...

............................................................................

dissabte, 7 de juliol del 2012

CORRE, BEL·LISA. EL MÓN VA A LA CATÀSTROFE


Per Maria Josep Escrivà
 
Com quasi sempre, els poetes, ja ho havien dit abans: “Tinc desigs de posar un telegrama,/ un telegrama sense cap adreça,/ que diga solament: ‘Bel·lisa, corre!'/ Llança’t per la finestra, pel balcó,/ des del tramvia en marxa, des del pont./ Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe. (V. A. Estellés)
 
Sé que no sorprendré ningú si, en aquests moments, reconec que cada vegada se’m fan més difícils de pair les notícies d’actualitat. En el trajecte de 45 minuts que hi ha entre ma casa i la feina, pràcticament cap dia sóc capaç de mantenir la ràdio engegada de principi a final. Ahir, per exemple, a les 19.05 de la vesprada, aproximadament, vaig sentir aquelles inspiradíssimes declaracions del president de la Generalitat Valenciana, n’Alberto Fabra, segons les quals podem saber que les vora 50.000 ha de l’incendi, que en els primers dies de juliol ha assolat els Serrans i l’Alt Palància, es van cremar per culpa de la calor, de l’aire inoportú, de la fusta dels arbres, que va i entren en combustió en contacte amb les flames... I de l’espurna fatídica que, al pobre desgraciat que treballava en la caseta de Cortes, se li va escapar mentre col·locava unes plaques solars. Trobe, i pregue que se’m disculpe la pobresa d’esperit, que això seria com mantenir a pa i aigua −molt poquet pa i molt poqueta aigua− durant mesos i mesos, una velleta de 90 anys, i que en una ventada s’obrira una finestra i la pobra dona es morira d’una pulmonia. La culpa la té la finestra, per obrir-se just quan la velleta estava més dèbil. 


Natxo Francés, autor d’aquesta imatge de l’últim dels incendis que hem patit a la Safor, ens ha reconegut que no és la seua intenció embellir un desastre, i que es limita a fotografiar el que veu. També accepta que, “malauradament, alguns desastres són molt fotogènics. I fa seua aquella sentència amb què el periodista de Radio 3, Ramón Trecet, acabava el seu programa: Buscad la belleza, es lo único que merece la pena en este asqueroso mundo”. És artista didees clares, aquest fotògraf que admirem cada dia un poquet més.

Després d’això..., m’ha paregut sentir que la Generalitat es proposa canviar la llei d’edificació en sòl cremat? en alguns casos excepcionals, diuen?; i que, després de l’incendi, es podria reobrir el tema de l’abocador de Dosaigües, desestimat en el seu moment perquè el sòl s’havia considerat “d’especial protecció”? Si hi instal·len, finalment, l’abocador, la culpa la tindrà el treballador a qui se li va escapar l’espurna quan col·locava plaques solars. Ja ho saben.

En la mateixa tanda de notícies suculentes, em va estremir d’emoció saber −això devia ser al voltant de les 19.15 hores, que la “Comunitat Valenciana” posseeix el rècord pel que fa al nombre d’individus imputats dintre de tot l’Estat espanyol. Això ho va dir la periodista de Ràdio València, i també que algun d’aquests distingits protagonistes (ja poden imaginar que les notícies repassaven el cas Bankia) s’havien afanyat a recordar que “estar imputat només vol dir anar a declarar al jutjat acompanyat pel teu advocat”. Gràcies per l’aclariment. Els que s’ho prenen amb aquesta filosofia han fet molts mèrits, segons l’acusació, per a “desestabilitzar el sistema financer del país”, però encara van sol·licitar, quan hi eren a temps, una petita almoina als que estan per damunt d’ells en distinció, per veure si “sanejaven” la seua mala sort. Entre els il·lustres imputats (33, dels quals 11 són valencians), n’hi ha un grapat, de tots els grups polítics, però els “xics de la pel·lícula”, els més coneguts, i els que cobraven més, d’acord amb el rang d’estafadors que posseïen (ai, perdó, d’estafadors presumptes), són Rodrigo Rato, Ángel Acebes i José Luis Olivas: tres grans prohoms del PP. Mon pare, que no sap res de política, anit comentava que no hi ha ningú que siga ric i siga honrat al mateix temps. M’ho apunte.


Ja veuen que la foto torna a posar el dit en la nafra del foc. Però, en aquest cas, lhem triada perquè ens resulta pedagògica per a il·lustrar aquella acusació contra Bankia segons la qual lentitat financera alterava el precio de las cosas.  Al perfil de Fb dEl Jueves, la revista que sale los miércoles, hi podem llegir: Nos acusan de ser irreverentes, inconformistas, irritantes e incluso zafios. ¡Y lo dicen como si fuese algo malo!

En l’apartat internacional, els colps baixos van arribar una mica abans de les 19.30, procedents del Japó. Ara resulta que la històrica catàstrofe nuclear de Fukushima, i les seues conseqüències devastadores, s’haurien pogut evitar. Que no van ser provocades només per l’infaust terratrèmol i el posterior tsunami, no: aquella admirada “terra del sol naixent”, no s’escapa tampoc de comportaments tan lletjos on les competències i els interessos de poder, en aquest cas entre el Govern japonès, la companyia elèctrica TEPCO i els reguladors, col·ludeixen, com diuen els mitjans, la qual cosa, en el llenguatge dels comuns mortals, significa “entendre’s fraudulentament amb algú”, o −pitjor encara, si recordem les més de 150.000 persones que van haver d’abandonar les seues cases−, “pactar secretament en perjudici d’algú.” Realment, “el món va a la catàstrofe”, fins i tot allà on fa alguns segles els poetes zen escrivien coses com ara: 

“Ai, com voldria,
en esta vida dara,                 
ésser feliç!
Tant m’és si sóc en laltra
ocell o cuc de terra.

O també:

Quan ja és l’hora
quina mort més serena
bella rosella.”

Foto: MjE

Esgotada amb tanta calamitat junta, aquest matí de dissabte he decidit agafar el tren i anar-me’n a València, disposada a gaudir amb una actitud molt més frívola: a veure què hi havia en les rebaixes d’estiu. Com que les hores es presentaven llargues i caloroses, abans d’iniciar el via crucis he decidit esmorzar. M’abellia menjar-me un pastisset de pèsols. El desig m’ha durat cosa de cinc minuts: el temps que he tardat a entrar en una pastisseria del carrer de Pelai. A València no saben què és un pastisset de pèsols. Més encara: a València ja no saben ni què és un pèsol. Quanta raó tenia Estellés: “Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe”. Per qüestió de principis, no he abandonat al primer intent, i m’he recorregut dos, tres pastisseries més perseguint el meu desig impossible. He acabat esmorzant un croissant i una orxata, en una cafeteria, per allò del mestissatge cultural. Damunt del taulell, a les portades dels diaris: “Felipe González compara Eurovegas amb un puticlub, en una xarrada a la Complutense”.


L’esmorzar se m’ha fet agre, com era previsible. I he ajornat les rebaixes per a un altre moment més compassiu. De totes maneres, no voldria deixar perdre l’ocasió de fer una crida solidària, i suggerir-los que, si alguna vegada se’ls obri la gana estant a València, facen el favor de demanar pastissets de pèsols, a veure si, a base de tossudesa, aconseguim introduir el producte en la ciutat, i ja que estem, ressuscitem a la capital del País una paraula tan entranyable. No sé vostès, però jo sóc de les que pensen que les úniques possibilitats de goig que ens queden han de provenir d’aquests petits plaers quotidians. Com ara pegar un mos a un pastisset de pèsols acabat de traure del forn. 


Aquesta foto prové del bloc Les receptes de Reme de Rafa Faus Garcia.
El xicot recull receptes de sa mare, que fan molt bona pinta.
Aconsellem, si els agrada la cuina casolana, que li peguen una miradeta.


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................