre protagonista, a l'entrevistador de ficció: «Gràcies a don Rafael [Rafael Guzmán, treballador a càrrec del registre d'entrada de l'Ajuntament, en els anys en què hi entrà a treballar Climent] vaig conèixer l'atmosfera social de la Gandia de la primera meitat del segle xx i, a més a més, em va començar a despertar l'estima per aquells carrers i cases que ja eren els meus. Aquelles converses em serviren posteriorment per a estructurar el meu llibre sobre la Delicà de Gandia i la seua llegenda, que va morir a causa d'un gesmil que li va caure al cap, que és com dir d'un rosetó de la Seu...».


5. Diari íntim d'una dona. El capítol duu una nota a peu de plana que diu «Diari apòcrif atribuït a Adelina Bataller». I és un altre dels recursos —crec que molt encertat— que utilitza Ignasi Mora per a tractar-hi, des de la introspecció d'unes notes disperses, senzilles, privades, la relació de Joan amb aquesta dona que fou, des de ben jove, companya d'activisme cultural, d'inquietuds socials i polítiques, i més tard, companya de vida fins al final. Adelina i Joan es conegueren a Ràdio Gandia. Joan hi treballava com a locutor, i ella hi va entrar també, amb només catorze anys. A partir d'aleshores s'establí entre els dos una relació d'amistat molt especial. 

Amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70.

«Molts dies em trobe al costat del micròfon un got d’aigua amb una flor, una rosa blanca o una rosella que sembla impossible que haja pogut arribar a la Ràdio sense desfullar-se. O hi trobe uns caramelets. I avui hi havia un llibre de poemes d’un poeta estranger. Per això, fora del meu horari de treball, qualsevol excusa és bona per a anar a la Ràdio, encara que només siga pujar i baixar, un moment.» [Fragment del «Diari íntim d'una dona» datat a setembre de 1947].


6. Notes per a una biografia sobre Joan Climent. A banda de la feina com a funcionari públic, i de la dedicació com a escriptor (fins als anys 80 no va publicar en català), Climent va treballar com a locutor a Ràdio Gandia, i es va encarregar de posar en funcionament i de coordinar una emissora a l'Institut Laboral, més tard, institut Ausiàs March. Sota un epígraf titulat «El despertar de la cultura», Ignasi Mora hi escriu: «De la mateixa manera que se sol dir que, la història, l'escriuen els vencedors, crec sincerament que en aquest cas el guió i la història l'escrivia Climent, si bé no al seu favor, sinó dissimulant-se entre altres, amagant així el seu protagonisme.»

A l'esquerra de la foto, Àngels Moreno, escriptora; a la dreta, Rosa Morant, periodista. Segons he pogut saber gràcies a Àngels, la foto estaria datada a principis dels anys setanta. «De vegades —m'ha explicat Àngels Moreno— fèiem reportatges a tres veus de pobles o de certs llocs de relleu del nostre entorn per al periòdic Ciudad. La foto està presa en una de les excursions. Aquella temporada, Rosa Morant col·laborava en Ciudad, com Joan i com jo mateixa.»

El metge cirurgià Pasqual Molina, fundador de l'Associació Cultural Premi Iaraní, des d'on ha impulsat gran quantitat d'iniciatives literàries en l'àmbit faller, va participar en la presentació del llibre a Gandia, on va manifestar: «crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural, en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle xx, en la qual Joan Climent no estiguera involucrat». Personalment, crec que no seria exagerat ampliar aquest període de temps d'implicació fins al final dels seus dies, amb 86 joveníssims anys.

D'esquerra a dreta: Josep Rausell, Joan Climent, Adelina Bataller, Joan Fuster i Salvador Rovira, en un acte de l'Ateneo Juvenil de Gandia, cap a la meitat dels anys 60.

Conta Pasqual Molina que, en una ocasió en què es varen reunir ell mateix, Gabriel Garcia Frasquet i Joan Climent, per tal de valorar els llibrets de falla de la ciutat des del CEIC Alfons el Vell —Centre d'Estudis i Investigacións Comarcals del qual va formar part Joan durant catorze anys—, Climent va manifestar el seu descontent amb la qualitat general i el to desfasat dels poemes publicats en aquells volums fallers. Com a conseqüència d'aquell comentari, que Pasqual Molina sabé rendibilitzar, l'any 2001, el mateix en què s'anomenà Joan Climent Fill Adoptiu de Gandia, va nàixer el premi Joan Climent dedicat a premiar el millor poema publicat en un llibre de falla, la qual cosa ha significat una motivació important a l'hora de cuidar la qualitat dels poemes que apareixen en aquelles publicacions. Glòria al premi, a l'associació Premi Iaraní que el va impulsar, i a qui el va inspirar.


7. L'obra literària. Es poden consultar totes les dades bibliogràfiques de Joan Climent, de manera ràpida i exhaustiva, a la pàgina de l'autor a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC. Però no puc deixar de citar una altra vegada Ignasi Mora, per a compartir rotundament, amb ell, aquesta conclusió: «les circumstàncies de l'època no afavoriren que publicara prompte. Però sobre els pilars de la seua obra poètica va sostenir la seua vida, que en cadascun dels seus moments hi trobava la vertebració i fins i tot una bona part del seu sentit.»
 

Presentació del llibre Contraclaror (Columna, 1994). A la taula, d'esquerra a dreta, l'historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, el poeta Marc Granell, Joan Climent i el Regidor de Cultura del moment, Antonio Arjona. Hi podem distingir també, a l'extrem dret de la foto, el poeta Josep Lluís Roig.
Biblioteca Central de Gandia, Sala Tirant. Any 1994. Foto: Tono Creus.

8. El final. «La nit del 30 de desembre de 2004, just l'anterior al dia de la seua mort, Climent va treballar fins tard en la supervisió de la immediata edició d'un altre dels seus llibres: Poemes a l'alegria [CEIC Alfons el Vell, Associació Cultural Premi Iaraní i Junta Local Fallera de Gandia, 2005, pòstum]. L'acompanyava Pasqual Molina, impulsor de l'edició.» 

Joan amb el seu fill, Juan Antonio Climent Sanz.

9. Oracions gramaticals a Joan Climent. L'últim apartat del llibre, de només dues pàgines, és un bell text escrit a la manera de prosa poètica, on la veu del narrador Mora i els versos del poeta Climent es fusionen, com es van fusionar les paraules compartides durant tants anys entre els dos escriptors, i com es van fusionar les vides dels dos amics.

«Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre... No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat. 

Al seu despatx de l'Ajuntament de Gandia, el mateix any de la seua jubilació. Desconec l'autoria de la foto.

Qui posava el motor / de l’aigua fresca en marxa / ja no vindrà mai més. Però l’ha substituït un altre, que també fa versos. I aquell tornarà, com torna el riu, perquè no sabem res de res, sinó que el nostre desig esdevé realitat i en els somnis també sentim el batec de la vida.»

Ignasi Mora. Els versos en cursiva són de Joan Climent.

Gràcies als familiars de Joan Climent, especialment a Juan Antonio i a Tere, que ens han facilitat en tot moment la tasca de recopilació de fotos i d'edició del llibre. Tant l'autor com l'editorial hem tractat amb el màxim respecte i amb la màxima delicadesa tots i cadascun dels episodis d'aquesta publicació, que són també els episodis d'unes vides llargues, complexes i durament condicionades per les circumstàncies. Com totes les vides humanes, al cap i a la fi.

Per a Adelina Bataller, que segurament ja mai no ho podrà llegir, però que hi és, indissolublement lligada a la vida de Joan Climent i dels qui l'admirarem sempre.

A la memòria de Joan Climent i Pascual.

LES PERIPÈCIES DE L'INVENTARI PERDUT, I RETROBAT, D'ESTELLÉS

Per Maria Josep Escrivà

Encara ens faltava contar-ho per ací. “−Quina cosa?” −es preguntaran, presumiblement, lectors i lectores d’aquest Burribloc. “−La peripècia de l’original perdut, improvisat i retrobat de V. A. Estellés” −responem nosaltres, amb un comentari emprat dels amics d’Info TV.

Sobrecoberta (esquerra) i coberta (dreta)
de L’inventari clement que guanyà, en realitat,
el premi Ausiàs March de Gandia, l’any 1966.
L’hem sobrenomenat “de Gandia” per tal de remarcar
el lloc de la troballa: l’Arxiu Històric de la Ciutat.
L’ha publicat Edicions 96. Disseny de Pau Àlvarez.

O bé, amb una altra resposta possible: “−L’inventari clement [que] no és L’inventari clement” −en títol de Jordi Oviedo per a Levante-EMV. Què per què...? Resumint moltíssim: perquè Estellés va publicar l’any 1971 un llibre titulat L’inventari clement, com a conseqüència d’haver guanyat, cinc anys abans, el premi Ausiàs March de Gandia. I ara sabem que el llibre amb què l’immens poeta de Burjassot es presentà −i guanyà− al premi, no era, realment, aquest “inventari clement”, sinó un altre, original de 1966, que només té en comú, amb el publicat oficialment per l’Ajuntament de Gandia en qualitat de guanyador...: el títol, i l’autor!

Portada de l’Inventari oficial, però pseudoguanyador,
del premi Ausiàs March 1966.

Tot va començar l’any 2009, quan, durant la Setmana Literària de Gandia, s’havien de celebrar els 50 anys del premi Ausiàs March. Josep Lluís Roig i jo mateixa ens vam encarregar de preparar un volum antològic dedicat a recollir un poema de tots i cadascun dels llibres guardonats, des de 1959 fins a 2009. El vam titular, amb un vers de Maria Beneyto (guanyadora de l’any 1976), S’ha obert l’arbre vell com un paraigües. Va acompanyar l’Homenatge a la Paraula d’aquell any, i es va publicar en la col·lecció homònima, en col·laboració amb l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques.

Portada de Maria Alcaraz.
Col·lecció “Homenatge a la Paraula”
del CEIC Alfons el Vell.

Vicent Andrés Estellés hi havia guanyat l’any 1966, amb un llibre titulat L’inventari clement. N’escollírem un poema inclòs en un apartat titulat “II. 1956-1959. Fragments”, que pot donar una idea del caràcter miscel·lani, estranyament heterogeni, d’un llibre amb el qual Estellés havia guanyat un premi en un moment en què sabem que la seua producció −tot i que encara no la publicació−, era frenètica. Però, en fi, tot allò que en altres poetes seria inconcebible, o fins i tot intolerable, en Vicent Andrés Estellés es pot qualificar  d’estellesià, com quan un vi insòlit es personalitza amb la seua Denominació d’Origen, i li atorga caràcter d’exclusiu. El destí va voler, però, que aquella primera sensació d’estranyesa trobara ben prompte una justificació genial. Perquè, just l’endemà d’haver extret el poema de L’inventari clement per a l’antologia celebratòria, Josep Lluís i jo revisàvem papers a l’Arxiu de Gandia, esperant trobar l’acta que ens aclarira qui hi havia al jurat en aquell any 66. I no ens va aparèixer l’acta, però sí un dels exemplars mecanoscrits de l’Inventari que Estellés havia presentat al certamen. O això pensàvem nosaltres. Perquè va ser suficient passar de la primera pàgina per reconèixer que aquell plec ben estructurat de poemes no tenia res a veure amb el que havíem estat fullejant la nit abans.

Públic assistent al XIII Homenatge a la Paraula,
titulat 50 anys del premi Ausiàs March,
celebrat a l’Espai d’Art de Gandia el 19 de novembre de 2009
i en el qual férem pública la troballa estellesiana.

I, clar, en aquell providencial L’inventari clement arxivat al volum 1-72 de 1966: “Expedientes varios”, del “Excmo. Ayuntamiento de Gandia”, no hi havia ni rastre d’aquell “fragment” triat per a representar el llibre guanyador de l’any 66 al S’ha obert l’arbre vell... Era ben fàcil adonar-se’n, perquè aquest poema acaba just amb uns versos que ens remeten, inevitablement, a uns altres que després han esdevingut emblemàtics dintre de l’obra d’Estellés:

I després de rentar-me les mans he preguntat

a la muller què ha fet avui per a sopar.

I la dona ha torrat un pimentó i l’enrama

d’oli, tallat en tires, i dóna gust sucar-hi. 

(S’ha obert l’arbre vell com un paraigües,
CEIC Alfons el Vell-IMAB, 2009) 

Si no era prou gran la sorpresa, encara contribuí a augmentar el nostre entusiasme el fet d’obtenir la confirmació −per part de la família d’Estellés, i de Jordi Oviedo, un investigador que havia estat organitzant l’arxiu personal del poeta− que aquell llibre continuava inèdit com a tal, i que només una petita part dels poemes havien estat refets posteriorment, i inclosos en algun volum de l’Obra Completa, normalment amb variants ben visibles. No és ací moment d’enumerar-les (això ja ho hem fet al pròleg de l’edició que acaba d’aparèixer a Edicions 96), però no voldria deixar de contrastar algun fragment d’un dels poemes que sí que s’havia refet, i publicat, molts anys després, i amb variacions de to i de sentit molt significatives. El primer poema del llibre de 1966, “Els dies”, fou  “Els fills”, als “Poemes esparsos” de l’Obra Completa, 10 (1a edició de 1990). Per qüestions biogràfiques evidents, en el primer cas, el poeta s’adreça a un “fill” que s’ha transformat en “fills” en el segon cas. La visió de la vida del pare també ha evolucionat, i no precisament cap a la complaença:

Davant teu, em sé un pobre 
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d’amarg
torne a casa, de nit,
per què t’escric açò,
fill.

[“Els dies” (fragment), L’inventari clement de Gandia, Edicions 96]

He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.

[...]

Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.

[“Els fills” (fragment), Poemes esparsos, OC, 10, 3i4]

Dedicatòria manuscrita
 en una de les dues proves
 corregides per Estellés. (*)

A més de la qualitat d’inèdit, vam saber, també gràcies a Jordi Oviedo, que a l’arxiu d’Estellés es conservaven dues col·leccions de proves, amb correccions fetes pel propi autor, que el personal de l’Ajuntament de Gandia li devia haver remès de cara a una publicació imminent..., que no va arribar fins a 5 anys després. Quan el consistori Gandià requerí al guanyador de l’any 1966 un llibre al qual, l’autor, probablement, ja li havia perdut el rastre. I és gràcies a això que ara hem publicat L’inventari clement de Gandia, amb aquest afegit al títol amb què hem volgut retre honor a la ciutat que l’ha custodiat durant tants anys. En l’edició, s’hi han tingut en compte aquelles incorporacions o correccions practicades a mà per Estellés, ja que hem considerat que, en el cas que el llibre s’haguera publicat quan corresponia, s’hi haurien introduït. Un dels canvis més curiosos respecte de l’original presentat al premi és una llarguíssima dedicatòria, manuscrita a la primera pàgina, i adreçada a Vicent Ventura. Una prosa al més autèntic estil d’Estellés que ara encapçala el llibre d’Edicions 96, al costat de l’originària “A Isabel. I als nostres fills”.

(*) Les primeres línies diuen: “A Vicent Ventura, que em convidava a rotllets sequets en un vell forn que hi havia per la plaça de Mirasol i després jo el convidava a conyac i després em convidava a vi en Casa Pedro que ara la regentava [en blanc], i després trobàvem Paco Lozano que venia de Xàtiva i se n’anava a Bétera, i després un dia em pujava a casa Vicent Ventura i l’altre el pujava jo a ell a casa seua, i un dia no em va pujar ell ni el vaig pujar jo a ell i ploràvem els dos sota els estels de Misser Mascó perquè Bernat Artola acabava de morir a Madrid [...]”. I etcètera.

L’inventari clement de Gandia es va presentar, al Saló de Corones
del Palau Ducal de la ciutat, el dia 22 de novembre de 2012.
Fou un dels actes programats dintre de la Setmana Literària,
en la qual es commemorava la 50a edició
del premi Ausiàs March de Poesia.
El mateix que havia guanyat, en la 5a edició, V. A. Estellés.

Josep Piera n’ha dit, de L’inventari clement de Gandia, que és un llibre “en algunes peces sorprenent, ja en la línia del realisme emotiu, i directe, de l’Estellés més brillant”. Això ho hauran de jutjar els lectors. Els qui ens n’hem encarregat de l’edició pensem que s’hi ha fet justícia −en bona part gràcies a la perseverança en les gestions d’Àlvar Garcia, gerent de l’IMAB−, traient a la llum aquest llibre que, com hem escrit al pròleg “ens mostra els primers esclats d’un poeta excepcional. Un d’aquells llibres, i un d’aquells autors que no hauria de passar desapercebut a cap jurat amb un mínim d’olfacte poètic. Per això s’hi proclamà guanyador [l’any 1966]. Encara que fins ara no ho haguéssem sabut.” Estem segurs que l’últim poema del volum (“Educadament, Misser Mascó, 17”) passarà a formar part, al costat de molts dels de Llibre de meravelles, amb els quals s’agermana, i no només pel to..., esdevindrà, dic, un dels poemes de referència dedicats a la ciutat de València. Com aquella adreça “al costat de Mestalla”, un lloc de pelegrinatge −per què, no?−, per a mitòmans estellesians:

Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. És el món. És ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

[L’inventari clement de Gandia, p. 72]


El dia 28 de novembre, l’Acadèmia Valènciana de la Llengua va inaugurar, al Centre del Carme, una exposició titulada Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances, amb la qual comença un any que comptarà amb un seguit d’activitats dedicades al poeta de Burjassot que ha rebut, igualment per part de l’AVL, la consideració d’“escriptor de l’any” en el 2oè de la seua mort. Ens consta que no hi va haver cap autoritat política representant el govern valencià que considerara el motiu suficientment digne com per a beneïr-lo amb la seua presència física. Les autoritats acadèmiques sí que hi eren, clar, des del president, el sr. Ramon Ferrer, el vicepresident i comissari de la mostra, sr. Josep Palomero, fins al també acadèmic, lingüista i poeta, Manel Pérez-Saldanya, president de la comissió de l’Any Estellés.

En la inauguració de l’exposició del Centre del Carme de València,
dedicada a V. A. Estellés, Manel Pérez-Saldanya (al centre) fulleja,
envoltat d’acadèmics i de familiars del poeta homenatjat,
un exemplar de L’inventari clement de Gandia.
I això, què volen que els diga...!, ens va omplir d’orgull!

L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, el dia 13 de desembre, dijous, a les 19.30 hores. Hi sou totes i tots convidats.