PER SEMPRE MÉS, MIQUEL (A la memòria de Miquel Plana)

Per Maria Josep Escrivà

No podria escriure des del dolor. Mai no ho he sabut fer. Per això, si he de dedicar unes paraules de comiat a Miquel Plana, l’amic, l'editor bibliòfil, l'"arquitecte de les belles lletres", com el vam qualificar des d’ací mateix fa només uns dies, haurà de ser des de l'estima privilegiada, des de l'immens agraïment, i des d'aquella lliçó de vida que només les persones sàvies i humils alhora saben impartir −discretament, silenciosament− entre els qui, en algun moment, hem tingut la fortuna de creuar-nos-les en el nostre camí. 

Alzina surera que creix a la vora de les grederes del volcà del Croscat
(parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa),
molt a prop de la ciutat d’Olot.

Miquel Plana i jo havíem estat treballant, per feliç iniciativa seua, en la composició d’una obra que s'ha dit Cal·ligrafies al buit. Aquest llibre, format per 12 dibuixos a l'encuny de Plana i per 12 poemes de qui escriu aquestes línies, s'ha desenvolupat, pràcticament, tot al llarg del procés de la malaltia que ha dut a Miquel fins al final dels seus dies. Aquesta és la primera meravella. En cap cas l'artesà bibliòfil no va renunciar a la possibilitat d'enllestir amb èxit el que ben aviat va saber que seria l'últim treball de la seua llarga i prolífica dedicació a convertir en objectes d'art els textos literaris que tocava. Amb la imprescindible ajuda, sobretot en els últims mesos, del seu fill, Elies Plana, i de Conxita Ayats, la seua muller, sense la qual −en paraules que Miquel repetia sovint− "res no hauria estat possible".

Amb aquesta cara de satisfacció es mirava Miquel una de les seues obres acabades, amb l'esquena flanquejada per la llibreria on reposen els llibres que ell mateix ha produït. Títols i autors impagables en embolcalls únics i irreproduïbles. A la dreta de la foto es pot veure el llom d'Anna,
de Manuel de Pedrolo.

El passat 4 de maig, després de tres anys plens d'emocions de tot tipus, va arribar a casa una caixa de dimensions considerables, amb sis exemplars de les Cal·ligrafies Plana-Escrivà i amb un munt de dibuixos i de material, peces descartades per algun motiu, obsequis d'ell que vaig interpretar com un gest de generositat extrema i definitiva amb què l'amic d'Olot volia acomiadar-se de mi. Dos dies després, quan ja havia redactat la meua temptativa d'agraïment en aquest burribloc nostre, vaig escriure a Miquel, amb paraules del tot insuficients per a arribar a correspondre totes les grandeses amb què ell m'havia malcriat. I encara, el gran i humil savi, em va respondre en aquests termes. Crec que les seues paraules poden funcionar com a exemple del que considere que ha de ser la més alta lliçó de vida: acceptar la pròpia mort amb consciència serena, i transmetre-la a la gent estimada com un aprenentatge de vida.

«06 de maig: De l’estima de la Garrotxa cap a la Safor

»[...] M'he tret en paper l'escrit del teu blog que em dediques perquè sóc dels antics, dels que que llegeixo, gaudeixo i comprenc millor sobre paper que en pantalla. T'agraeixo molt tot el treball que has muntat, està molt bé, és ponderat i fidel a la veritat. Això fa que les paraules siguin creïbles i perdurin en el temps.

»En el fons la meva vida ha estat fruit d'una vocació i passió pels llibres. Les vocacions són un regal i ningú se'n pot vantar. Sí, però que puc dir-te que l'he conreat al màxim amb esforç, treball i la intel·ligència que m'ha estat donada.

»Durant aquests anys he buscat l'escalf i companyia d'amics i col·laboradors per poder servir el millor al públic que m'ha fet confiança en els meus treballs.

»Vaig començar treballant amb els poetes que em doblaven l'edat, Marià Manent, S. Espriu, Pedrolo... i ara al final he acabat, tant amb el llibre de 24 Poemes d'amor com en el nostre, amb persones que sou molt joves i que ara sóc jo que quasi us doblo l'edat. S'ha complert el cicle de la vida.

»La meva salut va, progressivament, a la baixa. Com crec que ja t'he dit altres vegades, he d'estar content  amb la vida viscuda. Estic ben acompanyat de familiars i amics i textos com el que m'has enviat avui, em donen ànims i ajuden a viure.

»Una abraçada des de la Garrotxa plena d'afecte. Miquel i Conxita.»

Des que ahir vam intuir, i després ens van confirmar la mala notícia, a través de Facebook, hi ha hagut molta gent que ha dedicat paraules de conhort i de calidesa per la pèrdua física de qui ja per sempre vindrà amb mi com un més dels meus àngels bons. El conhort de l'estima és una de les coses que ens fan més humans i més dignes. Amb permís de l'autor, voldria reproduir ací les que l'amic i poeta Carles Mulet m'ha adreçat. Ací els donarem forma de colofó, com els que Miquel Plana utilitzava per a cloure els seus llibres. Amb cura i amb delicadesa metòdica i amorosa, fins al final.

  

El dol és, també, fem que alimenta la nostra vida. 

Miquel ja és una part de tu: 

la vivència i l'experiència viscuda amb aquell que mor

no morirà mentre ens fecunde.

CARLES MULET

Colofó de Cal·ligrafies al buit, Olot, 2011.