LES PERIPÈCIES DE L'INVENTARI PERDUT, I RETROBAT, D'ESTELLÉS

Per Maria Josep Escrivà

Encara ens faltava contar-ho per ací. “−Quina cosa?” −es preguntaran, presumiblement, lectors i lectores d’aquest Burribloc. “−La peripècia de l’original perdut, improvisat i retrobat de V. A. Estellés” −responem nosaltres, amb un comentari emprat dels amics d’Info TV.

Sobrecoberta (esquerra) i coberta (dreta)
de L’inventari clement que guanyà, en realitat,
el premi Ausiàs March de Gandia, l’any 1966.
L’hem sobrenomenat “de Gandia” per tal de remarcar
el lloc de la troballa: l’Arxiu Històric de la Ciutat.
L’ha publicat Edicions 96. Disseny de Pau Àlvarez.

O bé, amb una altra resposta possible: “−L’inventari clement [que] no és L’inventari clement” −en títol de Jordi Oviedo per a Levante-EMV. Què per què...? Resumint moltíssim: perquè Estellés va publicar l’any 1971 un llibre titulat L’inventari clement, com a conseqüència d’haver guanyat, cinc anys abans, el premi Ausiàs March de Gandia. I ara sabem que el llibre amb què l’immens poeta de Burjassot es presentà −i guanyà− al premi, no era, realment, aquest “inventari clement”, sinó un altre, original de 1966, que només té en comú, amb el publicat oficialment per l’Ajuntament de Gandia en qualitat de guanyador...: el títol, i l’autor!

Portada de l’Inventari oficial, però pseudoguanyador,
del premi Ausiàs March 1966.

Tot va començar l’any 2009, quan, durant la Setmana Literària de Gandia, s’havien de celebrar els 50 anys del premi Ausiàs March. Josep Lluís Roig i jo mateixa ens vam encarregar de preparar un volum antològic dedicat a recollir un poema de tots i cadascun dels llibres guardonats, des de 1959 fins a 2009. El vam titular, amb un vers de Maria Beneyto (guanyadora de l’any 1976), S’ha obert l’arbre vell com un paraigües. Va acompanyar l’Homenatge a la Paraula d’aquell any, i es va publicar en la col·lecció homònima, en col·laboració amb l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques.

Portada de Maria Alcaraz.
Col·lecció “Homenatge a la Paraula”
del CEIC Alfons el Vell.

Vicent Andrés Estellés hi havia guanyat l’any 1966, amb un llibre titulat L’inventari clement. N’escollírem un poema inclòs en un apartat titulat “II. 1956-1959. Fragments”, que pot donar una idea del caràcter miscel·lani, estranyament heterogeni, d’un llibre amb el qual Estellés havia guanyat un premi en un moment en què sabem que la seua producció −tot i que encara no la publicació−, era frenètica. Però, en fi, tot allò que en altres poetes seria inconcebible, o fins i tot intolerable, en Vicent Andrés Estellés es pot qualificar  d’estellesià, com quan un vi insòlit es personalitza amb la seua Denominació d’Origen, i li atorga caràcter d’exclusiu. El destí va voler, però, que aquella primera sensació d’estranyesa trobara ben prompte una justificació genial. Perquè, just l’endemà d’haver extret el poema de L’inventari clement per a l’antologia celebratòria, Josep Lluís i jo revisàvem papers a l’Arxiu de Gandia, esperant trobar l’acta que ens aclarira qui hi havia al jurat en aquell any 66. I no ens va aparèixer l’acta, però sí un dels exemplars mecanoscrits de l’Inventari que Estellés havia presentat al certamen. O això pensàvem nosaltres. Perquè va ser suficient passar de la primera pàgina per reconèixer que aquell plec ben estructurat de poemes no tenia res a veure amb el que havíem estat fullejant la nit abans.

Públic assistent al XIII Homenatge a la Paraula,
titulat 50 anys del premi Ausiàs March,
celebrat a l’Espai d’Art de Gandia el 19 de novembre de 2009
i en el qual férem pública la troballa estellesiana.

I, clar, en aquell providencial L’inventari clement arxivat al volum 1-72 de 1966: “Expedientes varios”, del “Excmo. Ayuntamiento de Gandia”, no hi havia ni rastre d’aquell “fragment” triat per a representar el llibre guanyador de l’any 66 al S’ha obert l’arbre vell... Era ben fàcil adonar-se’n, perquè aquest poema acaba just amb uns versos que ens remeten, inevitablement, a uns altres que després han esdevingut emblemàtics dintre de l’obra d’Estellés:

I després de rentar-me les mans he preguntat

a la muller què ha fet avui per a sopar.

I la dona ha torrat un pimentó i l’enrama

d’oli, tallat en tires, i dóna gust sucar-hi. 

(S’ha obert l’arbre vell com un paraigües,
CEIC Alfons el Vell-IMAB, 2009) 

Si no era prou gran la sorpresa, encara contribuí a augmentar el nostre entusiasme el fet d’obtenir la confirmació −per part de la família d’Estellés, i de Jordi Oviedo, un investigador que havia estat organitzant l’arxiu personal del poeta− que aquell llibre continuava inèdit com a tal, i que només una petita part dels poemes havien estat refets posteriorment, i inclosos en algun volum de l’Obra Completa, normalment amb variants ben visibles. No és ací moment d’enumerar-les (això ja ho hem fet al pròleg de l’edició que acaba d’aparèixer a Edicions 96), però no voldria deixar de contrastar algun fragment d’un dels poemes que sí que s’havia refet, i publicat, molts anys després, i amb variacions de to i de sentit molt significatives. El primer poema del llibre de 1966, “Els dies”, fou  “Els fills”, als “Poemes esparsos” de l’Obra Completa, 10 (1a edició de 1990). Per qüestions biogràfiques evidents, en el primer cas, el poeta s’adreça a un “fill” que s’ha transformat en “fills” en el segon cas. La visió de la vida del pare també ha evolucionat, i no precisament cap a la complaença:

Davant teu, em sé un pobre 
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d’amarg
torne a casa, de nit,
per què t’escric açò,
fill.

[“Els dies” (fragment), L’inventari clement de Gandia, Edicions 96]

He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.

[...]

Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.

[“Els fills” (fragment), Poemes esparsos, OC, 10, 3i4]

Dedicatòria manuscrita
 en una de les dues proves
 corregides per Estellés. (*)

A més de la qualitat d’inèdit, vam saber, també gràcies a Jordi Oviedo, que a l’arxiu d’Estellés es conservaven dues col·leccions de proves, amb correccions fetes pel propi autor, que el personal de l’Ajuntament de Gandia li devia haver remès de cara a una publicació imminent..., que no va arribar fins a 5 anys després. Quan el consistori Gandià requerí al guanyador de l’any 1966 un llibre al qual, l’autor, probablement, ja li havia perdut el rastre. I és gràcies a això que ara hem publicat L’inventari clement de Gandia, amb aquest afegit al títol amb què hem volgut retre honor a la ciutat que l’ha custodiat durant tants anys. En l’edició, s’hi han tingut en compte aquelles incorporacions o correccions practicades a mà per Estellés, ja que hem considerat que, en el cas que el llibre s’haguera publicat quan corresponia, s’hi haurien introduït. Un dels canvis més curiosos respecte de l’original presentat al premi és una llarguíssima dedicatòria, manuscrita a la primera pàgina, i adreçada a Vicent Ventura. Una prosa al més autèntic estil d’Estellés que ara encapçala el llibre d’Edicions 96, al costat de l’originària “A Isabel. I als nostres fills”.

(*) Les primeres línies diuen: “A Vicent Ventura, que em convidava a rotllets sequets en un vell forn que hi havia per la plaça de Mirasol i després jo el convidava a conyac i després em convidava a vi en Casa Pedro que ara la regentava [en blanc], i després trobàvem Paco Lozano que venia de Xàtiva i se n’anava a Bétera, i després un dia em pujava a casa Vicent Ventura i l’altre el pujava jo a ell a casa seua, i un dia no em va pujar ell ni el vaig pujar jo a ell i ploràvem els dos sota els estels de Misser Mascó perquè Bernat Artola acabava de morir a Madrid [...]”. I etcètera.

L’inventari clement de Gandia es va presentar, al Saló de Corones
del Palau Ducal de la ciutat, el dia 22 de novembre de 2012.
Fou un dels actes programats dintre de la Setmana Literària,
en la qual es commemorava la 50a edició
del premi Ausiàs March de Poesia.
El mateix que havia guanyat, en la 5a edició, V. A. Estellés.

Josep Piera n’ha dit, de L’inventari clement de Gandia, que és un llibre “en algunes peces sorprenent, ja en la línia del realisme emotiu, i directe, de l’Estellés més brillant”. Això ho hauran de jutjar els lectors. Els qui ens n’hem encarregat de l’edició pensem que s’hi ha fet justícia −en bona part gràcies a la perseverança en les gestions d’Àlvar Garcia, gerent de l’IMAB−, traient a la llum aquest llibre que, com hem escrit al pròleg “ens mostra els primers esclats d’un poeta excepcional. Un d’aquells llibres, i un d’aquells autors que no hauria de passar desapercebut a cap jurat amb un mínim d’olfacte poètic. Per això s’hi proclamà guanyador [l’any 1966]. Encara que fins ara no ho haguéssem sabut.” Estem segurs que l’últim poema del volum (“Educadament, Misser Mascó, 17”) passarà a formar part, al costat de molts dels de Llibre de meravelles, amb els quals s’agermana, i no només pel to..., esdevindrà, dic, un dels poemes de referència dedicats a la ciutat de València. Com aquella adreça “al costat de Mestalla”, un lloc de pelegrinatge −per què, no?−, per a mitòmans estellesians:

Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. És el món. És ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

[L’inventari clement de Gandia, p. 72]


El dia 28 de novembre, l’Acadèmia Valènciana de la Llengua va inaugurar, al Centre del Carme, una exposició titulada Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances, amb la qual comença un any que comptarà amb un seguit d’activitats dedicades al poeta de Burjassot que ha rebut, igualment per part de l’AVL, la consideració d’“escriptor de l’any” en el 2oè de la seua mort. Ens consta que no hi va haver cap autoritat política representant el govern valencià que considerara el motiu suficientment digne com per a beneïr-lo amb la seua presència física. Les autoritats acadèmiques sí que hi eren, clar, des del president, el sr. Ramon Ferrer, el vicepresident i comissari de la mostra, sr. Josep Palomero, fins al també acadèmic, lingüista i poeta, Manel Pérez-Saldanya, president de la comissió de l’Any Estellés.

En la inauguració de l’exposició del Centre del Carme de València,
dedicada a V. A. Estellés, Manel Pérez-Saldanya (al centre) fulleja,
envoltat d’acadèmics i de familiars del poeta homenatjat,
un exemplar de L’inventari clement de Gandia.
I això, què volen que els diga...!, ens va omplir d’orgull!

L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, el dia 13 de desembre, dijous, a les 19.30 hores. Hi sou totes i tots convidats.

A MIQUEL PLANA, ARQUITECTE DE LES BELLES LLETRES

Per Maria Josep Escrivà

Parlar de Miquel Plana (Olot, 1943) mitjançant aquest format intangible dels blocs se’m presenta com una contradicció estimulant. Perquè Miquel Plana és considerat com “un dels millors exponents de la bibliofília catalana contemporània”. Fa 40 anys que es dedica a l’art de fer llibres bells, per dins i per fora, des de la seua impremta del carrer de Morrot, flanquejada per totes bandes pels volcans de la Garrotxa. Un “arquitecte del llibre”, com se l’ha qualificat en més d’un ocasió, que, en paraules de Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona), “investiga, idea, selecciona, projecta, coordina, tria els materials, il·lustra, grava, estampa, imprimeix, enquaderna, edita i fa de marxant de la majoria dels seus llibres.” Així des de l’any 1972, quan, com ell mateix diu, “els artistes eren pobres, però respectats”.

El primer llibre editat per Miquel Plana, dedicat a la vila de Cadaqués, fou Un núvol apretat per la tramuntana, de Domènec Moli. El tiratge fou de 32 exemplars, i anava il·lustrat amb 10 aiguaforts del propi editor.

De les seues virtuts professionals, del seu currículum ingent, de fites com la d’haver exposat al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, se n’ha donat merescuda i bona nota per escrit, per exemple, en aquesta entrada del bloc del periodista Jordi Cervera. Però el que jo voldria fer ací és, d’una manera molt més personal, deixar constància d’una experiència literària compartida, i sobretot, d’una coneixença humana de les que marquen.

Miquel Plana és un home alt, prim i elegant, de mirada líquida, esponjada d’emocions, amb aquell punt de malenconia serena dels qui saben que han arribat a l’última etapa en el seu camí. En l’any 2004 es va posar en contacte amb mi per telèfon, per demanar-me una col·laboració en un llibre col·lectiu titulat 24 poemes d’amor, que va coordinar l’escriptor Sam Abrams i al qual he d’agrair la primera connexió amb l’editor d’Olot. Però no vaig conèixer personalment Miquel Plana fins al novembre de l’any passat.

El tipògraf i artista bibliòfil Miquel Plana, novembre de 2011.

Gràcies a aquella demanda vaig descobrir, una mica emprenyada amb mi mateixa, que era una poeta que a penes havia escrit poemes d’amor. A pesar que en Sam Abrams s’hi proposà demostrar, amb la seua selecció, que “la poesia amorosa és una de les grans especialitats de la lírica catalana, des d’Ausiàs March fins als nostres dies”, el meu petit text contenia, com a màxima prova d’efusió amorosa, la paraula “abraçada”. Era evident que les muses de l’amor no m’acompanyaven; però calia dissimular...

Miquel Plana hi il·lustra els quaderns dels vint-i-quatre poetes amb xilografies i un aiguafort. L’obra s’imprimeix amb Minerva sobre paper de fil Biblos de la casa Guarro i es presenta amb un quadern per a cada poeta. 

Edició de 124 exemplars. 

Descripció extreta d’Obres de bibliofília, 2006.

He de reconèixer que, fins aquell moment, no havia sentit parlar de Miquel Plana; no n’havia vist cap ni una de les seues creacions. O almenys això és el que jo em pensava. Perquè, uns mesos després d’haver establert aquell primer inici de col·laboració, va arribar a casa un sobre amb una felicitació pel dia de Sant Jordi: un bell punt de lectura, amb una rosa gravada que, com un flaix, em va recordar uns altres entranyables marcadors de pàgina que, uns anys abans, en una visita intrèpida a cal poeta Miquel Martí i Pol, a Roda de Ter, m’havia regalat Montserrat Sans, la seua dona, com a record del 69é aniversari del mestre admirat. Aquella sortosa coincidència no podia ser més que un senyal que s’hi encetava un fruitós camí de complicitats. 

Un parell d’anys després d’haver iniciat la tasca d’edició del magnànim llibre d’amors, Miquel Plana va patir problemes importants de cor, i va haver d’abandonar la seua feina durant una temporada, la qual cosa va dilatar en el temps l’aparició de l’obra (“Si fos una persona, hauria sortit amb barba”, me’n va dir un cop enllestida). No s’hi va interrompre, però, la comunicació epistolar, i les roses de Sant Jordi van arribar puntualment a casa. Quan s’hi va sobreposar, em vaig atrevir a demanar-li col·laboració gràfica per a la revista Caràcters (núm. 49, octubre 2009). I ell hi va accedir: 12 il·lustracions originals, seguint la tècnica de l’encuny sobre un fons de cartolina negra..., sempre que jo, posteriorment, les acompanyara de 12 poemes amb una intenció clara: “que siguin un cant a la lletra, a la llengua (en la seva defensa), a la literatura, a la flaire de les paraules...”. Reconec que la proposta em va omplir de satisfacció, i de molt de respecte també. Perquè sóc molt lenta a l’hora de treballar, i ho he de fer plenament convençuda d’allò que faig. Però em va abellir tant el repte que m’hi vaig posar. Vam titular el projecte Cal·ligrafies al buit.

COROL·LES

Per a M. P.

Funda jardins, l’arrel.
Després tremola
davant d’una corol·la,
un calze, un avenc
o una matriu
esbatanada.

Tremola de vertigen
com un pètal tremola
abans del sacrifici
d’una anemone.

Que no es diria
si no fos per l’espasme
de corol·la que es bada
al contacte del vent.  

A partir d’aquesta il·lustració de Miquel Plana, vaig escriure el poema titulat “Corol·les”, amb la modesta intenció de regalar-li’l el 23 d’abril de 2010, com a correspondència a totes les seues roses de Sant Jordi.

El motle del poema “Epitafi”,
compost amb lletres de plom.

Ell m’havia explicat que, des dels seus orígens com a impressor, aquella tècnica de treballar la imatge “a l’encuny” li havia resultat admirable, però que, amb clixés manuals era impossiblefer-hi segons quines coses, i a més a més, molt car. Ara, però, sabia que, amb la informàtica, hi havia unes màquines que permetien “fer meravelles”. I va buscar, i localitzar, una empresa de fotocomposició que en tenia una d’aquelles. Així, a un ritme molt pausat, vaig començar a enviar poemes a l’editor Plana, i ell va començar a compondre’n els textos, combinats amb les imatges. A principis de l’any 2011, però, un nou problema de salut va alentir encara més el ritme del treball. Miquel patia dolors tan forts en un braç que va témer que el llibre es paralitzaria, i jo encara tenia pendent d’escriure un parell de poemes. En aquest cas, en comptes de millorar, aquells dolors van resultar ser la irradiació d’una malaltia greu.

A pesar de tot, i amb l’ajuda imprescindible d’Elies Plana, fill d’en Miquel, la tardor de l’any passat havíem completat tot el material que havia de compondre les Cal·ligrafies, amb el colofó de rigor que en testificava el punt final. Hi faltava una part del treball d’edició. Sense saber si aquest moment arribaria, o no, i sense que això m’importara ja massa, després d’aquesta lliçó de perseverança i de força física i mental per part de Miquel, vaig voler anar a Olot per conèixer-lo en persona, ell i la seua muller, Conxita Ayats; i la que havia estat durant 40 anys la impremta on el manobre de les belles lletres havia construït autèntiques meravelles en paper. 

Tot hi era en ordre, un museu encara en actiu, més poblat últimament de quietud que d’activitat, però íntegre, un lloc on la bellesa de les eines, de cada racó, de cada estança, constituïen un món aliè al pas del temps de fora. Al damunt de les taules de treball, hi havia, ja en una fase final d’estampació, les nostres Cal·ligrafies, el motlle amb la composició de la portada, a punt de convertir-se, des del plom, en llegenda de tinta. Miquel me’l va ensenyar amb satisfacció i amb la prudència de qui sap que el destí final de tot allò no depenia ja tant d’ell com de la voluntat dels déus.

Miquel Plana, en una imatge de novembre de 2011, al seu taller d’Olot.

Avui, 4 de maig de 2012, ha arribat a casa un paquet de dimensions considerables, amb 6 exemplars de Cal·ligrafies al buit. A la primera pàgina, la “justificació del tiratge” pot servir com a testimoni escrit de la que serà, segurament, l’experiència literària més gratificant que viuré mai. La humana és la que roman al cor, sense possibilitats de ser descrita. Un privilegi immerescut que mai podrà ser agraït en la seua justa mesura.

Aquest llibre de poemes que porta per títol Cal·ligrafies al buit
conté dotze poemes i un pròleg de la poeta de la Safor Maria Josep Escrivà.

Dotze il·lustracions originals de Miquel Plana,
numerades i signades, decoren l’obra.
Les imatges s’han realitzat mitjançant tècniques robòtiques conduïdes per ordinador que forada el paper que dóna forma a la imatge.

Elies Plana ha tingut cura de la impressió dels fons de colors del linòleum, del text i de la portada. Tot s’ha realitzat en una Minerva manual.

La composició del text s’ha fet amb tipus Folio seminegre de la casa Bauer, sobre cartolina Basik de 350 g de la casa Guarro.

El llibre va embolcallat per unes cobertes i dins un estoig.
El tiratge consta de 77 exemplars.

 Portada del llibre dissenyat, il·lustrat, produït i imprès per Miquel Plana. Un privilegi  que mai podré agrair en la seua justa mesura.

POETES SEGRESTATS AMB SÍNDROME D’ESTOCOLM. La Festa de la Poesia a Sitges

Maria Josep Escrivà (cliccc)

Assessora lingüística de Bucomsa

“Convidar set poetes (sis en llengua catalana) durant dos dies i mig a Sitges, i fer-los un homenatge popular, lúdic, vital, en comptes d’acadèmic o solemne. Un homenatge íntim basat en els detalls, les sorpreses, l’acolliment... i el reconeixement de la seva obra i vocació. Dit d’una altra manera: segrest de poetes amb síndrome d’Estocolm garantida!”.

Cartell de la 1a Festa de la Poesia a Sitges. Autors: Viki Gallardo i Edu Sentís.

Així exposen Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, directors i caps visibles de l’organització de la Festa de la Poesia a Sitges la idea central que la va motivar. Suficient per a intuir que allà no es trama cap celebració poètica a l’ús. En puc donar fe jo mateixa −i no per cap ànsia de protagonisme−, que vaig tenir l’honor d’assistir-hi entre els poetes convidats de la 4a convocatòria, la Festa de l’any 2010.

Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, les animetes humanes 
de la Festa de la Poesia.

A Sitges, una banda de música dóna la benvinguda als poetes des de la plaça de l’Estació, i d’allí arranca una cercavila que recorre els carrers del nucli urbà, on té lloc allò que anomenen una “balconada”, perquè des d’alguns balcons apareixen personatges rellevants que tenen algun lligam amb Sitges i que saluden l’arribada dels convidats versaires, els quals miren cap al cel dels carrerons amb la boca oberta. Les flors hi són presents pertot: bon auguri. L’organització, i un grup nombrós de seguidors sitgetans, sembla que participants fidels en cada convocatòria, s’hi dediquen a afalagar i malcriar els absorts homenatjats.

Rebuda dels poetes homenatjats a la plaça de l’Estació de Sitges,
on no hi manquen les autoritats locals, ni la Pubilla de les festes.

Després d’un parell de jornades intenses en actes i en emocions, aquella síndrome d’Estocolm respecte de la qual ens han previngut els directors de la Festa està més que justificada. Als poetes, se’ls demana que trien un plaer −dels aptes per a tots els públics...!−, només pel gust de poder-lo satisfer des de l’organització. I una societat recreativa, de nom el Retiro, d’on provenen bona part dels poders fàctics de la Festa (amb el seu president, Antoni Sella, al capdavant), s’encarrega de muntar un dinar, amb sobretaula d’espectacle de varietats inclòs, on no falta l’actuació de la Colla de Caramelles del Retiro, ni les intervencions musicals i humorístiques d’en Jànio Marti, mític director i músic d’orquestra de ball, ni la simpàtica seducció de la vedet Mercè Garcia. Tot aquest sarau encantador no seria possible sense el suport de l’Ajuntament de Sitges, i d’una llarga dotzena d’entitats col·laboradores, que són la base material d’aquesta efusió d’il·lusionisme artístic.

El públic del Saló d’Or de Maricel contempla embadalit l’espectacle
 d’en Pep Bou. Tots els humans que s’hi veuen són poetes! Glòria Bosch, Anna Montero i Ester Xargay −complimentades a la V Festa, com també Carles Duarte, Pere Pena, Miquel de Palol i Marta Pessarrodona− seuen
a la primera fila. A la dreta de la imatge somriu el gran Màrius Sampere.      Foto: Maite González

Durant el primer cap de setmana de juliol de 2011 es va celebrar a Sitges la Festa número 5. I per aquest motiu se’ns hi va convidar a tornar, als poetes complimentats en ocasions anteriors. Com que compartir alegries fa feliç, aquesta vegada vaig voler anar-hi acompanyada. N’érem 5 de casa, i en va deixar constància el periòdic local L’Eco de Sitges: “És anecdòtic però significatiu, que una poeta convidada en una edició anterior, M. J. Escrivà, vingui de València a reviure la Festa de cap a peus, amb ni més ni menys que un seguici de cinc persones.” És fàcil d’endevinar-hi qui eren els malcriadors, i qui la malcriada... I quina feina se’ns demanava a canvi?: havíem d’intervenir en una lectura que serviria com a introducció d’un espectacle plàstic interpretat pel “geni de les bombolles”, en Pep Bou. Una demostració suggerent i subtil de formes inestables, fràgils i efímeres, belles i quasi impossibles, similars a poemes visuals. Sabó, fum, aire i molta delicadesa en la confecció escènica dels versos irisats amb cos de bombolla.

Pep Bou, “el Geni de les Bombolles”, en plena acció.

No se m’ha acudit cap millor manera de correspondència a tant d’esforç, a tantes modalitats d’afalacs i de sorpresa, que la de compondre un vídeo casolà a partir d’una selecció d’instantànies fotografiades en aquell espectacle de bombolles. Es podria titular, per exemple, “Poemes de pell irisada”. Les fotos van combinades amb una reduïdíssima tria dels textos que llegírem prèviament els poetes Màrius Sampere, Montserrat Rodés, Miquel-Lluís Muntané, Mireia Vidal-Conte, Lluís Calvo, Josep Anton Soldevila, Núria Martínez-Vernis, i jo mateixa. L’espectacle poètic i visual, doncs, està datat a Sitges, concretament al Saló d’Or del Palau Maricel, el divendres dia 1 de juliol de 2011.

Bombolles fent-se i desfent-se. La xemeneia del fons és una peça
 en alabastre de l’escultor J. M. Camps i Arnau. Havia estat ubicada
 al Palau de la Generalitat de Catalunya i, al seu davant, el president
 Francesc Macià va proclamar la República.

Lamente el caràcter elemental i primari de la creació audiovisual, però, tot i així, m’atreviré a dedicar-la, com a prova d’afecte i en gest d’agraïment sincer, a Cèlia, a Joan, a tota la gent del Retiro, i a tots aquells que treballen, donant la cara o des de la invisibilitat, per fer que la Festa de la Poesia a Sitges continue provocant inevitables síndromes d’Estocolm entre els poetes segrestats. Sapigueu tots que el millor homenatge és l’amistat i el record entranyable de tots vosaltres.

Ah, i al Joan Duran i a la Joana Fort, felicitats per l’arribada de Cinta!

                   
                                  http://www.youtube.com/watch?v=GBM0HJu9va4

ESTAN BOJOS, AQUESTS VALENCIANS! (Efemèrides poètiques i antipoètiques del mes de juliol)

Maria Josep Escrivà (cliccc)

Assessora lingüística de Bucomsa

El dia 5 de juliol feia escala a València, dintre de la seua gira per diverses ciutats del territori catalanoparlant, un dels recitals programats dintre del projecte Veus paral·leles, que enguany ha arribat a la 9a edició i que ha aplegat, segons l’estil que el caracteritza, quatre poetes catalans amb quatre representants d’una altra cultura i una altra llengua. En aquest cas, la romanesa. Els de Romania eren Ion Cristofor, Leţitia Ilea, Oana Cătălina Ninu, i Aurel Pantea (que per motius personals, va haver d’abandonar la gira); i els de més a prop, Miquel Desclot, Christelle Enguix, Maria Antònia Massanet, i Marc Romera.

Oana Cătălina Ninu i Mireia Chalamanch
recitant al CCC Octubre de València. Foto: Isabel Garcia Canet

S’hi van encarregar del guió i de la coordinació Albert Mestres i Sofia Fonseca; i amb l’elegància senzilla i l’aplom que la caracteritza, l’actriu Mireia Chalamanch va donar plasticitat escènica a allò tan esmunyedís que és la paraula poètica desproveïda pràcticament d’endreços. Una autèntica demostració d’aquelles que acrediten que la nostra literatura parla de tu a tu a d’altres d’europees, i que l’intercanvi, tant als llibres, com a l’escenari, com en les distàncies humanes més pròximes, funciona amb solvència i naturalitat. Al mes de setembre s’invertirà la visita, i els catalans viatjaran a Romania a propagar poemes, com ara aquest de Christelle Enguix, que es titula "Cosmos", i em pareix deliciós:

De la taronja, me’n meravella l’anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol

inclement del migdia, de les tristíssimes

nits d’hivern, a la intempèrie. Dintre seu,

tot un món en equilibri: cada galló arrenglerat,

ocupant el lloc que li pertoca. Tan delimitades,

les coses, allà dins, i malgrat tot

−o justament per això− no guanya la rutina terreny

a l’imprevisible. Ni suplanta l’orgasme

el calfred de la carícia.

Veus paral·leles, a Vilafranca del Penedès,
claustre del Convent de Sant Francesc

A la mateixa hora, si fa no fa, a la llibreria FNAC de València, un grup d’extrema dreta, armats amb vistoses banderes, va irrompre en la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, del professor de sociologia de la Universitat de València Vicent Flor, que ha publicat l’editorial Afers de Catarroja. Per a relatar els esdeveniments blaverofeixistes, considere que el més adequat és recórrer a la nota explicativa, i d’agraïment per les nombroses mostres de suport, que la pròpia editorial ha fet pública:

“L’acte suscità les ires de la caverna local i amb la seua presència el van intentar boicotejar. Van cridar amb els rostres desencaixats i van mostrar la cara de l’odi més exacerbat, van esguerrar llibres i en van llançar furiosament contra les més de cent persones que volien escoltar el que tenien a dir els que seien a la taula per fer la presentació: la diputada a les Corts Valencianes per la coalició Compromís Mònica Oltra, el periodista J.J. Pérez Benlloch [al centre de la foto], l’autor del llibre, Vicent Flor [dreta], i el director de l’editorial Afers, Vicent Olmos [esquerra].

“Amb l’excusa de si el valencià és català o no, s’evita el procés
 de normalització lingüística i que el català siga una llengua normal
 en tots els àmbits de la comunicació”. Foto: arxiu Levante-EMV

”Van estar més de mitja hora sense deixar que l’acte tingués lloc i van llançar també contra el públic, a més de l’objecte odiat (el llibre), cadires, boles de foc i fum, etc. [...] Finalment, els agressors van ser desallotjats [algun d’ells −hi afegiria jo− emmanillat, com és el cas de l’expresident de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu], i amb una gran serenitat i civisme per part del públic assistent, es va acabar l’acte, es va presentar el llibre, fent fracassar rotundament l’intent d’evitar-ho per part dels violents.”

Altament recomanable és la crònica que va aparèixer a la pàgina dels Antifeixistes del País Valencià. I si tenen curiositat per ampliar informació sobre aquesta notícia, poden consultar, al bloc de l’editorial Afers, la immensa llista d’articles i de material divers que s’ha fet públic des d’aquella presentació sonada del 5 de juliol.

Entre tot això, jo destacaria l’entrevista que Helena Sabaté va fer a l’autor del llibre (elsingulardigital.cat, 19/vii), el qual sempre ha reconegut el seu passat blavero com una conseqüència no gens excepcional “de l’anticatalanisme difús de la societat valenciana, que està molt present als mitjans i impregna una part important del discurs sociològic”. En algun moment, Vicent Flor hi llança aquesta acusació directa contra el màxim òrgan del Govern Valencià: “Existeix un anticatalanisme radical, protagonitzat per grups com Espanya 2000 o el Grup d’Acció Valencianista però també n’hi ha un altre més estés, que té encara més influència social. És més difús i està inserit dins el poder. La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció de TV3 mostra clars components anticatalanistes”.

“La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció
 de TV3 mostra clars components anticatalanistes”. Foto: arxiu Levante-EMV

Aquest és el País Valencià caníbal que tenim. Mentre a la FNAC s’entonaven clàssics com “No mos fareu catalans”, “Puta Cataluña”, o improperis inadmissibles de l’estil “on estan, on estan, els amics de Guillem” [en referència a Guillem Agulló, assassinat en 1993 per energúmens d’extrema dreta cosins germans d’aquests], al CCC Octubre, Leţitia Ilea, vinguda d’enllà dels Càrpats, recitava uns versos de perplexitat visionària, propis d’aquells poetes compromesos amb el món que habiten:

I ALESHORES PER QUÈ

jo em pago els impostos el telèfon la llum

els peatges i la via làctea

creuo per on toca

no trepitjo la gespa ni arrenco flors

i aleshores per què

[...]

parlo correctament

no arribo tard a la feina

no faig botifarra no insulto

es pot dir que faig el que toca

i aleshores per què (Trad. Diana Moţoc)

Tres dies després... exhortats per Begonya Pozo...:“Centenars de poetes famèlics assalten el Mercat Central de València i persegueixen clients i botiguers a cop de poema”. No fou exactament així, però així ho va contar Jordi Monteagudo al seu bloc. La ciutat va organitzar, entre el 4 i el 10 de juliol, el I Festival de Poesia Vociferio. S’ha de dir que els poetes que no escrivim en castellà hi tinguérem una presència més bé simbòlica, però suficient per a merèixer atenció de cara a pròximes convocatòries. Pau i au (Pau Rodríguez), sorpresa nova i atrevida en aquesta addicció portentosa que és la poesia, hi va prorrompre, emparat com tothom per fruites i pernils, amb una “Divisa” que comença (i acaba...): “Cagar quan tinc caguera/ morir dalt la morera/ manar de cap manera”, i progressa enfilant rimes i paronomàsies amb habilitat:

Mercat Central de València.
Pau i au és el dels braços creuats.
Al centre de la foto, de blanc, Lluís Roda.

[...] Escampar la ceguera

seguir tota quimera.

Esmicar la quartera,

torcar-me amb la 
                      [bandera.

Bandejar la garbera,

garbejar la filera,

filar la mainadera

menar sense granera [...]

Arribem així al feliç dia 15 de juliol en què coneixem la notícia que el TSJ valencià, a través del magistrat José Flors, decreta obertura de juí oral per un presumpte delicte de suborn continuat impropi contra el president del govern valencià, en Francisco Camps. Haurà de pagar 50.000 euros per responsabilitat pecuniària i no hi pot presentar recurs. Petita llum d’esperança envers la justícia. Ja era hora. En aquella mateixa data havíem clausurat a Gandia dos dies de jornades dedicades a la literatura i la cultura croates (de Croàcia), en el marc de la Universitat d’Estiu. L’acte de cloenda va consistir en un recital de poemes croats clàssics i contemporanis, i també de catalans, a través del recurs de combinar veus i llengües en un joc de complicitats escèniques que va resultar, en opinió dels assistents, molt efectiu. Els valencians Josep Piera, Àngels Gregori i jo mateixa vam fer duets amb els croats Dinko Telećan, Dorta Jagić i Tonko Maroević, i ens hi acompanyaren els músics Amadeu Vidal i Remigi Morant. De la coordinació i la traducció dels textos, se n’havien encarregat Pau Sanchis, i Roser Soler. Especialment emotius foren els moments en què sentírem, recitats en croat, els poemes “Quatre cantons”, de Joan Climent, i un fragment de “Veles e vents...”, de l’universal Ausiàs March.

Poetes croats (a la dreta de la imatge) i poetes valencians (a l’esquerra), a Gandia. El curs de la UEG es deia “Cultures, universitats, relacions i esperances econòmiques d’un espai històric compartit i plural”.

Els últims esdeveniments bèl·lics en aquell territori amb religions, polítiques i parles condemnades a entendre’s, encara couen, entre les persones humanes que els han patit. Aquest poema de Dinko Telećan, de títol “banderes” ho suggereix amb el to just d’escepticisme:

l'ombra de cada bandera és negra

com la consciència dels governants

clavades a la terra negra dels deliris

onegen les mentides de colors

i el cor del poble s'hi casa i s'esberla

mentre els cors que hi veuen callen i callen

perquè el futur pinta negre

sota l'ombra de les banderes (© traducció: ILC)

Mentre redacte aquestes línies conec la notícia de la dimissió del Molt Honorable −ara ja Exhonorable−, President de la Generalitat Valenciana. En Francisco Camps ens ofereix “este sacrifici personal perquè Mariano Rajoy siga el pròxim president del govern, perquè el Partit Popular governe Espanya i perquè Espanya siga eixa gran nació que els espanyols volem”. Nyas cabàs! I se’n va “ple d’orgull” i “sense rancor”, i havent-nos deixat una “Comunitat Valenciana” que és “lo més gran que n’hi ha en el món”. Que algú ho dubtava...?

Una portada val més que mil paraules.

Sentint aquell vídeo en diferit del moment històric en què el sacrificat Camps ens ha dit adéu, m’han pujat a la gola, com una glopada amarga, aquells versos d’E. E. Cummings que fan: “un polític és un cul sobre/ el qual tothom s’ha assegut excepte un home”. I que em perdonen les honroses excepcions, que n’hi ha. I jo hi crec.

De moment, sabem del successor, l’imminent Molt Honorable President n’Alberto Fabra, que li agrada el programa Crackòvia de la TV3. Potser per això s’hi va mullar públicament en la defensa de les emissions al País Valencià. No és molt, però a alguna esperança ens hem d’aferrar.