Assessora lingüística de Bucomsa
El dia 5 de juliol feia escala a València, dintre de la seua gira per diverses ciutats del territori catalanoparlant, un dels recitals programats dintre del projecte Veus paral·leles, que enguany ha arribat a la 9a edició i que ha aplegat, segons l’estil que el caracteritza, quatre poetes catalans amb quatre representants d’una altra cultura i una altra llengua. En aquest cas, la romanesa. Els de Romania eren Ion Cristofor, Leţitia Ilea, Oana Cătălina Ninu, i Aurel Pantea (que per motius personals, va haver d’abandonar la gira); i els de més a prop, Miquel Desclot, Christelle Enguix, Maria Antònia Massanet, i Marc Romera.
|
Oana Cătălina Ninu i Mireia Chalamanch
recitant al CCC Octubre de València. Foto: Isabel Garcia Canet |
S’hi van encarregar del guió i de la coordinació Albert Mestres i Sofia Fonseca; i amb l’elegància senzilla i l’aplom que la caracteritza, l’actriu Mireia Chalamanch va donar plasticitat escènica a allò tan esmunyedís que és la paraula poètica desproveïda pràcticament d’endreços. Una autèntica demostració d’aquelles que acrediten que la nostra literatura parla de tu a tu a d’altres d’europees, i que l’intercanvi, tant als llibres, com a l’escenari, com en les distàncies humanes més pròximes, funciona amb solvència i naturalitat. Al mes de setembre s’invertirà la visita, i els catalans viatjaran a Romania a propagar poemes, com ara aquest de Christelle Enguix, que es titula "Cosmos", i em pareix deliciós:
De la taronja, me’n meravella l’anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d’hivern, a la intempèrie. Dintre seu,
tot un món en equilibri: cada galló arrenglerat,
ocupant el lloc que li pertoca. Tan delimitades,
les coses, allà dins, i malgrat tot
−o justament per això− no guanya la rutina terreny
a l’imprevisible. Ni suplanta l’orgasme
el calfred de la carícia.
|
Veus paral·leles, a Vilafranca del Penedès,
claustre del Convent de Sant Francesc |
A la mateixa hora, si fa no fa, a la llibreria FNAC de València, un grup d’extrema dreta, armats amb vistoses banderes, va irrompre en la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, del professor de sociologia de la Universitat de València Vicent Flor, que ha publicat l’editorial Afers de Catarroja. Per a relatar els esdeveniments blaverofeixistes, considere que el més adequat és recórrer a la nota explicativa, i d’agraïment per les nombroses mostres de suport, que la pròpia editorial ha fet pública:
“L’acte suscità les ires de la caverna local i amb la seua presència el van intentar boicotejar. Van cridar amb els rostres desencaixats i van mostrar la cara de l’odi més exacerbat, van esguerrar llibres i en van llançar furiosament contra les més de cent persones que volien escoltar el que tenien a dir els que seien a la taula per fer la presentació: la diputada a les Corts Valencianes per la coalició Compromís Mònica Oltra, el periodista J.J. Pérez Benlloch [al centre de la foto], l’autor del llibre, Vicent Flor [dreta], i el director de l’editorial Afers, Vicent Olmos [esquerra].
|
“Amb l’excusa de si el valencià és català o no, s’evita el procés
de normalització lingüística i que el català siga una llengua normal
en tots els àmbits de la comunicació”. Foto: arxiu Levante-EMV |
”Van estar més de mitja hora sense deixar que l’acte tingués lloc i van llançar també contra el públic, a més de l’objecte odiat (el llibre), cadires, boles de foc i fum, etc. [...] Finalment, els agressors van ser desallotjats [algun d’ells −hi afegiria jo− emmanillat, com és el cas de l’expresident de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu], i amb una gran serenitat i civisme per part del públic assistent, es va acabar l’acte, es va presentar el llibre, fent fracassar rotundament l’intent d’evitar-ho per part dels violents.”
Altament recomanable és la crònica que va aparèixer a la pàgina dels Antifeixistes del País Valencià. I si tenen curiositat per ampliar informació sobre aquesta notícia, poden consultar, al bloc de l’editorial Afers, la immensa llista d’articles i de material divers que s’ha fet públic des d’aquella presentació sonada del 5 de juliol.
Entre tot això, jo destacaria l’entrevista que Helena Sabaté va fer a l’autor del llibre (elsingulardigital.cat, 19/vii), el qual sempre ha reconegut el seu passat blavero com una conseqüència no gens excepcional “de l’anticatalanisme difús de la societat valenciana, que està molt present als mitjans i impregna una part important del discurs sociològic”. En algun moment, Vicent Flor hi llança aquesta acusació directa contra el màxim òrgan del Govern Valencià: “Existeix un anticatalanisme radical, protagonitzat per grups com Espanya 2000 o el Grup d’Acció Valencianista però també n’hi ha un altre més estés, que té encara més influència social. És més difús i està inserit dins el poder. La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció de TV3 mostra clars components anticatalanistes”.
|
“La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció
de TV3 mostra clars components anticatalanistes”. Foto: arxiu Levante-EMV |
Aquest és el País Valencià caníbal que tenim. Mentre a la FNAC s’entonaven clàssics com “No mos fareu catalans”, “Puta Cataluña”, o improperis inadmissibles de l’estil “on estan, on estan, els amics de Guillem” [en referència a Guillem Agulló, assassinat en 1993 per energúmens d’extrema dreta cosins germans d’aquests], al CCC Octubre, Leţitia Ilea, vinguda d’enllà dels Càrpats, recitava uns versos de perplexitat visionària, propis d’aquells poetes compromesos amb el món que habiten:
jo em pago els impostos el telèfon la llum
els peatges i la via làctea
no trepitjo la gespa ni arrenco flors
no arribo tard a la feina
no faig botifarra no insulto
es pot dir que faig el que toca
i aleshores per què (Trad. Diana Moţoc)
Tres dies després... exhortats per Begonya Pozo...:“Centenars de poetes famèlics assalten el Mercat Central de València i persegueixen clients i botiguers a cop de poema”. No fou exactament així, però així ho va contar Jordi Monteagudo al seu bloc. La ciutat va organitzar, entre el 4 i el 10 de juliol, el I Festival de Poesia Vociferio. S’ha de dir que els poetes que no escrivim en castellà hi tinguérem una presència més bé simbòlica, però suficient per a merèixer atenció de cara a pròximes convocatòries. Pau i au (Pau Rodríguez), sorpresa nova i atrevida en aquesta addicció portentosa que és la poesia, hi va prorrompre, emparat com tothom per fruites i pernils, amb una “Divisa” que comença (i acaba...): “Cagar quan tinc caguera/ morir dalt la morera/ manar de cap manera”, i progressa enfilant rimes i paronomàsies amb habilitat:
|
Mercat Central de València.
Pau i au és el dels braços creuats.
Al centre de la foto, de blanc, Lluís Roda. |
[...] Escampar la ceguera
seguir tota quimera.
torcar-me amb la
[bandera.
menar sense granera [...]
Arribem així al feliç dia 15 de juliol en què coneixem la notícia que el TSJ valencià, a través del magistrat José Flors, decreta obertura de juí oral per un presumpte delicte de suborn continuat impropi contra el president del govern valencià, en Francisco Camps. Haurà de pagar 50.000 euros per responsabilitat pecuniària i no hi pot presentar recurs. Petita llum d’esperança envers la justícia. Ja era hora. En aquella mateixa data havíem clausurat a Gandia dos dies de jornades dedicades a la literatura i la cultura croates (de Croàcia), en el marc de la Universitat d’Estiu. L’acte de cloenda va consistir en un recital de poemes croats clàssics i contemporanis, i també de catalans, a través del recurs de combinar veus i llengües en un joc de complicitats escèniques que va resultar, en opinió dels assistents, molt efectiu. Els valencians Josep Piera, Àngels Gregori i jo mateixa vam fer duets amb els croats Dinko Telećan, Dorta Jagić i Tonko Maroević, i ens hi acompanyaren els músics Amadeu Vidal i Remigi Morant. De la coordinació i la traducció dels textos, se n’havien encarregat Pau Sanchis, i Roser Soler. Especialment emotius foren els moments en què sentírem, recitats en croat, els poemes “Quatre cantons”, de Joan Climent, i un fragment de “Veles e vents...”, de l’universal Ausiàs March.
|
Poetes croats (a la dreta de la imatge) i poetes valencians (a l’esquerra), a Gandia. El curs de la UEG es deia “Cultures, universitats, relacions i esperances econòmiques d’un espai històric compartit i plural”. |
Els últims esdeveniments bèl·lics en aquell territori amb religions, polítiques i parles condemnades a entendre’s, encara couen, entre les persones humanes que els han patit. Aquest poema de Dinko Telećan, de títol “banderes” ho suggereix amb el to just d’escepticisme:
l'ombra de cada bandera és negra
com la consciència dels governants
clavades a la terra negra dels deliris
onegen les mentides de colors
i el cor del poble s'hi casa i s'esberla
mentre els cors que hi veuen callen i callen
perquè el futur pinta negre
sota l'ombra de les banderes (© traducció: ILC)
Mentre redacte aquestes línies conec la notícia de la dimissió del Molt Honorable −ara ja Exhonorable−, President de la Generalitat Valenciana. En Francisco Camps ens ofereix “este sacrifici personal perquè Mariano Rajoy siga el pròxim president del govern, perquè el Partit Popular governe Espanya i perquè Espanya siga eixa gran nació que els espanyols volem”. Nyas cabàs! I se’n va “ple d’orgull” i “sense rancor”, i havent-nos deixat una “Comunitat Valenciana” que és “lo més gran que n’hi ha en el món”. Que algú ho dubtava...?
|
Una portada val més que mil paraules. |
Sentint aquell vídeo en diferit del moment històric en què el sacrificat Camps ens ha dit adéu, m’han pujat a la gola, com una glopada amarga, aquells versos d’E. E. Cummings que fan: “un polític és un cul sobre/ el qual tothom s’ha assegut excepte un home”. I que em perdonen les honroses excepcions, que n’hi ha. I jo hi crec.
De moment, sabem del successor, l’imminent Molt Honorable President n’Alberto Fabra, que li agrada el programa Crackòvia de la TV3. Potser per això s’hi va mullar públicament en la defensa de les emissions al País Valencià. No és molt, però a alguna esperança ens hem d’aferrar.