L'ÚLTIM REI, LLETRAFERITS & COMEDIANTS I EL TEATRE DEL RAVAL DE GANDIA

Reconec que no sóc persona de rialla fàcil, però això no significa que no em divertisquen les coses divertides, sobretot aquelles que provenen de la bona literatura, de l'art i de l'enginy (les riotes que provoquen els que fan el ridícul per sistema són figues d'un altre paner). M'agrada escriure per a interpretar allò que escric, i m'agrada fer-ho en clau d'humor perquè m'encanta que la gent es riga, però jo no solc exterioritzar les meues alegries de manera ostensible. Hi ha hagut vegades que un impacte còmic ha propiciat que se'm descollonara l'ànima durant una bona estona, però en tot eixe temps el cos només sol regalar-me alguns instants de somriures vistosos que en escassos moments es converteixen en rialles sonores i, molt estranyament, en riallades incontenibles. 

Cèsar Monzonís

Cèsar Monzonís, periodista que actualment es dedica per complet al teatre, coneix perfectament aquesta lesió rebordonida del meu caràcter (no debades portem més de 14 anys treballant junts en favor de la Burrera Comprimida; una moguda composta de floritures existencials, escèniques i televisives, de la qual, Cèsar, és part insubstituïble); per això, l'esmentat senyor Monzonís, cada vegada que estrena algun treball teatral de caire humorístic pregunta a la gent pròxima a mi: "El meu cosí s'ha rist? Molt o poc? Quan i com?..." (aclarisc també que, Cèsar Monzonís, és cosí meu perquè el destí així ho ha volgut; és còmplice meu perquè la bona sort així ho ha disposat... i jo me l'estime molt perquè ell s'ho ha guanyat i perquè a mi m'ha donat la gana).

Però el passat divendres, 31 de maig, al Teatre del Raval de Gandia es va produir un fet insòlit en mi: vaig passar les tres quartes parts de la durada de l'obra que allí es representava rient en formes sonores i amb escasses intermitències. A més, com que estic encara recuperant-me d'una disfonia bastant severa, el meu aparell fonador emetia uns sons estranyíssims i d'estètica horrible, però que a mi em resultaven tan divertits com l'espectacle que estava presenciant. La cosa té més mèrit encara si considerem que el Teatre del Raval no presta per a fer massa volantins als que ja no tenim el cos atlètic, i jo, que sóc bastant desficiós, vaig passar tot el temps sense haver de rascar-me cap picor ni ser atacat per cap pixera inoportuna. Prou faena tenia rient-me.

Ignasi Moreno

Al teatre esmentat es representava L'ÚLTIM REI, una obra d'Ignasi Moreno que convida l'espectador a veure entre bastidors, i també des de la seua butaca, tot el que pot passar perquè la representació d'un drama acabe sent una autèntica comèdia carregada de cabassos del millor humor. Mon pare, que va fer teatre molts anys, solia dir que la història de les companyies s'escriu darrere el teló, i em contava anècdotes divertidíssimes sobre accidents escènics que obligaven a reparar els despropòsits a base d'improvisacions insòlites i remeis impossibles, i tot això ho contempla el magistral guió del referit Ignasi Moreno, que és també el director de LLETRAFERITS & COMEDIANTS, la companyia que, amb moltíssima eficàcia, ha posat en escena aquesta singular obra. L'Ignasi i un servidor (de ningú) només ens hem saludat personalment en una ocasió, però com que coincidim amb freqüència passejant entre la polseguera virtual del burrigrup, de vegades tinc la sensació que ens coneixem de tota la vida. L'imaginava una persona ocurrent i creativa, però L'ÚLTIM REI va rebentar a l'alça la millor de les meues expectatives. 

L'ÚLTIM REI. Un caos entre bastidors
Foto: Toni Deusa

La majoria de components de LLETRAFERITS & COMEDIANTS són del Grau de Gandia, un poble marjalenc –com el meu– al qual guarde un especial afecte. Una de les actrius –Eva Pellicer–, en conxorxa amb la nostra Maria Josep Escrivà –igualment, grauera de pro– va propiciar la meua assistència a l'espectacle, la qual cosa vull agrair-li, cor en mà. Conec Eva des que la Burrera Comprimida va actuar per primera vegada a Gandia (ella formava part de l'organització) i coneixia els seus dots artístics (a banda de ser una dona molt guapa), però també em van sorprendre per a bé la quantitat  –i la qualitat– de recursos escènics que li vaig observar en aquesta ocasió. Fou igualment una grata sorpresa trobar entre els actors l'amic Fino, el qual va representar sant Francesc de Borja en el pregó borgià de l'any 2010, que vaig tenir el gust d'escriure i d'interpretar. 

Com diu el refrany, ací no se salva de l'èxit ni l'apuntador. Els esmentats Eva Pellicer i J. L. Martí (Fino), a més de Joan Banyuls, Anna Ballester, Jesús Garcia, Mariano Velázquez, Marisaro Martí i Lluís Moncho, amb Ignasi al capdavant i un grup de tècnics i ajudants de luxe al capdarrere, van propiciar un terratrèmol escènic de conseqüències imprevisibles. El públic ho va reconéixer entre rialles, i els aplaudiments es deixaren sentir amb força sota el cel benèfic de la Safor. 

El rei (Joan Banyuls),  la reina (Anna Ballester) i la donzella (Eva Pellicer),
en un moment de l'obra on el decorat amenaçava a caure damunt
dels actors. Foto: Toni Deusa

Segurament, la sorpresa de veure allò que no m'esperava va influir en l'ataquet de gatzara riallosa que vaig gaudir divendres, però això no minva per a res el mèrit de ningú, sinó més bé tot el contrari. A més, amb L'ÚLTIM REI vaig descobrir que riure's a gust dóna més gust que mantenir el divertiment amagat. Així doncs, en avant em riuré també per fora quan algun motiu em provoque divertiments espirituals. Cèsar Monzonís se sentirà orgullós de mi quan estrene alguna obra d'intencionalitat còmica, i en preguntar a la gent més pròxima: "El meu cosí s'ha rist?" li contestaran: "Sí! S'ha rist tot el temps; i ho ha fet amb rialles tan escandaloses que semblaven renills d'haca disfònica". 

TEATRE DEL RAVAL, lloc on LLETRAFERITS & COMEDIANTS
representaren L'ÚLTIM REI durant tot el cap de setmana
passat. El susdit teatre, conegut entre altres coses per
les seues programacions per a públic infantil, sembla
que tancarà molt prompte les portes si no es produeix
algun miracle. Testimoniem des d'ací la nostra solidaritat
amb els companys de PLUJA TEATRE, la mítica companyia
que ha regentat el local durant molts anys, i que ara es
veu obligada a tirar la tovalla perquè la situació
és ja insostenible. Al final acabarem amb una mà davant
i l'altra darrere.

Des de llavors ençà, quan veig els polítics eixir a la tele a repartir misèries i a fer el ridícul, no puc deixar d'imaginar els llepaires pegant grapats entre bastidors, i els doctes aguantant el teló que intenta dissimular les ficades de pota de na Cospedal de la Manxa. Això també em fa riure, però, com he dit abans, les riotes que provoquen els que fan el ridícul per sistema són figues d'un altre paner. 

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (pel moment).

Cartell no subvencionat