DIU EL MORT AL DEGOLLAT...: QUI T’HA FET EIXE FORAT?

El llenguatge col·loquial no sempre s'ajusta a les estructures literàries acadèmiques; amb freqüència, el mateix poble ha construït els seus propis glossaris i argots, bé siga per degeneració de les paraules oficials o per aplicació de comparatius i exageracions, més o menys gracioses. Quan oïm enmig del fragor d'una discussió allò de: “Si no calles t'arrancaré el cap... et trencaré els nassos... t'obriré com una magrana”, estem davant unes expressions exagerades (de mal gust, això sí), però sense intenció d'acomplir tan acalorades amenaces. Igualment, els afalacs –aduladors o sincers– ens porten de vegades a utilitzar ressonàncies un tant temeràries: “Per tu donaria la vida...” “Eixa xica és una reina... una mare de Déu...” “Eres la més guapa del món...” “Eres més alt que el campanar”. No cal explicar que això de donar la vida és un dir... i que els campanars estan construïts de forma que les persones no puguem tocar les campanes amb la mà.

Durant més de 4 anys, l’equip d’investigació de BURRERA COMPRIMIDA SA va publicar per entregues al voltant de 500 glosses pertanyents a la fraseologia popular més usada pels habitants de les nostres geografies més pròximes. Ho féiem amb periodicitat mensual, en una de les revistes gratuïtes que reparteixen als llocs públics. L’experiència va ser gratificant, i per això hem decidit usar el nostre burribloc per ampliar aquell glossari que vam encetar fa quasi 10 anys. En principi ho farem amb expressions, dites o aforismes que s’han creat (o s’han posat de moda) com a conseqüència de l’ambient de crisi vergonyosa que ara patim, però no descartem la possibilitat de reprendre la filosofia inicial, i jugar a lexicògrafs amb qualsevol referència viva que arribe a les nostres sofertes orelletes.

Capçalera de la secció de la revista Marina Alta
on es publicava el glossari de Bucomsa.

Amb aquesta gosadia gramatical no pretenem emular la tasca dels nostres filòlegs; no tenim espai ni coneixements suficients per a fer-ho. Simplement intentarem divertir el lector i, al mateix temps, divulgarem una sèrie de singularitats que poden ser d'interés, sobretot per a la gent més jove. Aclarim també que les glosses apareixeran disposades en fila índia i per ordre de caiguda. Comencem JA:

EL GLOSSARI DE BUCOMSA

GLOSSES DE CRISI

1a entrega

ESTAR EN CRISI. Expressió utilitzada per a referir èpoques o moments d’especial dificultat per a les persones, animals i/o coses (normalment, les crisis modernes solen estar produïdes per les coses que han fet alguns animals en detriment de les persones). Una crisi pot ser individual o col·lectiva, i s’origina per motius accidentals o per causes provocades (ex.: Si ens diuen que, a Batiste, se li ha fet l’ou dret com un meló per culpa d’una picada d’abella, estarem davant una crisi de salut individual motivada per un accident. Però si ens diuen que hi ha 5.500.000 aturats (i amb pasta per a més) i un nombre incalculable de retallats i/o reformats (i amb pasta per a molt més), cal pensar en una crisi col·lectiva provocada per irresponsabilitats irresponsables).

      

NO TINDRE UELA. Forma de referir individus propensos a l’autodivulgació de les glòries i les virtuts que ells mateixos s’atribueixen. Habitual en mandataris desvanits i en bufanúvols congènits. Normalment, els “sense uela” inauguren les coses abans de començar-les, i utilitzen els mitjans que paguem entre tots per audoadular-se. Els (des)uelats solen culpar de les crisis les ueles dels opositors o l’abella que va picar l’ou dret de Batiste.

SER UN DESVANIT. Confondre l’autoestima amb l’autoenamorament. Viure en estat d’autosatisfacció de manera continuada. Els desvanits també s’apanyen sense uela i solen pensar, al més pur estil CR7, que tothom els enveja perquè són guapos, rics i sabuts. Per això, suposem que cada dia es miren a l’espill per tal de carregar-se les piles, i s’autodediquen lloances extremes de caràcter autodidacta (ex.: ¡Qué grande eres, Ricardo!..., qué pelo tan rubio tienes, y qué ojos tan azules!). Hi ha desvanits que no coneixen la crisi... ni la vergonya tampoc.

Explicació gràfica de la referència col·loquial
"Tindre un morro que se'l xafen".

TRAURE PIT. Presumir importàncies delirants. Botinflar-se amb aires putrefactes. Bufar en caldo gelat. Fer el ridícul de manera sistemàtica. Inaugurar aeroports sense avions. Amenaçar de matar a canonades l’abella que va picar l’ou dret de Batiste.

SER UN CORRUPTE. Referència als funcionaris, governants o poders fàctics que practiquen il·legalitats o es deixen subornar per les colles de lladres i/o especuladors per tal d’alimentar les seues butxaques. Alguns corruptes han estat corromputs per corruptors indesitjables, però altres s’han autocorromput a ells mateixos en benefici de les seues pròpies maldats financeres. Quan els duros botaven, corruptors i corromputs, desvanits i (des)uelats, ens venien la burra del progrés com una gesta heroica i desinteressada sorgida de les seues capacitats, polítiques i financeres; ara diuen que són víctimes d’un complot ordit pels envejosos per a desprestigiar-los.

Així tractaven els porcatas de Porquilàndia als negrets de l'Àfrica.
Recollons, Rafelet!

SER UN TESTAFERRO. Donar la cara (i el cul) en favor dels corruptes i els desvanits (tinguen o no tinguen uela). En l’argot intern del politiqueig contemporani, el testaferro és la persona, animal o cosa que s’encarrega de fer la faena bruta (ex.: El Bigotes va organitzar una festa d’exaltació campista i va cobrar el 400% del valor real dels costos; però, els contractes, els va firmar Batiste abans que l’abella li picara l’ou dret).

SER UN LLEPÓ. És com ser un testaferro, però en versió bleda i en formes més servils. Conec llepons que han venut per un plat de llentilles ràncies la poqueta dignitat que tenien. Els llepons (o llepaires) més entusiastes són també coneguts com a pilotes, i els més enfebrits com a mamons.

  

LA BAMBOLLA IMMOBILIÀRIA. Creixement econòmic fictici basat en l’especulació, la construcció d’immobles desmesurada i embogida i la depredació del medi ambient. L’esmentada bambolla va portar com a conseqüència increments anormals de preus, requalificacions irresponsables de terrenys, la creació d’un mercat de treball insostenible i amb data de caducitat, l’enfonsament provocat d’alguns sectors econòmics tradicionals, com ara l’agricultura, o el podriment irreversible del mercat hipotecari (hi ha més causes i més conseqüències, però, pel moment, ho deixem ací). La bambolla que ara plorem i paguem entre tots (excepte els que la van provocar) va iniciar-se l’any 97, amb governs del PP a Espanya i a València; l’any 2004 va continuar inflant-se amb un govern del PSOE a Espanya i del PP a València, i 4 anys després va rebentar en les mans de l’infeliç de Zapatero (amb el PP manant a València) i s’inicià la crisi que els experts més realistes preveien des de feia temps. Quan la referida bambolla va explotar, l’ona expansiva va escampar pertot arreu les partícules escatològiques que havien servit per a inflar-la; per això, ara tot fa oloreta de merda (perdó) de caca.

SAQUEJAR. Robar en un lloc, a mans plenes i sense cap tipus de mirament, fins no deixar estaca en paret. Durant els temps d’inflament de la bambolla, els lladres i els corruptes, amb l’ajuda inestimable dels llepons i els testaferros, van saquejar les arques d’algunes empreses i institucions públiques, mentre els desvanits treien pit i nodrien amb autobombos els seus deliris de grandesa. Porca misèria!

TINDRE CÀRRECS INSTITUCIONALS. Exercir tasques directives en empreses i/o institucions públiques. Els mandataris de guàrdia, siguen o no siguen desvanits, trien a dit els càrrecs públics, els quals, també a base de ditades, nomenen els executius que regeixen i administren les tals empreses. Ara han vingut les maresmeues, i els càrrecs institucionals diuen que ells no són responsables dels saquejos perquè no estaven preparats per a ser directius i, per tant, desconeixien les malifetes dels empleats corruptes. Per a controlar i analitzar no estaven preparats, però per a fixar-se dietes astronòmiques, honoraris vergonyosos i pensions insultants, eren autèntics experts.

Primer era un banc exemplar, gràcies a l'exministre pepista Rato.
Poc després, Rato es sacrifica, cobra i se'n va.
L'endemà faltaven 10.000 milions, al dia següent 15.000 i a l'altre 19.000.
Ara (pel moment) en són al voltant de 25.000 (la premsa dixit).
Primerament, l'Estat prestaria els diners al 10% d'interés.
Ara, ja no cal tornar-los. Demà... serà un altre dia.

DIR EL MORT AL DEGOLLAT...: QUI T'HA FET EIXE FORAT? Metàfora macabra usada per comparar dos individus de la mateixa condició o les mateixes tendències. Aquesta dita és antiquíssima, però ara s’usa molt en les converses col·loquials per a ironitzar sobre les disputes parlamentàries del PP i del PSOE, quan s’acusen recíprocament dels mals de la crisi i de les solucions desesperades que cadascú ha decretat per a remeiar-les. Ningú no vol ser el mort ni tampoc el degollat, però sembla que  tots dos estan d’acord que els del populatxo paguem el forat produït per l’explosió de la bambolla que havien inflat amb merda (perdó) amb caca.

TINDRE ESPERANÇA. Confiar en un futur millor per a tots, sense mandataris mediocres i sense desvanits que no tenen uela, sense bambolles immobiliàries ni abelles que piquen l’ou dret de Batiste, on els lladres tornen els diners que han robat i els directius no preparats vagen a tirar pedres al riu. Pel moment, l’única esperança que tenim es diu Esperança Aguirre, i eixa classe d’esperances no alimenten les nostres devocions.

I jo pido que els lladres tornen tots els diners que estan robant
davant els nassos de vostés, donya Perança.

Ho deixem per ara i per hui. En la pròxima entrega continuarem glossant aquelles expressions relacionades amb la crisi que la saviesa popular ha volgut que formen part del llenguatge col·loquial de manera més o menys pejorativa. Queda molta tela per rascar (i nosaltres volem rascar-la) a partir de les dites sorgides dels processos judicials, de les escoltes telefòniques i de les barbaritats sorprenents que brollen de l’ambient tragicòmic que ens afecta.

PER SEMPRE MÉS, MIQUEL (A la memòria de Miquel Plana)

Per Maria Josep Escrivà

No podria escriure des del dolor. Mai no ho he sabut fer. Per això, si he de dedicar unes paraules de comiat a Miquel Plana, l’amic, l'editor bibliòfil, l'"arquitecte de les belles lletres", com el vam qualificar des d’ací mateix fa només uns dies, haurà de ser des de l'estima privilegiada, des de l'immens agraïment, i des d'aquella lliçó de vida que només les persones sàvies i humils alhora saben impartir −discretament, silenciosament− entre els qui, en algun moment, hem tingut la fortuna de creuar-nos-les en el nostre camí. 

Alzina surera que creix a la vora de les grederes del volcà del Croscat
(parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa),
molt a prop de la ciutat d’Olot.

Miquel Plana i jo havíem estat treballant, per feliç iniciativa seua, en la composició d’una obra que s'ha dit Cal·ligrafies al buit. Aquest llibre, format per 12 dibuixos a l'encuny de Plana i per 12 poemes de qui escriu aquestes línies, s'ha desenvolupat, pràcticament, tot al llarg del procés de la malaltia que ha dut a Miquel fins al final dels seus dies. Aquesta és la primera meravella. En cap cas l'artesà bibliòfil no va renunciar a la possibilitat d'enllestir amb èxit el que ben aviat va saber que seria l'últim treball de la seua llarga i prolífica dedicació a convertir en objectes d'art els textos literaris que tocava. Amb la imprescindible ajuda, sobretot en els últims mesos, del seu fill, Elies Plana, i de Conxita Ayats, la seua muller, sense la qual −en paraules que Miquel repetia sovint− "res no hauria estat possible".

Amb aquesta cara de satisfacció es mirava Miquel una de les seues obres acabades, amb l'esquena flanquejada per la llibreria on reposen els llibres que ell mateix ha produït. Títols i autors impagables en embolcalls únics i irreproduïbles. A la dreta de la foto es pot veure el llom d'Anna,
de Manuel de Pedrolo.

El passat 4 de maig, després de tres anys plens d'emocions de tot tipus, va arribar a casa una caixa de dimensions considerables, amb sis exemplars de les Cal·ligrafies Plana-Escrivà i amb un munt de dibuixos i de material, peces descartades per algun motiu, obsequis d'ell que vaig interpretar com un gest de generositat extrema i definitiva amb què l'amic d'Olot volia acomiadar-se de mi. Dos dies després, quan ja havia redactat la meua temptativa d'agraïment en aquest burribloc nostre, vaig escriure a Miquel, amb paraules del tot insuficients per a arribar a correspondre totes les grandeses amb què ell m'havia malcriat. I encara, el gran i humil savi, em va respondre en aquests termes. Crec que les seues paraules poden funcionar com a exemple del que considere que ha de ser la més alta lliçó de vida: acceptar la pròpia mort amb consciència serena, i transmetre-la a la gent estimada com un aprenentatge de vida.

«06 de maig: De l’estima de la Garrotxa cap a la Safor

»[...] M'he tret en paper l'escrit del teu blog que em dediques perquè sóc dels antics, dels que que llegeixo, gaudeixo i comprenc millor sobre paper que en pantalla. T'agraeixo molt tot el treball que has muntat, està molt bé, és ponderat i fidel a la veritat. Això fa que les paraules siguin creïbles i perdurin en el temps.

»En el fons la meva vida ha estat fruit d'una vocació i passió pels llibres. Les vocacions són un regal i ningú se'n pot vantar. Sí, però que puc dir-te que l'he conreat al màxim amb esforç, treball i la intel·ligència que m'ha estat donada.

»Durant aquests anys he buscat l'escalf i companyia d'amics i col·laboradors per poder servir el millor al públic que m'ha fet confiança en els meus treballs.

»Vaig començar treballant amb els poetes que em doblaven l'edat, Marià Manent, S. Espriu, Pedrolo... i ara al final he acabat, tant amb el llibre de 24 Poemes d'amor com en el nostre, amb persones que sou molt joves i que ara sóc jo que quasi us doblo l'edat. S'ha complert el cicle de la vida.

»La meva salut va, progressivament, a la baixa. Com crec que ja t'he dit altres vegades, he d'estar content  amb la vida viscuda. Estic ben acompanyat de familiars i amics i textos com el que m'has enviat avui, em donen ànims i ajuden a viure.

»Una abraçada des de la Garrotxa plena d'afecte. Miquel i Conxita.»

Des que ahir vam intuir, i després ens van confirmar la mala notícia, a través de Facebook, hi ha hagut molta gent que ha dedicat paraules de conhort i de calidesa per la pèrdua física de qui ja per sempre vindrà amb mi com un més dels meus àngels bons. El conhort de l'estima és una de les coses que ens fan més humans i més dignes. Amb permís de l'autor, voldria reproduir ací les que l'amic i poeta Carles Mulet m'ha adreçat. Ací els donarem forma de colofó, com els que Miquel Plana utilitzava per a cloure els seus llibres. Amb cura i amb delicadesa metòdica i amorosa, fins al final.

  

El dol és, també, fem que alimenta la nostra vida. 

Miquel ja és una part de tu: 

la vivència i l'experiència viscuda amb aquell que mor

no morirà mentre ens fecunde.

CARLES MULET

Colofó de Cal·ligrafies al buit, Olot, 2011.

EL FLORIDO PERNIL

L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament patriòtic:

Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó). 

Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.

Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?

El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:

Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut –i patit–, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?

A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.

A MIQUEL PLANA, ARQUITECTE DE LES BELLES LLETRES

Per Maria Josep Escrivà

Parlar de Miquel Plana (Olot, 1943) mitjançant aquest format intangible dels blocs se’m presenta com una contradicció estimulant. Perquè Miquel Plana és considerat com “un dels millors exponents de la bibliofília catalana contemporània”. Fa 40 anys que es dedica a l’art de fer llibres bells, per dins i per fora, des de la seua impremta del carrer de Morrot, flanquejada per totes bandes pels volcans de la Garrotxa. Un “arquitecte del llibre”, com se l’ha qualificat en més d’un ocasió, que, en paraules de Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona), “investiga, idea, selecciona, projecta, coordina, tria els materials, il·lustra, grava, estampa, imprimeix, enquaderna, edita i fa de marxant de la majoria dels seus llibres.” Així des de l’any 1972, quan, com ell mateix diu, “els artistes eren pobres, però respectats”.

El primer llibre editat per Miquel Plana, dedicat a la vila de Cadaqués, fou Un núvol apretat per la tramuntana, de Domènec Moli. El tiratge fou de 32 exemplars, i anava il·lustrat amb 10 aiguaforts del propi editor.

De les seues virtuts professionals, del seu currículum ingent, de fites com la d’haver exposat al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, se n’ha donat merescuda i bona nota per escrit, per exemple, en aquesta entrada del bloc del periodista Jordi Cervera. Però el que jo voldria fer ací és, d’una manera molt més personal, deixar constància d’una experiència literària compartida, i sobretot, d’una coneixença humana de les que marquen.

Miquel Plana és un home alt, prim i elegant, de mirada líquida, esponjada d’emocions, amb aquell punt de malenconia serena dels qui saben que han arribat a l’última etapa en el seu camí. En l’any 2004 es va posar en contacte amb mi per telèfon, per demanar-me una col·laboració en un llibre col·lectiu titulat 24 poemes d’amor, que va coordinar l’escriptor Sam Abrams i al qual he d’agrair la primera connexió amb l’editor d’Olot. Però no vaig conèixer personalment Miquel Plana fins al novembre de l’any passat.

El tipògraf i artista bibliòfil Miquel Plana, novembre de 2011.

Gràcies a aquella demanda vaig descobrir, una mica emprenyada amb mi mateixa, que era una poeta que a penes havia escrit poemes d’amor. A pesar que en Sam Abrams s’hi proposà demostrar, amb la seua selecció, que “la poesia amorosa és una de les grans especialitats de la lírica catalana, des d’Ausiàs March fins als nostres dies”, el meu petit text contenia, com a màxima prova d’efusió amorosa, la paraula “abraçada”. Era evident que les muses de l’amor no m’acompanyaven; però calia dissimular...

Miquel Plana hi il·lustra els quaderns dels vint-i-quatre poetes amb xilografies i un aiguafort. L’obra s’imprimeix amb Minerva sobre paper de fil Biblos de la casa Guarro i es presenta amb un quadern per a cada poeta. 

Edició de 124 exemplars. 

Descripció extreta d’Obres de bibliofília, 2006.

He de reconèixer que, fins aquell moment, no havia sentit parlar de Miquel Plana; no n’havia vist cap ni una de les seues creacions. O almenys això és el que jo em pensava. Perquè, uns mesos després d’haver establert aquell primer inici de col·laboració, va arribar a casa un sobre amb una felicitació pel dia de Sant Jordi: un bell punt de lectura, amb una rosa gravada que, com un flaix, em va recordar uns altres entranyables marcadors de pàgina que, uns anys abans, en una visita intrèpida a cal poeta Miquel Martí i Pol, a Roda de Ter, m’havia regalat Montserrat Sans, la seua dona, com a record del 69é aniversari del mestre admirat. Aquella sortosa coincidència no podia ser més que un senyal que s’hi encetava un fruitós camí de complicitats. 

Un parell d’anys després d’haver iniciat la tasca d’edició del magnànim llibre d’amors, Miquel Plana va patir problemes importants de cor, i va haver d’abandonar la seua feina durant una temporada, la qual cosa va dilatar en el temps l’aparició de l’obra (“Si fos una persona, hauria sortit amb barba”, me’n va dir un cop enllestida). No s’hi va interrompre, però, la comunicació epistolar, i les roses de Sant Jordi van arribar puntualment a casa. Quan s’hi va sobreposar, em vaig atrevir a demanar-li col·laboració gràfica per a la revista Caràcters (núm. 49, octubre 2009). I ell hi va accedir: 12 il·lustracions originals, seguint la tècnica de l’encuny sobre un fons de cartolina negra..., sempre que jo, posteriorment, les acompanyara de 12 poemes amb una intenció clara: “que siguin un cant a la lletra, a la llengua (en la seva defensa), a la literatura, a la flaire de les paraules...”. Reconec que la proposta em va omplir de satisfacció, i de molt de respecte també. Perquè sóc molt lenta a l’hora de treballar, i ho he de fer plenament convençuda d’allò que faig. Però em va abellir tant el repte que m’hi vaig posar. Vam titular el projecte Cal·ligrafies al buit.

COROL·LES

Per a M. P.

Funda jardins, l’arrel.
Després tremola
davant d’una corol·la,
un calze, un avenc
o una matriu
esbatanada.

Tremola de vertigen
com un pètal tremola
abans del sacrifici
d’una anemone.

Que no es diria
si no fos per l’espasme
de corol·la que es bada
al contacte del vent.  

A partir d’aquesta il·lustració de Miquel Plana, vaig escriure el poema titulat “Corol·les”, amb la modesta intenció de regalar-li’l el 23 d’abril de 2010, com a correspondència a totes les seues roses de Sant Jordi.

El motle del poema “Epitafi”,
compost amb lletres de plom.

Ell m’havia explicat que, des dels seus orígens com a impressor, aquella tècnica de treballar la imatge “a l’encuny” li havia resultat admirable, però que, amb clixés manuals era impossiblefer-hi segons quines coses, i a més a més, molt car. Ara, però, sabia que, amb la informàtica, hi havia unes màquines que permetien “fer meravelles”. I va buscar, i localitzar, una empresa de fotocomposició que en tenia una d’aquelles. Així, a un ritme molt pausat, vaig començar a enviar poemes a l’editor Plana, i ell va començar a compondre’n els textos, combinats amb les imatges. A principis de l’any 2011, però, un nou problema de salut va alentir encara més el ritme del treball. Miquel patia dolors tan forts en un braç que va témer que el llibre es paralitzaria, i jo encara tenia pendent d’escriure un parell de poemes. En aquest cas, en comptes de millorar, aquells dolors van resultar ser la irradiació d’una malaltia greu.

A pesar de tot, i amb l’ajuda imprescindible d’Elies Plana, fill d’en Miquel, la tardor de l’any passat havíem completat tot el material que havia de compondre les Cal·ligrafies, amb el colofó de rigor que en testificava el punt final. Hi faltava una part del treball d’edició. Sense saber si aquest moment arribaria, o no, i sense que això m’importara ja massa, després d’aquesta lliçó de perseverança i de força física i mental per part de Miquel, vaig voler anar a Olot per conèixer-lo en persona, ell i la seua muller, Conxita Ayats; i la que havia estat durant 40 anys la impremta on el manobre de les belles lletres havia construït autèntiques meravelles en paper. 

Tot hi era en ordre, un museu encara en actiu, més poblat últimament de quietud que d’activitat, però íntegre, un lloc on la bellesa de les eines, de cada racó, de cada estança, constituïen un món aliè al pas del temps de fora. Al damunt de les taules de treball, hi havia, ja en una fase final d’estampació, les nostres Cal·ligrafies, el motlle amb la composició de la portada, a punt de convertir-se, des del plom, en llegenda de tinta. Miquel me’l va ensenyar amb satisfacció i amb la prudència de qui sap que el destí final de tot allò no depenia ja tant d’ell com de la voluntat dels déus.

Miquel Plana, en una imatge de novembre de 2011, al seu taller d’Olot.

Avui, 4 de maig de 2012, ha arribat a casa un paquet de dimensions considerables, amb 6 exemplars de Cal·ligrafies al buit. A la primera pàgina, la “justificació del tiratge” pot servir com a testimoni escrit de la que serà, segurament, l’experiència literària més gratificant que viuré mai. La humana és la que roman al cor, sense possibilitats de ser descrita. Un privilegi immerescut que mai podrà ser agraït en la seua justa mesura.

Aquest llibre de poemes que porta per títol Cal·ligrafies al buit
conté dotze poemes i un pròleg de la poeta de la Safor Maria Josep Escrivà.

Dotze il·lustracions originals de Miquel Plana,
numerades i signades, decoren l’obra.
Les imatges s’han realitzat mitjançant tècniques robòtiques conduïdes per ordinador que forada el paper que dóna forma a la imatge.

Elies Plana ha tingut cura de la impressió dels fons de colors del linòleum, del text i de la portada. Tot s’ha realitzat en una Minerva manual.

La composició del text s’ha fet amb tipus Folio seminegre de la casa Bauer, sobre cartolina Basik de 350 g de la casa Guarro.

El llibre va embolcallat per unes cobertes i dins un estoig.
El tiratge consta de 77 exemplars.

 Portada del llibre dissenyat, il·lustrat, produït i imprès per Miquel Plana. Un privilegi  que mai podré agrair en la seua justa mesura.

L'HAQUETA DEL RETOR

Conta la faula que un dia, en un poble qualsevol d'un país qualsevulla, hi havia un retor molt devot que tenia una haqueta tan fidel com faenera. L'animalet repartia somriures entre els feligresos que el visitaven a diari i alegrava amb els seus renills els repics de les campanes del campanar; damunt, adobava amb les seues bonyigues l'acurat jardí que adornava la casa abadia.

Però, segons l'esmentat retor, l'haqueta tenia el defecte de menjar tots els dies, la qual cosa representava un autèntic trastorn per al capellà que la governava. Per això, el tal retor va decidir acostumar l'èquid a no menjar, i va programar una sèrie de reformes de quadra i retallades de subministrament que li permeteren aconseguir el seu propòsit. Així, va convertir la pallissa en un magatzem de ciris; va reduir el pessebre tant, que el morro de l'haqueta no cabia dins; va suprimir la dotació de garrofes i va restringir de tal manera les racions de palla, que l'animal va perdre per complet l'apetit.

I, quan l'haqueta ja estava acostumada a no menjar, doncs... ES VA MORIR!! El retor va plorar desconsolat tan dolorosa pèrdua, però mai no va arribar a entendre els motius pels quals va morir aquell animalet al qual tant li havia costat d'ensenyar a viure sense menjar. 

Sóc conscient que molts de vostés pensaran que he contat aquesta faula per tal de metaforitzar els retalls i les reformes que els governants ens dediquen de manera quotidiana, però creguen-me si els dic que sols he pretés introduir aquesta entrega de burribreus amb gramàtiques amenes. A més, estic convençut que, malgrat la monomania d'alguns dirigents a considerar-nos com haquetes de retors, l'instint de supervivència ens farà reviscolar abans que ens deixen la grípia sense garrofes i el pessebre sense palla. Temps al temps.

I, dit açò, començaré el burribreueig sense més dilació. I ho faré amb una referència francesa, en honor al 2 de maig que se celebra aquesta setmana:

L'ENFANT TERRIBLE. L'ínclit Nicolas Sarkozy està de campanya electoral. Altres alts mandataris europeus (de diversos colorets polítics) ja han perdut els seus càrrecs, víctimes de la pantanada eurofinancera que entre tots ells han creat, i sembla que el franxute correrà la mateixa sort. Però aquest enfant terrible s'agafa a un clau encés per tal d'anivellar l'avantatge que donen les enquestes al socialista Hollande. Primer va voler fer por als francesos advertint que, si no guanyava ell, França viuria en el futur la dramàtica situació que ara viu Espanya (com si ells estigueren per a tirar coets) i, una vegada consumats (feliçment) els vaticinis de la primera volta, afronta la segona amb les proclames pròpies d'un fatxa reaccionari, per tal d'afanar els vots de l'extrema dreta que comanda Marine Le Pen.

Si cliquen ací (cliiic) veuran l'enfant terrible, en un acte
públic, borratxo com una cuba (49 segons)

Recordem que, l'any 2002, el patriarca del Lepenisme va clavar el morro a la segona volta, i tota l'esquerra francesa va perdre el cul votant la dreta de Jacques Chirac (coreligionari de Sarkozy) per evitar un govern de marca feixista, i ara, el referit monsieur, vol rapinyar, siga com siga, els vots que el mantinguen en el poder. Confiem que li torne a eixir el tir per la culata, i així, almenys políticament, que les enfants de la patrie li facen pagar la seua complicitat en el desastre que a tots ens afecta. 

Per cert: diuen les males llengües que l'anterior campanya del monsieur fou finançada per Moammar al-Gaddafi. En Nicolàs s'ha fet com un bou, i ha amenaçat a demandar tots aquells que donen credibilitat al rumor. Amor amb amor es paga, senyoret. Visquen les enfants de la patrie!

PEPE GOTERA I OTILIO (chapuzas a domicilio). El sr. Rajoy ha anunciat que, durant tota la legislatura, cada divendres hi haurà una nova ració de reformes (com aquell que, inexcusablement, acostuma a jugar cada dissabte la partida de dominó). Ja m'ho veig vindre: −Mariano!, demà què reformem? −El que tu vulgues, Soraya... Has preguntat al Lluís i a la Báñez?... Què et pareix si retallem la burrera eixa del Facebook i després donem la culpa a la llei Sinde dels sociates? −Bona idea! Això qui ho porta, Fernández o José Ignacio? −Igual té un que l'altre. Si no, que ho faça el fraret de Montoro, que ell això ho entén. −Ok, Mariano; eres un crack!

Pepe Gotera i Otilio,
mestres en solucions impossibles.

Encara que ho parega, aquest burribreu tampoc no ha estat inspirat en la faula de l'haqueta del retor, sinó en les historietes de Pepe Gotera (personatge de còmic que va crear el mestre F. Ibáñez), ja que el tal Pepe era capaç d'omplir el Manzanares a poalades amb aigua de la Mediterrània, amb l'ajuda inestimable del seu assalariat, Otilio.

SENSE GARANTIA NI RESPONSABILITAT. La frase que acabem de reproduir sol aparéixer en els textos explicatius d'alguns productes o comunicats, per tal de curar en salut els fabricants, els comerciants o els autors de l'objecte causant de l'advertència. I no estaria gens malament que la tal advertència apareguera també en algun lloc visible dels programes electorals que els polítics elaboren; almenys així, els votants quedarien oficialment avisats que ningú no garanteix l'acompliment dels continguts i, per tant, no ha de demanar responsabilitats a qui no ha de respondre de les pròpies irresponsabilitats.

Durant la passada legislatura governaven Espanya les hosts d'en Zapatero. Després de mantenir-se 4 anys en el poder amb polítiques socials raonables (encara que discretes i descafeïnades), els va caure damunt la crisi i van iniciar una cadena de despropòsits que els va portar a un espantós ridícul electoral. Van voler capejar el temporal practicant polítiques de dretes (la qual cosa no pega gens bé a un ampli sector del seu electorat) i van acabar perdent el nord. Don Mariano va veure la possibilitat de redimir els seus dos anteriors fracassos, i va abandonar les rabinades contra l'estatut de Catalunya, contra els papers de Salamanca i contra les bodes gais per a passar a l'atac amb promeses que no pensava complir. Ara, per fi! ja governa el PP, i en poc més de 4 mesos han mostrat la seua intencionalitat a colp de decret, i amb reformes ideològiques que excusen en la puta crisi i en l'herència rebuda del PSOE. La reforma laboral que s'han arreat, no l'entenen ni els seus propis coreligionaris, i ningú no sap on està el secret que permetrà que la tal llei reactive el mercat de treball. Pel moment s'ha incrementat en vora 400.000 el nombre d'aturats inscrits (ací no es compten els petits autònoms que han tancat la paraeta), i tot fa pensar que ens podria caure un futur on els rics siguen els empresaris que repartisquen entre els pobres treball i salari, a canvi d'aborregament i servilisme (servilisme democràtic, clar està). Si cliquen ací (cliiic) podran veure i escoltar na Soraya, a la tribuna d'oradors, analitzant en poc més d'un minut la reforma laboral que va fer el PSOE. Pel que es veu, eixe dia tocava defensar els treballadors, encara que fóra sense garantia ni responsabilitat, i amb més morro que convenciment.

Perdone, don Mariano. Ja sé que aquesta proclama que vosté
va fer quan encara estava a l'oposició, l'hem publicada altres
vegades el burribloc. Però ens agrada tant!
Un altre dia tornarem a publicar allò de "Nosotros somos
humildes"; també ho va dir vosté. 

Està clar que, per a ells, les vagues són problemes d'ordre públic i les protestes són insults i difamacions. Per això contraataquen amb càrregues policials o acusant la gent que es manifesta de delinqüents. Han pujat impostos amb traïdoria; han retallat drets que van prometre mantenir; en política exterior, (que tant se li criticava a Zapatero), malgrat algunes actituds un tant lleponetes, no guanyen per a disgustos; la famosa prima de risc continua amenaçant... i damunt, la mandatària argentina els ha eixit per peteneres amb el tema Repsol; i el rei va assegurar que don Mariano coneixia la seua escapadeta al safari d'elefants. Tot un èxit!

Fuma, fuma...

VALÈNCIA, LA SUCURSAL. Malauradament, la tènue llum d'esperança que es va obrir quan n'Alberto Fabra va succeir el flamant "no culpable" està apagant-se del tot. Damunt que l'esmentat president encara no ha fet res del que alguns pensàvem que faria, el seu discurs és cada vegada més pobre, més avorrit, més incoherent i més servil (sobretot quan s'entusiasma, escanya la veu de manera desganyitada com si fos un concejal trànsfuga de pedania pobra). Canal 9 continua sent una vergonya; la cacicada de Camps amb la TV3 manté la seua vigència; segueix ocultant a l'oposició la informació que se li demana; els casos de corrupció continuen traient-lo a ballar; l'assumpte de l'accident del metro està com estava; l'empastre econòmic no hi ha Déu que l'aclarisca... Però ell s'ha  aferrat a l'estratègia dels seus patrons, i tot ho excusa tirant la culpa als socialistes, malgrat que fa quasi vint anys que la Generalitat Valenciana està (des)governada pel seu partit. Ells sempre han dit que el govern de Madrid no els donava els diners que els corresponen, i que el transvasament de l'Ebre no es feia per culpa de Zapatero, i que el Corredor Mediterrani no seria una realitat fins que manara don Mariano... I ara resulta que han eixit els pressupostos de l'Estat, i ens ha tocat en sort una vergonyosa almoina que no donarà ni per a pipes.

Mecatxis en la mar!

Però n'Alberto s'ha mostrat agraït a don Mariano, i ha dit que està molt content amb la generositat del president, i dirà que el transvasament de l'Ebre no es podrà fer per culpa dels catalans, i es conformarà amb els quatre trossos de carril que li vendran com a Corredor Mediterrani... i ofrenarà a les espanyes imperials les velles glòries de la seua més fidel sucursal: VALÈNCIA. 


I nosaltres ací estem, esperant els avions de l'aeroport de Castelló, i confiant que ens espavilarem abans que ens passe com a l'haqueta del retor. Amén.