Per Maria Josep Escrivà
Avise que aquesta serà una entrada de burribloc sense cap ni una paraula de burrera. Aquesta és la història d’una complicitat gestada al voltant d’una idea artística. El punt de partida és Cristina Martí, músic i amiga −a parts iguals− com la copa de les sequoies, que és dir més que com la copa d’un pi.
Un detall de l’story-board d’Amadeu Vives, l’artista plàstic del projecte.
Cristina em va telefonar fa ja alguns mesos amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de consistir en la combinació de música de piano (Àlex Velázquez) i de dolçaina (la de la pròpia Cristina Martí) amb una animació plàstica amb arena (en mans d’Amadeu Vives), projectada sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un fil narratiu conductor: el d’un text literari contat en viu, que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa artística. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè l’execució del projecte, a l’Espai de Cultura de Pedreguer, perseguia la finalitat de recaptar fons destinats a una sèrie d’associacions d’ajuda a persones amb diferents tipus de discapacitat.
 |
| Cristina Martí (dolçainera), Àlex Velázquez (pianista), Amadeu Vives (artista de l’arena) i M. J. Escrivà (mare de l’Home del Capell de Palla), tractant d’aclarir punts foscos en un dels assajos. Foto: Mar Martí Morell |
La convocatòria va partir del club Rotary de Xàbia. Una associació d’abast internacional que persegueix la sempre lloable i beatífica intenció −segons declaracions extretes de la seua pàgina web, que traduïm del castellà− de “promoure la bona voluntat, la pau i brindar serveis humanitaris, així com fomentar l’aplicació d’elevades normes d’ètica en totes les ocupacions”. Els rotaris −que així se’n coneixen els membres− es declaren “apolítics, no sectaris, i estan oberts a totes les cultures, races i credos.” Qui escriu ara mateix recela bastant més de les bondats i els apoliticismes del món, però la bona qüestió és que, en el meu cas, hi va prevaler la curiositat de veure quins suggeriments literaris funcionarien per provocar la fusió entre un relat de factura quasi poètica amb la música i la intervenció estètica sobre l’arena. La realització en directe −una actuació de mitja hora, amable, dolça, emotiva− sembla que va ser aprovada −i fins i tot diríem que amb entusiasme− per les vora 400 persones que omplien la sala de gom a gom. Gràcies!
 |
| Ací encara ens embadalíem amb l’encís de les paraules, de les notes i dels dits d’Amadeu. Però, a l’hora de la veritat, cada cosa va anar al seu lloc.
Foto: M. M. M. |
Vam voler dedicar la nostra història de l’Home del Capell de Palla a tota la gent que fa art, i fa cultura, i fa llibres, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures i més humans. Sempre, però més encara en aquests temps en què la deriva del món desenvolupat sembla que ens vol fer creure que tot això són futilitats, valors a la baixa. Per la creació i per l’art. Per a tota la gent que li dóna suport. I perquè no perdem mai la capacitat de somniar, que és una porta oberta, que ens pertany, cap a la felicitat.
Transcrivim a continuació un petit fragment del conte. Poden accedir al text complet, i a algunes de les il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives, clicant ací. La música, interpretada a partir d’algunes peces originals del dolçainer Xavier Richart, o de la hipnòtica Mareta, a mi, encara em ressonen per dintre. Vostès, si les volen sentir, hauran d’acompanyar-nos a la pròxima actuació. Tant de bo!
L’Home del Capell de Palla sap que només existeix en els somnis dels altres, i cada nit espera que algú el somnie, damunt de la seua bicicleta de ferro. El seu aspecte pot ser el d’un home al voltant dels vint-i-cinc anys, encara que ningú no sabria calcular quina garbera en duu, vivint de somni en somni.
Té la pell color de fulla seca, i uns ulls castanys que les amples ales del capell no deixen veure amb comoditat, però que, de qualsevol manera, transmeten la serenor dels bancals en guaret. Són els ulls d’una persona humil, que se sent a gust amb la vida perquè sap que només pot habitar somnis plàcids. Vesteix amb pantalons curts, perquè cal dir que l’Home del Capell de Palla sempre viu en estiu. El seu capell d’ales amples, amplíssimes, fa un fru-fru aspre quan el vent el toca. I els que més s’hi han fixat asseguren que, igual que alguns enganxen una orquídia al trau de la camisa, l’Home del Capell de Palla hi duu una ploma blanca que s’estova amb el pedaleig com si fos un núvol petit.
